14 de novembre 2002

El tenor mataroní Josep Fadó marxa a Rússia per interpretar el protagonista de l'òpera «Carmen»


el punt
14 novembre 2002

TERESA MÁRQUEZ . Mataró El tenor mataroní Josep Fadó ha estat convidat a participar en el Festival Internacional Alexander Mijailow. L'acte se celebra al teatre estatal de Txuvastxia de la capital russa a finals d'aquest mes. Fadó interpretarà per primera vegada el paper protagonista masculí de l'òpera Carmen, de Bizet. «És una gran oportunitat perquè es tracta d'una producció pròpia amb cantants convidats. Marxarem entre el 24 i el 25 per poder assajar uns dies abans de l'estrena el dia 29», comenta el tenor. A Fadó el paper de Don José no li és desconegut perquè ja l'havia interpretat en dues ocasions, però en versió concert. «Representa un repte important per a la meva carrera, però el fet de conèixer la partitura m'ha ajudat molt en la preparació del personatge per a l'escenificació», assenyala l'artista.Posteriorment a l'estrena de Carmen, el dia 1 de desembre es farà un concert al mateix teatre amb la participació dels membres de la companyia.L'agenda de Josep Fadó, però, no s'acaba aquí. El 18 de desembre estrena un concert al Foyer del Liceu coicidint amb la representació de Don Giovani, de Calixto Bieito. El concert porta per títol Els altres Don Joan i recull peces d'autors diferents que han compost obres on el protagonista era Don Joan

01 de novembre 2002

El Fantasma de la Ópera: Un mito en Madrid

1 novembre de 2002
El Fantasma de la Ópera:Un mito en Madrid
Por María del Mar Gallego García. Profesora de Lengua Extranjera.

“Diseño tus alascon cada canción,y ve como me pagas,me dejas y me engañas.Él tenía que amartecuando te escuchó...¡Sufrirás haber negado hoylo que el Fantasma requirió!”.
Una temporada más el Teatro madrileño Lope de Vega brilla con una producción original de Cameron Mackintosh, uno de los musicales más renombrados de la historia, que en esta ocasión viaja a Madrid; nos referimos a la obra “El Fantasma de la Ópera”.
La idea original de realizar un musical basado en “El Fantasma de la Ópera”, surgió de Cameron Mackintosh y Andrew Lloyd Webber, dos amigos y colaboradores que comenzaron visionando la película muda original de Chaney y posteriormente la versión de Claude Raines, pero al no cubrir sus expectativas, se inspiraron en la novela Le Fantôme de L´Opéra de Leroux.
Tras esta genial idea, la música comenzó a tomar matices. “La partitura de El Fantasma de la Ópera incluirá tanto música ya creada como original”, comentó Mackintosh en una breve nota de prensa en 1984, cuya premisa era utilizar piezas clásicas y crear sólo fragmentos. Un año más tarde, Webber decidió presentar lo que sería el borrador del primer acto a varios conocidos suyos, creando un pequeño teatro para cien personas en el jardín de su casa. Animado por la brillante recepción y acogida que suscitó esta puesta en escena, decidieron dedicarle tiempo y esfuerzo a este proyecto. Y es así como, la producción original comenzó sus ensayos el 18 de Agosto de 1986 en Londres, bajo la dirección de Hal Prince y la coreografía de Gillian Lynne, quienes consiguieron reunir un elenco de actores maravilloso. Tras varias semanas de frenética locura, El Fantasma de la Ópera se estrenó el 9 de Octubre de 1986 en el Her Majesty´s Theatre de Londres, convirtiéndose en uno de los musicales londinenses de más éxito, éxito que conseguiría igualmente en Broadway 18 meses más tarde.
La historia nos hace viajar a la ciudad de la Luz, al Teatro de la Ópera de París, donde la conjugación de sus elementos, dan lugar a las canciones que son el alma de este musical. La música interpretada está dirigida por Andrew Lloyd Webber. Entre el Equipo Creativo debemos destacar: la dirección de Harold Prince, la coreografía original de Gillian Lynne, el diseño de audio de Martin Levan, la producción de Cameron Mackintosh, entre otros.
El argumento de la misma es mundialmente conocido: La Opera de París. Arriba, el majestuoso e imponente santuario diseñado por Charles Garnier en el siglo XIX; música que fluye suave sobre el escenario; elegancia y lujo que penden del cortinaje; talento cotizado en millones de francos en cada diva; especialmente en una de ellas, de cuna humilde pero de voz prodigiosa; su encanto pronto habrá de desatar una serie de acontecimientos terribles por los que la Casa de la Ópera se volvería espectralmente famosa; ella, la dulce Christine. Abajo, en los sótanos, un laberinto húmedo de oscuridad; el silencio enmarañado en los muros, la soledad escurriéndose por los sótanos hasta el lago subterráneo; allí entre las sombras vive un hombre tachado de monstruo, ocultando su rostro por la sombra. Jamás tocado por otra mujer que no fuera su madre, Erik está a punto de enamorarse. Erik, mejor conocido en la superficie como El Fantasma de la Opera.
Todo comienza en una subasta celebrada en el célebre Teatro de la Ópera de París, donde Raoul, Vizconde de Chagny, ofrece una suma por una extraña caja de música...
Aparecen los restos de una lámpara de araña y nos remontamos a la juventud de Raoul, cuando dicha lámpara pendía esplendorosa en la cúpula del Teatro de la Ópera. Se están realizando los ensayos de una nueva obra...
Lefévre, el empresario del grandioso Teatro, ha decidido retirarse y da lugar a la presentación de los nuevos empresarios que continuarán su labor, André y Firmin. El primero procede a pedirle a la prima donna, Carlotta, que cante, pero un telón cae repentinamente y casi la mata, abandonando por esta circunstancia la obra... Corren los rumores que el accidente fue obra de El Fantasma.
Erik es un hombre deforme que vive en los sótanos de la Opera de París; los ruidos que produce por las noches y algunas apariciones esporádicas le han ganado la fama de un fantasma. Cuando Christine Daeé llega con sueños de convertirse en cantante, él se enamora perdidamente. Oculto detrás de una máscara logra entablar una relación (descrita de distintas formas en cada versión). Erik le enseñará entonces las artes de la ópera y el canto, formándose así un vínculo extraño y sui generis. Vínculo que se ve en peligro de ser roto, cuando un antiguo pretendiente de Christine llega a la Opera, el Conde de Chagny, despertándose entonces los instintos más básicos de Erik por defender lo que considera suyo y no se detendrá ante nada para conseguirlo.
Los nuevos empresarios se enteran que siguen ocurriendo accidentes, mientras Madame Giry, la maitresse de ballet, les entrega una nota del Fantasma en la que exige un salario y palco reservado en la ópera. Mientras tanto la hija de Madame Giry recomienda a su amiga y bailarina Christine Daaé para tomar el lugar de Carlotta. La muchacha ha estado tomando clases de canto, pero no puede o no quiere decir con quién... Todos sabemos que se trata de Erik, “El Fantasma de la Ópera”. Finalmente los empresarios le conceden una oportunidad a Christine con una audición, que se convierte en función. Desde uno de los palcos Raoul, mecenas del Teatro de la Ópera, manifiesta su entusiasmo por la nueva estrella.
La interpretación de Christine recibe la aprobación unánime y tras ser felicitada por Raoul en su camerino, aparece la figura del Fantasma detrás del espejo. Éste la conducirá a través de un laberinto en la oscuridad más allá del espejo, un laberinto secreto debajo del Teatro de la Ópera, con un lago y una guarida subterránea.
Allí, el Fantasma le explica que es un compositor y ella ha sido su inspiración. Christine entra en trance y a la mañana siguiente se despierta con el sonido de la caja de música. La muchacha consigue ver la cara deforme del Fantasma y éste accede a devolverla al mundo exterior.
En la obra se respira un aire de amor y melancolía; una profunda admiración por parte de Christine hacia Erik, el Fantasma, su mentor; y por otro lado, una atracción física emergida de un recuerdo de la infancia, hacia el Conde de Chagny. Se trata de una historia de misterio, como lo demanda su naturaleza, pero delicadamente envuelta por un romance que se ve, se vive, se siente. De esta forma este musical se convierte en una realización que explora maravillosamente los vericuetos emocionales del ser humano. El amor, los celos, el odio, la posesión, el sacrificio son analizados.
Tras bambalinas, los bailarines son sorprendidos por una extraña sombra que se mueve entre ellos. Buquet, el tramoyista, les cuenta a todos que él ha visto al "Fantasma". Un hombre sin rostro que vive en las profundidades del edificio de la Opera. Entre tanto la madre de Carlota, la Prima Donna del teatro, denuncia que ha recibido una carta de amenaza contra su hija. Habiendo sido reemplazada por Christine en la siguiente representación, es todo un éxito. Su enamorado, Raoul, la felicita y le ruega matrimonio, pero Christine dice que la Ópera siempre será su primer amor.
La presencia del Fantasma siguen manifestándose cuando el cuerpo de Buquet cae del telar del teatro con una cuerda atada al cuello. En medio del caos que se produce, Christine se refugia con Raoul en el techo del Teatro de la Ópera; deciden irse juntos esa noche.... Pero el Fantasma, que había salido de su escondite, ha escuchado todo y jura vengarse. Cuando Christine y el resto del elenco agradecen los aplausos del público, el Fantasma deja caer la gigantesca araña que presidía el Teatro sobre el público asistente...
En la versión madrileña de "El Fantasma de la Ópera”, el elenco está formado entre otros por: Luis Amando y Juan Carlos Barona (El Fantasma), Felicidad Farag y Julia Möller (Christine), Armando Pita (Raoul), Susana Casas (Carlotta)...
Las escenas y números musicales quedan distribuidos en un prólogo (Escenario de La Ópera de París, 1911) y dos actos (Obertura: París 1881 y “...Seis meses después”).
¿A qué se debe la magia de este musical? Tal vez a que en el texto original de Leroux, él mismo afirme que el Fantasma sí existió y precise con datos históricos verificables, el rapto de una cantante Christine Daaé y la desaparición misteriosa del Vizconde de Chagny. O quizás simplemente a que nos encanta escuchar una y otra vez, bajo distintas perspectivas, el relato fantástico de la bella y la bestia.
Lo que no cabe duda es que nos encontramos ante un magnífico musical, al que se le han otorgado premios, entre los que destacan: Premio Oliver, Evening Standard, Tony (con el premio al mejor Musical), Drama desks, Outer Critic Circle...
Esta obra se ha convertido con imaginación en teatro; en un espectáculo vivo que se ve en directo. De esta forma, el ritmo, el sonido, los diálogos, canciones y actuaciones recrean, en su conjunto, efectos cinematográficos. Este teatro de la Gran Vía se convierte en escenario para cantar, bailar y hacer realidad con parafernalia de teatro, la novela de Leroux . Los actores, con gran maestría y entusiasmo, cantaron, bailaron involucrándonos a todos los que estábamos allí presentes en este mito.

