publicat per
28 de maig de 2015
Laura Serra
L’adéu de Vol-Ras planteja quin és el futur i l’herència
dels mítics grups fundats als 70
La companyia de teatre de gest Vol-Ras anuncia el seu comiat
dels escenaris després de 35 anys. I no ho fa per voluntat pròpia, ni perquè
els toqui la jubilació. “La nostra vida és actuar als escenaris -afirma Joan Segalés,
fundador i una de les dues ànimes actuals del grup-. Però hem anat veient
penosament i amb neguit com en els últims anys els circuits de tot Espanya
s’anaven destrossant i ens costava molt fer gira, a mesura que els ajuntaments
i comunitats autònomes retallaven la contractació de bolos. I que ens hagin
denegat la subvenció de la Generalitat ha sigut el cop de gràcia”, resumeix.
Vol-Ras farà al llarg d’aquest any una gira de comiat amb
l’espectacle Da Capo. Però el seu adéu va més enllà d’una curiositat històrica:
és l’evidència dels efectes de la crisi i l’IVA cultural sobre les companyies
i, alhora, posa sobre la taula un canvi d’etapa generacional i artística. Ho
diu el director d’una altra companyia històrica, Joan Font, que milita a
Comediants des del 1971: “Estem al final d’un cicle. Hi ha un canvi de model
evident, no només pel format d’espectacles, també de funcionament de
l’engranatge, de relació amb l’administració, de valoració de la cultura, que
sembla que molesta”, diu un dels artistes que va viure l’esclat del teatre
independent dels 70, dels quals han sobreviscut grans referents com Dagoll
Dagom, La Fura dels Baus, La Cubana, Tricicle, etc. “Vam inventar una manera de
treballar molt pròpia d’aquí -defensa-. Si se’n va Vol-Ras, se’n va una manera
de veure el món”.
Els estralls de la crisi
La destrucció dels circuits i la sensació d’anar marxa
enrere
Què ha “empès” Vol-Ras a prendre a contracor la decisió de
plegar? “La sensació d’haver de tornar a començar era molt bèstia”, explica
Segalés. I una companyia amb aquesta trajectòria tant necessita poder mantenir
una estructura (eren 5 persones) com garantir un llistó artístic i unes certes
condicions laborals. “Quan tens 20 anys passar la gorra et pot fer fins i tot
il·lusió, però amb 60 no”, il·lustra el director de Dagoll Dagom, Joan Lluís
Bozzo. “No tens ni l’energia ni la inconsciència, que és la que et porta a fer
grans aventures”, reconeix Segalés.
La precarietat ha afectat també els històrics i ha demostrat
que “no s’ha solidificat el fet que la cultura estigui a prop de la gent, que
sigui un hàbit”, opina Segalés. “Durant els anys de flors i violes s’ha
programat perquè hi havia diners, no perquè interessés el teatre. I quan han
desaparegut els diners, la cultura popular ha desaparegut -denuncia-. Ara el
que sosté les arts escèniques és una burgesia amb una capacitat econòmica
mitjana-alta. I la cultura no s’hauria de consumir, s’ha de viure com un fet
pròxim. L’aburgesament del teatre ens ha fet mal, a un sector: la majoria de
festivals d’avui són cultura per a uns quants”.
“Nosaltres hem afrontat la crisi amb espectacles, Cop de
Rock, La família irreal, la reposició de Mar i cel. Ens hem buscat la vida
aliant-nos amb altra gent com Minoria Absoluta i el Club Super3. I ens hem
diversificat: participem a l’Escola Eòlia, fem televisió i fa dues dècades vam
apostar per cogestionar dos teatres, de manera que tenim un lloc on actuar”,
explica Bozzo, que critica la “combinació mortífera” del 21% d’IVA. Aquesta
mesura també ha afectat els seus socis al Poliorama i el Victòria, el Tricicle.
Fins i tot ells han reduït a dies puntuals les seves gires i sobretot han patit
la caiguda de gires de la seva segona companyia, Clownic. Tot i això, “com més
potent és la marca, menys et ressents de la crisi”, admet Carles Sans.
Falta de reconeixement
L’obsessió per arribar a nous públics, una necessitat i un
retret
Les companyies històriques són filles d’un context polític,
social i artístic concret: “Hi havia un teatre molt comercial, de varietats,
molt influït per Madrid, i un teatre molt culte i exigent”, explica Sans. I amb
la construcció de la democràcia van emergir tant el talent artístic latent que
s’emmirallava en Europa i era l’enveja a Espanya -Bozzo diu que era “com si ens
haguessin estat collant durant molt temps i de cop ens deixessin anar: va ser
un brollador”- com també l’interès institucional i popular pel teatre. Aquesta
és una de les característiques que comparteixen les companyies vives: fan
teatre pensant en el públic.
La professionalització dels històrics i els passos cap al
gran públic van ser, a vegades, traumàtics. “Quan vam sortir a l’ Un, dos,
tres... vam ser atacats pel moviment cultural al qual suposadament pertanyíem.
Vam passar de ser una companyia d’humor intel·ligent a una companyia
comercial”, recorda Sans. Alguna d’aquelles reticències encara queden, afirma:
“Falta una atenció més carinyosa i un reconeixement a companyies que han sigut
un pilar de la cultura catalana”. “Representem un ventall artístic molt ampli.
I molts vam crear un estil propi, reconegut a nivell internacional. Això s’ha
reivindicat poc i se n’ha d’estar orgullós com a país”, diu Font.
Bozzo va pel mateix camí: “Les companyies dels 70 que han
sobreviscut són les que van aprendre a administrar-se. Si només depens d’ajuts,
vas de corcoll, perquè les administracions funcionen amb uns patrons i els seus
responsables fluctuen. Has de tenir públic”, diu. Joan Font, però, considera
que si l’administració “no es fa coresponsable de la cultura i tot ha de ser
rendible, és impossible el joc, el risc, un teatre més especial i menys
mediàtic”. “Sense el suport institucional no existirien ni el Cirque du Soleil
ni Pina Bausch”, diu.
És possible el relleu?
Un llegat incalculable que és difícil de deixar en herència
Si bé la majoria de companyies supervivents dels 70
segueixen creativament actives, i ho estaran a mitjà termini, sí que moltes es
plantegen la recta final de la seva trajectòria. El Tricicle tancarà amb Bits
les obres de nova creació i farà un recull de grans èxits. “Si es pot dir així,
som una marca i això costa molt d’aconseguir. És veritat que seria una pena que
morís quan pleguem. Però de moment segur que continuarem fent moltes coses sota
aquest nom”, diu Carles Sans. Dagoll Dagom té corda per dies, tot i que Miquel
Periel, un dels tres directors, valora jubilar-se. “Dagoll Dagom està associat
als nostres noms, és molt difícil de transmetre aquest patrimoni. Qui el
pagaria?”, pregunta Bozzo. “Tenim una d’aquelles herències que són més una
putada. Ens agradaria que la nostra experiència servís, però és difícil trobar
relleu per a una història que està en un moment de dificultat a tots els
nivells -diu Joan Font-. Mantenir tota aquesta infraestructura té un cost, però
ho fem perquè és la nostra història. Per voler això has d’estar tan boig com
nosaltres!”
Vol-Ras ha intentat els últims deu anys aliar-se amb gent
jove per retroalimentar-se. “No ha funcionat. Sempre han prioritzat l’economia
per davant del teatre i han demanat tenir un sou per començar”, explica
Segalés. Ells transmetran el seu llegat per via directa, amb classes, xerrades
i dirigint altres companyies. L’arxiu i el material pot acabar al Museu de les
Arts Escèniques. “I els records no els oblidarem mai”, diu Segalés, amb un
discurs que barreja “tristesa, ràbia i sentiments fantàstics”. Tots
coincideixen que el canvi de cicle portarà coses noves i bones, però també que
les companyies joves d’avui -que, com els va passar a ells amb la Transició,
estan naixent en moments polítics convulsos- ho tindran més difícil per poder
viure del teatre.
