Ramon Madaula i Laura Conejero tornen al Poliorama amb la intriga de 'Petits crims conjugals'
No he sabut mai si la vida conjugal és una comèdia, un drama o una tragèdia. Així que per parlar de la parella, de les dificultats de l'amor durador, em vaig decidir pel gènere del thriller. No en va el que subjau en un matrimoni és el misteri, els enigmes de si l'altre m'estima, de les expectatives...». Així es va expressar ahir el filòsof, novel•lista i dramaturg Eric-Emmanuel Schmitt en la presentació de l'adaptació de la seva obra Petits crims conjugals. El muntatge, sota la direcció de Xicu Masó, torna a reunir a l'escenari del Poliorama Ramon Madaula i Laura Conejero, els protagonistes d'El llibertí, també de Schmitt, producció que va aconseguir mantenir-se amb gran èxit a la mateixa sala tot un any.
Per analitzar les tortuositats de l'amor longeu, Schmitt ha ordit una trama embolicada que parteix d'un misteriós accident que causa amnèsia al personatge masculí: Gilles (Madaula), un escriptor de novel•la negra. Quan torna a casa, ha de reconstruir la seva vida a partir del que li diu la seva dona, Lisa (Conejero), amb qui està casat des de fa 15 anys. I les preguntes es disparen: ¿qui és ell?, ¿qui és ella? i ¿com era la seva vida en parella? «L'amnèsia no deixa de ser una metàfora perquè el matrimoni faci reset i torni a reiniciar la relació; és un vehicle per analitzar la parella», va adduir l'autor francès.
Per Masó i Madaula, el gran desafiament del muntatge era aconseguir mantenir la intriga durant una hora i mitja. «El teatre no té els recursos cinematogràfics i cal apostar pel tempo, el ritme, les mirades... Hem tractat de manera especial la música a l'estil d'una banda sonora de pel•lícula», va declarar el director. La gran dificultat, va convenir l'actor de Ventdelplà, era «jugar contínuament amb la veritat i la mentida per no anticipar res a l'espectador i encendre les sospites. Calia mesurar molt bé què es podia mostrar».
Tots dos s'identifiquen amb la història conjugal i els dos personatges de l'obra, que l'autor va dibuixar eliminant els criteris sexistes i atorgant-los elements masculins i femenins. «Vaig tenir una sensació molt curiosa perquè a vegades em reconeixia en Gilles i a vegades en Lisa, segons els moments de la meva vida que hi veia reflectits», va dir Masó.
Schmitt va explicar com les representacions de l'obra han causat reaccions diverses segons l'edat del públic. «Els de 20 anys em diuen: '¡Oh, que cruel!»; els de 40: ¡És just, és així de complex!, i els de 60: ¡Oh, que tendre! I tots tenen raó. La mirada és, doncs, molt diferent segons el trajecte vital de cadascú».
DE LA PASSIÓ A L'ODI
El filòsof francès indaga en la violència de la passió, en el seu trànsit cap a l'odi i en els perquès que afermen les vides conjugals. «Actualment les raons convencionals, com ara formar una família, pesen menys, encara que sovint les parelles es mantenen per algunes altres circumstàncies alienes a l'amor. Però perquè aquest duri, tots dos han de voler-ho i activar-lo», va declarar Schmitt. Segons el seu parer, la gent s'equivoca quan espera que l'amor arribi a les seves vides. «Som nosaltres els qui hem de fer que existeixi».
PUBLICAT PER
IMMA FERNÁNDEZ
FOTO DE ROS RIBAS
WWW.ELPERIODICO.CAT
11 DE FEBRER DE 2011