11 d’octubre 2002

‘El fantasma de la ópera’ resurge a diario en Madrid


11 octubre de 2002

El musical que ha triunfado durante años en Londres y Broadway, ‘El fantasma de la ópera’, ha llegado a la capital, derrochando espectacularidad, buena música y excelentes voces. Hemos hablado con su protagonista, Luis Amando
SARA MORENO
Durante años, los amantes del musical aprovechaban un viaje a Londres para ver El fantasma de la ópera. Era un clásico, con llenos absolutos noche tras noche. Pero ahora esto no hace falta porque lo tenemos en Madrid, en el Teatro Lope de Vega.
Son tres horas deslumbrantes, llenas de efectos especiales, donde los actores llevan en todo momento un vestuario muy glamouroso, con una música y unas canciones que ponen el vello de punta... y una historia que mantiene la tensión hasta el final.
El fantasma se desarrolla en un teatro muy famoso, el de la Opera de París. Se va a representar una nueva ópera cuando ocurre un accidente. Todo el mundo rumorea que es el fantasma quien lo ha provocado. ¿Qué fantasma? Porque nadie lo ha visto. Va a ser Christine, aspirante a protagonista del montaje, quien se encuentre con él.
El fantasma la lleva a una guarida subterránea y le dice que es un compositor y que tiene que triunfar porque, así, en cierta forma él también triunfará. Todo se complica cuando Christine se compromete con el vizconde Raoul. El fantasma se enfada y jura venganza. ¿Qué ocurrirá?
El escritor francés Gastón Leroux, gran amante del teatro, publicó en 1911 El fantasma de la ópera, basado en unos extraños acontecimientos que ocurrieron en el Teatro de la Opera de París a finales del siglo XIX.
En 1925, Hollywood explotó este argumento para hacer una película muda, de mucho éxito, y después se llevó al teatro. En los escenarios principales del mundo, es decir, en Londres y en Broadway, ha triunfado durante años, debido sobre todo a la excelente música y a los efectos especiales.
En Madrid tiene previsto permanecer al menos dos temporadas. De momento el público llena las butacas del teatro a diario. Y es que es difícil resistirse a la magia de uno de los mejores musicales que existen.
Más cosas
HORARIOS Y PRECIOS.
El fantasma de la ópera puede verse en el Teatro Lope de Vega, en la Gran Vía madrileña. Se representa de martes a jueves a las 20,30 horas; los viernes y sábados a las 18,00 y a las 22,00 horas y los domingos a las 19,00. Los lunes descansan. De martes a viernes (primera sesión) el precio es más reducido: oscila desde los 25 hasta los 57 euros. El resto de los días, los precios van de los 30 a los 63 euros. Hay precios especiales para grupos. El teléfono es el 91 758 20 60.
ACTORES.
Los protagonistas del musical son: Luis Amando que da vida al fantasma; Felicidad Farag es Christine; Armando Pita es Raoul y Susana Casas es Carlotta.
UN GRAN ESFUERZO. Para poner en marcha el espectáculo trabajan a diario 130 personas. En cada actuación hay 230 trajes y 22 cambios de escenas.
El tenor Luis Amando consigue el papel de su vida gracias al fantasma
Luis Amando llevaba soñando mucho tiempo con un papel como éste. Después de haber sido el galán de Los miserables, uno de los muleros de El hombre de la mancha y el criado del capitán Garfio en Peter Pan, ya le tocaba ser el protagonista absoluto. Y después de un exigente casting lo consiguió.
Luis luchaba por el papel de Raoul, “pero vieron que el color de mi voz daba perfectamente para hacer de fantasma, y me eligieron”, dice. “He conseguido el personaje que todo el mundo desea. Para mí, un apasionado del musical, esto es lo máximo y estoy muy contento”.
A sus 32 años, este tenor valenciano no lo ha tenido muy difícil porque su padre es músico, su madre cantante y sus tíos actores. “Pero tienes que tener una buena voz y luego estudiar canto y música, porque si no, no hay nada que hacer”. Luis empezó cantando por los pueblos valencianos con su grupo, “porque la mejor escuela es el escenario”.
Desde luego el trabajo que hace a diario Luis es digno de admiración, porque, antes de salir a escena, tiene que estar en maquillaje durante dos horas “y sales con el labio derecho de látex, que es incomodísimo para cantar”. El personaje del fantasma es “complicado porque tiene mucho registro vocal”, por lo que termina bastante cansado, pero “duermo durante muchas horas, que es lo más importante para la voz, y ya está”.
En su tiempo libre, “me marcho por ahí, a visitar sitios, porque tenemos en España lugares maravillosos”. Si se queda en Madrid, aprovecha para ir al cine o ver películas tranquilamente en su casa. Dejamos a Luis porque en unas horas estará paseándose por el Teatro Lope de Vega, deleitando al público con su excelente voz.

