La rebel·lió individual

avui

24 febrer 2006

Marta Monedero

Després de l'èxit de La dama enamorada fa quatre temporades, el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) torna a Puig i Ferreter amb Aigües encantades. Sota la direcció de Ramon Simó, l'obra que s'estrena dijous que ve a la Sala Gran del teatre de les Glòries suposa "un homenatge a la llibertat individual", explica Simó, nascut (com Puig i Ferreter) al Camp de Tarragona. Val a dir que si l'obra li surt la meitat de bé que la vehemència amb què l'explica, la podem donar per bona.
Drama d'idees i passions del Modernisme, popular sobretot entre les companyies de teatre aficionat, Aigües encantades "sintetitza el conflicte entre les aigües mortes i les vives, entre les inèrcies del passat i les llums del futur", situades en l'any 1907, que és quan s'escriu aquesta història protagonitzada per una heroïna ibseniana que vol trencar les cadenes que la tenallen i somnia amb una societat més lliure i desempallegada de la religió.
Simó reivindica Puig i Ferreter, entre molts motius, "perquè entre tants autors noucentistes, està bé que n'hi hagi un que no ho sigui". També per la seva obra literària, pel seu compromís polític i per la "sinceritat" d'un autor que creia que el teatre era una eina útil per influir en la societat. Una sinceritat que "es traspassa als personatges, que no parlen només des de la paraula sinó des de l'emoció i ens ensenyen que les paraules realment són importants quan afecten i donen vida a les persones". L'important és l'exposició d'idees "i com els personatges evolucionen a través dels diversos episodis emotius i ideològics".

Canviar el món
Aigües encantades és un text sobre la "rebel·lió individual davant els costums arrelats que fan que el món sigui complicat de canviar" centrada en la rebel·lia d'una noia (Maria Molins) que no ha volgut anar a la processó en honor de la Verge dels Gorgs, a qui demanen que faci que plogui perquè al poble fa tres anys que hi perden la collita. Ella fins i tot s'ho fa venir bé perquè un foraster (Fèlix Pons) parli de les màgiques aigües encantades i acabi apel·lant "a un anticlericalisme vestit de tints anarquitzants". Això no vol dir que Puig i Ferreter fos anarquista, tot i que "es trobava fora de les normes ideològiques, no pas teatrals, ja que ell volia ser un autor d'èxit, comercial" i s'adequava als esquemes convencionals per tal de seduir el gran públic. El que sí que fa aquest drama de maduresa de Ferreter és mostrar "clarament" les associacions sindicals d'un medi rural que fins aleshores havia rebut poques atencions literàries. Un univers esquerp, franc i "una mica auster", precisa Simó, que per posar un exemple gràfic afegeix: "El sud de Catalunya és una mica més napolità que el nord".

Realisme extern i intern
Protagonitzat, a més de Maria Molins i Fèlix Pons, per Manel Barceló, Jordi Banacolocha, Jordi Puig Kai, Rosa Cadafalch, Santi Ricart, Víctor Pi i Jordi Martínez, aquest muntatge de dimensió elevada, que s'estarà a la Sala Gran del Teatre Nacional fins al 30 d'abril, juga amb un realisme extern i intern des de tots els punts de vista. També pel que fa als elements escènics, amb un "cert vessant pictòric de la llum", una "escenografia realista" i un vestuari molt documentat de com es vestia a l'època "i que era d'una riquesa increïble", assegura fascinat el director.