27 de febrer de 2007
l'opinió a escena
per Enric Hernàndez i Benito, llicenciat en art dramàtic
Em demanen, a posteriori, que faci cinc cèntims del darrer acte amb motiu dels 90 anys d’Els Pastorets que va tenir lloc al Monumental, dissabte passat. Em veig una mica entre l’espasa i la paret perquè em sento despullat sense les notes que acostumo a prendre quan sé que haig de donar el meu parer sobre quelcom però, per altra banda, hi accedeixo, entre d’altres motius, per la vinculació amb qui m’ho demana i el meu llaç sentimental amb la Sala. Quan hi has estat a dins, no només com a espectador sinó com a actor, en el meu cas (i no parlo de Pastorets), et ve de gust aportar també el teu modest gra de sorra i compartir les paraules de felicitació i ànim perquè aquesta celebració sigui tan sols el preludi del centenari i es converteixi en un motor més d’encoratjament a estimar i mantenir una tradició escènica Patrimoni Cultural de la Ciutat.Una vegada més, el Teatre va tornar a quedar petit davant l’extraordinari desplegament de mitjans al servei de la proposta, per part de Sala Cabañes, de fer participar diferents formacions musicals de la ciutat, interpretant, a la seva manera, les cançons d’Els Pastorets en un concert.
En aquesta ocasió La Casa de la Música Popular també hi ha tingut molt a veure. Ens podem considerar afortunats els que ho vam presenciar.L’escenari, atapeït de faristols, grades, micròfons amb els seus respectius peus, amplificadors, teclats i bateria, era flanquejat pel preciós drac de foc a la dreta i un piano de cua a l’esquerra, a sobre dels quals hi havien dues grans pantalles de projecció. L’entranyable lluna burleta, suspesa a prop d’una tercera pantalla que oferia imatges de pitjor qualitat, fent un llengot i amb els ulls ben oberts per no perdre’s detall, va ser la protagonista omnipresent de la llarga, i a l’ensems curta, vetllada.Amb tota aquesta parafernàlia, els grups en general i el presentador en particular, havien de fer mans i mànigues per entrar i sortir sense caure ni fer caure res. La pràctica adquirida, a mida que transcorria l’espectacle, d’aquest darrer, potser s’hauria d’haver traduït en una agilitat més gran per reduïr el temps mort de les transicions.
Tot i el seu rol de fil conductor, l’espera que es produïa en moltes ocasions, per part d’intèrprets (ja situats a lloc) i d’espectadors, des del final de les projeccions fins la seva aparició (que de vegades es feia de pregar), anava esgarrapant petites quotes de protagonisme que no li corresponien. Malgrat tot, les seves presentacions i referències van ser prou didàctiques i professionals com per perdonar-li els excessos de plànol: sabia el que es deia i ho feia d’una manera elegant i entenidora, amb el guió aprés i la mirada endavant, cosa que sempre s’agraeix.
I per acabar fent-li justícia caldria dir que potser va salvar el final de la gala demanant, de manera potser imprevista, el bis a Gospel Sons, que van aportar l’energia necessària per aixecar la gent dels seus seients i que marxéssim tots amb el ritme al cos i bon gust de boca.Més protagonistes: el Ball de les Pedretes, què es va versionar més d’una vegada, i l’Ase, que va motivar la llicència –aplaudida- de l’alcalde al principi del seu discurs tranquil•litzant l’auditori que, malgrat la mort de l’animal, ja hi era ell per suplir-ho... Els temes musicals no van seguir la seqüència habitual de Pastorets i els vam sentir transformats amb diferents estils i formacions d’intèrprets, que anaven des del solista a la coral multitudinària, orquestra o big band. Això deuria fer anar de bòlid a un equip de regidoria que va demostrar la seva bona preparació per moure tot aquell grapat de gent.
Després de cada actuació uns nens a mode de Pedretes apareixien per fer entrega d’un dimoniet i un quadre de record als intèrprets, i desapareixien ràpidament mentre, en fosc, es produia el canvi de grup a l’ombra de les projeccions en estéreo. Als vídeos, persones vinculades, personatges mediàtics i polítics deien la seva. Uns llegien el discurs que s’havien preparat i els altres l’improvisaven; alguns es feien propers explicant alguna anècdota (van triomfar les dels xais), recordant temps passats o provocant el riure (com les imitacions del Rei, en Zapatero, el President o en Joan Pera) i uns altres es limitaven a felicitar perquè tocava. Feia goig sentir parlar d’una cosa tan propera a gent que de vegades sembla tan llunyana. Cal valorar molt positivament els enregistraments malgrat alguns petitíssims problemes tècnics. En aquest punt la Sala ens torna a demostrar la vàlua de la seva feina i la del treball en equip. Com, si no, aconseguir declaracions de molts dels que vam poder veure?En definitiva, una proposta que va ser un èxit del que vam poder gaudir uns quants afortunats (repeteixo) gràcies, també, al que van posar de la seva part cada un dels grups i intèrprets que hi van participar. Tan sols resta sumar-se a tots el elogis i els desitjos de continuitat de tanta i tanta gent: Enhorabona, Sala Cabañes! Per molts anys, Pastorets de Mataró!!!
A propòsit de MATARÓ VERSIONA “ELS PASTORETS”Teatre Monumental de Mataró Dissabte, 24 de febrer de 2007, 20h
