Els dimonis de la Sala Cabañes

En Llinars i en Ferreres allá on l'escotilló els porta des del mes profund de l'infern fins al damunt l'escenari de la Sala Cabañes de Mataró. Foto: MIQUEL SPA.

el punt

25 desembre 1996

miquel spa

Des de fa quinze anys, l'Amadeu Llinars i en Joan Antoni Ferreras pugen a l'escenari de la Sala Gabanes de Mataró per fer un deis seus papers principáis, el conegut com dimoni gran. Al llarg
de les mes de 150 representacions que s'han fet en aquests anys, els dos actors amateurs s'han intercanviat, una set-mana cadascun, un deis personatges mes importants deis Pastorets. Un personatge que, per tradició, s'ha convertit en un símbol mes de la ciutat. En cada representació, un deis dos puja per l'escotilló i provoca l'esglai de tots els presents en el teatre. Es el moment
en qué, després del próleg, xiula l'hu-racá i comencen aquests Pastorets, que enguany fan vuitanta anys. Després de quinze anys d'intervenir-hi, els dos ac­tors veuen a prop la seva retirada.

AMADEU LLINARS

Dimoni deis Pastorets de la Sala Cabañes

«Sense il-lusió no es podrien fer els Pastorets»

Qué sent quan l'escotilló l'escup sobre l'escenari i tot el teatre em-mudeix de respecte davant la seva figura?
—«Moments abans de sortir sentó molta por i an-goixa. Es una tensió positiva que passa un cop has comensal el paper. Quan surto a l'esce­nari i el foc crema darrere meu, sentó els esglais de la gent i algún crit de nen. Es un moment es­pecial.»
—Satanás, Lluci-fer, diable, dimoni, Mefistófil o Banye-ta?
—«Per a mi, la qüestió del nom no es gaire important. Si n'hagués de triar un, em decantaría per Llucifer, perqué el meu pare feia aquest pa­per ais Pastorets que es feien al Foment.»
—Com definiría el seu dimoni?
—«El dimoni deis Pasto­rets d'en x Pámies es molt complet. Es un cregut, semnyeta. Tot i saber que per-drá, sembla que hagi de sor-tir-se amb la seva. De fet, si no s'enfrontés a Jehová sortiria guanyador, segur. L'orgull se'l menja.»
—No li ha quedat algún aspecte d'ell?

—«Tothom té alguna cosa de diable, pero aquest es molt dolent. Els d'en Folch i Torres i en Pitarra son mes tous. Aquest es massa orgullos per passar-me persona-litat.»
—Amb quina es­cena de les que surt el dimoni es que­daría?
—«Amb la lluita entre el be i el mal. Es l'escena en qué sant Miquel i el di­moni miren de con­vencer Na'im, el ful Tan sois el record de la mare per part de Na'im fa desequilibrar la balanza.» —Ha tingut mai un model de diable amb qui guiar la seva forma de representar?

—«Sempre he sentit par­lar de bons diables com els0 en Josep María Sala o enCasas. De tots ells i del meupare, que el representava alFoment, he mirat d'agafarpetits detalls. El meu diable,pero, surt de mi mateix.»
—Quins records o quines sensacions li deixen aquests quinze anys fent de dimoni deis Pastorets a la Sala Ga­banes?
—«Tinc records de tots colors. L'any passat, per exemple, va ser molt trist perqué es va morir el meu pare; li vaig dedicar totes les representacions. També recordó l'any que la meva filia va fer de Mare de Déu ens vam trobar junts a l'es­cenari. Un altre aspecte queno oblidaré es la iHusió ambqué els prop de dos-centsactors que surten ais Pas­torets treballen any rere any.Si no hi hagués aquesta iHu­sió, el teatre amateur noexistiría.»
—Després de tants anys, qué mes pot esperar del seu futur a la Sala Gabanes?
—«Espero ser prou cons-cient per retirar-me a temps. No cree que continuí fent de dimoni mes de dos o tres anys. Hi ha gent preparada

JOAN A. FERRERAS.

Dimoni deis Pastorets de la Sala Gabanes

Com defini­ría el dimoni que vosté in­terpreta ja fa setze anys?
—«Es un dimoni amb molta morbositat. Té tena-citat, constancia, orgull i al-hora es sensual. També es pretensiós, altiu i desafiant. S'encara a Déu i tot ha de xiular quan ell vol. M'agrada molt mes que els altres diables deis Pasto­rets que es fan per Catalunya, ja que es mes serios. En con-junt, els altres Pas­torets son mes de broma. Cree que en Pámies va escriure L'Estel de Natzaret pensant en la gent gran i en el missatge a transmetre, no per entretenir. El nostre dimoni no está per remansos, sempre vol guanyar i mai no ho aconsegueix; aixó es molt fotut.»
—Li agradaría guanyar al­gún dia?
—«I per qué no? El be i el mal son dues forces en lluita constant. Encara s'ha
Pastorets están escrits de forma que el mal no guanya mai. Aixó no pot canviar, pero m'agradarla que, ni que fos per un dia, el meu diable guanyés; ja s'ho mereix, po-bret.»
—Com se sent dins el personatge?
—«Hi gaudeixo molt. Amb quinze anys represen-tant-lo tinc la lletra tan segura que no haig de pensar qué haig de dir. Així, puc esplaiar-me en els moviments a l'escenari i en la gesticulació, que son molt impor-tants.»
—Es conscient que el dimoni deis Pastorets es, a Ma­taró, un petit sím-bol com pot ser-ho en Robafaves o la Coca?
—«Si realment esdevé un símbol, segur que no ho es com en Robafaves o cap al-tra figura de la ciutat. El dimoni es mou en un cercle tancat i per un període de temps molt concret. Per
de gent que ve a veure els Pastorets, potser sí que es un símbol; fora d'aquí, no ho cree.»
—Com va aixó de com­partir el personatge? El dia que no el representa vosté, no sent com si l'hi robessin?
—«No, en absolut. Es to-talment necessari que hi hagi dos actors que el facin per si un dia un no pot venir. Ens entenem molt be i, tot i que seguim la mateixa línia, cadascú fa el seu paper amb les seves característiques própies.»
—Quins records li queden d'aquests anys?
—«Sobretot recordó la gent que m'ha ajudat. Per­sones com en Pere Rigau i en Josep María Pons van ser importantíssimes en els meus inicis. Els seus noms son inesborrables de la meva memoria.»
—Com preveu el seu fu­tur com a dimoni deis Pas­torets?

—«Sé que tinc els dies comptats. S'ha de saber deixar el personatge a temps. No vull que em re-tirin, vull retirar-me jo. Estic absolutament obert

La representació d'«El mag d'Oz» obre la temporada de la Sala Cabañes, de Mataró

el punt

25 de setembre de 1996

eduard lópez

Diumenge a les sis de la tarda tindrá lloc la primera sessió del muntatge, dirigit per Antoni Blanch

La Sala Gabanes de Mataró inicia diumenge la seva nova temporada teatral amb la representacio d'El mag d'Oz, un muntatge dirigit per Antoni Blanch concebut per satisfer
la imaginació del públic infantil. El mag d'Oz, una versió teatral de la noveHa del mateix títol de l'escriptor en llengua anglesa L. Frank Baum, es representará en diverses sessions: la d'aquest diumenge i les del sis, el dotze i el tretze d'octubre. Els propers espectacles que prepara la Sala Cabañes son l'obra de teatre La dama enamorada —amb representacions l'u i el tres de novembre— i, ja a partir de Nadal, els Pastorets tradicionals.

El mag d'Oz, totes les representacions del qual tindran lloc a les sis de la tarda, es un muntatge pie d'imaginació i fantasia, concebut expressament per satisfer les demandes del públic infan­til. L'espectacle de la Sala Gabanes, una versió teatral inspirada en la coneguda novel-la de l'escriptor nord-a-mericá L. Frank Baum, está adaptada musicalment al cá­tala per Gemma Sancho. Cal destacar en aquesta línia que, al marge del treball dels actors, l'obra compta també amb el suport d'un nombrós grup coral que, en alguns moments, li proporciona una gran espectacularitat.

En l'apartat musical cal fer referencia també al treball deis instrumentistes Gemma Sancho —que compagina el piano amb la direcció mu­sical de 1'espcctade—, Mar­ta Roca —flauta travesse-ra—, Víctor Calvo i Enric Punsola —guitarres— i Jordi Ribas jr. —percussió—.
El repartiment está encapçalat en els seus papers principáis per Angnés Es­querra —Teia—, Josep A. Plaza —espantaocells—, Álex Gelada —lleo—, Miquel Calvo —professor Meravelles i mag d'Oz— i Jan Blanch —senyoreta Gulfi i bruixa—. L'atrezzo de l'espectacle va a carrec de Ro-ser Revira i la coreografía d'Enriqueta Alum i Isabel Baquero, respectivament.
Imaginado i fantasia
El mag d'Oz es un espectacle que aspira a ser una mena de conté de fades actualitzat, que pugi plaure els nens i les nenes d'avui en dia, sense haver de recorrer a les clássiques figures d'aquest genere que, tot i servalides en segons quin context, potser han perdut part de la seva capacitat de sus­citar la reacció esperada en el públic infantil.

De fet, el mateix L. Frank Baum va definir l'obra com «un conté de fades modernitzat, en el qual es manté l'alegria i la fantasia i se suprimeixen les penes i els malsons».
Els que coneixen be la intencionalitat d'El mag d'Oz creuen que, tot i que es va publicar el 1900, con­tinua mantenint la mateixa vigencia que en el moment en qué es va escriure. En aquest sentit apunten que «es una fantasia espléndida, hábilment escrita, espurnejant de color i emocions, ple­na d'humor i tranquil-la saviesa».
Cal recordar que, al 1902, Baum es va deixar convencer per escriure el llibret d'una comedia musical basada en El mag d'Oz.

Es va estrenar a Xicago i va obtenir un éxit immediat que va fer possible que, l'any següent, s'estrenés a Nova York.

Durant divuit mesos, el muntatge es va representar ininterrom-pudament a Brodway, om-plint sales i obtenint un éxit de públic formidable.

L'argument de la comedia manté els elements de la historia original narrada en la no­vel.la pero, malgrat tot, introdueix diversos personatges que no apareixien en ella inicialment : una dona boja, un poeta - del qual la protagonista s'enamora - i un conductor de tramvia.

A nivell cinematogràfic , s'han fet diverses versions d'El Mag d'Oz , de la qual la millor és la de 1939 , protagonitzada per Judy Garlan i amb la participació de Ray Bpñger, Jack Haley i Bert Lahr.

La UE Mataró passa a les semifinals de les fases a la Lliga EBA

crònica de mataró
1 de juny de 1996

La Unió Esportiva Mataró va aconseguir ahirclassificar-se per a les semifinals de les fasesd'ascens a lliga EBA. Els jugadors mataroninsvan poder desfer-se ahir de la Salle Paterna deValéncia,perun ajustat 71 -64. Els jugadors queentrena Quique Spá van disposar de curtsavantatges en el primer temps, tot arribant a lamitja part amb un 35-33. L'encert defensiu a larepresa i la concentrado en el tram final va serclau per obtenir el triomf.
Pag. 37

Un dirigente deportivo de Mataró va a la Modelo por abuso sexual a un menor

www.elmundo.es

30 de març de 1996

Se trata del vicepresidente de un conocido club de baloncesto

La detención se produjo el martes tras presentarse una denuncia
IRENE CAPARROS
CORRESPONSAL
MATARO.- El vicepresidente del club de baloncesto Unió Esportiva Mataró, Pere Bravo, ha sido acusado por un menor de abusar sexualmente de él e ingresó en la noche del jueves en la cárcel Modelo de Barcelona.
Pere Bravo fue detenido el martes por la policía nacional de Mataró, tras presentarse en la comisaría una denuncia por presuntos abusos sexuales de Bravo a un menor.
Pere Bravo es un ciudadano muy popular en Mataró. No sólo por su vinculación al deporte local desde el conocido centro de «La Gàbia», en la Riera de Mataró, sino porque, además, posee una tienda en pleno centro de la ciudad. Los hermanos de Bravo, que no está casado, decidieron mantener la tienda abierta pese a la detención de su familiar. Los dependientes repetían ayer que ellos desconocían qué estaba pasando.
El último reconocimiento público a la labor deportiva de Pere Bravo fue durante la Nit de l Esport del año pasado. Bravo fue galardonado por el Ayuntamiento de Mataró «por su trayectoria deportiva» primero en la Associació Esportiva del Centre Catòlic y después en su heredera, la Unió Esportiva Mataró. Fue en la sede del club, en el Cercle Catòlic, conocido como «La Gàbia», donde Bravo fue detenido el martes al mediodía.
El jueves por la noche, los directivos de la Unió Esportiva convocaron a los jugadores de la entidad para explicarles «cómo estaba el asunto antes de que lo supieran por la prensa», según han informado miembros de club. El presidente de la Unió, Ramon Spa, ha manifestado respecto al caso que la única reacción de los miembros de la entidad hasta ahora ha sido de «sorpresa, mucha sorpresa». Ha asegurado que no conoce de nada al menor que ha formulado las acusaciones contra Bravo por presuntos abusos de tipo sexual.
Spa define a Bravo como «un hombre con un gran espíritu deportivo, que lleva 40 años dedicado al baloncesto deporte en el que se ocupaba las 24 horas del día». Amigos personales de Bravo se mostraban ayer inquietos por la falta de información sobre la situación del detenido, y aseguraban que «es un hombre muy querido, de quien nadie puede decir nada malo, y mientras no se demuestre lo contario, Pere es inocente».
Miembros de la Unió Esportiva cerraron filas ayer en torno a su vicepresidente recordando que «no podemos pasar por delante de la justicia y juzgar nosotros por nuestra cuenta».
Asimismo, se apresuraron a marcar distancias con el menor que ha presentado la denuncia. «No sabemos quién es ni tiene nada que ver con el club», puntualizaron al respecto.

Sutil abyección

www.elmundo.es

7 de març de 1996

MARIA JOSE RAGUE ARIAS
Autor: Ignasi García Barba; Dirección: Miquel Gorriz; Escenografía e iluminación: Mercé Boys; Intérprete: Pere Anglas y la colaboración de Patricia Martos.
Tantarantana Teatre.
Jueves 7 de marzo de 1996.
UN perfecto encadenamiento de acontecimientos en Preludi en dos temps, que bajo la apariencia de un romántico amor lleva a una progresión de elementos tortuosos, al descubrimiento de una psicosis enfermiza, de una posesividad malsana. Se observa un ser que es aparentemente correcto y adecuado pero que va mostrando su neurosis obsesiva, su vileza y abyección. Pero la obra explica los sentimientos íntimos, las pulsiones elementales, las frustraciones y la necesidad de autoengaño, lo que conduce a la psicosis a ese protagonista, profesor de instituto enamorado de una alumna, necesitado de una malsana y criminal posesión.
No es un monólogo provisto de gran fuerza dramática pero sí un texto que mantiene la tensión y penetra con suavidad en el ánimo del espectador. La complejidad late bajo una aparente sencillez. La sencilla anécdota, similar como tal a la del conocido film de 1965, El coleccionista, contiene un rico subtexto de angustias que van más allá de la situación dramática, que habla de marginación, de sociedad, de hipocresía, de vacío de las palabras, del instinto de protección que destruye, de la posesión como sustituto del amor, de la animalidad latente en el ser humano, del amor y de la muerte y de la contradicción que nos envuelve.
Es un breve discurrir de 50 minutos que están perfectamente dirigidos. Una de las mayores virtudes de la obra es la obtención del equilibrio en el tono y en el movimiento. También destaca la buena puntuación del ritmo escénico, los momentos de intensidad, el silencio, la música, y ese preludio de Tristán e Isolda que subraya premonitoriamente la asociación de amor y muerte.
Pere Anglas muestra al comienzo del espectáculo un cierto amaneramiento vocal que corrige de inmediato para dar a su personaje una interpretación profunda.
Es un reencuentro con Miguel Gorriz, el de Mini, mal show y A i B. Reciente aún en el recuerdo está Mariana de Ignasi García Barba -en el 94, en la sala Beckett-. Pere Anglas era uno de los actores de En compayia d abisme de Belbel.
La tríada de profesionales que lo construyen, Mercé Roys -escenografía e iluminación- no es ajena a la armonía. No es un gran espectáculo pero es una pieza sólida en la trayectoria de estos cuatro pilares del teatro.