Pel que sigui, les produccions de la companyia La Perla
29 que té la seva seu a la Biblioteca de Catalunya són les que més freqüenten
la programació del Monumental. Dissabte passat n’hi va haver una altra. Es
tracta de ‘L’hostalera’, de Carlo Goldoni (1707-1793), en l’adaptació feta i
dirigida per Pau Carrió.
Prolífic autor de centenars de textos per a l’escena,
sobretot comèdies i llibrets d’òpera, el venecià Carlo Goldoni és el principal
referent del teatre italià del segle XVIII. Influït per Molière i iniciat en
els trucs i en la pràctica teatral de la Commedia dell’Arte, va ser també el
promotor de la seva renovació, conscient de la decadència a què el gènere havia
arribat amb la reiteració exagerada d’acudits, artificis i vulgaritats. Contra
el que ell considerava una tradició mal entesa, va lluitar per prescindir de
màscares i de tipus fixos i per regenerar-ne els arguments, amb una elaboració
dramatúrgica més realista, atenta a la construcció de personatges, a la
definició de situacions i al tractament de temes propis de la societat i els
costums de la seva època.
Mesura de modernitat
Un dels exponents d’aquests propòsits de fer foc nou el
constitueix precisament ‘L’hostalera’. Estrenada l’any 1753, és una de les
seves obres més representades arreu del món. Té Mirandolina com a personatge
central, l’atractiva mestressa d’una fonda en què tots els clients cauen
captivats pels seus encants. L’excepció és Ripafratta, un paio de condició
il·lustre, altiu i misogin, que fa bandera del menyspreu cap a les dones.
Picada en el seu amor propi, ella s’entesta a fer-li el joc amb tota mena
d’argúcies per fer-lo caure enamorat. En el procés fins a tenir-lo ben rendit,
també Mirandolina acabarà seduïda, però decidirà humiliar-lo i arranjarà un casament
de conveniència amb Fabrizio, el cambrer de l’hostal. Aquest desenllaç
desconcertant, supeditat als interessos del negoci i a les convencions de no
transgredir les diferències entre classes socials, és molt propi de la moral
burgesa del moment i reflecteix bé la modernitat de l’enfocament volgut pel seu
autor: el predomini de la raó enfront dels sentiments.
Potser per això, quan Sergi Belbel va escometre el seu
muntatge de ‘L’hostalera’ que el gener de 1996 es va veure al Monumental i que
els abonats més veterans encara deuen recordar, va optar per un plantejament
molt sobri que donava un relleu ben mesurat a la contundència dels diàlegs i a
la vivor dels personatges. Llavors, amb la confrontació entre una Laura
Conejero erigida en pura astúcia i un Jordi Boixaderas esmolat, emergien tots
els topants dialèctics de la intriga inventada per Goldoni.
Biaix exagerat
Ara, la versió que ha adoptat Pau Carrió va per un altre
camí, igualment lícit, però lluny de l’agudesa i la subtilitat. Hi domina el
traç gruixut i el deler per aconseguir la riallada. Fa tres mesos, quan es va
estrenar a la Biblioteca de Catalunya, va omplir cada dia amb un públic
satisfet de petar-s’hi el cul. Amb la nau gòtica convertida en una trattoria
ambientada en l’estètica italiana dels anys seixanta, amb els espectadors
entaulats, servits amb vi i pasta al ragú i embolcallats per melodies de l’època
interpretades directament pels actors, la causa de l’èxit i de tants farts de
riure potser era més deguda al farciment que al gall.
Trasplantat a un escenari convencional, sense condiments,
aquest refregit de ‘L’hostalera’ perd atractiu. A Laura Aubert i David
Verdaguer, el duet protagonista, no els falta pas energia, però queda
malaguanyada cada cop que se’ls en va cap a la caricatura. En els papers de la
resta d’intèrprets els grinyols són de més gruix. Cadascun exagera la nota pel
seu compte i s’empatolla amb xampurreigs d’italià i amb tics de paròdia dels
que sovintegen a la televisió en els programes humorístics més celebrats.
L’excés és carrincló. Vaja, que pels bons precedents de Pau Carrió com a
director i per la qualitat habitual de la majoria dels productes de La Perla
29, calia esperar una proposta amb més talent. Amb tanta gresca banal qui hi
perd és Goldoni.
Publicat per
Comas Soler
Un moment de L'Hostera, de Pau Carrió
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada