www.capgros.com
25 febrer 2008
L’opinió a escena
per Quique de Benito, llicenciat en art dramàtic
Durant la tertúlia prèvia a l’obra, que va ser prou ben conduida per en Toni Cabré, autor de casa, i que va comptar amb la presència de tres de les quatre actrius de l’elenc –tot un èxit-, l’Àngels Bassas va avisar l’auditori que preparessin els kleenex, ja saben, els mocadors de paper. Segons ella, de les obres de teatre que ha representat, aquesta és on més pujades de mocs i mocades ha sentit des de l’escenari: “el públic plora molt”… (Crec que a la meva zona no vaig sentir plorar ningú i si ho van fer van ser molt discrets). Gràcies a que l’Emma Vilarasau, que ja va plorar per tothom, va matisar que també hi havia gent que no hi conectava. Jo , dissabte, vaig ser d’aquests.
A mi la representació em va remoure ben poca cosa. Els temes posats sobre la taula a l’hora del cafè d’abans em van aportar més reflexions que no pas el que vaig veure a l’escenari. I mira que l’escenografia i el vestuari eren ben elegants i adients, però tot plegat va resultar un bonic envoltori per a no gaire res. No calien tants artificis per explicar una història d’aquest nivell d’intimitat, tot i que la plàstica ajudà a sostenir quelcom que no es sostenia gaire.
Potser el problema radica en que les llàgrimes de la Vilarassau són cada cop menys creibles, precipitant els seus personatges vers un victimisme que aburreix, que cansa. Costa de creure que una dona tan forta i pragmàtica –parlo del personatge-, que opta per una vida de contenció i silenci per amor, es passi tota la carta plorant, tota la funció. D’acord, se li acaba de morir el fill i està a les últimes, però no em diguin que no li aportaria més grandesa i coratge dir les coses des d’una quietud treballada i una major serenor emocional, sense tanta llagrimeta amb pudor a culebrot!
La Bassas va superar en escreix el posat de la seva companya malgrat estar minvada d’expressivitat facial. Llàstima que el seu gest, com que no en sabia res, se’m va fer tan estrany que va focalitzar la meva atenció, intentant esbrinar quin podia ser l’origen i allunyant-me del seu discurs. Des d’aquí li desitgem una completa recuperació i li enviem molts ànims.
En qualsevol cas, les millors intervencions –en un aspecte global- les van aportar la Carlota i la Ivana, tot i que em quedo amb l’accent de la primera. En Kai està prou correcte, quan narra més que quan actua. I en Claret Papiol clava les seves breus intervencions de majordom.
Torno a no entendre l’excessiva ovació per a unes interpretacions que no donen la talla. Deixem d’enganyar els actors i d’aplaudir més del compte les cares conegudes! “Coral Romput” mereixia tots els aplaudiments i més; “Carta d’una desconeguda”, no.
A propòsit de:
CARTA D’UNA DESCONEGUDA
de Stefan Zweig
per Fernando Bernués
al Teatre Monumental de Mataró
el dissabte, 23.02.08, a les 21h
25 febrer 2008
L’opinió a escena
per Quique de Benito, llicenciat en art dramàtic
Durant la tertúlia prèvia a l’obra, que va ser prou ben conduida per en Toni Cabré, autor de casa, i que va comptar amb la presència de tres de les quatre actrius de l’elenc –tot un èxit-, l’Àngels Bassas va avisar l’auditori que preparessin els kleenex, ja saben, els mocadors de paper. Segons ella, de les obres de teatre que ha representat, aquesta és on més pujades de mocs i mocades ha sentit des de l’escenari: “el públic plora molt”… (Crec que a la meva zona no vaig sentir plorar ningú i si ho van fer van ser molt discrets). Gràcies a que l’Emma Vilarasau, que ja va plorar per tothom, va matisar que també hi havia gent que no hi conectava. Jo , dissabte, vaig ser d’aquests.
A mi la representació em va remoure ben poca cosa. Els temes posats sobre la taula a l’hora del cafè d’abans em van aportar més reflexions que no pas el que vaig veure a l’escenari. I mira que l’escenografia i el vestuari eren ben elegants i adients, però tot plegat va resultar un bonic envoltori per a no gaire res. No calien tants artificis per explicar una història d’aquest nivell d’intimitat, tot i que la plàstica ajudà a sostenir quelcom que no es sostenia gaire.
Potser el problema radica en que les llàgrimes de la Vilarassau són cada cop menys creibles, precipitant els seus personatges vers un victimisme que aburreix, que cansa. Costa de creure que una dona tan forta i pragmàtica –parlo del personatge-, que opta per una vida de contenció i silenci per amor, es passi tota la carta plorant, tota la funció. D’acord, se li acaba de morir el fill i està a les últimes, però no em diguin que no li aportaria més grandesa i coratge dir les coses des d’una quietud treballada i una major serenor emocional, sense tanta llagrimeta amb pudor a culebrot!
La Bassas va superar en escreix el posat de la seva companya malgrat estar minvada d’expressivitat facial. Llàstima que el seu gest, com que no en sabia res, se’m va fer tan estrany que va focalitzar la meva atenció, intentant esbrinar quin podia ser l’origen i allunyant-me del seu discurs. Des d’aquí li desitgem una completa recuperació i li enviem molts ànims.
En qualsevol cas, les millors intervencions –en un aspecte global- les van aportar la Carlota i la Ivana, tot i que em quedo amb l’accent de la primera. En Kai està prou correcte, quan narra més que quan actua. I en Claret Papiol clava les seves breus intervencions de majordom.
Torno a no entendre l’excessiva ovació per a unes interpretacions que no donen la talla. Deixem d’enganyar els actors i d’aplaudir més del compte les cares conegudes! “Coral Romput” mereixia tots els aplaudiments i més; “Carta d’una desconeguda”, no.
A propòsit de:
CARTA D’UNA DESCONEGUDA
de Stefan Zweig
per Fernando Bernués
al Teatre Monumental de Mataró
el dissabte, 23.02.08, a les 21h
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada