el punt
25 desembre 2005
Al dramaturg Josep Maria Benet i Jornet, que aquesta setmana ha estrenat una versió del conte de La ventafocs al Teatre Nacional de Catalunya, no li han encarregat mai reescriure els Pastorets. El dramaturg resumeix el clàssic de Folch i Torres com la lluita -i victòria- del poble per aconseguir «salvar un nen de les urpes del diable», de la mort. Aquesta tesi «és molt progressista, ve a dir que s'han d'impedir tots els genocidis; el dolent tant pot ser Satanàs com Bush». El dramaturg creu que l'argument depassa el rerefons religiós, «és un cant a l'esperança humana».L'autor entén que les peces que s'interpreten ja estan bé, que el que compta és que tothom «pugui fer el que li dóna la gana: és un espectacle al servei del públic i dels que ho fan». Defensa que es mantingui la tradició mentre es pugui canviar tot allò que es vulgui: «És com els pessebres, m'agraden els diorames però també trobo bé que hi hagi quatre caganers i un policia municipal regulant el trànsit. »
25 de desembre 2004
Només una empresa lloga decorats. La immortalitat dels Pastorets
El clàssic continua vigent gràcies a les produccions de les companyies amateurs i dels grups professionals infantils
A. PUIG . Barcelona JORDI BORDES
Tan imprescindibles com la sopa de galets. Les representacions dels Pastorets perviuen arreu de Catalunya, des de fa dècades. Tot i que la majoria d'actors professionals hagin iniciat la seva carrera en aquest clàssic, avui aquest conte segueix als escenaris de teatres amateurs i també s'incorpora a la cartera de títols de les companyies de teatre per a tots els públics. La federació de grups amateurs de teatre de Catalunya comptabilitza una cinquantena de produccions dels seus associats. Previsiblement, però, són més d'un centenar els grups que representen la lluita de les forces de l'infern per evitar el naixement del Jesús. Els Pastorets -sigui en la versió que sigui- són, habitualment, una eficaç font d'ingressos per a les companyies.
La botiga dels germans Salvador, situat al Paral·lel barceloní (a uns 200 metres de la plaça Folch i Torres), és l'única empresa de Catalunya que lloga decorats dels Pastorets, des que l'any passat va tancar el Taller 7-8-6 a Castellbisbal. La dotzena de telons que té decoren aquests dies escenes de muntatges en municipis com Badalona, Viladecans, Vila-seca, Balaguer, Ripoll i Sant Pere Pescador, entre altres. Els seus telons de lloguer, que tenen uns 40 anys d'antiguitat, serien insuficients si no fos perquè moltes companyies disposen d'escenografia pròpia des de fa dècadesEls Pastorets es fan per ser vistos però, sobretot, per ser representats. Aquesta és l'opinió del dramaturg Josep Maria Benet i Jornet i també del director Ferran Audí (que aquests dies intervé en el Poema de Nadal de Sagarra al Poble Espanyol). Audí valora aquesta «tradició cívica catalana» per sobre del valor de la història dramàtica. El director de Teatre Estable de Catalunya no descarta fer més endavant una versió del clàssic. Aquest Nadal han optat per Sagarra amb la intenció de fidelitzar un públic interessat amb el vers i la dansa i les posades en escena arriscades.Ramon Folch i Camarasa, fill de Josep Maria Folch i Torres i ànima de la Fundació Folch i Torres, és contundent: «El dia que Els Pastorets deixin de ser vàlids, serà un dia negre per a Catalunya.» Raona que aquesta obra reflecteix instants de joia i sentiments purs imprescindibles per a la salut humana actual. «Hi ha coses que no fallen, el sentiment encara existeix.» L'escriptor celebra que els actors amateurs segueixin fidels al clàssic del seu pare. Recorda, per exemple, la representació de diumenge passat a l'Hospital General de Granollers de metges i infermeres en què els nens van acabar a peu d'escenari «participant-hi espontàniament». Sobre els professionals, en canvi, en lamenta la necessitat de posar «un parell de vàters i sortir despullats». Els directors senten la necessitat de variar perquè escansen de fer el mateix, diu Folch i Camarasa, «no entenen que el públic vol veure el mateix, que la tradició és això, fer el mateix per les mateixes dates».El 1916 el Teatre Pompeia de Barcelona estrenava Els Pastorets, de Josep Maria Folch i Torres. Va ser un encàrrec que l'escriptor de Cavall Fort va redactar amb tres nits i que se li va fer perquè la companyia estava cansada del text d'en Pitarra. Des del 1917 i durant 15 anys actors professionals van oferir al Teatre Romea sessions de tarda amb un èxit rotund. Aquests mateixos intèrprets feien doblet al vespre amb muntatges per a adults, recorda.Les companyies de Teatre per a Tots els Públics procuren disposar en el seu repertori d'una versió nadalenca. Habitualment, els productors els ho demanen. Un altra demanda freqüent és la llegenda de Sant Jordi.Un altre cas són els professionals que intervenen en grups amateurs. Aquest és l'exemple dels actors de l'Estaquirot que amb Toni Albà i Sergi López van fer una versió molt personal a Vilanova. Enguany no repeteixen perquè prefereixen actuar quan els vingui de gust, no volen que la tradició els representi una obligació
Un clàssic nadalenc en constant evolució
el punt25 desembre 2004
Els municipis barcelonins ofereixen múltiples versions dels Pastorets, en què sovint s'incorporen particularitats substancials
EL PUNT . Barcelona
És un element indissociable del Nadal. Les representacions dels Pastorets, en les seves múltiples i variades versions, s'han convertit en una tradició més que consolidada que atreu els amants del teatre i de la litúrgia d'aquestes festes. Tot i que en una majoria de les poblacions catalanes on es representa, l'obra intenta respectar els cànons i els formats més clàssics, és força comú que les companyies hi introdueixin modificacions o adaptacions, ja sigui en el text o en l'escenografia. A Badalona, per exemple, les partitures de la representació que es fa al Círcol són úniques i a Mataró la música s'interpreta en directe. Enguany, el Penedès perdrà una dels Pastorets més atractius que s'hi feien, el que interpretaven els populars Sergi López i Toni Albà.
+ A l'esquerra, una representació dels Pastorets a Badalona protagonitzada per l'actriu Rosa Gàmiz. A la dreta, a dalt, un moment de l'obra d'Els Pirates i la Companyia Font Martina de Comèdia de Barcelona. A baix, Els Pastorets de Mataró, en què la música és en directe. Foto: EL PUNT / G. MASSANA / Q. PUIG.
L'oferta de representacions que es fa arreu dels Països Catalans és densíssima. Pràcticament inabastable. A Barcelona ciutat es difícil quantificar quants Pastorets es fan. Els grups de teatre local de gairebé tots els barris recuperen en aquestes dates aquest clàssic nadalenc. Són coneguts els del Centre Moral de Gràcia, els del Foment Hortenc, els del Casal Corpus del Camp de Grassot, els del Grup Escènic Centre Catòlic de Sants, els del Centre Parroquial de Sarrià i els que s'han representat fins al 23 de desembre al centre cívic Vázquez Montalbán, a Vallvidrera, a càrrec dels grups Els Pirates i la Companyia Font Martina de Comèdia. A Barcelona, però, no hi ha gaire tradició. I diuen les males llengües que anar a veure els Pastorets de Folch i Torres en família s'està perdent a la ciutat. «La gent no té tant de temps ni ganes d'aguantar una funció de tres hores», expliquen fonts del món de la faràndula. Fa uns trenta anys es programaven al Teatre Romea, però es van deixar de fer perquè resultava car i feixuc, i no tenia èxit.El que sí que qualla a Barcelona és l'opció alternativa de programar noves versions dels Pastorets en la cartellera infantil. Fa uns vuit anys que tres sales professionals que tenen programació fixa de teatre infantil programen els Pastorets. Això sí, en un cas en una versió interactiva i molt més curta -a la sala Guasch: Ve-t'ho aquí uns pastorets, fins al dia de Sant Esteve-, en un altre cas, amb una versió moderna i musical -al Jove Teatre Regina: Pastorets superestel, fins al 9 de gener-, i en el tercer cas, amb un muntatge de titelles -al Tantarantana: Els pastorets, de la companyia La Fanfarra-A Badalona, el Círcol Catòlic es manté fidel a la tradició de programar cada Nadal els Pastorets. La representació de l'obra té aquest any, en el cas de l'entitat, un significat especial ja que s'emmarca en la celebració del seu 125è aniversari. La versió que es veu a Badalona té un element diferenciador i és que les cançons de l'obra estan musicades exclusivament per al Círcol Catòlic pel mestre Niubó.Folch i TorresJosep Maria Folch i Torres és l'autor que prenen majoritàriament com a referència les companyies teatrals amateurs d'una dotzena de municipis del Baix Llobregat a l'hora d'interpretar els seus Pastorets en la dotzena de municipis de la comarca. És el cas, per exemple, del Prat, l'Hospitalet, Olesa de Montserrat, Sant Joan Despí, Santa Coloma de Cervelló i Sant Feliu. Hi ha, però, alternatives, com la versió de Rafael Anglada que fa el Col·leciu Teatral Tripijoc, de Sant Boi, que aquest any celebra el 25è aniversari de les representacions dels Pastorets, o la d'Enriqueta Capellades que s'ha triat a Martorell. L'Aliança Palmerenca, de la Palma de Cervelló, ha optat, per la seva banda, pels Pastorets de Ramon Pàmies, mentre que la Joventut Catòlica de Molins de Rei posarà en escena El bressol de Jesús, de Frederic Soler Pitarra.Al Vallès Occidental, Terrassa és la ciutat ámb més tradició en la representació d'aquest clàssic nadalenc, gràcies a l'Elenc Artístic del Centre Social Catòlic, que enguany compleix 112 anys i durant més de 100 ha escenificat diverses versions dels Pastorets. A Sabadell, el grup teatral que ha representat l'obra de manera continuada des de la seva creació, l'any 1947, ha estat la Joventut de La Faràndula. Fa uns anys que la Joventut de La Faràndula comparteix protagonisme amb el grup de teatre del Centre Parroquial Sant Vicenç. També hi ha Pastorets a Santa Perpètua, Rubí i Sant Cugat (a Mira-sol i la Floresta).Hi ha municipis que enguany estrenen versió. És el cas de Manlleu, on el Teatre Centre ha apostat per l'actor i director Joan Roura com a màxim responsable de l'espectacle, que mou unes 200 persones. La principal novetat d'aquest any és el fet que el muntatge es fa en un escenari fix «format per arbres i altres elements naturals». També s'han introduït novetats en els efectes de llum i so. Per Joan Roura, els Pastorets són un espectacle que encara pot tenir innovacions «però amb molt de tacte perquè és una tradició i la gent se'ls sent molt seus». A Vic, els Pastorets de l'Orfeó Vigatà incorporen enguany retocs de música i coreografia, i també projeccions d'imatges sobre una pantalla durantla representació. Seran imatges «sorpresa», segons han explicat fonts del grup. Els de Folgueroles són una adaptació del clàssic de Folch i Torres i enguany coincideix amb els 25 anys
Un tradició que esdevé centenària
el punt
25 desembre 2005
En moltes poblacions catalanes les escenificacions dels Pastorets s'han convertit en una tradició inalterable d'arrel centenària. L'Ametlla de Merola n'és un exemple. Després de 125 anys de representacions, els Pastorets d'aquesta localitat berguedana es disposen a començar un nou cicle amb les energies renovades. Fruit de totes les obres que s'havien representat a l'Ametlla, però principalment de La rosa de Jericó, va sorgir La flor de Nadal, amb lletra de Francesc Assís Picas i música de Josep Conangla. Un text que fa 50 anys que es representa gràcies a les més de 130 persones que ho fan possible. Les representacions es faran el 26 de desembre i el 2, 9, 16 i 23 de gener a dos quarts de cinc de la tarda, al teatre de l'Ametlla.També tenen una llarga i vasta tradició històrica els Pastorets que es fan a Sant Quirze de Besora i que, aquest any, estan de celebració i de dol al mateix temps. I és que l'entitat que els ha posat en escena des de fa més de cent anys, El Centre, compleix 125 anys d'història. En l'entitat ja s'havia acordat no fer cap celebració a causa de la greu malaltia que patia el president, Lluís Vilardell. Malauradament, Vilardell va morir la setmana passada. Tot i aquest episodi luctuós, les representacions previstes dels Pastorets no se suspendran. «El pare no ens ho perdonaria», explicava dilluns la seva filla, Marta Vilardell. Sí que està previst, però, abans de cada representació, fer un homenatge a qui va ser un puntal de la vida cultural del poble. Als Pastorets de Sant Quirze hi treballen més de cent persones i representen El bressol de Jesús o Garrofa i Pallanga, de Frederic Soler Pitarra. La companyia del teatre ha treballat en els assajos d'aquesta representació des de principi de novembre. La direcció la van compartir Lluís Vilardell i Rosa M. Crosas. Els Pastorets es representaran el dia de Nadal a les deu del vespre, el dia de Sant Esteve a les sis de la tarda, i el 2 de gener a dos quarts de sis de la tarda. D'altra banda, el 6 de gener, a les sis de la tarda, es representarà el popular conte Nit de Reis, d'Apel·les MestresL'Elenc Artístic del Centre Social Catòlic de Terrassa també fa més de 100 anys que escenifica diverses versions dels Pastorets. L'obra original de Folch i Torres la van representar per primer cop el 1922, de manera que per aquestes festes ja en fan la 83a edició. Com ja és habitual, l'obra es fa a la seu del Centre Social Catòlic -el Social- avui i demà i entre l'1 i el 9 de gener. Les representacións que es fan els dies 2, 8 i 9 van a càrrec d'actors infantils.A Calella, al Maresme, els Pastorets estan d'aniversari: celebren els cent anys amb la representació deL'estel de Natzaret. Per aquest motiu, des de fa dies, es pot visitar a la galeria cultural de l'entitat Pa, Vi i Moltó una exposició. Precisament, el jove compositor de Calella Jordi Feliu ha estrenat una sardana per a l'ocasió Terrassa i Calella.
25 desembre 2005
En moltes poblacions catalanes les escenificacions dels Pastorets s'han convertit en una tradició inalterable d'arrel centenària. L'Ametlla de Merola n'és un exemple. Després de 125 anys de representacions, els Pastorets d'aquesta localitat berguedana es disposen a començar un nou cicle amb les energies renovades. Fruit de totes les obres que s'havien representat a l'Ametlla, però principalment de La rosa de Jericó, va sorgir La flor de Nadal, amb lletra de Francesc Assís Picas i música de Josep Conangla. Un text que fa 50 anys que es representa gràcies a les més de 130 persones que ho fan possible. Les representacions es faran el 26 de desembre i el 2, 9, 16 i 23 de gener a dos quarts de cinc de la tarda, al teatre de l'Ametlla.També tenen una llarga i vasta tradició històrica els Pastorets que es fan a Sant Quirze de Besora i que, aquest any, estan de celebració i de dol al mateix temps. I és que l'entitat que els ha posat en escena des de fa més de cent anys, El Centre, compleix 125 anys d'història. En l'entitat ja s'havia acordat no fer cap celebració a causa de la greu malaltia que patia el president, Lluís Vilardell. Malauradament, Vilardell va morir la setmana passada. Tot i aquest episodi luctuós, les representacions previstes dels Pastorets no se suspendran. «El pare no ens ho perdonaria», explicava dilluns la seva filla, Marta Vilardell. Sí que està previst, però, abans de cada representació, fer un homenatge a qui va ser un puntal de la vida cultural del poble. Als Pastorets de Sant Quirze hi treballen més de cent persones i representen El bressol de Jesús o Garrofa i Pallanga, de Frederic Soler Pitarra. La companyia del teatre ha treballat en els assajos d'aquesta representació des de principi de novembre. La direcció la van compartir Lluís Vilardell i Rosa M. Crosas. Els Pastorets es representaran el dia de Nadal a les deu del vespre, el dia de Sant Esteve a les sis de la tarda, i el 2 de gener a dos quarts de sis de la tarda. D'altra banda, el 6 de gener, a les sis de la tarda, es representarà el popular conte Nit de Reis, d'Apel·les MestresL'Elenc Artístic del Centre Social Catòlic de Terrassa també fa més de 100 anys que escenifica diverses versions dels Pastorets. L'obra original de Folch i Torres la van representar per primer cop el 1922, de manera que per aquestes festes ja en fan la 83a edició. Com ja és habitual, l'obra es fa a la seu del Centre Social Catòlic -el Social- avui i demà i entre l'1 i el 9 de gener. Les representacións que es fan els dies 2, 8 i 9 van a càrrec d'actors infantils.A Calella, al Maresme, els Pastorets estan d'aniversari: celebren els cent anys amb la representació deL'estel de Natzaret. Per aquest motiu, des de fa dies, es pot visitar a la galeria cultural de l'entitat Pa, Vi i Moltó una exposició. Precisament, el jove compositor de Calella Jordi Feliu ha estrenat una sardana per a l'ocasió Terrassa i Calella.
LA TRADICIÓ DEL NADAL, A ESCENA
el punt
25 desembre 2004
LA TRADICIÓ DEL NADAL, A ESCENA del grup de teatre Atlàntida. Per això s'ha desenvolupat tot un muntatge que presenta un mosaic artístic que agrupa actors de diferents etapes de l'entitat, personatges amb registres diferents, un collage de músiques i un argument amb un final inesperat.En el cas de Berga, l'Agrupació Teatral La Farsa puja a l'escenari per representar els tradicionals Pastorets de Serafí Pitarra.
Com a novetat, uns decorats nous. Les més de tres hores d'obra inclouen les populars garrofes, 44 estrofes en forma de vers i un dels moments més esperats de la funció. I a Manresa, el grup de teatre del Casal Familiar Recreatiu, sota la direcció de Joan Torrens, serà l'encarregat de portar al Teatre Els Carlins el text de Josep Maria Folch i Torres.Albà i López no repeteixen
El Penedès ha perdut aquest any una de les representacions més originals dels Pastorets, la que protagonitzaven els actors Sergi López i Toni Albà amb una entitat local.
La Unió Vilanovina ha decidit aquest any no organitzar els Pastorets, tot i el rotund èxit que van tenir durant els dos anys que López i Albà havien apadrinat la posada en escena, per motius interns de la societat, que no ha volgut fer front a l'esforç organitzatiu que representa aquesta obra.
Però el Círcol Catòlic de Vilanova mantindrà fins al 9 de gener les representacions dels Pastorets més clàssics, que s'estrenen el dia de Nadal.
A Vilafranca, una de les cites més clàssiques per aquestes festes són els Pastorets de l'associació de veïns de Sant Julià.Pel que fa al Maresme, el muntatge
Els Pastorets de Mataró està en cartell des del 1916. Aquest any es fa un esforç per fer un pas més en la consolidació de l'espectacle i se n'ha confiat el vessant musical a Àlex Montasell, un jove músic mataroní que ha arranjat de nou tota la música escrita especialment per a l'espectacle.
Els Pastorets de Mataró són els únics de Catalunya que tenen música en directe, que anirà acompanyada per un gran cor. Les cançons originalsque es mantenen de L'estel de Natzaret segueixen la partitura de mossèn Miquel Ferrer. La part més important de la partitura, però, la formen les brillants peces escrites expressament per a Els Pastorets de Mataró pels mestres Felip Vilaró i Enric Torra. Una rejovenida Orquestra de Cambra de la Sala Cabañes -integrada per 18 professionals- s'encarregarà d'interpretar les peces.
Enguany també s'aprofundeix en l'ús de les noves tecnologies en l'espectacle amb la videoprojecció de nous elements, com per exemple unes flamarades virtuals en l'escena de l'infern i dues tempestes al llarg del pròleg.
A Pineda de Mar, els Pastorets celebra el 75è aniversari del Centre Cultural i Recreatiu i té previst unir els actors més veterans de l'entitat per donar un sentit més nostàlgic a la representació. A Arenys de Mar, destaca la representació dels Pastorets infantils sota la direcció de Quimet Maynou. Canet de Mar i Malgrat també en programen diferents representacions. Pel que fa al Baix Maresme, el Teatre La Massa de Vilassar de Dalt s'afegeix a l'oferta
25 desembre 2004
LA TRADICIÓ DEL NADAL, A ESCENA del grup de teatre Atlàntida. Per això s'ha desenvolupat tot un muntatge que presenta un mosaic artístic que agrupa actors de diferents etapes de l'entitat, personatges amb registres diferents, un collage de músiques i un argument amb un final inesperat.En el cas de Berga, l'Agrupació Teatral La Farsa puja a l'escenari per representar els tradicionals Pastorets de Serafí Pitarra.
Com a novetat, uns decorats nous. Les més de tres hores d'obra inclouen les populars garrofes, 44 estrofes en forma de vers i un dels moments més esperats de la funció. I a Manresa, el grup de teatre del Casal Familiar Recreatiu, sota la direcció de Joan Torrens, serà l'encarregat de portar al Teatre Els Carlins el text de Josep Maria Folch i Torres.Albà i López no repeteixen
El Penedès ha perdut aquest any una de les representacions més originals dels Pastorets, la que protagonitzaven els actors Sergi López i Toni Albà amb una entitat local.
La Unió Vilanovina ha decidit aquest any no organitzar els Pastorets, tot i el rotund èxit que van tenir durant els dos anys que López i Albà havien apadrinat la posada en escena, per motius interns de la societat, que no ha volgut fer front a l'esforç organitzatiu que representa aquesta obra.
Però el Círcol Catòlic de Vilanova mantindrà fins al 9 de gener les representacions dels Pastorets més clàssics, que s'estrenen el dia de Nadal.
A Vilafranca, una de les cites més clàssiques per aquestes festes són els Pastorets de l'associació de veïns de Sant Julià.Pel que fa al Maresme, el muntatge
Els Pastorets de Mataró està en cartell des del 1916. Aquest any es fa un esforç per fer un pas més en la consolidació de l'espectacle i se n'ha confiat el vessant musical a Àlex Montasell, un jove músic mataroní que ha arranjat de nou tota la música escrita especialment per a l'espectacle.
Els Pastorets de Mataró són els únics de Catalunya que tenen música en directe, que anirà acompanyada per un gran cor. Les cançons originalsque es mantenen de L'estel de Natzaret segueixen la partitura de mossèn Miquel Ferrer. La part més important de la partitura, però, la formen les brillants peces escrites expressament per a Els Pastorets de Mataró pels mestres Felip Vilaró i Enric Torra. Una rejovenida Orquestra de Cambra de la Sala Cabañes -integrada per 18 professionals- s'encarregarà d'interpretar les peces.
Enguany també s'aprofundeix en l'ús de les noves tecnologies en l'espectacle amb la videoprojecció de nous elements, com per exemple unes flamarades virtuals en l'escena de l'infern i dues tempestes al llarg del pròleg.
A Pineda de Mar, els Pastorets celebra el 75è aniversari del Centre Cultural i Recreatiu i té previst unir els actors més veterans de l'entitat per donar un sentit més nostàlgic a la representació. A Arenys de Mar, destaca la representació dels Pastorets infantils sota la direcció de Quimet Maynou. Canet de Mar i Malgrat també en programen diferents representacions. Pel que fa al Baix Maresme, el Teatre La Massa de Vilassar de Dalt s'afegeix a l'oferta
22 de desembre 2004
Maresme. Les prioritats del govern en cultura
el punt
22 desembre 2004
Maresme.
Les prioritats del govern en cultura Jaume Graupera anuncia que les prioritats del govern municipal, dins del pla d'equipaments culturals, són a més de fer la nova biblioteca, desencallar el futur museu de Can Marfà i millorar els espais escènics de la ciutat, formalitzant convenis amb la Sala Cabañes, el Casal L'Aliança i el Foment Mataroní. El regidor de Cultura explica que el treball vol fer-se amb el màxim de consens possible amb els dos grups de l'oposició, CiU i el PP. La regidora convergent, Maria José Recoder, recorda que el seu grup sempre havia defensat la construcció d'una biblioteca a l'antic escorxador. Paulí Mojedano (PP), més contundent, diu que tot i estar d'acord en alguns temes concrets, el seu grup no firmarà un «xec en blanc» perquè discrepen en la gestió que el regidor fa del Patronat de Cultura
22 desembre 2004
Maresme.
Les prioritats del govern en cultura Jaume Graupera anuncia que les prioritats del govern municipal, dins del pla d'equipaments culturals, són a més de fer la nova biblioteca, desencallar el futur museu de Can Marfà i millorar els espais escènics de la ciutat, formalitzant convenis amb la Sala Cabañes, el Casal L'Aliança i el Foment Mataroní. El regidor de Cultura explica que el treball vol fer-se amb el màxim de consens possible amb els dos grups de l'oposició, CiU i el PP. La regidora convergent, Maria José Recoder, recorda que el seu grup sempre havia defensat la construcció d'una biblioteca a l'antic escorxador. Paulí Mojedano (PP), més contundent, diu que tot i estar d'acord en alguns temes concrets, el seu grup no firmarà un «xec en blanc» perquè discrepen en la gestió que el regidor fa del Patronat de Cultura
Els Pastorets afinen la música
22 desembre de 2004
Els Pastorets afinen la música
La segona fase de la revolució liderada pel jove Xevi Ribas ataca directament la partitura de l’espectacle sota la batuta d’Àlex Montasell
per
J.S.
Foto Oscar Rojano
Imatge de la preestrena de diumenge, dia 19.
«Fins l’any passat semblava que la música anés per un cantó i l’escena per un altre. I això no pot ser», raona el nou director musical de Els Pastorets de Mataró, Àlex Montasell, en el programa de mà que s’inclou per segona vegada dins les pàgines de capgròs. Aquesta és una de les grans idees que el director general de l’espectacle, el jove Xevi Ribas, va transmetre fa deu mesos a Montasell amb el ferm encàrrec de posar-hi solució. Àlex Montasell i Bachs, que serà el director les tres properes edicions, es va posar a treballar tot seguit i ha arranjat de nou tota la partitura de l’espectacle a partir de les premisses de Ribas. Montasell ha afegit instruments i ara en sonaran divuit, amb la incorporació de violes i noves percussions. La tuba, per la seva part, substitueix el contrabaix i les trompes a les trompetes. Els encàrrecs de fer sonar els instruments són una joveníssima orquestra que farà sonar la partitura «més fàcil i descriptiva» que mai. La majoria dels músics ja van col·laborar amb Montasell a El Cercle de la Vida, l’altre espectacle de la factoria Sala Cabañes que aquest mataroní de trenta anys ha dirigit a la casa. A les coreografies repeteix la prestigiosa Maria Rovira, que ha hagut de readaptar tots els balls.
Imatge de la preestrena de diumenge, dia 19.
«Fins l’any passat semblava que la música anés per un cantó i l’escena per un altre. I això no pot ser», raona el nou director musical de Els Pastorets de Mataró, Àlex Montasell, en el programa de mà que s’inclou per segona vegada dins les pàgines de capgròs. Aquesta és una de les grans idees que el director general de l’espectacle, el jove Xevi Ribas, va transmetre fa deu mesos a Montasell amb el ferm encàrrec de posar-hi solució. Àlex Montasell i Bachs, que serà el director les tres properes edicions, es va posar a treballar tot seguit i ha arranjat de nou tota la partitura de l’espectacle a partir de les premisses de Ribas. Montasell ha afegit instruments i ara en sonaran divuit, amb la incorporació de violes i noves percussions. La tuba, per la seva part, substitueix el contrabaix i les trompes a les trompetes. Els encàrrecs de fer sonar els instruments són una joveníssima orquestra que farà sonar la partitura «més fàcil i descriptiva» que mai. La majoria dels músics ja van col·laborar amb Montasell a El Cercle de la Vida, l’altre espectacle de la factoria Sala Cabañes que aquest mataroní de trenta anys ha dirigit a la casa. A les coreografies repeteix la prestigiosa Maria Rovira, que ha hagut de readaptar tots els balls.
La preestrena de l’espectacle diumenge, dia 19, va servir perquè els familiars i amics de la Sala poguessin sentir com sona la nova partitura de l’espectacle: «Pel que tinc entès a la gent li va agradar i va sortir contenta», ha assegurat el director, Xevi Ribas.En la resta de l’espectacle, el mateix Ribas, després de l’esforç titànic de l’any passat, ha optat només per aprofundir amb el tema de les videoprojeccions –se’n veuran de noves a l’infern– i per retocar vestuaris, utilleria i atrezzo. Programa de mà a CapgròsD’altra banda, Sala Cabañes impulsa una promoció per al dia 26 per la qual, per cada dues entrades, se’n regala una altra. Es repeteix també la col·laboració amb el setmanari Capgròs, que inclou el programa de mà dins les pàgines de l'edició de divendres.
A més dels 32.000 exemplars que es distribuiran amb la revista, el programa també es podrà trobar a la Sala Cabañes, ja que se n'ha fet una tirada extra de 3000 exemplars. Una altra de les novetats, és la pàgina web www.pastorets.org, que s'ha renovat.
09 de desembre 2004
El Fantasma y un verdadero ángel
www.cinenganos.com
9 desembre 2004
París, 1919. El Teatro de la Opera. Una subasta, algunas cosas que quedan de ese espacio, incluyendo un candelabro y una caja de música. El Vizconde Raoul de Chagny compra la caja... Grano abierto, escena en blanco y negro, y un golpe de magia nos traslada a un mundo lleno de color, de vida y de música, quitando el polvo con efectos visuales que acompañan las notas del tema principal... Es 1870, y todo el mundo se prepara para una gran producción, en esa Opera en la que pronto pasarán algunas cosas inesperadas.
Tras muchos años de planes (el mismo Lloyd Webber ha dicho que prefirió no arriesgar el éxito (léase ingresos) de la versión teatral, y por ello la larga espera), el momento ha llegado; El Fantasma de la Opera está ya en las pantallas, lo que significa la realización del sueño de muchos millones de personas: uno de los musicales más famosos del mundo (si no el que más) se traduce a celuloide, aprovechando el momento e inercia del género tras algunas cintas que han probado que la fórmula funciona (Moulin Rouge, Chicago), y brindando al mundo la oportunidad de ver una adaptación fiel del musical, lo que además significa que no sólo se trata de otra versión de la novela de Gaston Leroux (texto que, por cierto, trata de explicar ciertos eventos reales que ocurrieron por esas fechas: muerte, el rapto de una cantante y la misteriosa caída del candelabro sobre los espectadores), sino de la versión más colorida y rica en elementos artísticos jamás desarrollada.
No profundizaré mucho en los detalles de la versión teatral original, pero los datos mínimos para comprender esta versión fílmica sí son necesarios: En escena desde octubre de 1986 cuando abrió telones en el Her Majesty’s Theatre del West End londinense (en ese entonces con los estelares Sarah Brightman y Michael Crawford, quienes marcan la actual frontera imposible de superar en cualquier comparación vocal), la obra ha sido un éxito de magnitudes tremendas. Más allá de confirmar a Sir Andrew Lloyd Webber como el genio de la llamada Opera-Rock y sus variantes, las cifras hablan por si mismas: en Londres jamás ha habido un asiento sin venderse desde su inicio, en todo el mundo tiene un 99% de localidades vendidas en promedio, y se estima que más de 52 millones de personas la han visto, lo que representa ventas que rodean los 3 billones de dólares. Premiada con todos los premios posibles, vigente en Broadway, el West End y en algunas otras ciudades del mundo (además de que siempre hay alguna en el tour de la compañía), se trata sin duda de un fenómeno más complejo de lo que aparenta bajo la capa de un “simple” musical.
He tenido la oportunidad de ver la puesta en escena de Londres, de modo que mi comparación parte de ese hecho, pero creo que los siguientes comentarios aplican aún para quienes no tienen el referente de la versión teatral.
La película... ahh, la película; se trata de una de esas cintas de pocos términos medios: habrá detractores furiosos y fieles enamorados de la obra –con prejuicios basados en la original-, lo que siempre representa un problema para hallar un buen justo medio, y es que –tal como ya pasó en Chicago- no se trata de una película que usa al musical como medio (como Moulin Rouge), sino de una obra musical traducida y copiada a la pantalla, lo que siempre representa un eterno conflicto: ¿Hasta donde es posible innovar cuando se parte de un original tan definitivo, tan poco variable, tan rico en si mismo?, ¿Hasta dónde se aporta más con un plano abierto que con un acercamiento a la expresión del rostro, opacando con ello los brillantes y trabajados escenarios?, ¿Cuál es el término medio, alternancia, la mitad en acercamientos y la otra mitad en planos generales?, ¿Qué tanto se puede afectar el guión con el fin de brindar peso a la narrativa de cine, un leguaje muy diferente al del teatro en términos de la respuesta del público?... Son las respuestas a estas preguntas las que darán de qué hablar, además del cuestionable elemento del casting que, es cierto, tiene sus bemoles.
Comencemos por el elenco, el alma (y peso) de la historia. La intención del director Joel Schumacher, y de Lloyd Webber era muy clara: traducir el triángulo amoroso a la juventud (un detalle muy cuestionable por parte de los más fieles al original, pues hay ciertos elementos, como el Angel de la Música de Christine, que no pudo haber estado toda su vida presente bajo el nuevo marco de edades) y, con ello, el primer obstáculo a vencer fue la elección de los roles, pues más allá de la base ‘sexy’ de la idea, habría que asumir el verdadero reto problemático: el rango y disciplina vocal necesarios en los dos estelares (por lo menos) no es simple de conseguir, se necesita carisma, cierto ‘nombre’ para taquilla (o mucho talento, para una nueva estrella), y una larga cadena que se traduce en dos palabras que opacan todo lo demás: Emmy Rossum.
Desde su aparición, Emmy Rossum –Christine- llena de luz la pantalla con un rostro angelical y una voz memorable (la actriz estudia Opera desde su infancia, un dato poco conocido antes de este papel), reflejando a la perfección la inocencia y el aura que captura al Fantasma más allá de la voz. Las expresiones, miradas, y muestras emocionales de Rossum son el hilo conductor de la cinta entera, lo que opaca al resto de los estelares. El enamoramiento de Christine, sus dudas y sus emociones, están en cada cuadro gracias a la actriz, con lo que su rol soporta toda la película y no sólo en el nivel de estelar, sino el de musa y motivo de todo lo que ocurre. Uno de esos roles que será recordado, y que dará mucho, mucho de qué hablar, bastante más allá de su hermosura (y de esa clara intención del director de mostrar su escote a toda costa), y sobre todo en la odiada comparación que sin duda habrá: el rol del Fantasma.
El rol del enmascarado rostro (mucho tiempo se mencionó al mismo Michael Crawford y hasta a Antonio Banderas para el rol) debía de ser la punta de la lanza, junto con el de su musa, y aquí es donde se encuentra la roca de tropiezos, y el chivo expiatorio de la hiel que puede avecinarse: Gerard Butler no tenía nociones de canto, no las tiene, probablemente no las necesita, y por alguna causa que no termina de quedar del todo clara, fue el elegido para el rol del protagonista, aún con el gran “pero” de su limitante vocal, y la restricción de no doblarle. Si se tratara de un gran histrión en toda regla probablemente no se le cuestionaría tanto, pero la verdad es que su rol no es tan destacado (tener la mitad de la cara oculta complica mucho las cosas, es muy cierto) como el de su pareja, y por tanto hay un claro desbalance que pudo haberse evitado. El peso del Fantasma no lo lleva tal Fantasma en esta ocasión.
Minnie Driver, en el rol de la diva desplazada (y la única parte del cast a quien se dobló la voz, obviamente), explota la libertad de no tener que cantar, y brinda un papel divertido y llena de sonrisas las escenas cada vez que aparece, potenciando un rol muy en la línea de una versión teatral. El galán Patrick Wilson, con todo y cierta experiencia vocal previa, no destaca al 100% pero por lo menos no desentona; le toca a las espectadoras dar su venia como figura de romance, pues su rol es aceptable pero nunca excelso.
Para los que busquen más detalles de la música de esta versión y la parte vocal, el detallado y experto análisis de Luis tiene todas las respuestas.
Retomando las preguntas, y hablando ahora de las decisiones cinematográficas, debo reconocer que disfruté mucho más las secuencias con más movimiento (como el descenso al mundo del Fantasma, y la seducción de Christine), y que son las partes más planas las que ocasionarán los problemas, pues Schumacher opta por mantener ciertas secuencias con todo el peso en la labor artística (magistral, los escenarios y vestuario son una joya) y no en la cámara o en la coreografía (o en la coreografía de la cámara). Esta cuestionable "falta de imaginación" obedece en gran medida al hecho de respetar el original (es muy cierto que desde los asientos del teatro no se puede apreciar un close-up, y que se observa el todo como tal), lo que se presta a un sinfín de cafés y discusiones sobre la forma correcta de narrar algo ya mostrado antes. La mejor decisión será la de ustedes, sin duda alguna; yo me llevo a mi memoria algunos momentos maravillosos, pero reconociendo que algunos otros dejan un sabor de boca con tintes mezclados. El respeto a la original existe, y ese es uno de los puntos relevantes; la mesa está puesta, la tertulia será animada tratando de explorar esos temas.
Los pequeños cambios respecto del musical en teatro incluyen elementos como un poco de más información sobre el origen del Fantasma, una canción (la de los créditos finales, interpretada por Driver), y una variante temporal en el famoso incidente del candelabro. Ligeros cambios que no rompen el peso de la traducción, y que respetan (quizá demasiado) a la obra original.
El ingreso en taquilla de esta versión fílmica será muy grande (aunque quizá no romperá récords), y el juego de versiones esta ahí: Si bien es cierto que la cinta tardó para no quitar ingresos al teatro, ¿qué pasará ahora?. ¿Los jóvenes, a los que aspira captar la cinta, irán en tropel a las gradas si se lo pueden permitir y están cerca de las ciudades donde se versiona?, ¿Bajarán las asistencias al teatro pues el cine es bastante más barato?... Las variables están en juego. La verdad es que una gran parte del mundo tendrá la oportunidad de ver por primera (y quizá única) vez el musical, algo que se agradecerá, los fanáticos (y adinerados, y adultos, y turistas) seguirán yendo a las majestuosas salas de teatro, de modo que el ritmo y devenir de la puesta en escena tendrá un futuro sólo definido por si misma, ya que un muy probable pico provocado por esta cinta, y el hype inicial, parece complejo con llenos permanentes ya existentes. En esta perspectiva, las butacas serán aún más caras, donde pueda jugarse con esa variable.
Como dato, la obra fue producida en su totalidad por el grupo del Sir, lo que redujo costos (dicho por él mismo, el monto invertido, en el orden de los 70 millones de dólares, hubiera sido más cercano a 120 millones si se hubiera hecho con los grandes estudios), permitió 100% de “libertad” creativa (y las decisiones y elementos ya expuestos), y logró que el resultado final fuera el que podemos contemplar.
Obligada para quienes disfrutan del teatro musical, para los que ya han visto la obra y desean verla de nuevo en otro formato, y para todos aquellos que deseen ver por vez primera la magia de una historia llena de éxitos en teatro. Se trata de una cinta que no defrauda en lo que ofrece, que tiene un rol memorable que opaca muchos de los defectos que sí existen, y que llena de magia los oídos y el alma tras los créditos finales.
Una cosa es segura: Conozcan o no el musical y sus canciones, saldrán tarareando (por lo menos) los temas principales, o quizá hasta el leit motiv...
19 de novembre 2004
L'amor segons Shakespeare.
el punt
19 novembre 2004
EUDALD PICAS. .
Francesc Ten i Montse Vellvehí, amb acompanyament musical de Marc Egea, van estrenar dimecres a La Mercè Els sonets de Shakespeare, una lectura dramatitzada dels poemes amorosos del gran dramaturg anglès a partir de la concepció i direcció de Xicu Masó.
17 de novembre 2004
Xicu Masó estrena avui a La Mercè «Sonets de Shakespeare a l'escenari»
el punt
17 novembre 2004
LAURA PORTAL .
17 novembre 2004
LAURA PORTAL .
Girona Dos actors, una viola de roda, una cadira i una butaca formen el muntatge que avui, a les vuit del vespre, presenta el director i actor gironí Xicu Masó, que es titula Sonets de Shakespeare a l'escenari. Com bé diu el títol de l'obra, la grandesa dels versos de Shakespeare és la clau d'aquest recital poètic teatralitzat.Aquesta lectura dramatitzada ha estat inclosa dins l'apartat Punt de Lletra de l'Aula d'Humanitats del centre cultural La Mercè. La proposta, que es tracta d'una estrena teatral absoluta, està dirigida per Masó i la traducció dels sonets ha estat a càrrec de Salvador Oliva.Amb aquesta obra es pretén acostar l'obra poètica de l'escriptor i dramaturg anglès a tots els gironins, a través d'un muntatge exquisit i realment atractiu. Sonets de Shakespeare a l'escenari vol fer arribar la grandesa dels versos de l'autor de la manera més directa possible.La proposta de Xicu Masó presenta dos actors (Francesc Ten i Montse Vellvehí), una viola de roda (que és interpretada per Marc Egea), una cadira, una butaca i papers, llibres i un telèfon.Amb aquesta posada en escena s'aconsegueix que l'espectador s'adoni immediatament que es troba davant d'una col·lecció de poemes excepcional. L'entrada de l'espectacle és gratuïta.Productivitat de MasóEn pocs dies, Masó ha protagonitzat o dirigit diferents obres. Així, per Fires va portar, dirigint i protagonitzant, El fantàstic Francis Hardy al Teatre de Salt, el 30 d'octubre passat. Paral·lelament, també participa com a actor, fins mitjan desembre, en l'obra Oncle Vània, que es pot veure a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Barcelona.
16 de novembre 2004
A MATARÓ SOM AIXÍ
EL PUNT
16 novembre 2004
La galeria
PEP ANDREU .
Mataró pateix Síndrome d'Autodestrucció. Es caracteritza per manca d'autoestima, tendència a criticar-ho tot, indiferència per les coses pròpies i exaltació exagerada per altres poblacions. És una malaltia hereditària que va aparèixer el 1848, amb el tren del mataroní Biada, el primer de la Península. Primer, ningú no en volia saber res; després, l'invent va agradar tant, que els mataronins hem fet vida a la capital girant l'esquena a casa. Mataró, als mataronins, no ens agrada gens. Diem que no té atractius, i que els pocs que té, o són efímers -com Els Pastorets de Sala Cabañes, la festa major i la missa de Glòria a les Santes-, o s'amaguen darrere un pany -com la capella dels Dolors, una joia barroca de Viladomat, i la modernista casa Coll i Regàs, del mataroní Puig i Cadafalch. Aquests dies, la ciutat ha fet 26 anys de Mostra de Cinema. Tot Mataró es queixa per la possibilitat que el Patronat de Cultura deixi de celebrar-la, quan la immensa majoria no hi ha posat mai els peus, cosa que demostra una indiferència absoluta. Personalment, considero que no es pot deixar morir; tot el contrari, cal més pressupost i transformar la Mostra en un referent cultural de tot el país. Deia que la majoria de mataronins no hi ha posat mai els peus, però que ara la defensen aferrissadament. Un símptoma més de la nostra síndrome particular: Mataró és com la parella: si és guapa, no li'n veus, i si és lletja, que ningú no t'ho digui. Som així.
16 novembre 2004
La galeria
PEP ANDREU .
Mataró pateix Síndrome d'Autodestrucció. Es caracteritza per manca d'autoestima, tendència a criticar-ho tot, indiferència per les coses pròpies i exaltació exagerada per altres poblacions. És una malaltia hereditària que va aparèixer el 1848, amb el tren del mataroní Biada, el primer de la Península. Primer, ningú no en volia saber res; després, l'invent va agradar tant, que els mataronins hem fet vida a la capital girant l'esquena a casa. Mataró, als mataronins, no ens agrada gens. Diem que no té atractius, i que els pocs que té, o són efímers -com Els Pastorets de Sala Cabañes, la festa major i la missa de Glòria a les Santes-, o s'amaguen darrere un pany -com la capella dels Dolors, una joia barroca de Viladomat, i la modernista casa Coll i Regàs, del mataroní Puig i Cadafalch. Aquests dies, la ciutat ha fet 26 anys de Mostra de Cinema. Tot Mataró es queixa per la possibilitat que el Patronat de Cultura deixi de celebrar-la, quan la immensa majoria no hi ha posat mai els peus, cosa que demostra una indiferència absoluta. Personalment, considero que no es pot deixar morir; tot el contrari, cal més pressupost i transformar la Mostra en un referent cultural de tot el país. Deia que la majoria de mataronins no hi ha posat mai els peus, però que ara la defensen aferrissadament. Un símptoma més de la nostra síndrome particular: Mataró és com la parella: si és guapa, no li'n veus, i si és lletja, que ningú no t'ho digui. Som així.
A Mataró som així
el punt
16 novembre 2004
la galeria
PEP ANDREU .
Mataró pateix Síndrome d'Autodestrucció. Es caracteritza per manca d'autoestima, tendència a criticar-ho tot, indiferència per les coses pròpies i exaltació exagerada per altres poblacions. És una malaltia hereditària que va aparèixer el 1848, amb el tren del mataroní Biada, el primer de la Península. Primer, ningú no en volia saber res; després, l'invent va agradar tant, que els mataronins hem fet vida a la capital girant l'esquena a casa. Mataró, als mataronins, no ens agrada gens. Diem que no té atractius, i que els pocs que té, o són efímers -com Els Pastorets de Sala Cabañes, la festa major i la missa de Glòria a les Santes-, o s'amaguen darrere un pany -com la capella dels Dolors, una joia barroca de Viladomat, i la modernista casa Coll i Regàs, del mataroní Puig i Cadafalch. Aquests dies, la ciutat ha fet 26 anys de Mostra de Cinema. Tot Mataró es queixa per la possibilitat que el Patronat de Cultura deixi de celebrar-la, quan la immensa majoria no hi ha posat mai els peus, cosa que demostra una indiferència absoluta. Personalment, considero que no es pot deixar morir; tot el contrari, cal més pressupost i transformar la Mostra en un referent cultural de tot el país. Deia que la majoria de mataronins no hi ha posat mai els peus, però que ara la defensen aferrissadament. Un símptoma més de la nostra síndrome particular: Mataró és com la parella: si és guapa, no li'n veus, i si és lletja, que ningú no t'ho digui. Som així.
16 novembre 2004
la galeria
PEP ANDREU .
Mataró pateix Síndrome d'Autodestrucció. Es caracteritza per manca d'autoestima, tendència a criticar-ho tot, indiferència per les coses pròpies i exaltació exagerada per altres poblacions. És una malaltia hereditària que va aparèixer el 1848, amb el tren del mataroní Biada, el primer de la Península. Primer, ningú no en volia saber res; després, l'invent va agradar tant, que els mataronins hem fet vida a la capital girant l'esquena a casa. Mataró, als mataronins, no ens agrada gens. Diem que no té atractius, i que els pocs que té, o són efímers -com Els Pastorets de Sala Cabañes, la festa major i la missa de Glòria a les Santes-, o s'amaguen darrere un pany -com la capella dels Dolors, una joia barroca de Viladomat, i la modernista casa Coll i Regàs, del mataroní Puig i Cadafalch. Aquests dies, la ciutat ha fet 26 anys de Mostra de Cinema. Tot Mataró es queixa per la possibilitat que el Patronat de Cultura deixi de celebrar-la, quan la immensa majoria no hi ha posat mai els peus, cosa que demostra una indiferència absoluta. Personalment, considero que no es pot deixar morir; tot el contrari, cal més pressupost i transformar la Mostra en un referent cultural de tot el país. Deia que la majoria de mataronins no hi ha posat mai els peus, però que ara la defensen aferrissadament. Un símptoma més de la nostra síndrome particular: Mataró és com la parella: si és guapa, no li'n veus, i si és lletja, que ningú no t'ho digui. Som així.
17 d’octubre 2004
Del Tony al Oscar
www.cinenganos.com
17 octubre de 2004
La metamorfósis del teatro al cine. Por Luis
El mundo del cine premia a las mejores cintas con Oscares.El Teatro lo hace con Tonys.Pero en algunas excelsas ocasiones,existen obras que resultan tremendamente exitosasen ambas esferas del arte.
— Sus boletos por favor — me dice una hermosa señorita presta a llevarnos hasta nuestros asientos. Todo es perfecto. La alfombra de tonos cálidos susrrándome la bienvenida, los murmullos de la orquesta en la fosa, las filas de mullidos asientos mirando el escenario que aún se oculta tímido tras el pesado y enorme telón. Para aquellos que amamos el teatro, pocos momentos son tan expectantes, tan emocionantes (y en ocasiones sorpresivos) como cuando nos entregan el programa al entrar a una sala, dispuestos a presenciar una obra más.
Permítanme aclarar el término "sorpresivo". Al entrar a un cine, sabemos lo que encontraremos, de hecho, un cine se vuelve como nuestra casa; es decir, solemos visitar la misma sala una y otra vez, por costumbre, comodidad, cercanía, precio o simplemente tradición. Debido a esto, el lugar resulta conocido, sabemos incluso la forma en que el aire camina por sus pasillos, el sabor de su maiz tostado, el aroma de la dulcería y en ocasiones hasta la música de fondo previa al inicio de cualquier cinta. En el teatro no sucede así.
Si ustedes se quedaron estupefactos ante la magnificencia de Cats, antes tuvieron que hacerlo ante el imponente decorado de toda la sala simulando un basurero. Si se estremecieron con el humanismo de Los Miserables, tuvieron que hacerlo antes con el enorme rostro de Cosette proyectado sobre el telón, con la bandera francesa desgarrada como fondo. Si se admiraron con la perfección de El Fantasma de la Opera, tuvieron que preguntarse antes si los balcones, las estatuas y el candil eran parte del decorado o piezas de la puesta en escena. Así es, en un teatro, la magia comienza desde que uno pone su pie en la sala; de modo que la experiencia es siempre distinta.
¿Qué hace un texto teatral en una columna de cine? No es una pregunta trivial. La respuesta es simple; el mundo del tablado, del maquillaje, de la escena en vivo, como muchos otros, ha resultado irresistible para el séptimo arte, que ha secuestrado sutilmente algunas de las mejores obras para ser vividas en el cajón oscuro a la luz del proyector. Algunos intentos fueron afortunados logros, otros, tratados con menos respeto, debieron quedarse siempre tras bambalinas.
Si tratamos de recordar cuántos actanciales fueron llevados al cine, nos sorprenderemos de lo pobre de nuestra memoria ante lo inmenso del repertorio. ¿Ejemplos? Annie, Cabaret, Camelot, A Chorus Line, Evita, Fiddler on the Roof, My Fair Lady, Oliver!, Fame, West Side Story, La Cage aux Folles, Hello Dolly, Gipsy, Grease, The Sound of Music, Jesús Christ Superstar, Chicago; sólo por citar un puñado de joyas escénicas que recabaron Tonys y Oscares por igual. Viajemos un poco por la historia.
En 1960 una novicia a punto de tomar los votos, de pronto se convierte en niñera de una docena de chicos cantores y pareja ideal de un Capitán viudo. The Sound of Music, una narración dulce y clásica acerca de la fuerza de la música fue nominada para diez Tonys. Cosechando cinco de ellos, se volvió una tentación irresistible para el cine, que la adaptó en 1965 con el estelar de la inmortal y carismática Julie Andrews. Diez nominaciones y cinco Oscares, incluyendo mejor película, fueron para una de las mejores adaptaciones de todos los tiempos. De hecho, probablemente sea una de las pocas puestas en escena convertidas en película, cuyo resultado cinematográfico es abrumadoramente más espectacular, especialmente cuando escuchamos como overtura, la exquisita voz de Andrews en una toma aérea impresionante de las montañas vienesas. “…The hills are alive with the sound of music”. Excelsa simplemente.
En 1965 la historia de un hombre pobre en dinero pero rico en hijas entró a escena. Nueve Tonys se llevó Tevye a su comunidad judía esa noche. El Violinista en el tejado, una historia sobre el poder de la fe, la familia y la tradición se convertía en un clásico de forma instantánea. Cinco años más tarde, la fábula del pequeño poblado Anatevka fue llevada al cine, inmortalizando a Chaim Topol como Tevye, sorprendiendo con su ritmo y magistral diseño de producción, obteniendo 8 nominaciones al premio de la Academia y haciendo tararear a todos “ …If a were a rich man, dubi dubi dubi dubi dubi dubi dubi da…”
Anterior a estas dos producciones es la adaptación de la obra de Bernard Shaw, Pygmalion, mejor conocida en el mundo teatral como My Fair Lady, estrenada en Broadway en 1956, ¡Doce nominaciones al premio Tony y siete galardones fue la cosecha! Inevitable llevarla a la pantalla grande. La historia interpretada una y otra vez, del hombre educado y rico que esculpe su obra maestra en una mujer que es prácticamente un diamante en bruto, cautivó a los cinéfilos del mundo en 1964. Julie Andrews fue considerada para el papel, pero su lugar fue ocupado por la leyenda Audrey Hepburn, ignorada por la Academia pese a los 8 Oscares que obtuvo la producción. “…Damn! Damn! Damn! Damn! I've grown accustomed to her face.”
En 1972 Grease, Vaselina, subió a escena; con el pelo engominado y chamarra de cuero, la producción levantó siete nominaciones al Tony y sorprendentemente no se llevó a su descapotable ni un solo galardón. En los Oscares de 1979 no le fue mucho mejor, ya que sólo logró un premio, pero catapultó a John Travolta y a Olivia Newton-John a la fama y convirtió a esta comedia en un ícono musical universal… No lo nieguen, todos hemos cantado “…We go together like Ra-ma la-ma la-ma ka ding-a da ding-de dong…"
En fechas más recientes, en 1980, la políticamente “incorrecta” Evita, del amo del espectáculo musical Sir Andrew Lloyd Webber, se llevó a ritmo de Tango 7 de los 11 Tonys para los que fue nominado este montaje. En la entrega de los Oscares de 1997, la Academia no fue tan benévola y sólo le concedió uno de los cinco galardones para los que estuvo nominada; no obstante Madonna, dejando en el camino del protagónico a leyendas como Elaine Page (sublime intérprete de Grizabella en Cats), cumplió al lado de Antonio Banderas uno de sus caprichos más añejos, por lo que sin ambages pudo cantar “…Don’t cry for me Argentina”. Webber se consolidaba como uno de los músicos más contundentes de todos los tiempos al ser reconocido con el Tony y el Oscar por un mismo trabajo, aunque para hacerlo en distintos años haya tenido que componer la canción “You Must Love Me”.
De 11 nominaciones teatrales, en 1976, el musical gangsteril Chicago no pudo robarse ninguna; Fred Ebb y Bob Fosse, autores, debieron quedarse boquiabiertos ante el asesinato de sus expectativas, no obstante tuvieron su vendetta (Fosse póstuma) en la premiación de los Oscares acaecida en el 2003, donde de 13 nominaciones Chicago obtuvo 6 premios, incluyendo mejor película. Ebb moriría un año más tarde, no obstante seguro lo hizo orgulloso, satisfecho y junto con su compañero, pusieron a bailar al cielo al exquisito ritmo de “ And all that Jazz”.
Finalmente, en 2004 la leyenda de un hombre tocado por dos ángeles, la música y su amada, deslumbrará las pantallas. En 1988 pudo raptarse hasta los sótanos de la Opera de París, 7 de 10 Tonys para los que fue nominada, incluyendo Mejor Musical; la obra aún continúa presentándose y pretende romper el récord de años en escena (18 en Broadway y 21 en Londres) impuesto por Cats (¡adivinaron! también de Lloyd Webber). El Fantasma de la Ópera, soberbia adaptación musical del libro verídico — según su autor, Gaston Leroux — de un personaje desfigurado que vivió en los laberintos subterráneos de la ópera parisina, ha sido calificado como el mejor trabajo del compositor y la catapulta de Michael Crawford y Sarah Brightman al estrellato. Que la pantalla le haga justicia a La Música de la Noche.
Webber ha compuesto para la cinta una nueva canción (No One Would Listen), que será interpretada por Erick, el Fantasma; con ella pretende repetir la hazaña de Evita y llevarse a su galería de premios otra figurilla del tío Oscar. La canción, al lado de otras, pretende —según rumores— constituirse como una secuela teatral del imponente musical; nunca se ha confirmado esto. Como colofón podríamos añadir que Webber es el único músico en la historia que ha logrado tener 3 musicales puestos en Londres y Nueva York a un mismo tiempo… ¿Logrará la hazaña de llevar su fantasmal narración a un sitio entre las cinco mejores películas del 2004?
No es posible, como dije en un inicio, citar todas las adaptaciones; sin embargo he tratado de rememorar las más significativas y a través de mis humildes letras rendir honor a quien honor merece. Es lógico también que a los amantes del teatro y el cine nos gustaría ver otros montajes en el cajón oscuro; Miss Saigon y Los Miserables de Alain Boublil y Claude-Michel Schönberg (Tonys 1991 y 1987 respectivamente) son una materia prima poderosa. Asimismo hemos visto también algunas cintas convertirse en obras de teatro, recientemente las producciones Disney, The Beauty and the Beast y The Lion King. De hecho ya hay planes para llevar al escenario Shrek y Batman, esta última bajo la dirección del maestro Burton;entonces por qué no soñar y pensar que algún día pudiésemos sentir la emoción de entrar a la sala teatral para presenciar una fastuosa adaptación de The Godfather, As good as it gets, Pretty Woman o Moulin Rouge. ¡Hey!, ¿y por qué no?
14 d’octubre 2004
DE MAGS A PIRATES
EL PUNT14 octubre 2004
La temporada de la Sala Cabañes de Mataró aglutina des de muntatges infantils fins a obres de Shakespeare
el reportatge
LLUÍS ARCAL .
Mataró Els personatges fantàstics. L'Espantaocells, l'Home de Llauna i el Lleó seran els companys de viatge de Teia per la terra d'Oz. Aquest muntatge infantil es podrà veure a la Sala Cabañes de Mataró fins al diumenge 17 d'octubre.
Foto: EL PUNT La temporada de teatre de la Sala Cabañes de Mataró va obrir enguany el teló amb el muntatge infantil El Mag d'Oz, que es podrà veure fins al dia 17. Aquest any, amb cinc obres teatrals i una lectura dramatitzada, la Sala Cabañes pretén satisfer el públic mataroní d'una manera heterogènia amb espectacles per a tots el gustos, amb un desplegament de més de 60 actors. El Shakespeare més desimbolt i divertit arribarà a Mataró els dies 23 i 24 d'octubre amb una de les obres que va escriure en la seva època de joventut, La comèdia dels errors, una comèdia refrescant plena d'humor amb un final feliç, fet atípic en el drama shakespearià. El clàssic de Ramon Pàmies L'estel de Natzaret estrenarà aquest any nova direcció musical, a càrrec del jove músic mataroní Àlex Montasell. Fruit d'una investigació i d'un estudi a fons de les partitures originals del mestre Enric Torra -autor de la partitura de l'obra-, Montasell ha fet els nous arranjaments.Originàriament, Torra va compondre per a instruments que, per les seves dimensions, mai no havien arribat a sonar en el muntatge (com l'arpa) i ara, gràcies a les noves tecnologies, es podrà sentir. L'espectacle nadalenc, en cartell des del 1916, tornarà a comptar aquest any amb la direcció del jove Xavier Robas -24 anys-, que repeteix en la direcció després d'haver debutat l'any passat. Una altra de les cares noves de l'espectacle dels Pastorets serà l'actuació en el pròleg de la ballarina Maria Rovira, que va iniciar-se a la Sala Cabañes i que l'any 1998 va rebre el Premi Nacional de Dansa. Enmig de les obres de teatre, la programació de la Sala Cabañes farà al mes de gener el salt cap al gènere de la lectura dramatitzada. El text escollit serà el Rem de trenta-quatre, de Joaquim Ruyra, de qual Mataró celebra l'any commemoratiu. El text dramatitzat és extret de les narracions de Marines i boscatges. El muntatge comptarà amb la música original del mataroní Pere González i estarà dirigit per Josep Maria Cusachs.Carles Maicas portarà a la Sala Cabañes els dies 12 i 13 de març del 2005 l'obra Viatge a qualsevol lloc, de l'autor balear Joan Guasp, que forma part de la tetralogia Viatges inevitables. Maicas va explicar que «és una obra que mai s'ha representat» i va assegurar que el muntatge serà del tot innovador. Els pirates del Maresme abordaran Mataró per les fires, els dies 14, 15, 16, 21, 22 i 29 de maig i 5 i 12 de juny del 2005. En paraules del seu director, Joan Peran, el muntatge serà «una barreja de la versió anglesa i americana de l'obra i del muntatge fet per Dagoll Dagom». Peran també va agrair «la col·laboració de Dagoll Dagom», que «en tot moment ens va donar suport i assessorament». L'obra, escrita per W.S. Gilbert i Arthur Sullivan, és tot un clàssic als països de parla anglesa i va marcar la transició del gènere de l'opereta al teatre musical tal com es coneix avui. Els arranjaments musicals de l'obra van a càrrec de Genís Mayola
24 de setembre 2004
L'èxit dels tallers literaris de l'Aula d'Humanitats fa ampliar-ne l'oferta
el punt
24 setembre 2004
S'estrenarà un recital d'«Els sonets de Shakespeare» dirigit per Xicu Masó
LAURA PORTAL . Girona
L'Aula d'Humanitats del centre cultural La Mercè de Girona va presentar ahir la programació d'aquest últim trimestre i en destaca l'ampliació que s'ha hagut de fer dels tallers literaris. L'èxit d'aquests cursos fa que s'ofereixin un taller de relat curt, un de poesia i un altre d'adreçat a professors d'institut. A més, s'estrenarà un recital poètic d' Els sonets de Shakespeare , que estarà dirigit per Xicu Masó. També es farà un cicle de conferències sobre Dalí, per cloure l'any a la ciutat.El Punt de Lletra de l'Aula d'Humanitats fa aquest trimestre una ampliació dels tallers literaris arran de l'èxit d'assistència. Així, ara es proposen tres tallers literaris. El de relat curt, impartit per l'escriptor Vicenç Pagès, ja té totes les places cobertes. Un altre taller serà el de poesia, que impartirà l'autora Rosa Font i que es farà els dies 2, 16 i 30 d'octubre; 13 i 27 de novembre, i 11 de desembre, de deu del matí a una del migdia, i té un preu de 60 euros. Finalment, es farà Pedagogia de la lectura: llegir a l'ESO, un taller impartit també per Pagès que pretén ajudar els mestres a motivar els alumnes perquè llegeixin els clàssics de la literatura juvenil. Es farà el 9, el 16 i el 23 de novembre, de set a nou del vespre, per 40 euros.També es proposa l'estrena del recital poètic Els sonets de Shakespeare, amb un text traduït per Salvador Oliva, el 17 de novembre, a les vuit del vespre, a l'auditori de La Mercè. L'espectacle està dirigit per Xicu Masó i interpretat per Francesc Ten i Montse Vellvehí.PensamentPel que fa al vessant més filosòfic, titulat genèricament Pensament, l'Aula proposa una activitat, dilluns que ve a dos quarts de vuit del vespre, relacionada amb el Festival de Jazz de Girona. Es tracta de Conversa amb Walter Norris: una vida dedicada al jazz, en què aquest músic explicarà la seva visió del jazz. Una altra de les activitats que s'ofereixen és una conferència de Francesc Giró, director de la Fundació Natura, en què s'informarà sobre la tasca mediambiental d'aquesta entitat. La xerrada es farà el 15 de novembre, a dos quarts de vuit del vespre. Finalment, Francesc Serra, professor de relacions internacionals de la Universitat Autònoma, oferirà el curs Política internacional: introducció a les relacions internacionals, els dilluns i dimecres del 4 d'octubre al 15 de novembre, de set a dos quarts de nou del vespre. El preu és de 60 euros.Pel que fa a art, l'Aula ofereix un cicle de conferències coordinat per Domènec Ribot, de l'Associació Catalana de Crítics d'Art, sobre Salvador Dalí i com a cloenda de l'any dedicat a l'artista a la ciutat. El cicle es farà els dimecres d'octubre, a dos quarts de vuit del vespre.
29 de maig 2004
El Cercle de la Vida torna a la Sala Cabañes
cap gros
29 de maig de 2004
"El Cercle de la Vida", una versió del conte de Disney "El Rei Lleó", s'estrena avui a la Sala Cabañes dirigida per Toni Grané
per
Ramon Radó - 29/05/2004 6:00
Per tercera vegada, Sala Cabañes representa a partir d'avui El Cercle de la Vida, una adaptació d'El Rei Lleó popularitzat per Disney a la dècada dels noranta i també representat als escenaris de Londres, és una versió del clàssic Hamlet de William Shakespeare: l'assassinat d'un rei a mans del seu propi germà. Sota la batuta de Toni Grané, auxiliat per Mercè Grané i Xevi Ribas, l'obra es presenta per tercer cop davant del públic mataroní amb diverses novetats.En primer lloc, el repartiment ha variat substancialment respecte al de les dues temporades anteriors: Víctor Plana (Simba), Sara Espígul (Nala) i Jordi Font (Scar) debuten en els papers protagonistes. L'espectacular escenografia dissenyada per Josep Ciudad, dins la qual destaquen dues rampes i un immens sol, és un dels punts forts del muntatge.Un altre element clau d'El Cercle de la Vida és la música en directe, propiciada per una orquestra dirigida per Àlex Montasell -que s'estrenarà el proper mes de desembre com a director musical d'"Els Pastorets"- i formada per vint músics, entre els quals hi ha dos percussionistes situats a dalt mateix de l'escenari, a més d'un petit cor. Per últim, l'espectacle estrena pàgina web a Internet.Per Toni Grané, el director, la reposició de l'espectacle és una bona oportunitat per a l'equip creador d'actuar i per al públic de disfrutar: "Jo encara faria més temporades, perquè disfruto molt fent l'obra i tot l'equip també i també fem disfrutar el públic". Segons Grané, en aquesta ocasió es nota que l'equip té l'espectacle més per la mà: "Hem professionalitzat molt el muntatge i penso que s'ha millorat respecte a fa dos anys, tot i que el nivell ja era excel·lent".D'altra banda, rere bastidors Quim Llorens i Raquel Codolà lideren l'equip de prop de quaranta tècnics que treballa en la posada en escena: "S'han aprofitat algunes de les coses que s'havien fet per a les altres dues temporades, algunes s'han reformat i d'altres s'han fet de nou. El treball de l'equip tècnic ha anat dirigit bàsicament a millorar mecanismes i la maquinària escènica" explica Raquel Codolà, regidora de l'espectacle.La posada en escena d'aquesta obra té el seu origen fa més de cinc anys quan Toni Grané va començar a dirigir un grup de joves de la Sala Cabañes per a portar a terme aquest ambiciós projecte. L'espectacle va veure per fi la llum la primavera de 2002 i va reposar-se la tardor del mateix any. Les set representacions que es realitzaran fins el 13 de juny posaran el punt final, en principi, al muntatge després de tres temporades.Els preus de les entrades són vuit euros a amfiteatre, nou a platea i deu per cada seient de les llotges.
Per tercera vegada, Sala Cabañes representa a partir d'avui El Cercle de la Vida, una adaptació d'El Rei Lleó popularitzat per Disney a la dècada dels noranta i també representat als escenaris de Londres, és una versió del clàssic Hamlet de William Shakespeare: l'assassinat d'un rei a mans del seu propi germà. Sota la batuta de Toni Grané, auxiliat per Mercè Grané i Xevi Ribas, l'obra es presenta per tercer cop davant del públic mataroní amb diverses novetats.En primer lloc, el repartiment ha variat substancialment respecte al de les dues temporades anteriors: Víctor Plana (Simba), Sara Espígul (Nala) i Jordi Font (Scar) debuten en els papers protagonistes. L'espectacular escenografia dissenyada per Josep Ciudad, dins la qual destaquen dues rampes i un immens sol, és un dels punts forts del muntatge.Un altre element clau d'El Cercle de la Vida és la música en directe, propiciada per una orquestra dirigida per Àlex Montasell -que s'estrenarà el proper mes de desembre com a director musical d'"Els Pastorets"- i formada per vint músics, entre els quals hi ha dos percussionistes situats a dalt mateix de l'escenari, a més d'un petit cor. Per últim, l'espectacle estrena pàgina web a Internet.Per Toni Grané, el director, la reposició de l'espectacle és una bona oportunitat per a l'equip creador d'actuar i per al públic de disfrutar: "Jo encara faria més temporades, perquè disfruto molt fent l'obra i tot l'equip també i també fem disfrutar el públic". Segons Grané, en aquesta ocasió es nota que l'equip té l'espectacle més per la mà: "Hem professionalitzat molt el muntatge i penso que s'ha millorat respecte a fa dos anys, tot i que el nivell ja era excel·lent".D'altra banda, rere bastidors Quim Llorens i Raquel Codolà lideren l'equip de prop de quaranta tècnics que treballa en la posada en escena: "S'han aprofitat algunes de les coses que s'havien fet per a les altres dues temporades, algunes s'han reformat i d'altres s'han fet de nou. El treball de l'equip tècnic ha anat dirigit bàsicament a millorar mecanismes i la maquinària escènica" explica Raquel Codolà, regidora de l'espectacle.La posada en escena d'aquesta obra té el seu origen fa més de cinc anys quan Toni Grané va començar a dirigir un grup de joves de la Sala Cabañes per a portar a terme aquest ambiciós projecte. L'espectacle va veure per fi la llum la primavera de 2002 i va reposar-se la tardor del mateix any. Les set representacions que es realitzaran fins el 13 de juny posaran el punt final, en principi, al muntatge després de tres temporades.Els preus de les entrades són vuit euros a amfiteatre, nou a platea i deu per cada seient de les llotges.
13 de maig 2004
El cicle «A pas de maig / A pas de poetes» dóna veu i moviment a Ausiàs March
el punt13 maig 2004
XAVIER CASTILLÓN . Girona
Aquest cicle es basa en la combinació de la poesia amb altres llenguatges creatius.
Foto: X.C.
La segona sessió del cicle A pas de maig / A pas de poetes va estar dedicada, ahir al vespre, a Ausiàs March, el més gran poeta líric europeu del segle XV, del qual l'escriptor Josep Pujol va destacar l'absoluta vigència de la seva obra. Lluís Carmona (piano), Montse Vellvehí (recitació) i Eduard Teixidor (dansa) van donar una nova dimensió a la poesia d'Ausiàs March.Hi ha hagut un canvi d'ordre en les dues últimes sessions del cicle, de manera que la del dia 19 de maig estarà dedicada a la poetessa italiana Dacia Maraini i la del dia 26, a Vicent Andrés Estellés, amb la companyia de màgia La Patilla
05 de maig 2004
A pas de maig / A pas de poetes», un cicle multidisciplinari de poesia a La Mercè
el punt
5 maig 2004
Els poemes de Ràfols-Casamada, March, Estellés i Maraini en seran els protagonistes
DANI CHICANO . Girona
Els poemes d'Albert Ràfols-Casamada, Ausiàs March, Vicent Andrés Estellés i la italiana Dacia Maraini són els protagonistes del cicle multidisciplinari A pas de maig / A pas de poetes , que presenta els dimecres de maig l'Aula d'Humanitats, al claustre de La Mercè.
+ Ràfols-Casamada, el primer protagonista de A pas de maig / A pas de poetes. Foto: CARLES CASTRO (FdG). La dansa, la música, el mim, la màgia i el teatre s'alien amb la poesia, es troben al voltant de la paraula, en el cicle que presenta l'Aula d'Humanitats: A pas de maig / A pas de poetes. La primera sessió, dijous que ve, està dedicada a l'obra d'Albert Ràfols-Casamada. El poeta vigatà Víctor Sunyol, coordinador del cicle, presentarà aquesta sessió; Francesc Ten en serà el rapsode; Constança Brncic hi aportarà la dansa i el gest, i David Ymbernon, els objectes, escenes, colors i sensacions del teatre.El dimecres dia 12 (20.30 h) serà el torn de l'obra d'Ausiàs March, el més gran poeta líric europeu del segle XV. La sessió la presentarà l'escriptor Josep Pujol, i Montse Vellvehí recitarà els poemes de l'autor, Eduard Teixidor dansarà i la il·lustració musical anirà a càrrec de Lluís Carmona.Josep Pujol també serà el presentador de la tercera sessió, el dimecres 19 de maig (20.30 h), dedicada en aquest cas al poeta valencià Vicent Andrés Estellés. L'actor Pere Eugeni Font donarà veu als versos d'Estellés, Ramon Ferrer hi posarà la música i la companyia de màgia La Patilla acompanyarà els poemes amb jocs de mans.La sessió dedicada a l'obra de la poeta, novel·lista i dramaturga italiana Dacia Maraini, el dimecres 26 de maig (20.30 h), consistirà en la representació de l'espectacle Si estimant massa, que porta el mateix nom que l'antologia de la poesia de l'autora italiana. En aquest espectacle, muntat a partir de les traduccions fetes per Jordi Domènech, hi intervenen l'actriu Fanny Bulló i el músic Francesc Membrives, amb direcció de Júlia Lora. Sunyol farà la presentació i l'actriu gironina Cristina Cervià llegirà alguns poemes de Maraini.Totes les sessions se celebraran al claustre del centre cultural La Mercè, són gratuïtes i, en cas de pluja, l'activitat es traslladarà a l'interior de l'auditori del centre.L'ambientació del claustre de La Mercè, una decoració artística pensada expressament, és obra de Marina Sans.
09 de març 2004
La compañía Els Comediants, en suspensión de pagos
elmundo.es
9 de març de 2004
BARCELONA.-
El Juzgado de Primera Instancia número seis de Arenys de Mar (Barcelona) ha hecho público un edicto por el que declara a la compañía Comediants "en estado de suspensión de pagos e insolvencia provisional".
Asimismo, en el citado edicto se señala que la compañía se enfrenta a esta situación desde el año 2003 y se convoca a los acreedores a una Junta General el próximo 7 de abril en la sala de audiencia del citado Juzgado.
Comediants presentó una solicitud de suspensión de pagos debido a las deudas que le han ocasionado los espectáculos 'BI' y 'Boccato di Cardinale'. Su abogado, Arturo Codina, dijo semanas atrás que esperan recuperarse "en dos o tres meses" y para ello quieren llegar a un convenio de pago con sus 85 acreedores. "Sólo se trata de una cuestión técnica", afirmó.
En el expediente de suspensión de pagos presentado por Comediants se especificaba un activo de 1,9 millones de euros y un pasivo de 749.000 euros, por lo que la deuda resultante es de 1,1 millones.
Gastos muy superiores a lo presupuestado
Según Comediants, la obra 'BI' le ocasionó una desviación de los costes calculados para la puesta en funcionamiento del espectáculo, superiores en un 30% a los presupuestados. En Madrid fueron canceladas las representaciones previstas de 'Boccato di Cardinale' por causa de la empresa intermediaria organizadora del evento.
El principal acreedor de Comediants es La Caixa, con 231.451 euros, seguida del Instituto Catalán de Industrias Culturales (ICIC), con 120.000 euros, y Pirotecnia Igual, con 63.775 euros.
Comediants es un colectivo formado por actores, músicos y artistas de todo tipo dedicado al mundo de la creación. Aunque básicamente se le conoce como grupo teatral, cuenta en su haber con una variada producción en los campos más dispares: diseño, discos, libros, proyectos festivos, películas, vestuario, materiales pedagógicos o series de televisión son algunas de las distintas actividades en las que el equipo ha ido desarrollando su particular forma de expresión.
Teatro independiente
Hijos de la escuela de teatro independiente de Barcelona, Comediants apareció un 19 de noviembre de 1971. Por un lado, frente al teatro oficial y optando por beber del teatro más vanguardista que se hacía en el extranjero (Théâtre du Soleil, Bread and Puppet, Teatro Campesino de San Francisco, el Odin Teatret...), apostaron por un teatro basado en experiencias colectivas sin texto ni director. Por otro lado, sin embargo, su intención pasaba por la recuperación de un teatro escénicamente vivo e interdisciplinario.
Entre los últimos espectáculos puestos en marcha por la compañía (que emplea los escenarios, objetos y lenguajes más diveros) cabe citar las 'Maravillas de Cervantes', estrenado el 31 de marzo de 2000 en el Teatro la Comedia de Madrid. También su particular puesta en escena de la ópera 'La flauta mágica', de Mózart, con idea de Joan Font y direción musical de Josep Pons. Y, más recientemente, 'Boccato di Cardinale', un espectáculo con guión de Joan Font, Jordi Cardoner, Jaume Bernadet y Moisès Maicas que aúna magia, acrobacias, música y gastronomía.
Asimismo, en el citado edicto se señala que la compañía se enfrenta a esta situación desde el año 2003 y se convoca a los acreedores a una Junta General el próximo 7 de abril en la sala de audiencia del citado Juzgado.
Comediants presentó una solicitud de suspensión de pagos debido a las deudas que le han ocasionado los espectáculos 'BI' y 'Boccato di Cardinale'. Su abogado, Arturo Codina, dijo semanas atrás que esperan recuperarse "en dos o tres meses" y para ello quieren llegar a un convenio de pago con sus 85 acreedores. "Sólo se trata de una cuestión técnica", afirmó.
En el expediente de suspensión de pagos presentado por Comediants se especificaba un activo de 1,9 millones de euros y un pasivo de 749.000 euros, por lo que la deuda resultante es de 1,1 millones.
Gastos muy superiores a lo presupuestado
Según Comediants, la obra 'BI' le ocasionó una desviación de los costes calculados para la puesta en funcionamiento del espectáculo, superiores en un 30% a los presupuestados. En Madrid fueron canceladas las representaciones previstas de 'Boccato di Cardinale' por causa de la empresa intermediaria organizadora del evento.
El principal acreedor de Comediants es La Caixa, con 231.451 euros, seguida del Instituto Catalán de Industrias Culturales (ICIC), con 120.000 euros, y Pirotecnia Igual, con 63.775 euros.
Comediants es un colectivo formado por actores, músicos y artistas de todo tipo dedicado al mundo de la creación. Aunque básicamente se le conoce como grupo teatral, cuenta en su haber con una variada producción en los campos más dispares: diseño, discos, libros, proyectos festivos, películas, vestuario, materiales pedagógicos o series de televisión son algunas de las distintas actividades en las que el equipo ha ido desarrollando su particular forma de expresión.
Teatro independiente
Hijos de la escuela de teatro independiente de Barcelona, Comediants apareció un 19 de noviembre de 1971. Por un lado, frente al teatro oficial y optando por beber del teatro más vanguardista que se hacía en el extranjero (Théâtre du Soleil, Bread and Puppet, Teatro Campesino de San Francisco, el Odin Teatret...), apostaron por un teatro basado en experiencias colectivas sin texto ni director. Por otro lado, sin embargo, su intención pasaba por la recuperación de un teatro escénicamente vivo e interdisciplinario.
Entre los últimos espectáculos puestos en marcha por la compañía (que emplea los escenarios, objetos y lenguajes más diveros) cabe citar las 'Maravillas de Cervantes', estrenado el 31 de marzo de 2000 en el Teatro la Comedia de Madrid. También su particular puesta en escena de la ópera 'La flauta mágica', de Mózart, con idea de Joan Font y direción musical de Josep Pons. Y, más recientemente, 'Boccato di Cardinale', un espectáculo con guión de Joan Font, Jordi Cardoner, Jaume Bernadet y Moisès Maicas que aúna magia, acrobacias, música y gastronomía.
24 de febrer 2004
Els pastorets del Radio City
www.carlosherrera.com
24 de febrer de 2004
El Radio City Hall de Nueva York es algo más que un teatro: es un pueblo pequeño en el que cabe, tranquilamente, todo el barrio de Cerdañola, Mataró. En su seno se desenvuelven no pocos creadores y sus tablas convocan a las primeras figuras del espectáculo mundial, aunque es en navidad cuando llevan a la escena su espectáculo más carismático, más esperado: el “Christmas Spectacular”. Las Rockettes, Santa Claus, los patinadores, los ositos juguetones, los renos voladores, los Reyes Magos y otros iconos forman un musical muy entretenido, algo pastelito, que hace las delicias de niños y grandes. Incluso grandes progres, tipo Academia de Cine, a los que les gusta secretamente. Es raro el año en que no tengo la fortuna de acercarme a la Sexta Avenida, que es la de Las Américas, a distraerme con el chán tatachán de su orquesta móvil y todo eso, pero este año, de forma significativa, he querido recordar cómo los americanos han tomado la referencia que ha supuesto para el occidente cultural la representación de Els Pastorets de Mataró, provincia de Barcelona. En la Sala Cabanyes, a la vera, vera, de la humilde morada que me vio crecer, interpretan desde hace tantos años que ni recordar puedo una recreación navideña que dura más de cuatro horas, cuatro, y en la que interviene –o ha intervenido-- medio pueblo. Dicho así desanima un poco, lo sé, pero no se engañen por injustos prejuicios. Las representaciones vienen a durar hasta febrero y se caracterizan por la disputa entre los demonios y los ángeles por controlar la voluntad de los hombres, humildes pastores que acuden en masa a conocer a la Virgen y a asistir al nacimiento de su hijo. Algo más rudimentario que el Radio City, todo sea dicho, el espectáculo de Pastorets está escrito en un catalán primoroso del que ya no se usa –en Barcelona, por ejemplo, se habla un catalán prácticamente tan malo como el castellano de Madrid-- y adornado por una música llena de primores que cantan como pueden los protagonistas y un coro de refuerzo que, afortunadamente, está bajo el foso. A mí de pequeño me llevaba Doña Teresa Pujolá, que era la abuela de unos amiguitos, propietaria de “La Moreneta”, comercio inalterable de la Riera, y que fue siempre una catalana divertidísima y adorable. Doña Teresa, como todos los mataroneses, se sabía de memoria el libreto de Pastorets y hubiera podido, en cualquier momento, interpretar indistintamente a San José o a Naim, el hijo pródigo que se da un hartón de llorar durante media obra, cuando no acarrear con las dos ovejas que acompañan a los gañanes Jonás y Matatías que tanto se asustan con una luna que saca la lengua y abre los ojos, para delirio de los chiquillos. Recuerdo, incluso, que durante muchos años, la hija de la inolvidable familia Clariana, que regentaba el colmado de ultramarinos de la calle Obispo Más, es la que interpretaba al arcángel Miguel, lo cual, en lugar de restarle credibilidad alada, le daba una indudable pátina ecuménica. Ahora, algunos modernos enfundados en el agotador diseño septentrional que asola aquél territorio, acusan a los Pastorets de ser una carrinclonada kistch, ignorando que las cosas pequeñas, embrionarias, añosas, atesoran más claves que las plazas duras, por poner un ejemplo, y que si borramos todos los anclajes populares, por inocentes que sean, nos condenamos a comer permanentemente en los abrevaderos culturales de la comida rápida.
Cuando descubrí, años ha, el espectáculo neoyorquino, quiero recordar que a punto estuve de levantarme en plena sesión y señalar con el dedo el escenario magnífico del Radio City y vocear con cierta impertinencia un estentóreo “esto ya lo hacíamos en Mataró”, pero me contuve. Me dio cierta envidia el despliegue, lo reconozco, al igual que envidié que a la salida vendieran el disco con la banda sonora, cosa que llevo años sugiriendo a los mataroneses con escaso éxito. Alguna caja de ahorros, en efecto, podría subvencionar la grabación –eso sí, que no canten los actores, por Dios— y regalarlo al abrir una libreta, que es cosa que ya se inventó en Cataluña a la par que el pan con tomate. Como quiera que sale más barato acudir al Maresme que viajar a la Gran Manzana, les conmino a que el próximo año se dejen de zarandajas y se dispongan a admirar un espectáculo... digamos diferente. Cambiará su vida.
24 de febrer de 2004
El Radio City Hall de Nueva York es algo más que un teatro: es un pueblo pequeño en el que cabe, tranquilamente, todo el barrio de Cerdañola, Mataró. En su seno se desenvuelven no pocos creadores y sus tablas convocan a las primeras figuras del espectáculo mundial, aunque es en navidad cuando llevan a la escena su espectáculo más carismático, más esperado: el “Christmas Spectacular”. Las Rockettes, Santa Claus, los patinadores, los ositos juguetones, los renos voladores, los Reyes Magos y otros iconos forman un musical muy entretenido, algo pastelito, que hace las delicias de niños y grandes. Incluso grandes progres, tipo Academia de Cine, a los que les gusta secretamente. Es raro el año en que no tengo la fortuna de acercarme a la Sexta Avenida, que es la de Las Américas, a distraerme con el chán tatachán de su orquesta móvil y todo eso, pero este año, de forma significativa, he querido recordar cómo los americanos han tomado la referencia que ha supuesto para el occidente cultural la representación de Els Pastorets de Mataró, provincia de Barcelona. En la Sala Cabanyes, a la vera, vera, de la humilde morada que me vio crecer, interpretan desde hace tantos años que ni recordar puedo una recreación navideña que dura más de cuatro horas, cuatro, y en la que interviene –o ha intervenido-- medio pueblo. Dicho así desanima un poco, lo sé, pero no se engañen por injustos prejuicios. Las representaciones vienen a durar hasta febrero y se caracterizan por la disputa entre los demonios y los ángeles por controlar la voluntad de los hombres, humildes pastores que acuden en masa a conocer a la Virgen y a asistir al nacimiento de su hijo. Algo más rudimentario que el Radio City, todo sea dicho, el espectáculo de Pastorets está escrito en un catalán primoroso del que ya no se usa –en Barcelona, por ejemplo, se habla un catalán prácticamente tan malo como el castellano de Madrid-- y adornado por una música llena de primores que cantan como pueden los protagonistas y un coro de refuerzo que, afortunadamente, está bajo el foso. A mí de pequeño me llevaba Doña Teresa Pujolá, que era la abuela de unos amiguitos, propietaria de “La Moreneta”, comercio inalterable de la Riera, y que fue siempre una catalana divertidísima y adorable. Doña Teresa, como todos los mataroneses, se sabía de memoria el libreto de Pastorets y hubiera podido, en cualquier momento, interpretar indistintamente a San José o a Naim, el hijo pródigo que se da un hartón de llorar durante media obra, cuando no acarrear con las dos ovejas que acompañan a los gañanes Jonás y Matatías que tanto se asustan con una luna que saca la lengua y abre los ojos, para delirio de los chiquillos. Recuerdo, incluso, que durante muchos años, la hija de la inolvidable familia Clariana, que regentaba el colmado de ultramarinos de la calle Obispo Más, es la que interpretaba al arcángel Miguel, lo cual, en lugar de restarle credibilidad alada, le daba una indudable pátina ecuménica. Ahora, algunos modernos enfundados en el agotador diseño septentrional que asola aquél territorio, acusan a los Pastorets de ser una carrinclonada kistch, ignorando que las cosas pequeñas, embrionarias, añosas, atesoran más claves que las plazas duras, por poner un ejemplo, y que si borramos todos los anclajes populares, por inocentes que sean, nos condenamos a comer permanentemente en los abrevaderos culturales de la comida rápida.
Cuando descubrí, años ha, el espectáculo neoyorquino, quiero recordar que a punto estuve de levantarme en plena sesión y señalar con el dedo el escenario magnífico del Radio City y vocear con cierta impertinencia un estentóreo “esto ya lo hacíamos en Mataró”, pero me contuve. Me dio cierta envidia el despliegue, lo reconozco, al igual que envidié que a la salida vendieran el disco con la banda sonora, cosa que llevo años sugiriendo a los mataroneses con escaso éxito. Alguna caja de ahorros, en efecto, podría subvencionar la grabación –eso sí, que no canten los actores, por Dios— y regalarlo al abrir una libreta, que es cosa que ya se inventó en Cataluña a la par que el pan con tomate. Como quiera que sale más barato acudir al Maresme que viajar a la Gran Manzana, les conmino a que el próximo año se dejen de zarandajas y se dispongan a admirar un espectáculo... digamos diferente. Cambiará su vida.
22 de febrer 2004
Els Pastorets de Radio City
xl semanal
22 febrero 2004
carlos herrera
Me dio cierta envidia que a la salida vendieran el disco con la banda sonora
El Radio City Hall de Nueva York es algo más que un teatro: es un pueblo pequeño en el que cabe, tranquilamente, todo el barrio de Cerdañola, Mataró.
En su seno se desenvuelven no pocos creadores y sus tablas convocan a las primeras figuras del espectáculo mundial, aunque es en Navidad cuando llevan a la escena su espec- táculo más carismático, más esperado: el Christmas Spectacular. Las Rockettes, Santa Claus, los patinadores, los ositos juguetones, los renos voladores, los Reyes Magos y otros iconos forman un musical muy entretenido, algo pastelito, que hace las delicias de niños y grandes. Incluso grandes progres, tipo Academia de Cine, a los que les gusta secretamente.
Es raro el año en que no tengo la fortuna de acercarme a la Sexta Avenida, que es la de Las Américas, a distraerme con el chan tatachán de su orquesta móvil y todo eso, pero este año, de forma significativa, he querido recordar cómo los americanos han tomado la referencia que ha supuesto para el Occidente cultural la representación de Els Pastorets de Mataró, provincia de Barcelona. En la Sala Cabanyes, a la vera, vera, de la humilde morada que me vio crecer, interpretan desde hace tantos años que ni recordar puedo una recreación navideña que dura más de cuatro horas, cuatro, y en la que interviene –o ha intervenido– medio pueblo. Dicho así desanima un poco, lo sé, pero no se engañen por injustos prejuicios. Las representaciones vienen a durar hasta febrero y se caracterizan por la disputa entre los demonios y los ángeles por controlar la voluntad de los hombres, humildes pastores que acuden en masa a conocer a la Virgen y a asistir al nacimiento de su hijo. Algo más rudimentario que el Radio City, todo sea dicho, el espectáculo de Els Pastorets está escrito en un catalán primoroso del que ya no se usa –en Barcelona, por ejemplo, se habla un catalán prácticamente tan malo como el castellano de Madrid– y adornado por una música llena de primores que cantan como pueden los protagonistas y un coro de refuerzo que, afortunadamente, está bajo el foso. A mí, de pequeño, me llevaba doña Teresa Pujolá, que era la abuela de unos amiguitos, propietaria de La Moreneta, comercio inalterable de la Riera, y que fue siempre una catalana divertidísima y adorable. Doña Teresa, como todos los mataroneses, se sabía de memoria el libreto de Els Pastorets y hubiera podido, en cualquier momento, interpretar indistintamente a San José o a Naim, el hijo pródigo que se da un hartón de llorar durante media obra, cuando no acarrear con las dos ovejas que acompañan a los gañanes Jonás y Matatías que tanto se asustan con una luna que saca la lengua y abre los ojos, para delirio de los chiquillos.
Recuerdo, incluso, que durante muchos años, la hija de la inolvidable familia Clariana, que regentaba el colmado de ultramarinos de la calle Obispo Más, es la que interpretaba al arcángel Miguel, lo cual, en lugar de restarle credibilidad alada, le daba una indudable pátina ecuménica. Ahora, algunos modernos enfundados en el agotador diseño septentrional que asola aquel territorio acusan a los Pastorets de ser una carrinclonada kitsch, ignorando que las cosas pequeñas, embrionarias, añosas, atesoran más claves que las plazas duras, por poner un ejemplo, y que si borramos todos los anclajes populares, por inocentes que sean, nos condenamos a comer permanentemente en los abrevaderos culturales de la comida rápida.
Cuando descubrí, años ha, el espectáculo neoyorquino, quiero recordar que a punto estuve de levantarme en plena sesión y señalar con el dedo el escenario magnífico del Radio City y vocear con cierta impertinencia un estentóreo «esto ya lo hacíamos en Mataró», pero me contuve. Me dio cierta envidia el despliegue, lo reconozco, al igual que envidié que a la salida vendieran el disco con la banda sonora, cosa que llevo años sugiriendo a los mataroneses con escaso éxito. Alguna caja de ahorros, en efecto, podría subvencionar la grabación –eso sí, que no canten los actores, por Dios– y regalarlo al abrir una libreta, que es cosa que ya se inventó en Cataluña a la par que el pan con tomate. Como quiera que sale más barato acudir al Maresme que viajar a la Gran Manzana, les conmino a que el próximo año se dejen de zarandajas y se dispongan a admirar un espectáculo… digamos diferente. Cambiará su vida.
23 de gener 2004
Josep Fradera rep aquesta nit un homenatge de la ciutat
23 gener 2004
Foto fradera
L’escriptor i exregidor de cultura és homenatjat per la seva trajectòria en complir 80 anys
Josep Fradera rep aquesta nit un homenatge de la ciutat
L’escriptor i exregidor de cultura és homenatjat per la seva trajectòria en complir 80 anys
Avui, a les 8 del vespre a la Sala d’Actes de Can Palauet, Josep Fradera i Soler, rebrà un homenatge per part de la ciutat en reconeixament de la seva trajectòria. L’escriptor, ex-regidor i activitista cultural va celebrar 80 anys el passat 10 de gener.
Podeu llegir l’entrevista que vam fer-li el passat dimecres.
Recull biografic de JOSEP FRADERA
Elaborat per la Comissió de l'Homenatge a Josep Fradera i Soler
Nascut a Mataró el 10 de gener de 1924.
Casat amb Maria Barceló i Ferrer, filla de Roses. Té 4 fills i 6 néts.
Estudis a l'Escola Pia de Mataró fins al 1935 i a l'Acadèmia Balmes durant la Guerra Civil.
Havia jugat com a futbolista en diferents equips locals, Juventus, Penya X, Lluïsos, Frente de Juventudes i C.D. Mataró de tercera divisió. Feia de mig centre.
Feines: Aprenent a la Farmàcia Spa. Treballà a la Cia. d'Aigües durant 25 anys. Després, feines administratives, corredor d'assegurances i promotor urbanístic.
Cofundador del cine-club Film Ideal Club el 1957 i primer president. Crític de cinema al periòdic Mataró amb el pseudònim Éfeso (1958-1963) i després a Iluro Sport (1965). Com a presentador de pel•lícules ha fet més de 100 sessions de cine-fòrum a Mataró i comarca.
Cofundador també i primer president de l'Escola Anxaneta (1965), una de les primeres escoles actives i catalanes.
Va ser un dels socis fundadors del setmanari independent El Maresme (1969). Hi va publicar crítiques de cinema i teatre i també uns comentaris polítics, aquests darrers conjuntament amb Miquel Reniu i que signaven Tricèfal.
President de la Delegació local d'Òmnium Cultural entre 1975 i 1979, a la transició i en el moment de la incorporació del català a l'escola, que es va fer des d'Òmnium amb suport econòmic de l'Ajuntament.
Com a president d'Òmnium, i a proposta d'una Comissió ciutadana, va pronunciar el parlament en la primera concentració autoritzada de l'Onze de Setembre, el 1977 a la plaça de Santa Anna.
Autor d'unes 20 obres de teatre. Algunes han estat representades a Mataró, comarca i altres poblacions: Es busca un home (G. T. Xaloc al Casal, 1973; dir. Carles Maicas i cartell d'Alcoy), Mataró 1708. Proveïdor de la reial casa (Sala Cabanyes, 1982; dir. Antoni Blanch), L'interrogant d'una singladura (Sala Cabanyes, 1987; dir. Josep M. Cusachs) i Independència. En què quedem... (Sala Cabanyes, 2003; dir. Carles Maicas). S'han fet lectures dramatitzades d'El rerefons de 'Terra baixa' (Sala Cabanyes, 1997; dir. Carles Maicas) i de Mataró 1708 (T. Monumental, 2003; dir. J. M. Cusachs).
S'han publicat Mataró 1708. Proveïdor de la reial casa (Col. Caps de Bou) i Un bon taüt tota una vida honra i L'atzucac (Ed. L'Aixernador, Argentona). Guanyador dels premis Joan Santamaria 1982 i Recull de Blanes 1993. Finalista del Santamaria el 1972 i del Ciutat de Sabadell el 1970 i 1972.
Ha pronunciat moltes conferències i xerrades sobre literatura, cinema i altres temàtiques; unes quantes al Racó, amb el seu gran amic Terri.
Ha fet recitals i glossa d'escriptors com Verdaguer, Martí Pol, Josep Pla, Punsola, García Lorca, amb el rapsoda Xavier Ubach.
Membre de la candidatura del PSC, encapçalada per Joan Majó a les Municipals de 1979. Secretari particular dels alcaldes Joan Majó (1980-1982) i Manuel Mas (1983-1985). Cap de la secretaria del ministre d'Indústria i Energia, Joan Majó (1985-1986).
Regidor de Cultura i president del Patronat Municipal de Cultura de l'Ajuntament de Mataró (1987-1991). En el seu mandat es va inaugurar el Teatre Monumental, es van fer els cicles Mataró homenatja ... i Mataró recorda ..., es va participar en la Xarxa de Teatres Municipals de Catalunya i es va produir l'estrena d'Estrips de Toni Cabré.
Ha estat membre del jurat de diversos premis literaris i del Premi Iluro de Monografia Històrica.
Ha estat també membre de la Comissió de Control de la Caixa Laietana (1989-1993) i integrant del Consell Editorial d'El Punt del Maresme des de la seva aparició (1994), on ha escrit articles de crítica de teatre i altres.
Redacció // Mataró Notícies
Foto fradera
L’escriptor i exregidor de cultura és homenatjat per la seva trajectòria en complir 80 anys
Josep Fradera rep aquesta nit un homenatge de la ciutat
L’escriptor i exregidor de cultura és homenatjat per la seva trajectòria en complir 80 anys
Avui, a les 8 del vespre a la Sala d’Actes de Can Palauet, Josep Fradera i Soler, rebrà un homenatge per part de la ciutat en reconeixament de la seva trajectòria. L’escriptor, ex-regidor i activitista cultural va celebrar 80 anys el passat 10 de gener.
Podeu llegir l’entrevista que vam fer-li el passat dimecres.
Recull biografic de JOSEP FRADERA
Elaborat per la Comissió de l'Homenatge a Josep Fradera i Soler
Nascut a Mataró el 10 de gener de 1924.
Casat amb Maria Barceló i Ferrer, filla de Roses. Té 4 fills i 6 néts.
Estudis a l'Escola Pia de Mataró fins al 1935 i a l'Acadèmia Balmes durant la Guerra Civil.
Havia jugat com a futbolista en diferents equips locals, Juventus, Penya X, Lluïsos, Frente de Juventudes i C.D. Mataró de tercera divisió. Feia de mig centre.
Feines: Aprenent a la Farmàcia Spa. Treballà a la Cia. d'Aigües durant 25 anys. Després, feines administratives, corredor d'assegurances i promotor urbanístic.
Cofundador del cine-club Film Ideal Club el 1957 i primer president. Crític de cinema al periòdic Mataró amb el pseudònim Éfeso (1958-1963) i després a Iluro Sport (1965). Com a presentador de pel•lícules ha fet més de 100 sessions de cine-fòrum a Mataró i comarca.
Cofundador també i primer president de l'Escola Anxaneta (1965), una de les primeres escoles actives i catalanes.
Va ser un dels socis fundadors del setmanari independent El Maresme (1969). Hi va publicar crítiques de cinema i teatre i també uns comentaris polítics, aquests darrers conjuntament amb Miquel Reniu i que signaven Tricèfal.
President de la Delegació local d'Òmnium Cultural entre 1975 i 1979, a la transició i en el moment de la incorporació del català a l'escola, que es va fer des d'Òmnium amb suport econòmic de l'Ajuntament.
Com a president d'Òmnium, i a proposta d'una Comissió ciutadana, va pronunciar el parlament en la primera concentració autoritzada de l'Onze de Setembre, el 1977 a la plaça de Santa Anna.
Autor d'unes 20 obres de teatre. Algunes han estat representades a Mataró, comarca i altres poblacions: Es busca un home (G. T. Xaloc al Casal, 1973; dir. Carles Maicas i cartell d'Alcoy), Mataró 1708. Proveïdor de la reial casa (Sala Cabanyes, 1982; dir. Antoni Blanch), L'interrogant d'una singladura (Sala Cabanyes, 1987; dir. Josep M. Cusachs) i Independència. En què quedem... (Sala Cabanyes, 2003; dir. Carles Maicas). S'han fet lectures dramatitzades d'El rerefons de 'Terra baixa' (Sala Cabanyes, 1997; dir. Carles Maicas) i de Mataró 1708 (T. Monumental, 2003; dir. J. M. Cusachs).
S'han publicat Mataró 1708. Proveïdor de la reial casa (Col. Caps de Bou) i Un bon taüt tota una vida honra i L'atzucac (Ed. L'Aixernador, Argentona). Guanyador dels premis Joan Santamaria 1982 i Recull de Blanes 1993. Finalista del Santamaria el 1972 i del Ciutat de Sabadell el 1970 i 1972.
Ha pronunciat moltes conferències i xerrades sobre literatura, cinema i altres temàtiques; unes quantes al Racó, amb el seu gran amic Terri.
Ha fet recitals i glossa d'escriptors com Verdaguer, Martí Pol, Josep Pla, Punsola, García Lorca, amb el rapsoda Xavier Ubach.
Membre de la candidatura del PSC, encapçalada per Joan Majó a les Municipals de 1979. Secretari particular dels alcaldes Joan Majó (1980-1982) i Manuel Mas (1983-1985). Cap de la secretaria del ministre d'Indústria i Energia, Joan Majó (1985-1986).
Regidor de Cultura i president del Patronat Municipal de Cultura de l'Ajuntament de Mataró (1987-1991). En el seu mandat es va inaugurar el Teatre Monumental, es van fer els cicles Mataró homenatja ... i Mataró recorda ..., es va participar en la Xarxa de Teatres Municipals de Catalunya i es va produir l'estrena d'Estrips de Toni Cabré.
Ha estat membre del jurat de diversos premis literaris i del Premi Iluro de Monografia Històrica.
Ha estat també membre de la Comissió de Control de la Caixa Laietana (1989-1993) i integrant del Consell Editorial d'El Punt del Maresme des de la seva aparició (1994), on ha escrit articles de crítica de teatre i altres.
Redacció // Mataró Notícies
02 de gener 2004
L'alcalde de Mataró aposta per tirar a terra el Teatre Monumental i fer-ne un de nou però els seus socis no ho volen
el punt
2 gener 2004
El govern tripartit manté la divisió sobre el futur de l'equipament cultural
FRANCESC SANTIAGO .
Mataró El futur del Teatre Monumental de Mataró és incert. L'alcalde, Manuel Mas (PSC), defensa obertament enderrocar-lo i construir un nou gran auditori en un espai central de la ciutat. Els seus socis de govern -ICV-EA i ERC- rebutgen la idea. El tinent d'alcalde de Cultura, l'ecosocialista Jaume Graupera, manté la idea de mantenir l'actual infraestructura del Monumental i arribar a acords amb la resta de sales del centre per poder-hi dur a terme activitats culturals.
+ Una imatge de la façana del Teatre Monumental de Mataró. Foto: QUIM PUIG «Treballar sobre andròmines és molt car.» Ho ha dit l'alcalde de Mataró, Manuel Mas, que insisteix que la millor opció és tirar a terra el Teatre Monumental i projectar un auditori de gran format, amb capacitat per a un miler de persones, en un altre punt de la ciutat. Mas admet que el govern no té una visió unitària i defensa la necessitat d'arribar a un acord amb els socis d'ICV-EA i ERC. Durant el 2004 s'ha de redefinir el pla d'equipaments culturals i, per tant, tancar un pacte sobre el futur del Teatre Monumental. El tinent d'alcalde de Cultura, Jaume Graupera (ICV-EA), va admetre durant la compareixença de premsa d'aquesta setmana per analitzar el funcionament del govern municipal que no comparteix la posició de Manuel Mas. Graupera segueix treballant amb la idea d'aprofitar els teatres mitjans i de titularitat privada que ja hi ha a la ciutat -Foment Mataroní, Sala Cabañes i Casal l'Aliança- a través de convenis o consorcis. El responsable de Cultura defensa que Mataró no necessita un gran auditori amb capacitat per a un miler de persones, sinó que cal prioritzar els equipaments de format mitjà -per a uns 500 espectadors- per poder afrontar les necessitats de la capital del Maresme. Mentre Graupera defensava aquesta tesi, el portaveu del PSC, Joan Antoni Baron, constatava la necessitat de mantenir un diàleg fluid entre els socis del govern municipal.
2 gener 2004
El govern tripartit manté la divisió sobre el futur de l'equipament culturalFRANCESC SANTIAGO .
Mataró El futur del Teatre Monumental de Mataró és incert. L'alcalde, Manuel Mas (PSC), defensa obertament enderrocar-lo i construir un nou gran auditori en un espai central de la ciutat. Els seus socis de govern -ICV-EA i ERC- rebutgen la idea. El tinent d'alcalde de Cultura, l'ecosocialista Jaume Graupera, manté la idea de mantenir l'actual infraestructura del Monumental i arribar a acords amb la resta de sales del centre per poder-hi dur a terme activitats culturals.
+ Una imatge de la façana del Teatre Monumental de Mataró. Foto: QUIM PUIG «Treballar sobre andròmines és molt car.» Ho ha dit l'alcalde de Mataró, Manuel Mas, que insisteix que la millor opció és tirar a terra el Teatre Monumental i projectar un auditori de gran format, amb capacitat per a un miler de persones, en un altre punt de la ciutat. Mas admet que el govern no té una visió unitària i defensa la necessitat d'arribar a un acord amb els socis d'ICV-EA i ERC. Durant el 2004 s'ha de redefinir el pla d'equipaments culturals i, per tant, tancar un pacte sobre el futur del Teatre Monumental. El tinent d'alcalde de Cultura, Jaume Graupera (ICV-EA), va admetre durant la compareixença de premsa d'aquesta setmana per analitzar el funcionament del govern municipal que no comparteix la posició de Manuel Mas. Graupera segueix treballant amb la idea d'aprofitar els teatres mitjans i de titularitat privada que ja hi ha a la ciutat -Foment Mataroní, Sala Cabañes i Casal l'Aliança- a través de convenis o consorcis. El responsable de Cultura defensa que Mataró no necessita un gran auditori amb capacitat per a un miler de persones, sinó que cal prioritzar els equipaments de format mitjà -per a uns 500 espectadors- per poder afrontar les necessitats de la capital del Maresme. Mentre Graupera defensava aquesta tesi, el portaveu del PSC, Joan Antoni Baron, constatava la necessitat de mantenir un diàleg fluid entre els socis del govern municipal.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)