El Rey León rugió de contento

www.clarin.com
9 de juny de 1998

El Rey León rugió de contentoCon seis estatuillas, el musical basado en el dibujo animado de la Disney fue el espectáculo más premiado. Ragtime obtuvo cuatro Tony. Y Art fue consagrada mejor obra de teatro de texto.
La comedia musical The Lion King (inspirada en el dibujo animado de Disney El Rey León) se llevó seis de los once premios Tony para los que había sido nominada, en una ceremonia celebrada el domingo a la noche en Nueva York. Además de ser distinguido como mejor musical, El Rey León ganó las estatuillas por coreografía, iluminación, diseño de escenario, vestuario y dirección, a cargo de Julie Taymor.Los Tony, que distinguen por separado a los musicales y al teatro de texto, premió a Art, de la parisina Yasmina Reza, como mejor pieza teatral. Aunque Art se viene representando con éxito en Londres, París, Buenos Aires (va segunda en la taquilla) y en una decena de plazas internacionales, la candidata natural a este premio era la obra de origen británico The Beauty Queen of Leenane, que también llegará próximamente a Buenos Aires (su estreno está previsto en el British Arts Centre).Sin embargo, The Beauty Queen..., tragicomedia de Martin McDonagh sobre la lucha de una hija ya madura contra la tiranía de su madre, ganó en los rubros actorales (Marie Mullen, la hija; Anna Manahan, la madre; y Tom Murphy, el vecino) y en la categoría dirección, a cargo de Garry Hynes.Así, por primera vez en los 52 años de historia de los Tony, dos mujeres fueron reconocidas por su labor de dirección: la Hynes y Julie Taymor (El Rey León).Estoy muy feliz de ser parte de una futura larga lista de mujeres ganadoras de premios como directoras, dijo Taymor (a quien corresponden los méritos por la adaptación de la película de dibujos animados de Disney). Entre bambalinas, Taymor dijo a la prensa: Si puedo inspirar a mujeres jóvenes, entonces estoy contenta. Por su parte, Hynes agradeció en galés a las empresas teatrales de Galway y Londres, donde ha trabajado.El musical Ragtime, que tenía 13 nominaciones, se alzó con cuatro premios: libro (para Terrence McNally, responsable de la adaptación de la novela histórica de E.L. Doctorow, que transcurre a comienzos del siglo XX), música original, orquestación y mejor actriz (para Audra McDonald, que ya tiene tres Tony).Al recibir su estatuilla, McNally (autor de Master Class) agradeció a la comunidad teatral por haberse solidarizado conmigo en tiempos difíciles. Se refería a la actitud de autores, directores y actores, que a fines del mes pasado salieron en defensa de su última pieza, Corpus Christi, donde aparece sugerida la homosexualidad de Jesucristo, y lograron revertir la decisión del Manhattan Theater Club de cancelar el debut.La nueva puesta en escena de Cabaret, más oscura y lúgubre que la recordada versión protagonizada por Liza Minelli, ganó cuatro Tony para sus protagonistas Natasha Richardson y el escocés Alan Cumming.Anthony LaPaglia fue distinguido como mejor actor por su interpretación del atormentado estibador de Brooklyn en la obra A View From The Bridge (Panorama desde el puente). El texto de Arthur Miller también ganó en el rubro readaptación.Los Tony, una suerte de Oscar del teatro neoyorquino, fueron creados en 1947 por el Ala de Teatro Americana, y actualmente son entregados por la Liga de Teatros y Productores Americanos. Las nominaciones toman en cuenta las producciones estrenadas en alguno de los 37 teatros de Broadway durante la última temporada.

Els dimonis de la Sala Cabañes

En Llinars i en Ferreres allá on l'escotilló els porta des del mes profund de l'infern fins al damunt l'escenari de la Sala Cabañes de Mataró. Foto: MIQUEL SPA.

el punt

25 desembre 1996

miquel spa

Des de fa quinze anys, l'Amadeu Llinars i en Joan Antoni Ferreras pugen a l'escenari de la Sala Gabanes de Mataró per fer un deis seus papers principáis, el conegut com dimoni gran. Al llarg
de les mes de 150 representacions que s'han fet en aquests anys, els dos actors amateurs s'han intercanviat, una set-mana cadascun, un deis personatges mes importants deis Pastorets. Un personatge que, per tradició, s'ha convertit en un símbol mes de la ciutat. En cada representació, un deis dos puja per l'escotilló i provoca l'esglai de tots els presents en el teatre. Es el moment
en qué, després del próleg, xiula l'hu-racá i comencen aquests Pastorets, que enguany fan vuitanta anys. Després de quinze anys d'intervenir-hi, els dos ac­tors veuen a prop la seva retirada.

AMADEU LLINARS

Dimoni deis Pastorets de la Sala Cabañes

«Sense il-lusió no es podrien fer els Pastorets»

Qué sent quan l'escotilló l'escup sobre l'escenari i tot el teatre em-mudeix de respecte davant la seva figura?
—«Moments abans de sortir sentó molta por i an-goixa. Es una tensió positiva que passa un cop has comensal el paper. Quan surto a l'esce­nari i el foc crema darrere meu, sentó els esglais de la gent i algún crit de nen. Es un moment es­pecial.»
—Satanás, Lluci-fer, diable, dimoni, Mefistófil o Banye-ta?
—«Per a mi, la qüestió del nom no es gaire important. Si n'hagués de triar un, em decantaría per Llucifer, perqué el meu pare feia aquest pa­per ais Pastorets que es feien al Foment.»
—Com definiría el seu dimoni?
—«El dimoni deis Pasto­rets d'en x Pámies es molt complet. Es un cregut, semnyeta. Tot i saber que per-drá, sembla que hagi de sor-tir-se amb la seva. De fet, si no s'enfrontés a Jehová sortiria guanyador, segur. L'orgull se'l menja.»
—No li ha quedat algún aspecte d'ell?

—«Tothom té alguna cosa de diable, pero aquest es molt dolent. Els d'en Folch i Torres i en Pitarra son mes tous. Aquest es massa orgullos per passar-me persona-litat.»
—Amb quina es­cena de les que surt el dimoni es que­daría?
—«Amb la lluita entre el be i el mal. Es l'escena en qué sant Miquel i el di­moni miren de con­vencer Na'im, el ful Tan sois el record de la mare per part de Na'im fa desequilibrar la balanza.» —Ha tingut mai un model de diable amb qui guiar la seva forma de representar?

—«Sempre he sentit par­lar de bons diables com els0 en Josep María Sala o enCasas. De tots ells i del meupare, que el representava alFoment, he mirat d'agafarpetits detalls. El meu diable,pero, surt de mi mateix.»
—Quins records o quines sensacions li deixen aquests quinze anys fent de dimoni deis Pastorets a la Sala Ga­banes?
—«Tinc records de tots colors. L'any passat, per exemple, va ser molt trist perqué es va morir el meu pare; li vaig dedicar totes les representacions. També recordó l'any que la meva filia va fer de Mare de Déu ens vam trobar junts a l'es­cenari. Un altre aspecte queno oblidaré es la iHusió ambqué els prop de dos-centsactors que surten ais Pas­torets treballen any rere any.Si no hi hagués aquesta iHu­sió, el teatre amateur noexistiría.»
—Després de tants anys, qué mes pot esperar del seu futur a la Sala Gabanes?
—«Espero ser prou cons-cient per retirar-me a temps. No cree que continuí fent de dimoni mes de dos o tres anys. Hi ha gent preparada

JOAN A. FERRERAS.

Dimoni deis Pastorets de la Sala Gabanes

Com defini­ría el dimoni que vosté in­terpreta ja fa setze anys?
—«Es un dimoni amb molta morbositat. Té tena-citat, constancia, orgull i al-hora es sensual. També es pretensiós, altiu i desafiant. S'encara a Déu i tot ha de xiular quan ell vol. M'agrada molt mes que els altres diables deis Pasto­rets que es fan per Catalunya, ja que es mes serios. En con-junt, els altres Pas­torets son mes de broma. Cree que en Pámies va escriure L'Estel de Natzaret pensant en la gent gran i en el missatge a transmetre, no per entretenir. El nostre dimoni no está per remansos, sempre vol guanyar i mai no ho aconsegueix; aixó es molt fotut.»
—Li agradaría guanyar al­gún dia?
—«I per qué no? El be i el mal son dues forces en lluita constant. Encara s'ha
Pastorets están escrits de forma que el mal no guanya mai. Aixó no pot canviar, pero m'agradarla que, ni que fos per un dia, el meu diable guanyés; ja s'ho mereix, po-bret.»
—Com se sent dins el personatge?
—«Hi gaudeixo molt. Amb quinze anys represen-tant-lo tinc la lletra tan segura que no haig de pensar qué haig de dir. Així, puc esplaiar-me en els moviments a l'escenari i en la gesticulació, que son molt impor-tants.»
—Es conscient que el dimoni deis Pastorets es, a Ma­taró, un petit sím-bol com pot ser-ho en Robafaves o la Coca?
—«Si realment esdevé un símbol, segur que no ho es com en Robafaves o cap al-tra figura de la ciutat. El dimoni es mou en un cercle tancat i per un període de temps molt concret. Per
de gent que ve a veure els Pastorets, potser sí que es un símbol; fora d'aquí, no ho cree.»
—Com va aixó de com­partir el personatge? El dia que no el representa vosté, no sent com si l'hi robessin?
—«No, en absolut. Es to-talment necessari que hi hagi dos actors que el facin per si un dia un no pot venir. Ens entenem molt be i, tot i que seguim la mateixa línia, cadascú fa el seu paper amb les seves característiques própies.»
—Quins records li queden d'aquests anys?
—«Sobretot recordó la gent que m'ha ajudat. Per­sones com en Pere Rigau i en Josep María Pons van ser importantíssimes en els meus inicis. Els seus noms son inesborrables de la meva memoria.»
—Com preveu el seu fu­tur com a dimoni deis Pas­torets?

—«Sé que tinc els dies comptats. S'ha de saber deixar el personatge a temps. No vull que em re-tirin, vull retirar-me jo. Estic absolutament obert

La representació d'«El mag d'Oz» obre la temporada de la Sala Cabañes, de Mataró

el punt

25 de setembre de 1996

eduard lópez

Diumenge a les sis de la tarda tindrá lloc la primera sessió del muntatge, dirigit per Antoni Blanch

La Sala Gabanes de Mataró inicia diumenge la seva nova temporada teatral amb la representacio d'El mag d'Oz, un muntatge dirigit per Antoni Blanch concebut per satisfer
la imaginació del públic infantil. El mag d'Oz, una versió teatral de la noveHa del mateix títol de l'escriptor en llengua anglesa L. Frank Baum, es representará en diverses sessions: la d'aquest diumenge i les del sis, el dotze i el tretze d'octubre. Els propers espectacles que prepara la Sala Cabañes son l'obra de teatre La dama enamorada —amb representacions l'u i el tres de novembre— i, ja a partir de Nadal, els Pastorets tradicionals.

El mag d'Oz, totes les representacions del qual tindran lloc a les sis de la tarda, es un muntatge pie d'imaginació i fantasia, concebut expressament per satisfer les demandes del públic infan­til. L'espectacle de la Sala Gabanes, una versió teatral inspirada en la coneguda novel-la de l'escriptor nord-a-mericá L. Frank Baum, está adaptada musicalment al cá­tala per Gemma Sancho. Cal destacar en aquesta línia que, al marge del treball dels actors, l'obra compta també amb el suport d'un nombrós grup coral que, en alguns moments, li proporciona una gran espectacularitat.

En l'apartat musical cal fer referencia també al treball deis instrumentistes Gemma Sancho —que compagina el piano amb la direcció mu­sical de 1'espcctade—, Mar­ta Roca —flauta travesse-ra—, Víctor Calvo i Enric Punsola —guitarres— i Jordi Ribas jr. —percussió—.
El repartiment está encapçalat en els seus papers principáis per Angnés Es­querra —Teia—, Josep A. Plaza —espantaocells—, Álex Gelada —lleo—, Miquel Calvo —professor Meravelles i mag d'Oz— i Jan Blanch —senyoreta Gulfi i bruixa—. L'atrezzo de l'espectacle va a carrec de Ro-ser Revira i la coreografía d'Enriqueta Alum i Isabel Baquero, respectivament.
Imaginado i fantasia
El mag d'Oz es un espectacle que aspira a ser una mena de conté de fades actualitzat, que pugi plaure els nens i les nenes d'avui en dia, sense haver de recorrer a les clássiques figures d'aquest genere que, tot i servalides en segons quin context, potser han perdut part de la seva capacitat de sus­citar la reacció esperada en el públic infantil.

De fet, el mateix L. Frank Baum va definir l'obra com «un conté de fades modernitzat, en el qual es manté l'alegria i la fantasia i se suprimeixen les penes i els malsons».
Els que coneixen be la intencionalitat d'El mag d'Oz creuen que, tot i que es va publicar el 1900, con­tinua mantenint la mateixa vigencia que en el moment en qué es va escriure. En aquest sentit apunten que «es una fantasia espléndida, hábilment escrita, espurnejant de color i emocions, ple­na d'humor i tranquil-la saviesa».
Cal recordar que, al 1902, Baum es va deixar convencer per escriure el llibret d'una comedia musical basada en El mag d'Oz.

Es va estrenar a Xicago i va obtenir un éxit immediat que va fer possible que, l'any següent, s'estrenés a Nova York.

Durant divuit mesos, el muntatge es va representar ininterrom-pudament a Brodway, om-plint sales i obtenint un éxit de públic formidable.

L'argument de la comedia manté els elements de la historia original narrada en la no­vel.la pero, malgrat tot, introdueix diversos personatges que no apareixien en ella inicialment : una dona boja, un poeta - del qual la protagonista s'enamora - i un conductor de tramvia.

A nivell cinematogràfic , s'han fet diverses versions d'El Mag d'Oz , de la qual la millor és la de 1939 , protagonitzada per Judy Garlan i amb la participació de Ray Bpñger, Jack Haley i Bert Lahr.

La UE Mataró passa a les semifinals de les fases a la Lliga EBA

crònica de mataró
1 de juny de 1996

La Unió Esportiva Mataró va aconseguir ahirclassificar-se per a les semifinals de les fasesd'ascens a lliga EBA. Els jugadors mataroninsvan poder desfer-se ahir de la Salle Paterna deValéncia,perun ajustat 71 -64. Els jugadors queentrena Quique Spá van disposar de curtsavantatges en el primer temps, tot arribant a lamitja part amb un 35-33. L'encert defensiu a larepresa i la concentrado en el tram final va serclau per obtenir el triomf.
Pag. 37

Un dirigente deportivo de Mataró va a la Modelo por abuso sexual a un menor

www.elmundo.es

30 de març de 1996

Se trata del vicepresidente de un conocido club de baloncesto

La detención se produjo el martes tras presentarse una denuncia
IRENE CAPARROS
CORRESPONSAL
MATARO.- El vicepresidente del club de baloncesto Unió Esportiva Mataró, Pere Bravo, ha sido acusado por un menor de abusar sexualmente de él e ingresó en la noche del jueves en la cárcel Modelo de Barcelona.
Pere Bravo fue detenido el martes por la policía nacional de Mataró, tras presentarse en la comisaría una denuncia por presuntos abusos sexuales de Bravo a un menor.
Pere Bravo es un ciudadano muy popular en Mataró. No sólo por su vinculación al deporte local desde el conocido centro de «La Gàbia», en la Riera de Mataró, sino porque, además, posee una tienda en pleno centro de la ciudad. Los hermanos de Bravo, que no está casado, decidieron mantener la tienda abierta pese a la detención de su familiar. Los dependientes repetían ayer que ellos desconocían qué estaba pasando.
El último reconocimiento público a la labor deportiva de Pere Bravo fue durante la Nit de l Esport del año pasado. Bravo fue galardonado por el Ayuntamiento de Mataró «por su trayectoria deportiva» primero en la Associació Esportiva del Centre Catòlic y después en su heredera, la Unió Esportiva Mataró. Fue en la sede del club, en el Cercle Catòlic, conocido como «La Gàbia», donde Bravo fue detenido el martes al mediodía.
El jueves por la noche, los directivos de la Unió Esportiva convocaron a los jugadores de la entidad para explicarles «cómo estaba el asunto antes de que lo supieran por la prensa», según han informado miembros de club. El presidente de la Unió, Ramon Spa, ha manifestado respecto al caso que la única reacción de los miembros de la entidad hasta ahora ha sido de «sorpresa, mucha sorpresa». Ha asegurado que no conoce de nada al menor que ha formulado las acusaciones contra Bravo por presuntos abusos de tipo sexual.
Spa define a Bravo como «un hombre con un gran espíritu deportivo, que lleva 40 años dedicado al baloncesto deporte en el que se ocupaba las 24 horas del día». Amigos personales de Bravo se mostraban ayer inquietos por la falta de información sobre la situación del detenido, y aseguraban que «es un hombre muy querido, de quien nadie puede decir nada malo, y mientras no se demuestre lo contario, Pere es inocente».
Miembros de la Unió Esportiva cerraron filas ayer en torno a su vicepresidente recordando que «no podemos pasar por delante de la justicia y juzgar nosotros por nuestra cuenta».
Asimismo, se apresuraron a marcar distancias con el menor que ha presentado la denuncia. «No sabemos quién es ni tiene nada que ver con el club», puntualizaron al respecto.

