www.elpunt.cat
12 de gener de 2010
La tradicional peça teatral del Nadal torna a omplir de gom a gom el teatre de Pineda de Mar i es permet més d'una llicència en el text que l'actualitza i el fa més proper al públic
TERESA MÁRQUEZ
En Llucifer i en Satanàs en un moment dels «Pastorets» de Folch i Torres de Pineda.
Foto: CCR.
Pineda de Mar Calella
Abans que res he de dir que sóc fan de «L'Estel de Natzaret» de Ramon Pàmies. Són molts anys de cita anual a l'Orfeó de Calella i, a casa, fins i tot l'avi hi va fer de tramoista. Per tant, fins ara se m'havia fet molt costerut canviar d'hàbits i desplaçar-me fins a Pineda per veure el resultat d'una altra adaptació, la del text de Folch i Torres. Cert que les dues peces mantenen força similituds, que m'hi jugaria el coll que alguns paràgrafs són pràcticament calcats, però fins aquest Nadal havia deixat passar els dies amb l'excusa que amb uns Pastorets jo ja complia amb escreix. Tot i això, l'oportunitat de veure en escena els fills d'una amiga em va semblar motiu més que suficient per descobrir què s'amagava darrere de l'obra de teatre més tradicional de les festes. Dit i fet. El passat 28 de desembre vaig acomodar-me a la butaca del teatre del Centre Cultural i Recreatiu embolcallada de la santa innocència dels més petits que anaven a veure com un munt de dimonis es passejaven vestits de vermell per dalt d'un escenari. Va ser una gran experiència i malgrat la llargada de l'espectacle, el temps em va passar volant i m'hi vaig deixar moltes rialles, a la platea.
La majoria de personatges dels Pastorets de Pineda beuen d'una tradició teatral forjada a còpia d'hores d'estudiar el text. Però no és només l'aprenentatge dels versos, allò que els dóna vida. S'hi barregen els gestos, el sentiment i sobretot, sobretot, les ganes de passar-ho bé. Dubto que els actors que donen vida a en Lluquet, en Rovelló o el tartamut Jeremies no hi fiquin cullerada pròpia en més d'una intervenció. És, al meu entendre, una manera senzilla i eficaç de connectar amb un públic delerós de comprovar si aquest any també hi ha referències a l'actualitat. I n'hi ha. I tant que n'hi ha! Com a exemple, una impagable escena en què en Jeremies para taula fent servir com a estovalles la bandera espanyola. Quan en Lluquet li demana explicacions, en Jeremies li engalta. «És que només som a cinc punts del PP i cal que ens hi anem acostumant!» En Lluquet, però, resol la situació posant-hi a sobre la senyera en record «de les consultes populars». Menció a part mereix el tàndem Satanàs-Llucifer, que, en la meva ignorància, sempre havia pensat que eren el mateix. Doncs no senyor. A Pineda en Satanàs és l'amo dels inferns i en Llucifer, un desgraciat que et recorda el Gollum d'El senyor dels anells i que ha de fer mans i mànigues per complir les ordres del seu senyor. Allà on Satanàs és magnífic en el seu reialme i parla de tu a tu a un Déu que no es manifesta si no és a través dels seus missatgers, Llucifer ha de mantenir-se en un segon pla, garantint que els plans de l'amo arribaran a bon port. Evidentment que no se'n surt, el pobre.
La resta de personatges, de la dolça Maria a la bleda Isabeló, o de les Fúries de l'Infern al sacerdot del temple, compleixen amb escreix les expectatives. Els balls del món subterrani o el dels alumnes de l'Escola de Música i la interpretació en directe de diferents temes dóna encara més realisme a la peça. Ah! I no podem oblidar la crida i cerca d'un pobre infant espectador que és segrestat pels dos dimonis que se l'enduen a l'infern. El que jo vaig veure feia cara de circumstàncies, perquè, darrere del maquillatge sempre s'hi amaguen persones normals... oi?
Darrera actualització ( Dimarts, 12 de gener del 2010 02:00 )
