Monòleg de revenja i desesperació

Moisès Maicas presenta ’20 de novembre’ a Barcelona Dimecres passat la Sala Àtrium va acollir l’estrena barcelonina de ’20 de novembre’, una peça del suec Lars Norén que aborda l’atemptat que en aquesta data del 2006 Sebastian Bosse, un noi de divuit anys, va dur a terme a la seva escola de la ciutat alemanya d’Emsdetten. El muntatge, que evoca tots els patiments i fantasmes que reviu aquest jove l’estona abans de realitzar la seva acció fatal, l’ha dirigit el mataroní Moisès Maicas a partir d’una traducció d’Anna Soler Horta i el protagonitza la popular actriu Mar Ulldemolins. Estarà en cartell al teatre del número 435 del carrer del Consell de Cent fins al 6 de maig. Lars Norén, nascut a Estocolm el 1944, és poeta, novel•lista i director teatral. Actualment està considerat com un dels dramaturgs més importants dels països escandinaus. Amb un llenguatge directe i un enfocament realista i compromès, les seves obres s’endinsen sovint en el tractament dels aspectes més foscos de les societats occidentals contemporànies i mostren l’existència tràgica que estigmatitza les persones més vulnerables. Paraules contundents i punts suspensius A ‘20 de novembre’ l’autor indaga el pensament torturat de qui, havent tingut una vida i una educació aparentment normals, està disposat a un acte sanguinari. I ho fa projectant un fil explicatiu recreat a partir de notes del diari personal i de comentaris penjats a internet pel mateix Sebastian Bosse abans d’intentar la massacre. Però la mirada de Lars Norén no és pas d'empatia, sinó simplement escrutadora. S’interroga sobre les motivacions d’uns fets que, amb certes similituds, no deixen de repetir-se de tant en tant. Són seixanta pàgines d’un text lacònic dit en primera persona, sense puntuació, fet de frases curtes i entretallades, amb esquitxos continuats de mots en anglès: un monòleg que se submergeix en la irritació, el ressentiment i les ganes de revenja d’algú que se sent perdedor i per qui el món i l'existència són abominables. En la transposició a l’escena d’aquest soliloqui amarg i contradictori Moisès Maicas defuig qualsevol afectació escabrosa. Es limita a cisellar el text. Escrupolosament, com fa sempre que dirigeix. A més, perquè l’esguard sigui prou asèptic, transforma el protagonista en una figura femenina. Així la contundència irada de les paraules proferides preval ostensiblement sobre qualsevol caracterització de rudesa física, ja que l'aparença de l'actriu és una imatge de fragilitat. D’aquesta manera, sense gairebé acció, converteix ’20 de novembre’ en una proposta interessant. Un exercici en què la presència trastornada de Mar Ulldemolins interpel•la desesperadament el públic com a metàfora de tots aquells “que li han cremat l’ànima”. I el final de tota una hora d’invectives és simplement un mutis. Cap espetec. Solament un silenci amb aire de provisional. Com uns punts suspensius que retornen cap a l’espectador el pilot d’interrogacions que tant d’enraonament solitari ha suscitat. El personatge de Sebastian Bosse calla, sí. Però no és l’acabament de res. Si de cas l’última increpació de Lars Norén. O millor, de Moisès Maicas. publicat per Comas - Soler www.totmataro.cat 11 abril de 2012