publicat per
Vicenç Batalla
Foto: CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE.
Com si fos un eco de les reivindicacions actuals dels
intermitents de l'espectacle francesos, encara que salvant les distàncies
polítiques, l'escenari de l'Opéra Grand Avignon es va veure ocupat des del 14
de juliol i per un total de cinc representacions per una cinquantena de joves
actors que recreaven l'ambient de l'agitada primavera i estiu de 1968. Maig,
juny, juliol, de Dénis Guénoun, és el relat des del punt de vista cultural de
la revolució inacabada d'aquesta època en què els estudiants van ocupar primer
el teatre de l'Odèon, al maig, al Barri Llatí parisenc, i després al juliol es
van enfrontar al director i creador del Festival d'Avinyó, Jean Vilar, fins fer
impossible la majoria de representacions d'aquella edició.
El nou director del festival, el dramaturg Olivier Py, volia
que aquesta producció estrenada el 2012 al Teatre Nacional Popular de
Villeurbanne, a Lió, escenografiada per Christian Schiaretti, es veiés a Avinyó
coincidint amb la seixanta-vuitena edició del festival i com una mena també de
rehabilitació de la figura de Vilar. Durant molts anys, Vilar ha estat associat
a un temps en què el nou teatre no hi tenia lloc. I se l'ha guardat més aviat
al museu amb el seu nom de la ciutat dels Papes.
Sobre l'escena, Vilar i el llavors director del teatre de
l'Odèon Jean-Louis Barrault, encarnats pels brillants actors Robin Rennuci i
Marcel Bozonnet, conversen a partir de cartes interposades mentre al seu
voltant el seu concepte teatral és qüestionat. El segon perquè dóna la imatge
d'estar al servei del general i president de dretes De Gaulle, i el primer,
d'afiliació propera al Partit Comunista, per no haver obert prou el festival
als canvis socials. Els nord-americans Living Theatre, despullant-se davant del
públic i demanant la gratuïtat dels espectacles, seran els desencadenants d'uns
aldarulls en què el mateix Vilar va posar la seva vida en perill.
Entremig, al juny, els directors del centres dramàtics
nacionals fruit de la descentralització també de Vilar estaven reunits a
Villeurbanne per intentar trobar una sortida a la crisi d'aquest model. L'obra
reprodueix aquests tres moments –París, Villeurbanne, Avinyó– en tres hores i
mitja i contrastant els moments d'humor amb els del lirisme i amb una
dialèctica entre poesia i revolució en què acaba vencent la primera com tota
una declaració de principis dels seus autors i la direcció del festival. Py,
com Vilar, tampoc ha volgut anul·lar el festival, tot i que el dissabte 12 es
van suspendre un grapat de funcions en una jornada de mobilització dels intermitents.
Una altra dialèctica no exempta de polèmiques, però amb un
desplegament escènic impecable que també es va poder veure al Grec de Barcelona
a principis de juliol, és la de l'holandès Ivo van Hove i la seva transcripció
teatral de la novel·la La deu d'Ayn Rand, en la qual s'oposa l'individualisme
del creador al dels artistes que es dobleguen als desitjos d'una majoria
manipuladora. El públic en pot extreure les seves pròpies conclusions perquè el
tema també xoca amb l'anhel d'una societat que no es regeixi només per
l'egoisme. Més difícil és fer un debat de la peça del xilè Marco Layera La
imaginació del futur, que passa a judici Salvador Allende per part de les noves
generacions i no troba res millor que acusar-lo de no haver previngut les
desgràcies per al país que va representar el cop d'Estat de Pinochet el 1973.
Hi ha molt més compromís a Les germanes Macaluso, en què
Emma Dante arrenglera una família siciliana per fer-ne una faula social sobre
les tradicions que les empresona a l'illa. O a Solidaritat, de Giannina
Carbunariu, sobre la corrupció a la Romania postcomunista en clau d'humor.
Mentre que els ballarins senegalesos de Jant-Bi, dirigits per la sud-africana
Robyn Orlin, confronten el seu cos a la política d'immigració europea, i els
egipcis d'El Warsha utilitzen els contes i cants de la seva cultura per
explicar els cosits de la revolució de 2011. Finalment, el neozelandès Lemi
Ponifasio porta la visió ancestral i contemporània dels maoris de la guerra i
la mort amb Jo sóc al Palau dels Papes en un dels espectacles més fascinants
sense necessitat de subtítols que hem vist en aquesta edició.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada