Aitana Sánchez-Gijón, Ernesto Alterio,
Míriam Iscla i Alba Flores, entre altres, acosten a la nostra època la tragèdia
d'Eurípides, dirigida per Carme Portaceli
'Troyanas' arriba al Teatre Grec. L’obra
d’Eurípides posa en primer pla el patiment de les dones que van quedar a mercè
de l’enemic després de caure Troia. Dona veu a les perdedores, a la reina
Hècuba i les seves filles, considerades com un botí de guerra, violades i
torturades pels vencedors. Escrita el 415 abans de Crist, la crueltat humana de
què parla Troyanas sobrepassa qualsevol frontera temporal. Només cal mirar al
nostre voltant, com ressalta el muntatge de Carme Portaceli. La directora fa
servir imatges de la guerra a Síria i altres desastres en aquesta producció
estrenada al Festival de Mèrida i que recala al Grec només demà.
L’escenografia de Paco Azorín mostra una ciutat coberta de cadàvers.
«Tot el text ressona amb la realitat actual i veure com arriba a la gent
m’emociona», diu Portaceli, satisfeta amb la reacció del públic a Mèrida. «És
com una fletxa que va directa al cor», explica, després d’alabar la dramatúrgia
d’Alberto Conejero. Tota l’obra està narrada des del punt de vista de Taltibi,
missatger interpretat per Ernesto Alterio, únic actor masculí del repartiment
encapçalat per Aitana Sánchez-Gijón (Hécuba), amb Míriam Iscla (Casandra),
Maggie Civantos (Helena de Troya), Alba Flores (Políxena), Pepa López
(Briseida) i Gabriela Flores (Andrómaca).
«'Troyanas' és una obra molt dura», admet
Sánchez-Gijón, que ha passat uns dies recarregant piles a Catalunya. «Bussejo
una altra vegada en el món de la tragèdia. Vinc entrenada en el dolor gràcies a
'Medea'. Ella m’ha obert la porta per seguir investigant en aquest món
insondable». En aquest cas, com diria Portaceli, Eurípides dona veu «a les
oblidades dels oblidats». «Explica la història des d’una perspectiva que no
apareix mai, la d’aquestes dones que són utilitzades com a botí de guerra,
moneda de canvi, esclaves sexuals… una cosa que seguim veient avui dia», diu
l’actriu.
Sánchez-Gijón alaba el treball de Conejero
i destaca la força del monòleg final del seu personatge. «Hécuba, que és la
resiliència per antonomàsia, la dona que cau però que s’aixeca mil vegades, la
que no es permet rendir-se, sent que té el mandat, davant de les altres dones,
de mantenir viva la memòria del que ha passat. És l’única possibilitat de
supervivència de la seva cultura: no oblidar el que va passar». L’actriu es
posa a recitar: «Aguantaràs perquè no es quedin amb tota la llum d’aquest món i
perquè el silenci no segueixi al crim i perquè l’última paraula no sigui
d’ells». És com una declaració de principis, un cant a la fortalesa i a la
superioritat moral dels vençuts. «Ens podran esclavitzar, matar, desposseir de
tot, però si no ens rendim i som fidels a la memòria i a la paraula, hi ha una
petita esperança –continua–. Malgrat tot el dolor brutal, aquest crit i cant
final m’emociona molt». I en aquest moment, afegeix, «parlo per boca de totes
les Hècubes del món, com si fos la mèdium de totes aquestes dones que, contra
l’adversitat, intenten tirar endavant les seves famílies, comunitats i defensen
la memòria del que van ser».
TRIPLE OPORTUNITAT PER A ISCLA
A Míriam Iscla li ha encantat tenir
l’oportunitat de submergir-se per primera vegada en una tragèdia grega,
juntament amb companys nous i amb un text en castellà. «L’adaptació de Conejero
és molt poètica, però molt directa. A vegades les tragèdies són complicades
perquè hi ha moltes imatges que costa de desxifrar. Però aquesta adaptació és
meravellosa», sentencia l’actriu. «L’obra transmet la idea que s’ha de resistir
malgrat tot. Que totes hem de lluitar i, sobretot, dir el que sentim i el que
pensem», afirma.
Ella ja ha defensat dones lluitadores en
obres com 'Dona no reeducable' i 'Només són dones', muntatge de Portaceli
premiat en els últims Max. «És un honor interpretar personatges que diuen
coses, que provoquen reflexió».
Malgrat la diferència d’edat amb les seves
companyes, la jove Alba Flores opina igual. «Troyanas fa prendre consciència
del nostre món. Em sento superrealitzada amb aquesta obra que m’ha fet
descobrir nous camins», assenyala la intèrpret, que està acabant de rodar nous
capítols de La casa de papel. «Si la dona fos igual que l’home, no crec que hi
hagués tantes guerres».
Publicat per
Marta Cervera
