www.elperiodico.cat
20 octubre de 2009
• Les propostes de Veronese sobre Ibsen i ‘Tercer cuerpo’, de Tolcachir, fascinen al Temporada Alta
Hernán Grinstein i Magdalena Grondona, a ‘Tercer cuerpo’.
Foto: TEMPORADA ALTA
CÉSAR LÓPEZ ROSELL
GIRONA
Un empatx de bon teatre. Una gran mostra d’imaginació, frescor i naturalitat interpretativa. Un menú amb tres propostes, dues unides pel projecte Ibsen, d’aquestes que no es disfruten tots els dies. Asseguts a la taula del deliciós banquet ofert pel Temporada Alta ens hem entregat a la digestió lenta de tanta veritat escènica, d’aquesta il·lusionada entrega que exhibeixen uns actors que, en la majoria dels casos, han d’alternar la possibilitat de donar vida al seu somni teatral amb altres feines.
Res que ens sorprengui perquè ja vam disfrutar d’un altre pack porteny similar fa dos anys, però que ens permet constatar que l’empremta d’aquest teatre independent segueix viva. Són produccions que neixen a les cases dels mateixos directors, on s’assagen i es representen i després es projecten en gires internacionals. És la seva fórmula per seguir fent teatre sense subvencions en el context d’una crisi que va més enllà del corralito.
DESPATX EN RUÏNES
Fa més de dos mesos que és fora de l’Argentina Tercer cuerpo de Claudio Tolcachir –atenció a aquest autor i director de qui el Lliure estrenarà La omisión de la familia Coleman–. A Girona va deixar bocabadat el públic amb aquest vides encreuades presentat a l’escenografia d’un despatx en ruïnes, en què el director recrea els diferents ambients de l’acció.
Comèdia existencialista, costumista, que destil·la ironia mordaç al voltant de la soledat de cinc personatges que, encara que tres treballen junts, no es coneixen bé perquè tots s’esforcen a ocultar la frustració de les seves vides: la necessitat d’amor, de tenir fills, de ser compresos. Una altra parella, que surt i entra del marc, escenifica el desa-
mor, la indecisió per orientar el rumb. Diàlegs brillants, amb dosis de surrealisme com el de la preparació de la carta per recordar la mare difunta, adornen aquest divertit i impecable espectacle.
De la fórmula Veronese per donar lectura als clàssics poc es pot dir que no se sàpiga. El talent que ja va mostrar amb Txékhov s’ha multiplicat a l’hora de revisar Ibsen al Teatre de Salt amb La casa de las muñecas (El desarrollo de la civilización venidera) i Hedda Gabler (Todos los grandes gobiernos han evitado el teatro íntimo). En una mateixa escenografia dos repartiments expressen amb una força inusitada la translació dels textos.
Són dues obres marcades pel caràcter dels personatges femenins, encara que l’adaptació ha potenciat més els altres rols. Nora (esplèndida María Figueras), en altres temps emblema del feminisme, apareix com una dona més d’avui, capaç d’aclaparar la sala tant a l’hora d’expressar l’angoixa i ansietat com a la de rebel·lar-se davant del domini i la violència del marit (Carlos Portaluppi). El cop de porta final ressona amb més contundència.
Hedda (pletòrica Silvina Sabater) mostra aquí més capacitat de manipular els altres al no trobar sentit a la seva vida i els seus somnis amb un marit a qui no estima. Enginyosa la forma d’introduir en l’obra la visió sobre el paper del teatre i una delícia el personatge de l’assessor (Fernando Llosa). Un Veronese d’autèntica Champions.
20 octubre de 2009
• Les propostes de Veronese sobre Ibsen i ‘Tercer cuerpo’, de Tolcachir, fascinen al Temporada Alta
Hernán Grinstein i Magdalena Grondona, a ‘Tercer cuerpo’.
Foto: TEMPORADA ALTA
CÉSAR LÓPEZ ROSELL
GIRONA
Un empatx de bon teatre. Una gran mostra d’imaginació, frescor i naturalitat interpretativa. Un menú amb tres propostes, dues unides pel projecte Ibsen, d’aquestes que no es disfruten tots els dies. Asseguts a la taula del deliciós banquet ofert pel Temporada Alta ens hem entregat a la digestió lenta de tanta veritat escènica, d’aquesta il·lusionada entrega que exhibeixen uns actors que, en la majoria dels casos, han d’alternar la possibilitat de donar vida al seu somni teatral amb altres feines.
Res que ens sorprengui perquè ja vam disfrutar d’un altre pack porteny similar fa dos anys, però que ens permet constatar que l’empremta d’aquest teatre independent segueix viva. Són produccions que neixen a les cases dels mateixos directors, on s’assagen i es representen i després es projecten en gires internacionals. És la seva fórmula per seguir fent teatre sense subvencions en el context d’una crisi que va més enllà del corralito.
DESPATX EN RUÏNES
Fa més de dos mesos que és fora de l’Argentina Tercer cuerpo de Claudio Tolcachir –atenció a aquest autor i director de qui el Lliure estrenarà La omisión de la familia Coleman–. A Girona va deixar bocabadat el públic amb aquest vides encreuades presentat a l’escenografia d’un despatx en ruïnes, en què el director recrea els diferents ambients de l’acció.
Comèdia existencialista, costumista, que destil·la ironia mordaç al voltant de la soledat de cinc personatges que, encara que tres treballen junts, no es coneixen bé perquè tots s’esforcen a ocultar la frustració de les seves vides: la necessitat d’amor, de tenir fills, de ser compresos. Una altra parella, que surt i entra del marc, escenifica el desa-
mor, la indecisió per orientar el rumb. Diàlegs brillants, amb dosis de surrealisme com el de la preparació de la carta per recordar la mare difunta, adornen aquest divertit i impecable espectacle.
De la fórmula Veronese per donar lectura als clàssics poc es pot dir que no se sàpiga. El talent que ja va mostrar amb Txékhov s’ha multiplicat a l’hora de revisar Ibsen al Teatre de Salt amb La casa de las muñecas (El desarrollo de la civilización venidera) i Hedda Gabler (Todos los grandes gobiernos han evitado el teatro íntimo). En una mateixa escenografia dos repartiments expressen amb una força inusitada la translació dels textos.
Són dues obres marcades pel caràcter dels personatges femenins, encara que l’adaptació ha potenciat més els altres rols. Nora (esplèndida María Figueras), en altres temps emblema del feminisme, apareix com una dona més d’avui, capaç d’aclaparar la sala tant a l’hora d’expressar l’angoixa i ansietat com a la de rebel·lar-se davant del domini i la violència del marit (Carlos Portaluppi). El cop de porta final ressona amb més contundència.
Hedda (pletòrica Silvina Sabater) mostra aquí més capacitat de manipular els altres al no trobar sentit a la seva vida i els seus somnis amb un marit a qui no estima. Enginyosa la forma d’introduir en l’obra la visió sobre el paper del teatre i una delícia el personatge de l’assessor (Fernando Llosa). Un Veronese d’autèntica Champions.
