Record, homenatge i reparació

La Sala Cabanyes ha recuperat 'Vent de garbí i una mica de por'

Entatxonades enmig de la programació d'una temporada tan plena de noves produccions com l'actual, quasi han passat desapercebudes les cinc funcions de 'Vent de garbí i una mica de por' que a l'abril, just abans de Setmana Santa, s'han fet a l'Espai Saleta del Centre Catòlic. Les representacions estaven emmarcades en els actes que se celebren aquest any en diversos llocs per commemorar el vintè aniversari de la mort de l'escriptora barcelonina Maria Aurèlia Capmany (1918-1991), l'autora de l'obra. Però també han servit perquè la Sala Cabanyes pugui esmenar un episodi desafortunat de la pròpia història i recuperi en el seu repertori aquesta peça emblemàtica del teatre independent que es feia a Catalunya durant els anys seixanta del segle passat, a les darreries del franquisme.

Figura singular
El 2 d'octubre de 1991 moria a Barcelona Maria Aurèlia Capmany, una de les escriptores catalanes més singulars i dinàmiques del segle XX. Enraonadora impenitent, d'esperit lliure i de personalitat apassionada, la seva producció literària resulta desbordant i inclassificable. Inclou novel•la, teatre, assaig, traduccions, articles periodístics i docència. També va destacar pel seu activisme cultural i feminista, per la seva militància contra la dictadura i pel seu compromís polític, que la va portar a ser regidora socialista de l'Ajuntament de Barcelona. Aquest vigor polifacètic el va exercir de manera peculiar en el camp de les arts escèniques, en què va fer d'actriu, directora, professora, traductora, adaptadora i dramaturga. El febrer de 1960 va fundar amb Ricard Salvat l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), que es va instal•lar a la Cúpula del cinema Coliseum de Barcelona. En els anys posteriors l'EADAG va ser el gresol on es van formar molts destacats professionals i va constituir el focus més important de renovació del teatre català, tant en el vessant de la interpretació com de la direcció i la recerca. I va ser precisament per commemorar el cinquè aniversari de la fundació de l'EADAG que Ricard Salvat va encarregar a la Capmany que escrivís 'Vent de garbí i una mica de por'. Es va estrenar amb molt d'èxit en una funció única al Palau de la Música Catalana el 15 de juny de 1965, amb direcció del mateix Salvat. Dies després, se'n van fer unes quantes representacions més a la Cúpula del Coliseum.

Crítica i reflexió burletes
Qualificada per Salvador Espriu com "un sainet profund", la peça té influències del teatre polític de Piscator i del corrent americà dels anomenats "Living Newspapers", consistent en la dramatització d'esdeveniments quotidians. El seu caràcter narratiu i l'estructura fragmentària denoten igualment formes del teatre èpic, tan present en la pràctica escènica de l'EADAG. L'acció de 'Vent de garbí' se situa en tres moments diferents de la història: la Setmana Tràgica de 1909, el cop d'estat de 1936 que va iniciar la Guerra Civil, i la Catalunya coetània dels anys seixanta. A partir d'aquest triple paral•lelisme temporal i utilitzant tècniques populars provinents del sainet, el cabaret i la farsa, Maria Aurèlia Capmany construeix un retaule crític amb les estructures socials i les classes dirigents catalanes i fa patent una reflexió de fons que és alhora un posicionament ideològic clar. El que ella denuncia amb aquesta obra-testimoni és la complicitat de bona part de la societat benpensant del país amb el triomf i la pervivència del règim franquista. I no ho fa amb èmfasi tràgic, sinó amb un to burleta i incisiu. Tres anys més tard va ser el director Josep Anton Codina qui va reprendre la peça, en va fer una adaptació i la va posar en escena al Teatre Romea el 29 d'octubre de 1968, també amb èxit.

Temptatives d'innovació
Aquesta segona versió és la que ben aviat van prendre de referència un grup de joves que encapçalats per en Carles Maicas es bellugaven per la Sala Cabanyes amb la pretensió d'aconseguir fer un teatre més innovador i compromès i de mirar de ventilar l'aire carrincló que dominava la programació de la casa. Van ser ells, que seguien amb interès tot allò de teatralment avançat que es feia en d'altres indrets, els que el 18 d'octubre de 1969 van protagonitzar la representació de 'Vent de garbí i una mica de por' amb direcció del mateix Maicas. I aquí va sorgir el problema, perquè tant els continguts de crítica social com les opcions dramatúrgiques que l'obra aportava van semblar intolerables als capitostos del Centre Catòlic de l'època. Segurament perquè s'hi van veure retratats. Les reprovacions i els intents de censura que van ordir envers el col•lectiu liderat per Maicas van acabar empenyent-lo a deixar la Sala. Poc després aquests actors i actrius van trobar aixopluc en el Casal del carrer de Bonaire i hi van continuar la seva activitat escènica, primer amb el nom de Grup de Teatre del Casal i posteriorment com a Grup de Teatre Xaloc, denominació amb què van esdevenir un dels referents del teatre independent que aleshores es feia fora de Barcelona.

Al•licients de la recuperació
Quasi quaranta-dos anys més tard, pel que fa a aquesta nova posada en escena de 'Vent de garbí i una mica de por' presentada el mes d'abril, s'ha de dir que malgrat comptar en la direcció amb l'expertesa i la legitimitat històrica de Carles Maicas i el "coaching" proverbial d'en Toni Grané la reposició ha tingut tota l'aparença d'un muntatge de circumstàncies. En aquesta percepció pot ser que hi pesi el fet que, essent originàriament un producte tan directament motivat pel context sociopolític dels anys seixanta, amb el pas del temps hagi perdut vigència o significació. D'altra part, les aportacions estètiques i els recursos escènics que aleshores podien ser renovadors avui ja no tenen aquesta condició. I, mancada d'uns i altres elements de fonamentació, la trama resulta massa prima. Però tot i aquests factors adversos cal no desmerèixer altres qualitats que indubtablement té l'exhumació de l'obra. D'entrada, perquè constitueix una de les contribucions mataronines a l'oportú record i homenatge de la figura de Maria Aurèlia Capmany amb motiu dels vint anys de la seva mort, tanmateix commemorats amb poc ressò. D'altra part perquè, com és habitual en moltes produccions de la Sala, ha servit per donar joc en el repartiment a uns quants intèrprets sense massa experiència prèvia i així se'ls ha facilitat l'ocasió d'avançar en el seu procés de maduració com a actors i actrius. També perquè ha permès una altra provatura –la segona– del nou Espai Saleta, del qual sembla que encara no hi ha prou consciència de quines són les seves possibilitats i limitacions. I sobretot perquè la tornada de 'Vent de garbí' al repertori del teatre del Centre Catòlic té un sentit ben allunyat de qualsevol analogia amb la del fill pròdig. Ben al contrari de la lacrimògena paràbola dels Pastorets en què el que motiva el retorn és el penediment del fugitiu, si el text de la Capmany s'ha pogut reposar sense escarafalls és perquè avui la Sala Cabanyes –la casa paterna– ha evolucionat prou i ha deixat enrere vells prejudicis carques. És una llar més oberta, esventada i franca, tant en el terreny artístic com en el de les idees. Per això la recuperació de l'obra representada el 1969 té tot l'aire d'una merescuda reparació. Encara que sigui amb sordina.

publicat per
ComasSoler
www.totmataro.cat
17 de maig de 2011