Sutil abyección

www.elmundo.es

7 de març de 1996

MARIA JOSE RAGUE ARIAS
Autor: Ignasi García Barba; Dirección: Miquel Gorriz; Escenografía e iluminación: Mercé Boys; Intérprete: Pere Anglas y la colaboración de Patricia Martos.
Tantarantana Teatre.
Jueves 7 de marzo de 1996.
UN perfecto encadenamiento de acontecimientos en Preludi en dos temps, que bajo la apariencia de un romántico amor lleva a una progresión de elementos tortuosos, al descubrimiento de una psicosis enfermiza, de una posesividad malsana. Se observa un ser que es aparentemente correcto y adecuado pero que va mostrando su neurosis obsesiva, su vileza y abyección. Pero la obra explica los sentimientos íntimos, las pulsiones elementales, las frustraciones y la necesidad de autoengaño, lo que conduce a la psicosis a ese protagonista, profesor de instituto enamorado de una alumna, necesitado de una malsana y criminal posesión.
No es un monólogo provisto de gran fuerza dramática pero sí un texto que mantiene la tensión y penetra con suavidad en el ánimo del espectador. La complejidad late bajo una aparente sencillez. La sencilla anécdota, similar como tal a la del conocido film de 1965, El coleccionista, contiene un rico subtexto de angustias que van más allá de la situación dramática, que habla de marginación, de sociedad, de hipocresía, de vacío de las palabras, del instinto de protección que destruye, de la posesión como sustituto del amor, de la animalidad latente en el ser humano, del amor y de la muerte y de la contradicción que nos envuelve.
Es un breve discurrir de 50 minutos que están perfectamente dirigidos. Una de las mayores virtudes de la obra es la obtención del equilibrio en el tono y en el movimiento. También destaca la buena puntuación del ritmo escénico, los momentos de intensidad, el silencio, la música, y ese preludio de Tristán e Isolda que subraya premonitoriamente la asociación de amor y muerte.
Pere Anglas muestra al comienzo del espectáculo un cierto amaneramiento vocal que corrige de inmediato para dar a su personaje una interpretación profunda.
Es un reencuentro con Miguel Gorriz, el de Mini, mal show y A i B. Reciente aún en el recuerdo está Mariana de Ignasi García Barba -en el 94, en la sala Beckett-. Pere Anglas era uno de los actores de En compayia d abisme de Belbel.
La tríada de profesionales que lo construyen, Mercé Roys -escenografía e iluminación- no es ajena a la armonía. No es un gran espectáculo pero es una pieza sólida en la trayectoria de estos cuatro pilares del teatro.

L'ESPORTIVA HA COMENÇAT LA LLIGA 93-94 AMB DERROTA - ESPORTIVA 67 / CB MANRESA 68 -

L'ESPORTIVA HA COMENÇAT LA LLIGA 93-94 AMB DERROTA - ESPORTIVA 67 / CB MANRESA 68
CRONICA DE MATARO 28.09.93

ELS PRIMERS 75 ANYS DE LA SALA CABAÑES DE MATARÓ

encara que el 1965 el cartell fos en castellà - i vom haria pogut ser-ho? els Pastorets de la Sala Cabañes no van rompremai la continuitat idiomatica: semprehan estat en català. (Foto del llibre El Mataró , d'avui i de demà amb fotos de Foto-cine Mataró de la UEC i text de Joaquim Casas

serra d'or

febrer de 1992

num. 386

JoaquimVilà i Folch


Per a la gent de fora de Mataró el nom de la Sala Cabañes va rela­cionat, inevitablement, amb el nom dels Pastorets. I no perquè els Pastorets en fossin la partida de naixement en aquell llunyà Nadal del 1916, sinó perquè els de la Sala Cabañes han sabut fer d'aquest espectacle la seva senyera. Tanmateix, això és un fals miratge.
Me n'he adonat en llegir, d'una mane­ra apassionada, el llibre que, amb motiu dels seus setanta-cinc anys d'existència, ha tret al carrer l'entitat mataronina. Co­ordinat per Josep M. Clariana, el llibre és un llarg recorregut pels plecs i re­plecs d'una petita història que respira al compàs dels batecs de la història gran, però que en conforma l'essència i el sentit. Res no s'entén si no valorem amb intensitat la força d'aquesta vida quoti­diana que forma el teixit dels dies. Es ai­xí que he pretès descobrir el secret de la Sala Cabañes, convertida ocasional­ment en paradigma de tantes i tantes associacions semblants escampades per tot Catalunya. La Sala Cabañes és un estil de viure.
Els Pastorets — més ben dit: L'Estel de Natzarèt de Ramon Pàmies— han estat l'eix d'aquest estil de viure, han omplert de sentit vides i relacions, han estat mitjà i fi de moltes hores lliurades gene­rosament i sense consciència. Estic con­vençut que la gent de la Sala Cabañes no han sentit ni han entès mai aquest concepte de "lliurament», perquè res no es podia regalar si era viscut intensa­ment com a vida pròpia. Els testimoniat-ges aplegats al llibre ho demostren a bastament. I no em refereixo tant a aquells que fan història d'èpoques i de moments, sinó als qui es remeten a la seva pròpia experiència, als qui asse­nyalen el seu pas per la Sala Cabanes com un desvetllament de la vocació, o, com el mateix Joan Pera, aquells que l'assumeixen com una part indestriable de la seva personalitat. Hi ha una bona colla de gent a Mataró —ara i a través de setanta-cinc anys— que són Sala Ca­banes, que són "pastorets-, i ningú no em podrà negar la força impetuosa d'aquest estil de viure.
El testimoniatge global que representa el llibre de la Sala Cabañes no és, sorto­sament, l'únic en el nostre marc català. Una bona colla d'associacions han cele­brat aniversaris i han volgut deixar constància sobre el paper imprès, en forma de llibre o, més modest, d'opus­cle, de la seva experiència vital i asso­ciativa. Són aquests testimoniatges els que ens calen per a adonar-nos de l'extraordinària riquesa de l'aportació popu­lar al patrimoni cultural del país. Una aportació que no ha estat mai entesa en la seva plenitud. La cultura catalana —i no la «cultureta- esnob, ciutadana, ela­borada segons la influència dels bars de moda, que a la llarga ha demostrat la seva absoluta inoperància— ha estat fe­ta i construïda així, com una manera na­tural de viure, de la mateixa manera que ho és el fet casteller, el costum festiu del poble, l'espai lúdic o la senzillesa de la vida quotidiana. És en la mesura que aquestes dues vides —la quotidiana i l'associativa— s'uneixen i es confonen, que la cultura catalana s'omple de sentit.
La cultura catalana no es pot entendre del tot sense la història de la Sala Cabañes, sense l'empenta de mossèn Plandolit, sense la comicitat de Pere Anglas i Jesús Segura, sense Jaume Colomer i Martori, sense Pere Rigau, sense l'incon­formisme de Carles Maicas, sense el grup dissident que se'n va a un altre lo­cal, sense les noves generacions que empenyen amb força. I voldria que ho llegíssiu d'una manera molt general i dis­tanciada, perquè cada grup humà té un mossèn Plandolit i un Jaume Colomer, un Jesús Segura i un Carles Maicas, i de la seva dialèctica possible o impossible neix la vida de cada dia. Totes les asso­ciacions han tingut una història difícil, fe­ta d'alts i baixos, de moments bons i de moments dolents, d'encerts i d'errors, de temps d'inmobilismne i de temps renova­dors, temps nets i clars i temps boirosos, però tenen a favor la indiscutible proximitat del poble, de la gent anònima, de la gent que no sortirà mai a la gran història oficial, però que fa la petita història de cada dia, la petita cultura de cada nucli humà.
Des d'aqui demano a cada un dels grups que conformen la rica xarxa asso­ciativa del país que aprofitin qualsevol aniversari per fer-se l'homenatge i el re­gal de la pròpia història. L'edició pulcra i magnífica, les fotografies evocadores i els testimoniatges vius que omplen les pàgines del llibre de la Sala Cabañes són un regal que reflecteix amb una força indiscutible la intensitat de la nos­tra manera de viure. Que els historiadors de la vida i la cultura no ho oblidin.

PASTORETS AMB ALEGRIA ...

EL CRIT

EL CRIT

EL CRIT

EL CRIT