www.elperiodico.cat
24 de febrer de 2010
• Tamzin Townsend explota al màxim amb la versió catalana les possibilitats d’aquesta àcida comèdia
Boixaderas, Camí, Ndongo i Madaula, a l’obra del Teatre Goya.
Foto: DAVID RUANO
CÉSAR LÓPEZ ROSELL
BARCELONA
«No podem controlar allò que ens controla». En aquesta frase d’Un déu salvatge, versió catalana de Jordi Galceran de l’obra de Yasmina Reza, s’amaga part de l’entrellat d’aquesta àcida comèdia dirigida per Tamzin Townsend. La peça arriba al Goya un any després de la castellana vista al Tívoli, amb posada en escena de la mateixa directora, però amb una notable millora en el rendiment.
El repartiment català ha donat al muntatge més frescor i un ritme més trepidant. Sense desmerèixer Maribel Verdú, Aitana Sánchez-Gijón, Pere Ponce i Antonio Molero, la conjunció de l’actual càsting és superior. Hi contribueix una implicació, en l’àmbit histriònic, més decidida i per tant més efectiva per a aquesta mena de peces d’ajustada rellotgeria teatral.
Dues parelles de classe mitjana-alta es reuneixen per trobar una sortida al conflicte que ha causat una baralla entre els seus fills. De l’actitud tolerant inicial es passa al progressiu clima de tensió que genera la diferència de punts de vista. Hi afloren els pitjors instints i apareixen problemes reals dels matrimonis.
A còpia de gags esclata la hipocresia de les convencions socials. I és aquí quan sorgeix la part més salvatge de l’interior de cadascú, on brillen els intèrprets. Jordi Boixaderas (Àlex) broda el paper de l’advocat sense escrúpols que, des del seu irritant mòbil, guia l’estratègia per defensar una fraudulenta indústria farmacèutica. Cadascun dels seus gestos retrata fidelment l’executiu rapinyaire i incontrolat.
VÒMITS I ATACS D’IRA
La seva dona, Vicenta Ndongo (Anna), aguanta el tipus amb la seva elegant presència escènica. Potser li falta un toc de convicció, però no estalvia vòmits ni atacs d’ira al servei de la hilaritat de l’obra. Roser Camí (Verònica) és la dona políticament correcta que creu que està en possessió de la veritat. En realitat és una embaucadora que ho enreda tot amb la seva verinosa llengua. Desbordant en els moments de fúria, multiplica el valor afegit de la funció.
Ramon Madaula (Miquel) acaba fent una creació del seu paper de venedor d’articles de bany. Sembla el més sensat del grup, però té cops amagats i una visió de la vida molt distanciada de la de la seva dona. Un ben compenetrat quartet que augura llarga vida a l’aclamada representació.
