El teatre que desitjàvem

www.elperiodico.cat

21 de febrer de 2007

• El Lliure va plasmar la ruptura radical amb les estètiques escèniques i culturals del franquisme

SILVIA ALCOBA
FERRAN Mascarell

Exconseller de Cultura.
Com jo, molta gent d'aquella generació que es va fer adulta al mateix temps que moria Franco va descobrir el teatre amb el Lliure. Molts havíem vist --i admiràvem-- els espectacles d'Els Joglars i de Comediants. Amb sort recordàvem algun espectacle del Capsa, i uns quants havíem disfrutat del privilegi de veure el Marat Sade dirigit per Adolfo Marsillach l'any 1969 al Poliorama. En general, identificàvem la teatralitat dominant amb banalitat ètica i estètica; un teatre que no formava part dels nostres itineraris culturals.No puc recordar qui em va dur per primera vegada al Teatre Lliure. Sí que recordo, però, la sensació de descobrir que aquell era el teatre que desitjava veure. Un teatre que em va captivar aquella nit i moltes altres més, i que ha fet de mi un espectador fidel a les seves propostes.

EN AQUELLA

sala del carrer de Montseny, seu de l'antiga Cooperativa de la Llibertat, molta gent inquieta va aprendre a estimar el teatre. El Lliure va aportar a l'escena catalana ofici i qualitat; va mostrar a la cultura catalana que era possible plasmar en fets el trencament radical amb les velles estètiques escèniques i culturals del franquisme. El Lliure va esclatar com una factoria diferent, nova i moderna. Va irrompre com un manifest renovador amb una força conceptual insòlita. Va trencar amb la tradicional sala a la italiana, es va configurar a l'entorn d'una companyia estable de gran qualitat, va demostrar que era possible fer teatre "com a fet normal", va posar en escena sense complex el millor repertori internacional, clàssic i contemporani. Ens va connectar amb Brecht, Shnitzler, Buchnner, Shakespeare, Ibsen, Enquist, Offenbach, Txékhov, Molière, Genet, Boadella, Espriu, Williams, Goldoni, Scola, Strindberg, Mishima, Oliver, Musset, Schiller, Kol- tés... L'estil Lliure ben aviat traspassà les fronteres de Catalunya i esdevingué un referent de qualitat i criteri, i així contribuí a generar una imatge molt positiva del conjunt del teatre català.El líder de tot plegat va ser Fabià Puigserver, que des del primer moment va comptar amb la força del col.lectiu cooperatiu que li feia costat. Eren anys de projectes col.lectius. Hi destacaven Carlota Soldevila, Lluís Pasqual, Pere Planella, Anna Lizaran, Jordi Bosch, Emma Vilarasau i Imma Colomer, en una llista interminable de bons professionals. El Lliure feia teatre normal, però el país no era normal. Una dècada després de néixer, era l'embrió natural del teatre nacional de Catalunya. Però en 10 anys, també l'entranyable sala havia quedat petita. Hi cabien poc més de 200 persones i les limitacions de la tecnologia escènica eren extremes. Així mateix, l'originària organització cooperativa havia quedat desfasada. Les administracions havien començat a subvencionar-lo i calien noves eines de funcionament i d'organització.A primers dels anys 80, Fabià Puigserver va intentar portar el Lliure al vell Romea i convertir-lo, així, en Centre Dramàtic Nacional de Catalunya. Però les negociacions no arribaren a bon port. El Govern de CiU no volgué jugar aquesta carta. Va preferir un model més tradicional de teatre --decimonònic, deien alguns-- i anaren a París a buscar Josep Maria Flotats, un gran professional, deslligat però del dens panorama d'aspiracions que s'havien anat forjant a l'entorn del Lliure.Sempre he cregut que el Lliure reflecteix una de les paradoxes culturals més escruixidores del nostre país: ser referent indiscutible del teatre nacional popular català del darrer quart del segle XX i quedar-ne al marge quan es va constituir un teatre nacional a Catalunya. Tanmateix, l'absència de suport del Govern no aturà Puigserver ni la seva gent. A finals dels 80, el Lliure va fer un nou pas endavant. Proposà un nou Manifest Artístic, incorporà la música i la dansa, establí convenis estables amb totes les administracions, impulsà una fundació en substitució de la vella fórmula cooperativa, integrà un nou grup de patrons (Josep Montanyès, Manuel Núñez, Guillem Jordi Graells, Josep Maria Socias Humbert i Antoni Dalmau) i posà sobre la taula de l'Ajuntament de Barcelona un ambiciós pla de trasllat del Lliure a la plaça de toros de les Arenas.Vaig viure professionalment, des de l'ajuntament, la convicció de Puigserver en el projecte de les Arenas, i també la seva alegria quan el consistori li va oferir el Palau de l'Agricultura. Desgraciadament, la seva salut havia començat un inexorable camí sense retorn. El 24 d'octubre de 1990, poc abans de morir, va rebre de mans de Pasqual Maragall les claus del Palau de l'Agricultura. Tingué temps d'imaginar-lo i de dibuixar-ne molts dels detalls teatrals que han donat forma i personalitat al Teatre Lliure de Montjuïc.

LA SEVA MORT

deixà el Lliure sense el seu enginyer estra- tègic més vàlid. Agafaren successivament les brides Lluís Pasqual, Lluís Homar, Guillem Jordi Graells, altra vegada Pasqual (impulsant el projecte de la Ciutat del Teatre) i finalment Josep Montanyès, que, com si d'un mal presagi es tractés, també morí, sobtadament, poc després d'haver aconseguit obrir el teatre de Montjuïc i posar en marxa la primera temporada. Poc després, el Patronat del Lliure va triar l'actual director, Àlex Rigola, un home que representa una nova generació i que era un nen quan es fundà el primer Lliure.El Lliure ha mantingut un segell propi en un renovat ecosistema teatral català. És, ara, un teatre públic, gestionat per un consorci format per les administracions i la vella fundació privada. Alguns pensem que el Lliure representa l'altra cara del Teatre Nacional de Catalunya. I per això he defensat molts cops que la millor manera d'assegurar-li el futur, d'homenatjar els professionals que l'han creat i els ciutadans que li han estat fidels és posar-lo en igualtat de condicions respecte d'aquest. En termes pràctics, vol dir constituir un únic --i plural-- Teatre Nacional i Lliure de Catalunya.