‘El Mikado’ reapareix a la Sala Cabanyes amb una història que ens trasllada de primera mà al Japó més clàssic. En la seva segona temporada al recinte mataroní, l’obra de Gilbert & Sullivan dirigida per Marc Molina ofereix una bona combinació de sons i imatges que tot plegat confeccionen una creació uniforme amb petites llums d’ironia. Tot i que és cert que durant l’obra es poden apreciar alguns estereotips en personatges com l’emperador del Japó -de qui precisament l’obra n’agafa el seu nom - , el pas de les escenes condueix cap a una evolució de la trama on els protagonistes canvien amb freqüència les seves característiques, mostrant-se així com a personatges rodons. Un exemple el podem trobar en Ko-Ko, l’honorable senyor Botxí de Titipú, qui en l’inici de la funció mostra un caràcter ferm i rocós però que amb el pas de les diferents situacions va minvant, convertint-se progressivament en un personatge vulnerable.
La trama del musical s’inicia quan l’emperador del Japó, El Mikado, prohibeix el flirteig entre els ciutadans de Titipú, un indret de l’imperi japonès on es desenvolupa l’acció. Com a càstig, qualsevol persona que jugui amb les cartes de l’amor sense tenir un mer objectiu matrimonial haurà de ser decapitat per l’honorable botxí de Titipú, el senyor Ko-Ko. En la trama es poden veure vincles i desafeccions amoroses entre Nanki-Poo, que és el segon trombó enamorat de Yum-Yum, l’honorable senyor botxí de Titipú i Katisha, una vella dama de la cort enamorada de Nanki-Poo. Amb aquesta connexió a quatre bandes es poden presenciar accions de sàtira acompanyades pels sentiments de la gelosia, l’amor, la desesperació, el ressentiment o la por. A més, amb petites bromes i puntuals interaccions amb el públic l’obra aconsegueix el punt exacte que la defineix com una opereta còmica. Destaca la feina de vestuari gràcies a indumentàries que encerten i s’adeqüen amb la trama i la cultura japonesa. D’altra banda, la combinació d’algunes escenes de diàleg amb d’altres on el fil conductor i regnant és la música, fa que la transició de les accions sigui distesa i atractiva pel públic.
En resum, veient ‘El Mikado’ es podrien fer els primers passos per trencar un dels estereotip predominant vers els japonesos, concebuts pel món occidental com a persones amb un modus vivendi serè, pausat i sense cap tipus d’atrafegament. No obstant això, aquest clàssic que porta més de 120 anys en escena vol anar més enllà i per això, entre d’altres motius, aterra de nou a la Sala Cabanyes en època de tardor. Precisament, aquesta és una de les estacions de l’any més estimades pels japonesos juntament amb la primavera pels magnífics paisatges que deixen els pètals de flor del seu tradicional cirerer. Tot plegat, ‘El Mikado’ es converteix així en una interessant oportunitat per fer un viatge efímer al Japó sense moure un peu de la ciutat.
publicat per
Rubén Escobar - Periodista
www.capgros.com
17 octubre de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada