El Teatre Lliure presenta ‘Incògnit’, un ‘thriller’ a partir dels plecs del cervell, que porta la ciència al teatre
La identitat, com l’ànima, no està en cap lloc físic, però existeix i es forja a partir de la memòria
La directora Mònica Bofill reincideix amb el teatre quàntic de Nick Payne. Ja va estrenar Constel·lacions a l’Akadèmia (2013), a partir d’una relació de parella. A Incògnit, Payne presenta dues situacions reals i una de ficcionada que reflexionen sobre la identitat. Altra vegada els mons paral·lels, els revolts vitals que podrien traçar una trajectòria diferent de l’individu estan presents en aquest efectiu joc teatral. L’obra, que significa el debut de la companyia La Incògnita (que completen els intèrprets Paula Blanco, Oriol Guinart, Jordi Llordella i Victòria Pagès) s’estrena aquest dimecres a l’Espai Lliure i fins al 17 de març.
Els quatre actors interpreten dinou personatges. Aquest canvi de rols constant és una evidència de la complexitat del cervell. L’humor, la humanitat i la imaginació es troben en un espai concret. Com se cita Einstein en l’espectacle, “en temps de crisi la imaginació és més important que el coneixement”. Aquesta obra en vol ser un clar exponent.
Payne juga amb dos espais temporals. Els anys cinquanta, en què es produeixen les dues situacions reals i l’actualitat (on succeeix el tercer capítol, que els relaciona). El primer cas és el d’un pacient que, per treure-li els atacs d’epilèpsia van decidir amputar-li una part del cervell. Va deixar de patir aquesta pèrdua de consciència. Però va perdre la memòria del que va passar a partir de llavors. Tenia memòria de peix per tot el que passava diàriament, però no havia perdut la parla ni els records de la joventut, fins al moment de l’operació.
El segon cas també té a veure amb el cervell com a element físic inescrutable. Un científic va desoir la demanda d’Einstein de ser incinerat i va decidir extreure-li el cervell. Intuïa que estudiant un talent tan privilegiat podria descobrir els secrets del cervell. La trama ficcionada narra com, arran d’una crisi d’identitat, una dona va a una neuropsicòloga, que li provoca un replantejament pels seus gustos amorosos.
Mònica Bofill és una jove directora i biotecnòloga. Els exemples que es desenvolupen a l’escena responen a moltes de les recerques que la ciència està fent sobre el cervell. L’obra, que va ser finalista del premi Quim Masó, ha apassionat els espectadors cada cop que s’ha confrontat (fos en una lectura dramatitzada a la Sala Beckett o en alguns dels passis previs). Un dels que defensa la lucidesa de Payne a traspassar les teories científiques en joc teatral és David Bueno, professor i investigador de genètica i divulgador de la ciència en diversos mitjans, com ara El Punt Avui. Segons els membres de la companyia, Bueno celebrava que la base del muntatge parteix d’una recerca molt ben documentada tot i que la trama és molt assequible.
+ info
J. Bordes - Barcelona
http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1559670-una-simplicitat-molt-complexa.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada