www.avui.cat
24 de maig de 2010
JORDI COCA
Fa anys es va posar de moda parlar de catalans universals. Es tractava d'algunes personalitats que havien aconseguit un gran reconeixement fronteres enllà, que hi havien fet gairebé tota la seva carrera i que aquí admiràvem incondicionalment. Era quan començàvem a recuperar-nos una mica de l'ensulsiada franquista i calia integrar "els més grans" -i mira que són relatives les ponderacions quantitatives-, els que s'havien fet a l'estranger. Naturalment, en aquest reconeixement hi havia implícita una mena d'amnistia pel fet que, a causa de circumstàncies diverses, els catalans universals no haguessin treballat més a Catalunya. Tot plegat era una autèntica ximpleria, però durant un temps va tenir el seu predicament. Que ara recordi, tan català universal era Xavier Cugat com Joan Oró, un per fer d'estrella a Hollywood i l'altre per escrutar l'univers. Ignoro si la gran Margalida Xirgu va rebre aquest honor, però de fet al seu voltant es va construir el mite que treballava a l'estranger perquè aquí no podia desenvolupar plenament el seu talent, tot i que sempre duia Catalunya al cor...
Això de banda, ara Francesc Foguet i Boreu ha editat un nou llibre sobre l'actriu nascuda a Molins de Rei l'any 1888 i morta a Montevideo l'any 1969. Es tracta d'una edició àmpliament il•lustrada i feta pel Museu de Badalona. Foguet, que és doctor en filologia catalana i professor de la Universitat Autònoma, ha escrit llibres sobre el teatre durant la Guerra Civil i, entre altres biografies, va editar l'any 2002 Margarida Xirgu. Una vocació indomable. Ara torna al tema, amb una mirada més àmplia i amb voluntat d'aprofundir no tant en el mite, que també, com en la feina feta per aquesta actriu que sempre va estar al costat dels moviments innovadors i que va recolzar, quan no era fàcil fer-ho, autors com ara Federico García Lorca, Ramón M. del Valle-Inclán i altres noms que avui s'han esvaït i que, tanmateix, al seu moment pesaven considerablement per raons diverses. Són els casos de Jacinto Benavente o d'Alejandro Casona, per esmentar només autors castellans. Foguet mateix explica en la introducció del llibre que no es tracta tant de reiterar els episodis més coneguts de la vida de la Xirgu com de resseguir la seva aventura artística i precisar les relacions que va tenir amb l'escena catalana.
De fet, tot va començar a Barcelona quan la Xirgu tenia 11 anys. Des dels 14 va començar a estrenar els autors locals que aleshores estaven de moda: Josep Feliu i Codina, Guimerà, Ignasi Iglésias, Santiago Rusiñol, Josep Roca i Roca, Antoni Ferrer i Codina, Josep Pous i Pagès, Emili Tontorer, Puig i Ferrater, Ambrosi Carrion i un llarg etcètera. La majoria d'aquest noms avui no diuen res al gran públic. I també feia el repertori internacional que aleshores era habitual: Alexandre Dumas, Ibsen, Émile Zola, Gerhart Hauptmann, Gabriele D'Annunzio, Hermann Sudermann? Sembla que després d'Els pobres menestrals, d'Adrià Gual, de seguida va treballar al costat dels grans noms de l'escena catalana: Iscle Soler, els germans Borràs, Maria Morera, Enric Giménez... El 1913 va fer la seva primera gira per Sud-amèrica i s'inicia així la que certament serà una gran carrera internacional. Catalunya comença a quedar enrere, els compromisos s'imposen, els grans autors escriuen expressament obres per a ella, amb Rivas Cherif construeix un sòlid projecte artístic i comercial... Durant la guerra del 1936-39 la Xirgu sempre es va mostrar partidària de la República. Després, i durant dècades, va ser considerada una de les grans actrius del moment, fins al punt que l'any 1949 va ser nomenada directora de la Comedia Nacional de Uruguai, i de l'Escuela Municipal de Arte Dramática de Montevideo. Honors, reconeixements, premis, glòria...
Ara, però, què queda de la Xirgu a Catalunya, deixant a banda les seves despulles, traslladades el 1988 amb motiu del centenari? Foguet ja assenyala que no totes les línies de recerca estan exhaurides i, certament, s'hauria de poder estudiar quines característiques tenia la seva manera d'interpretar, què feia bé amb relació als cànons de l'època i què feia malament, si estava més a la vora de l'histrionisme de Sarah Bernhardt o dels silencis i el quietisme d'Eleonora Duse... De moment, tenim la reconstrucció minuciosa del seu recorregut i un conjunt de fotos que mai no havien estat aplegades, tant del mite com de la noia de Molins de Rei.
