26 de febrer de 2007
Quadern de teatre
Jordi Coca
Aquesta és la pregunta del milió, però per poder-la respondre ni que sigui aproximadament ha de quedar clar que ara no entrem en qüestions de qualitat. Per exemple: és fàcilment imaginable que a la Grècia clàssica hi hagués representacions tràgiques o còmiques de qualitats desiguals. Tanmateix aquest fet tan humà no posava en entredit la funció essencial del teatre, que en cap cas ells no veien com una evasió. Potser era un espai com l'àgora o l'assemblea, un punt de trobada on coincidien la política, la consciència de pertinença a una comunitat, la religió, la festa cívica, la reactualització del mite i la formació superior dels ciutadans... Un altre moment en què la funció del teatre era clara és a la França clàssica del segle XVII: el teatre havia de complaure el rei i les gents honnêtes, és a dir, els que eren de la seva mateixa corda, tot divertint-los i il·lustrant-los. Si es vol són els extrems oposats: un teatre per a la ciutat i un teatre suposadament culte i elitista per a la cort.
A les societats occidentals del segle XX i pel que sembla del XXI, el teatre pateix una esquizofrènia important que es manifesta de maneres diferents segons els països. Per a uns és preferiblement un esbarjo inofensiu que tracta de manera amable o sentimental temes d'actualitat. En canvi, per a d'altres predomina com a referent cultural, és un temple de la llengua i proposa un exercici de consciència intel·lectual que s'expressa amb formes diverses, de l'arqueologia escènica a la innovació. Amb tot, el més normal en els nostres àmbits és que la vida escènica actual sigui un mix de fórmules diverses. En aquest cas el teatre comercial, que sol dependre de les empreses privades, conviu amb els teatres públics, pagats amb diners de tots i que poden prendre formes també diverses: nacionals, municipals, centres dramàtics descentralitzats, fundacions, etc. Els primers venen de tot: des de pornografia a productes de moda passant per ofertes predigerides amb grans èxits circumstancials sovint d'aparença digne. La condició sine qua non és que donin més o menys beneficis.
Jordi Coca
Aquesta és la pregunta del milió, però per poder-la respondre ni que sigui aproximadament ha de quedar clar que ara no entrem en qüestions de qualitat. Per exemple: és fàcilment imaginable que a la Grècia clàssica hi hagués representacions tràgiques o còmiques de qualitats desiguals. Tanmateix aquest fet tan humà no posava en entredit la funció essencial del teatre, que en cap cas ells no veien com una evasió. Potser era un espai com l'àgora o l'assemblea, un punt de trobada on coincidien la política, la consciència de pertinença a una comunitat, la religió, la festa cívica, la reactualització del mite i la formació superior dels ciutadans... Un altre moment en què la funció del teatre era clara és a la França clàssica del segle XVII: el teatre havia de complaure el rei i les gents honnêtes, és a dir, els que eren de la seva mateixa corda, tot divertint-los i il·lustrant-los. Si es vol són els extrems oposats: un teatre per a la ciutat i un teatre suposadament culte i elitista per a la cort.
A les societats occidentals del segle XX i pel que sembla del XXI, el teatre pateix una esquizofrènia important que es manifesta de maneres diferents segons els països. Per a uns és preferiblement un esbarjo inofensiu que tracta de manera amable o sentimental temes d'actualitat. En canvi, per a d'altres predomina com a referent cultural, és un temple de la llengua i proposa un exercici de consciència intel·lectual que s'expressa amb formes diverses, de l'arqueologia escènica a la innovació. Amb tot, el més normal en els nostres àmbits és que la vida escènica actual sigui un mix de fórmules diverses. En aquest cas el teatre comercial, que sol dependre de les empreses privades, conviu amb els teatres públics, pagats amb diners de tots i que poden prendre formes també diverses: nacionals, municipals, centres dramàtics descentralitzats, fundacions, etc. Els primers venen de tot: des de pornografia a productes de moda passant per ofertes predigerides amb grans èxits circumstancials sovint d'aparença digne. La condició sine qua non és que donin més o menys beneficis.
En canvi els segons, els teatres públics, com que es financen amb diners del contribuent, tendeixen (o haurien de tendir) a allunyar-se de l'evasió sistemàtica i en teoria són els responsables de vetllar per l'actualització dels clàssics i la tradició, per la dignitat de la llengua parlada i per plantejar lectures serioses dels problemes essencials de l'ésser humà contemporani. Però també és cert que hi ha altres combinacions possibles i tant trobem teatres privats amb suport públic com teatres públics que cobreixen una part de les seves despeses amb aportacions privades.
Entre nosaltres la funció del teatre sembla clara quan es dedica a l'esbarjo innocent o a fer-nos riure. En canvi passa massa sovint que les obligacions dels teatres públics s'aigualeixen perquè els mateixos responsables les associen a l'avorriment o argumenten la ignorància com un valor.
Entre nosaltres la funció del teatre sembla clara quan es dedica a l'esbarjo innocent o a fer-nos riure. En canvi passa massa sovint que les obligacions dels teatres públics s'aigualeixen perquè els mateixos responsables les associen a l'avorriment o argumenten la ignorància com un valor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada