Sonata dels adéus al degà dels músics mataronins

EL PUNT
7 agost 2003

Musicòleg opinió
JOAN VIVES. .
La primera vegada que vaig sentir a parlar de la prestigiosa Acadèmia Marshall de música barcelonina va ser en una de les llargues converses amb el mestre Torra. Tothom que ha tingut la sort de poder-lo conèixer sap que era un conversador gustós, que l'estona passava volant tot xerrant amb ell a casa seva al carrer Sant Agustí. La seva mirada somrient, amb els ulls quasi tancats, xinescos, eren el preludi d'un viatge cap a records increïbles. De mica en mica la mirada perdia el rictus xinesc i se li anava eixamplant a mesura que s'apropava al temple del seu món interior on la música en majúscules era l'art sagrat.De fet, en la seva vida tot va ser música, només música. Potser mai ningú no sabrà del tot quines van ser les seves renúncies personals en una singladura afortunadament tan llarga. Però ell sempre es mostrava feliç. Era músic! i a més en el sentit més ample. Interpretava i creava. Somiava. Ho va fer sempre. Totes les fotos així ho revelen, fins i tot quan tenia 15 anys, moment en què va fer el seu primer concert a Caldes de Malavella. Somiava quan componia, somiava quan tocava, somiava quan dirigia i quan parlava... i ens feia somiar quan el sentíem tocant o parlant. Amb 18 anys va aconseguir el premi d'honor de final de carrera a l'esguard del mestre Marshall. El somni va seguir ja que arran del premi va poder donar classes a la seva Acadèmia. Va ser durant 10 anys. Els que el van fer conèixer una nena debutant anomenada Alícia de Larrocha. Després Rosa Sabater... Aquest somni va durar fins ja començada la guerra fratricida del 36. Enmig de la dura postguerra, el mestre Torra no va abandonar el seu temple. Tampoc ho hauria pogut fer. Sí que la pèrdua del pare l'any 39 i el fet d'haver de tenir cura de la mare el fan renunciar a una incipient, prometedora però itinerant vida de concertista.Aquí comença la gran tasca per a la ciutat de Mataró, silenciosa, seriosa, constant, respectuosa, abastant des de les classes de música fins a diferents generacions de mataronins, fins als concerts o la crítica musical exercida molts anys al Diari de Mataró. Tampoc hem d'oblidar les seves col·laboracions com a director, compositor i arranjador en diferents àmbits de la ciutat (especialment dirigint la Missa de les Santes i, sobretot, a la Sala Cabañes, on va col·laborar des del 1939) i un llarg etcètera que l'ha convertit en un personatge referencial a la història de la ciutat, o... qui gosaria dir que el mestre Torra no va ser un mataroní il·lustre? Fins i tot la Casa Gran el va nomenar, no fa gaire, fill adoptiu. Feia molt de temps, però, que tots l'hi consideràvem. Al final de la seva vida encara va tenir temps de veure acomplerts alguns dels seus somnis, en particular, publicar en CD els enregistraments que havia fet a mitjan anys 90 amb el repertori que va configurar el centre del seu bagatge pianístic herència de l'Acadèmia Marshall: Granados i Albèniz. Entre les il·lusions pendents... veure l'estrena de l'òpera Burriac. Ja sé que si ara el mestre m'estigues llegint em diria ...sí, molt bé, però has parlat poc de música.... Ho sé mestre, però mentre sento de fons el Cant d'Adelaida de l'òpera Burriac i escric aquesta mena de Sonata dels adéus en forma de pensaments, m'adono que el seu exemple de perseverança, sacrifici i honestedat són un model de valor incalculable per a tothom. El mestre ha mort com va viure, en silenci i discreció, però segur que no ha deixat de fer música, no podria, encara que ja no per a nosaltres.