www.avui.cat
22 desembre 2007
Pep Blay
Aquesta setmana he vist una obra de teatre que ja fa vuit mesos que està en cartellera. I no es tracta de cap gran producció amb totes les subvencions possibles, amb un planter d'actors televisius i amb tots els mitjans de comunicació conxorxats en la promoció. No, és una humil comèdia de butxaca que cada dimarts s'escenifica al Teatre Llantiol amb el nom de Se buscan mujeres...; Quin és el seu secret? D'entrada, el boom dels càstings. L'obra, escrita i dirigida per Cristina Lügstenmann, gira al voltant de dues actrius que volen demostrar el seu talent professional per aconseguir una feina en el teatre, el cinema i la publicitat. Els errors, les confusions, les paradoxals propostes que els demanen i les que elles mateixes s'entesten a mostrar posant a prova el seu sentit del ridícul, provoquen un somriure continuat en l'espectador, interromput en moments per autèntiques rialles...;
Les intèrprets, Wendy Olivé i la sorprenentment camaleònica Ana Moya, impacten tant per la seva presència escènica com per la força còmica -és molt complicat trobar noies guapes que facin riure fugint de l'estereotip de la lletja!-. L'emoció es manté fins al final perquè tot càsting només pot acabar en dues opcions igualment seductores per a l'espectador: el fracàs o la glòria. Això ho sap molt bé la televisió, que ja fa un temps que ha convertit els càstings en un programa espectacle amb entitat pròpia (OT, Factor X...;). Un càsting ho té tot: és la suma del xou artístic amb la tensió dels concursos i les competicions. Un directiu de TV3 em deia que els partits de futbol tenen més audiència que el teatre o la música perquè en l'art no hi ha guanyadors ni perdedors. No hi ha victòria ni derrota. En un càsting, sí. Som humans. Misèria.
22 desembre 2007
Pep Blay
Aquesta setmana he vist una obra de teatre que ja fa vuit mesos que està en cartellera. I no es tracta de cap gran producció amb totes les subvencions possibles, amb un planter d'actors televisius i amb tots els mitjans de comunicació conxorxats en la promoció. No, és una humil comèdia de butxaca que cada dimarts s'escenifica al Teatre Llantiol amb el nom de Se buscan mujeres...; Quin és el seu secret? D'entrada, el boom dels càstings. L'obra, escrita i dirigida per Cristina Lügstenmann, gira al voltant de dues actrius que volen demostrar el seu talent professional per aconseguir una feina en el teatre, el cinema i la publicitat. Els errors, les confusions, les paradoxals propostes que els demanen i les que elles mateixes s'entesten a mostrar posant a prova el seu sentit del ridícul, provoquen un somriure continuat en l'espectador, interromput en moments per autèntiques rialles...;
Les intèrprets, Wendy Olivé i la sorprenentment camaleònica Ana Moya, impacten tant per la seva presència escènica com per la força còmica -és molt complicat trobar noies guapes que facin riure fugint de l'estereotip de la lletja!-. L'emoció es manté fins al final perquè tot càsting només pot acabar en dues opcions igualment seductores per a l'espectador: el fracàs o la glòria. Això ho sap molt bé la televisió, que ja fa un temps que ha convertit els càstings en un programa espectacle amb entitat pròpia (OT, Factor X...;). Un càsting ho té tot: és la suma del xou artístic amb la tensió dels concursos i les competicions. Un directiu de TV3 em deia que els partits de futbol tenen més audiència que el teatre o la música perquè en l'art no hi ha guanyadors ni perdedors. No hi ha victòria ni derrota. En un càsting, sí. Som humans. Misèria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada