www.elperiodico.cat
24 abril de 2009
La majoria el coneix com a Ousmane, el sense papers de Ventdelplà, però des d'ahir també és Manelic a la Terra baixa proposada per l'alemany Hasko Weber per al Romea.
Babou Cham.
Foto: ÁLVARO MONGE
NÚRIA NAVARRO
--Obama, a la Casa Blanca. Vostè, a Terra baixa... ¡Què passà!
--M'ha somrigut la deessa Fortuna.
--La deessa i Hasko Weber.
--Sí. Un diumenge va sonar el telèfon de casa i em van dir que un director alemany em volia veure l'endemà. Em vaig trobar amb Hasko i la seva mirada em va transmetre molta energia. Li vaig dir un tros d'El rei Lear, es va comprometre a trucar i, abans d'entrar al metro, de tornada a casa, va venir darrere meu i em va dir: "Jo vull que tu siguis Manelic".
--Ficar-se en Manelic és entrar al pot de les essències.
--No vull pensar en tots els grans que han fet abans aquest paper... Massa pes sobre la meva ànima... D'alguna manera m'ajuda treballar amb Hasko, que, tot i ser molt respectuós amb el text de Guimerà, en pren la suficient distància.
--Parlant de distància... La seva història comença a Bakau, Gàmbia.
--Vaig créixer en una família de fusters, encara que originàriament eren ferrers... El meu pare tenia la inquietud de viatjar. Quan jo tenia tres anys, va marxar rumb a Anglaterra i es va quedar a Mataró. Després hi va portar la meva mare i dos germans. I tres més van néixer aquí. Jo vaig venir als 14 anys.
--¿Onze anys sense veure la seva família?
--Sí. Em van criar la mare del meu padrí, la mare del meu pare... Un munt d'àvies... El meu somni era reunir-me amb la meva família biològica. Volia veure'ls, visitar un oncle a Dinamarca i tornar. Però vaig aprendre la llengua amb els meus germans i, al cap d'un any, vaig poder entrar a l'institut.
--¿Havia fet alguna cosa de teatre infantil a l'Àfrica?
--Em recordo fent una obra didàctica consistent a explicar malalties com la malària de manera teatralitzada. Quan ja era aquí, a primer de BUP, feia veure que no sabia parlar català ni castellà quan arribava un profe nou, ha, ha.
--No va necessitar el mètode Stanislavski, vaja.
--No. A qui li interessava el teatre era al meu germà Lamin, que va fer Els negres, de Jean Genet, a Mataró i més tard es va formar amb Flotats, intervenint en obres com el El dret d'escollir i Lorenzaccio. Jo treballava en un projecte d'educació i integració per a nens de pares immigrants de la Secretaria General de Joventut, un dia vaig substituir Lamin en un paper semiamateur i aquí em té.
--Avantatges de parlar català.
--Ningú em va obligar a parlar-lo. Jo crec que la llengua és un vehicle molt important per arribar a les emocions. Està en el meu caràcter intentar aprendre'n... Vaig estar un parell d'anys a Suècia i també vaig procurar parlar suec.
--¿Se sent còmode a Catalunya?
--Un hi pot estar bé si troba feina, un lloc per viure i se saluda amb els veïns. Però el patró d'integració...
--No es talli, no.
--¿Què és integració? Molt sovint es tendeix a caure en el folklore, en aspectes superficials de la cultura. Per exemple, si em prengués la llibertat d'anar vestit de gambià, per a segons qui això seria una falta d'integració.
--Segurament.
--Jo no vaig arribar en pastera, sinó en avió, però sé què és el rebuig. Hi ha gent que te'l demostra cada dia, i has d'aprendre a viure amb això.
--A viure amb el desdeny...
--Estem en una època on molts s'acosten a la paranoia. Diuen que la immigració és "un problema", es queixen que "això és ple de moros i de negres", però no han conviscut amb cap. Jo crec que és un error parlar d'immigració en general. Hi ha persones diferents amb realitats diferents.
--¿El teatre serveix per canviar mentalitats?
--No sabria dir-l'hi... La meva relació amb el teatre és molt personal. Per a mi és un joc molt seriós. Crec que l'actor juga amb el que té: el seu cos, les seves emocions, les seves idees. A mi el teatre em fa viatjar, confrontar-me amb les meves limitacions i amb les meves potencialitats.
--Elogien la seva presència escènica.
--Crec que a l'escenari tinc força, que sé dominar-la. Però el meu punt feble és la veu. Els nervis a vegades em surten per aquí.
--La tele és una altra cosa.
--La tele és diferent, sí. Són diferents els arquetips amb què es mou.
--L'ha introduït en milers de cases.
--Bé... Alguns em reconeixen i em saluden.
--Doncs tregui'ls de dubtes: ¿es casa o no amb la Clara, la pediatra?
--¡Ah! ¡S'haurà d'esperar a veure què diuen els déus!
--¿Creu en déus, vostè?
--Als amics els dic que sóc animista... M'agrada pensar que estic acompanyat, que he vingut a parar aquí per alguna raó.
24 abril de 2009
La majoria el coneix com a Ousmane, el sense papers de Ventdelplà, però des d'ahir també és Manelic a la Terra baixa proposada per l'alemany Hasko Weber per al Romea.
Babou Cham.
Foto: ÁLVARO MONGE
NÚRIA NAVARRO
--Obama, a la Casa Blanca. Vostè, a Terra baixa... ¡Què passà!
--M'ha somrigut la deessa Fortuna.
--La deessa i Hasko Weber.
--Sí. Un diumenge va sonar el telèfon de casa i em van dir que un director alemany em volia veure l'endemà. Em vaig trobar amb Hasko i la seva mirada em va transmetre molta energia. Li vaig dir un tros d'El rei Lear, es va comprometre a trucar i, abans d'entrar al metro, de tornada a casa, va venir darrere meu i em va dir: "Jo vull que tu siguis Manelic".
--Ficar-se en Manelic és entrar al pot de les essències.
--No vull pensar en tots els grans que han fet abans aquest paper... Massa pes sobre la meva ànima... D'alguna manera m'ajuda treballar amb Hasko, que, tot i ser molt respectuós amb el text de Guimerà, en pren la suficient distància.
--Parlant de distància... La seva història comença a Bakau, Gàmbia.
--Vaig créixer en una família de fusters, encara que originàriament eren ferrers... El meu pare tenia la inquietud de viatjar. Quan jo tenia tres anys, va marxar rumb a Anglaterra i es va quedar a Mataró. Després hi va portar la meva mare i dos germans. I tres més van néixer aquí. Jo vaig venir als 14 anys.
--¿Onze anys sense veure la seva família?
--Sí. Em van criar la mare del meu padrí, la mare del meu pare... Un munt d'àvies... El meu somni era reunir-me amb la meva família biològica. Volia veure'ls, visitar un oncle a Dinamarca i tornar. Però vaig aprendre la llengua amb els meus germans i, al cap d'un any, vaig poder entrar a l'institut.
--¿Havia fet alguna cosa de teatre infantil a l'Àfrica?
--Em recordo fent una obra didàctica consistent a explicar malalties com la malària de manera teatralitzada. Quan ja era aquí, a primer de BUP, feia veure que no sabia parlar català ni castellà quan arribava un profe nou, ha, ha.
--No va necessitar el mètode Stanislavski, vaja.
--No. A qui li interessava el teatre era al meu germà Lamin, que va fer Els negres, de Jean Genet, a Mataró i més tard es va formar amb Flotats, intervenint en obres com el El dret d'escollir i Lorenzaccio. Jo treballava en un projecte d'educació i integració per a nens de pares immigrants de la Secretaria General de Joventut, un dia vaig substituir Lamin en un paper semiamateur i aquí em té.
--Avantatges de parlar català.
--Ningú em va obligar a parlar-lo. Jo crec que la llengua és un vehicle molt important per arribar a les emocions. Està en el meu caràcter intentar aprendre'n... Vaig estar un parell d'anys a Suècia i també vaig procurar parlar suec.
--¿Se sent còmode a Catalunya?
--Un hi pot estar bé si troba feina, un lloc per viure i se saluda amb els veïns. Però el patró d'integració...
--No es talli, no.
--¿Què és integració? Molt sovint es tendeix a caure en el folklore, en aspectes superficials de la cultura. Per exemple, si em prengués la llibertat d'anar vestit de gambià, per a segons qui això seria una falta d'integració.
--Segurament.
--Jo no vaig arribar en pastera, sinó en avió, però sé què és el rebuig. Hi ha gent que te'l demostra cada dia, i has d'aprendre a viure amb això.
--A viure amb el desdeny...
--Estem en una època on molts s'acosten a la paranoia. Diuen que la immigració és "un problema", es queixen que "això és ple de moros i de negres", però no han conviscut amb cap. Jo crec que és un error parlar d'immigració en general. Hi ha persones diferents amb realitats diferents.
--¿El teatre serveix per canviar mentalitats?
--No sabria dir-l'hi... La meva relació amb el teatre és molt personal. Per a mi és un joc molt seriós. Crec que l'actor juga amb el que té: el seu cos, les seves emocions, les seves idees. A mi el teatre em fa viatjar, confrontar-me amb les meves limitacions i amb les meves potencialitats.
--Elogien la seva presència escènica.
--Crec que a l'escenari tinc força, que sé dominar-la. Però el meu punt feble és la veu. Els nervis a vegades em surten per aquí.
--La tele és una altra cosa.
--La tele és diferent, sí. Són diferents els arquetips amb què es mou.
--L'ha introduït en milers de cases.
--Bé... Alguns em reconeixen i em saluden.
--Doncs tregui'ls de dubtes: ¿es casa o no amb la Clara, la pediatra?
--¡Ah! ¡S'haurà d'esperar a veure què diuen els déus!
--¿Creu en déus, vostè?
--Als amics els dic que sóc animista... M'agrada pensar que estic acompanyat, que he vingut a parar aquí per alguna raó.
