publicat
per
www.ara.cat
7 agost de
2014
ÀLEX GUTIÉRREZ
Encara ara no sabem on ha anat a parar el got que ha fet
desaparèixer davant dels nassos de la fotògrafa i meus. Però ja està bé, perquè
abans hem convingut que el got sigui el símbol de les guerres al món. I potser,
algun dia, la realitat seguirà els passos de la màgia.
Quan se li va despertar la vocació?
El pare tocava l’acordió, la mare havia fet teatre de
jove... Com que no hi havia res més, al poble cada setmana preparaven una obra.
La vocació em va arribar per via familiar. Vaig mirar de muntar un grup de
teatre a Castelldefels i, buscant director, vaig conèixer el meu company, el
Josep Maria Martínez, cap a l’any 1976, i ens vam fer parella. Jo havia
estudiat guitarra i piano al conservatori del Liceu. Però tenia pànic escènic amb
la música i era incapaç de tocar davant d’algú.
La màgia també té instruments.
Sí, i tant. El Josep va aprendre’n aquí, a El Rei de la
Màgia, quan era jove. Era una afició que li interessava molt, però que tenia
desada a l’armari perquè prioritzava el teatre i la direcció. En aquells temps
ens vèiem amb uns titellaires que es deien La Serpentina. Ens explicaven els
espectacles que feien, com anaven pels pobles... i vam veure que no hi havia
màgia en català, la nostra llengua d’expressió normal. Era un moment explosiu,
perquè començava la normalització. Era una manera d’agafar un compromís.
Mantenir viva la botiga d’El Rei de la Màgia també és
compromís.
No era només que no desaparegués: la volíem fer renéixer.
Perquè quan la vam agafar, l’any 1984, el barri de la Ribera estava sotmès a
una especulació horrorosa, i hauria pogut desaparèixer en qualsevol moment. I
nosaltres consideràvem que era un lloc històric que calia preservar. Encara ara
volem que la gent hi entri i s’iniciï. Que visqui la màgia d’una manera més
pròxima.
Aquí deu haver pres la flama de moltes vocacions.
I tant. El Mag Lari el coneixem de ben jovenet. O el Marín,
que és un nano que està destacant molt. Encara estudia, però mostra molt
d’interès i quan era petitet ja venia i s’enfilava al mostrador. O el Gerard
Roca... Però no només professionals de la màgia. Aquesta iniciació en el món
fantàstic també la viure Joan Brossa, que va aprendre fer jocs de mans aquí. Si
no, la seva poesia hauria sigut igual de bona, però diferent. O Pere Portabella,
que vivia la màgia d’una manera íntima.
El relleu generacional està assegurat?
Des que hi ha més gent fent màgia als grans teatres s’ha
normalitzat. I tenim un nivell de vocacions molt alt, ara. Però quan vam muntar
el teatre, el 2002, al carrer de l’Oli, ho vam fer per pura frustració: perquè
no podíem accedir als teatres de manera habitual. “Màgia? Uf, és per a nens, és
per a minories, no interessa. Aquí fem teatre...”, ens deien.
Venen secrets. No és contradictori?
Ai, la gestió del secret! Sempre s’ha intentat amagar. El
mateix col·lectiu a través de la revista castigava molt la venda de llibres als
quioscos... No s’adonaven que ells també s’havien iniciat d’alguna manera. Vols
descobrir el truc? Descobreix-lo, però t’adonaràs que no és la part important.
El truc és la part lletja, que s’ha d’obviar tant com es pugui. En el cinema,
en entrar a mirar una pel·lícula tothom sap que està plena de trucs. Un tall,
un truc de càmera... i està del tot acceptat.
Fa trenta anys que es miren el barri des d’aquesta torre de
guaita.
Sí, i ha millorat molt. Quan vam agafar la botiga, dia sí dia
també ens trencaven els aparadors per agafar coses, entraven a robar... penós.
I jo em posava molt nerviosa perquè es veia com si fos normal: “ Esto pasa en
todas las ciudades ”, ens deia la Policia Nacional. Però en el moment que van
entrar els Mossos, això es va acabar.
Doncs jo vull saber quin és el truc perquè El Rei de la
Màgia no estigui amenaçada com altres botigues centenàries per l’alça
indiscriminada dels lloguers.
Estem molt contents, perquè efectivament no ho patim. La
botiga és petita i especulativament no dóna per gaire. Sempre ha sigut la sort
de la botiga: ser petita i sostenible. Ha aguantat guerres i tres crisis. No
venem gaire per internet: la vocació ens tira més que el negoci. No arribem a
tot i ens ha interessat dedicar el temps i els esforços econòmics al projecte
cultural.
Quin seria el primer mag que enviaria al nomenclàtor de
carrers de Barcelona?
Fructuós Canonge. Nascut el 1924, enllustrava sabates a la
plaça Reial. I aprenia amb els mags que anaven a la plaça, a fer de reclams
comercials. Va acabar actuant als millors teatres i reunions socials. El
refinament que a França havia portat Robert-Houdin, el pare de la màgia
moderna, ell l’encarnava aquí. Ara, enlloc del món saben qui és, com ens
acostuma a passar. També va impulsar el ressorgir del Carnaval de Barcelona,
cap al 1880.
