el periodico
1 febrer 2006
La Cubana va celebrar l'aniversari dilluns passat amb un repàs a la seva trajectòria
ELENA HEVIA
BARCELONA
Els dilluns són per a la gent del teatre, que sol descansar aquest dia, nit de festa. La del dia 30 de gener es va desbordar fins a altes hores. La Cubana complia anys. Vint-i-cinc. Va ser al Novedades, on la companyia s'ha instal.lat amb el seu nou treball, Mamá quiero ser artista. Sobre l'escenografia, els cubaners van fer un dinàmic repàs a la seva trajectòria a partir dels seus números musicals més vistosos.Jordi Milán i els seus nois van ser el pol d'atracció de la professió teatral, que s'hi va bolcar en ple. Només una gala oficiada per La Cubana és capaç de col.locar a la mateixa platea l'última vedet del Molino, Merche Mar, amb l'exprimera dama, Marta Ferrusola, i crear la sensació que totes dues estan a la seva salsa. Només a les obres de La Cubana, una companyia dedicada a esprémer la vida amb totes les seves grolleries i llançar-la sobre un escenari, hi pot haver aquesta confusió entre públic i artistes.La gala d'aniversari va aconseguir la proesa de tornar a reunir els 120 actors que al llarg d'aquestes dues dècades i mitja van passar pel grup. Ho recalcava Vicky Plana, una de les cofundadores, fa anys retirada de la companyia: "Mira que és difícil que després de tant de temps continuem sent amics". I després de les paraules de presentació de Plana, en què es va escudar Milán, que només va aparèixer al final, la història de La Cubana es va fer popurri.
PASDOBLES I MONGES
Abans, a l'entrada, la companyia de Sitges va aconseguir tallar el trànsit del carrer de Casp amb banda de música, pasdobles i l'evocació dels seus primers espectacles de carrer: tant venien pedres com contemplaven una senyora en la intimitat del provador. Això va escalfar motors, mentre uns cubaners disfressats de monges tallaven les entrades al públic.Un dels exercicis nostàlgics de la nit, a més de recordar què ens passava a nosaltres 10, 15 o 25 anys enrere, era situar exactament a les coreografies els avui famosíssims i catò- dics Jose Corbacho i Santi Millán. I van aparèixer. El primer, entonant un contundent Soy minero, i el segon, com a divertit boy, transsumpte de Carmen Miranda, en la que és sens dubte l'obra mestra de la companyia, Cómeme el coco negro. No obstant, i això els honora, no van acaparar focus. Ni tan sols quan Corbacho es va donar el gran gust d'aparèixer després com a comparsa en un nú- mero de Cegada de amor amb el Goya de Tapas a la mà.El gran moment de la nit, el rècord absolut de l'aplaudímetre, va ser la irrupció de Mercè Comes, Mont Plans i Sílvia Aleacar com les entranyables Teresines. Amb elles, altres èxits gloriosos, el Ja som rics, de Cubanades a la carta, amb què uns pobres de solemnitat després de guanyar una quiniela tornaven al públic el que havien pidolat --a aquesta cronista li van caure 20 cèntims--, o les humitats de La tempesta, o la reaparició dels ja mítics entrepans de mortadel.la de Cómeme... Al final, un interrogant circulava per tot. ¿Algun dels organitzadors de la gala dels Goya n'ha pres nota?
Noticia publicada a la pàgina 64 de l'edició de 1/2/2006 de El Periódico - edició impresa Per veure la pàgina completa, descarregui l'arxiu en format PDF
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada