www.elperiodico.cat
19 abril de 2009
• La innovadora ‘Terra baixa’ de Hasko Weber amb actors del Romea impacta l’Atrium de Viladecans
Babou Cham i Diana Gómez, en una imatge de Terra baixa.
Foto: ÁLVARO MONGE
CÉSAR LÓPEZ ROSELL
BARCELONA
La transgressora adaptació que l’alemany Hasko Weber ha fet del clàssic Terra baixa impacta des del primer moment. La Marta (Roser Camí), l’heroïna de l’obra de Guimerà, apareix a l’interior d’un bar amb un look xocant. Acabada de sortir de la perruqueria, amb ulleres de sol, faldilla florejada, una gavardina tres quarts i sabates enxarolades de color granat, es disposa a desgranar, amb mirada retrospectiva, la història del seu forçat triangle passional i de l’entorn que l’envolta.
El públic assistent a l’Atrium de Viladecans, on s’ha estrenat el muntatge que arribarà dijous que ve al Romea, es remou inquiet a les butaques, però quan el Sebastià (Joel Joan) irromp en escena baixant per l’escala del local a ritme de rock i guarnit amb un vestit blanc d’estètica entre mafiosa i macarra apropiada per a qui se sent l’amo/capo del barri, els espectadors comencen a fer-se preguntes. ¿A on ens acabarà portant aquesta revisió d’una obra tan emblemàtica? ¿Som davant d’una actualització en la línia de les de Bieito feta per un dels seus homòlegs alemanys?
La resposta arriba a mesura que la funció avança. Aparicions com la d’una atractiva Àngels Bassas (Josepa), amb abric llarg, minifaldilla, botins i cantant per primera vegada en escena, i dels restants membres de la família Perdigons
–sotmesa als desitjos del Sebastià–,
la canyera adolescent Nuri (Diana Gómez) i la voluptuosa i provocativa Susana Egea (Antònia), unides a les de l’alcohòlic Xeixa (Pepo Blasco) i la del corrupte mossèn i mà dreta de l’amo (un excel·lent Mingo Ràfols), mostren cap on apunta l’obra. Però quan entra en joc el Manelic negre i immigrant sense papers (Babou Cham) lluint una samarreta que mostra els seus braços musculosos, és quan es desencadena tota la força d’aquest renovador muntatge.
La dramaturga Kekke Schmidt ha despullat la peça de tota la poètica per anar fins al moll de l’ós de l’argument, cosa que permet a Weber trobar la tecla del realisme social. Així, Barreja drama amb comèdia i mostra indicis d’òpera-pop amb la inclusió de peces musicals de Serrat, Elvis i Nat King Cole, potser inspirant-se en Tiefland, versió operística de l’obra d’Eugene d’Albert.
La producció, amb escenografia i vestuari de Frank Hännig, no traeix l’esperit de l’autor, però en la inclusió d’al·lusions a temes com la immigració, els matrimonis de conveniència i les relacions amb el poder opressor s’hi colen alguns tòpics que no aporten res a la idea central. En canvi, sí que estan justificades les dosis de violència física i psicològica en les escenes de maltractaments de l’amo a la Marta o en la mort del Sebastià a mans del Manelic, rematada amb el cèlebre crit: «He mort el llop».
Ara com ara, ningú discuteix la legitimitat de l’adaptació d’aquest clàssic al segle XXI. I els actors del Romea, amb actuacions desiguals, s’hi troben com un peix a l’aigua guiats amb subtilesa per un director que intenta contenir els excessos innecessaris. Roser Camí transmet, amb un gran treball, l’angoixa de la seva submissió al maltractador, ben caracteritzat per un xulesc Joel Joan. Babou Cham, insegur al començament, acaba imposant la seva presència escènica i fent creïble el reinventat personatge d’aquest innovador muntatge, que trobarà ressò, sobretot, entre el públic jove menys familiaritzat amb l’obra de Guimerà.
19 abril de 2009
• La innovadora ‘Terra baixa’ de Hasko Weber amb actors del Romea impacta l’Atrium de Viladecans
Babou Cham i Diana Gómez, en una imatge de Terra baixa.
Foto: ÁLVARO MONGE
CÉSAR LÓPEZ ROSELL
BARCELONA
La transgressora adaptació que l’alemany Hasko Weber ha fet del clàssic Terra baixa impacta des del primer moment. La Marta (Roser Camí), l’heroïna de l’obra de Guimerà, apareix a l’interior d’un bar amb un look xocant. Acabada de sortir de la perruqueria, amb ulleres de sol, faldilla florejada, una gavardina tres quarts i sabates enxarolades de color granat, es disposa a desgranar, amb mirada retrospectiva, la història del seu forçat triangle passional i de l’entorn que l’envolta.
El públic assistent a l’Atrium de Viladecans, on s’ha estrenat el muntatge que arribarà dijous que ve al Romea, es remou inquiet a les butaques, però quan el Sebastià (Joel Joan) irromp en escena baixant per l’escala del local a ritme de rock i guarnit amb un vestit blanc d’estètica entre mafiosa i macarra apropiada per a qui se sent l’amo/capo del barri, els espectadors comencen a fer-se preguntes. ¿A on ens acabarà portant aquesta revisió d’una obra tan emblemàtica? ¿Som davant d’una actualització en la línia de les de Bieito feta per un dels seus homòlegs alemanys?
La resposta arriba a mesura que la funció avança. Aparicions com la d’una atractiva Àngels Bassas (Josepa), amb abric llarg, minifaldilla, botins i cantant per primera vegada en escena, i dels restants membres de la família Perdigons
–sotmesa als desitjos del Sebastià–,
la canyera adolescent Nuri (Diana Gómez) i la voluptuosa i provocativa Susana Egea (Antònia), unides a les de l’alcohòlic Xeixa (Pepo Blasco) i la del corrupte mossèn i mà dreta de l’amo (un excel·lent Mingo Ràfols), mostren cap on apunta l’obra. Però quan entra en joc el Manelic negre i immigrant sense papers (Babou Cham) lluint una samarreta que mostra els seus braços musculosos, és quan es desencadena tota la força d’aquest renovador muntatge.
La dramaturga Kekke Schmidt ha despullat la peça de tota la poètica per anar fins al moll de l’ós de l’argument, cosa que permet a Weber trobar la tecla del realisme social. Així, Barreja drama amb comèdia i mostra indicis d’òpera-pop amb la inclusió de peces musicals de Serrat, Elvis i Nat King Cole, potser inspirant-se en Tiefland, versió operística de l’obra d’Eugene d’Albert.
La producció, amb escenografia i vestuari de Frank Hännig, no traeix l’esperit de l’autor, però en la inclusió d’al·lusions a temes com la immigració, els matrimonis de conveniència i les relacions amb el poder opressor s’hi colen alguns tòpics que no aporten res a la idea central. En canvi, sí que estan justificades les dosis de violència física i psicològica en les escenes de maltractaments de l’amo a la Marta o en la mort del Sebastià a mans del Manelic, rematada amb el cèlebre crit: «He mort el llop».
Ara com ara, ningú discuteix la legitimitat de l’adaptació d’aquest clàssic al segle XXI. I els actors del Romea, amb actuacions desiguals, s’hi troben com un peix a l’aigua guiats amb subtilesa per un director que intenta contenir els excessos innecessaris. Roser Camí transmet, amb un gran treball, l’angoixa de la seva submissió al maltractador, ben caracteritzat per un xulesc Joel Joan. Babou Cham, insegur al començament, acaba imposant la seva presència escènica i fent creïble el reinventat personatge d’aquest innovador muntatge, que trobarà ressò, sobretot, entre el públic jove menys familiaritzat amb l’obra de Guimerà.