25 de setembre 2002

Un feliz comienzo

www.elmundo.es
25 de setembre de 2002

IOLANDA G. MADARIAGA

Autor: William Shakespeare.Traducción: Salvador Oliva. Dirección: Angel Llàcer. Escenografía: Paco Azorín. Música: Joan Alavedra.Vestuario: Antonio Belart. Iluminación: Mark Neumann/Paco Azorín. Intérpretes: Oscar Muñoz, Ivan Benet, Judit Farrés, Albert Triola, Joan Carreras/Joan Negrié, Montse Vellvehí, Clara Segura, Gavina Sastre, Màrcia Cisteró, Jacob Torres, Raimon Molins, David Parras y Dan Posen.Compañía: Parracs. Producción: Cía. Parracs, Centre Cultural Sant Cugat y Azorín, Serveis Escènics. Escenario: Teatre Borràs.Fecha de estreno: 16 de septiembre.

****
BARCELONA.-Tras su presentación en la Fira de Tàrrega y unas cuantas funciones previas, llega de nuevo a la cartelera barcelonesa una de las más grandes comedias de la historia del teatro.

A Midsummer-Night's Dream (Sueño de una noche de verano) es una disparatada comedia de enredos amorosos en la que los personajes humanos conviven con una serie de seres fantásticos de diversa procedencia. Shakespeare concentró en una sola noche mágica un sinfín de fantasías que toman como pretexto las vicisitudes de cuatro enamorados que se adentran en las profundidades de un bosque habitado por hadas, duendes y dioses, y visitado por unos improvisados actores.

Shakespeare parece dejar en total libertad a sus criaturas en la boscosa espesura de los sentimientos con el objeto de mostrar la vanidad humana y la fragilidad de sus afectos desde una tierna sonrisa. Una obra de esta naturaleza es, sin duda, un caramelo para cualquier creador. Una de esas obras incombustibles con la que es difícil equivocarse.

De la mano de una respetuosa y eficaz traducción de Salvador Oliva, Angel Llàcer se lanza a la aventura de la dirección por la puerta grande. Se rodea de un equipo artístico de demostrada solvencia en el que destaca el trabajo escenográfico de Paco Azorín y la música de Joan Alavedra. Azorín recrea el particular bosque de la comedia en dos niveles superpuestos que corresponden también a dos planos de representación. Aprovecha el desnivel ante el proscenio para el juego, tan caro a Shakespeare, del teatro dentro del teatro. Pero es en la introducción de la música donde Llàcer muestra un gran destello de inteligencia escénica: los artesanos/actores del original son aquí miembros de la banda municipal de música.

Explotando la doble faceta interpretativa de algunos miembros del elenco, consigue amplificar la comicidad del montaje y ofrecer el valor añadido de la música en directo, una música sencilla y adecuada a la concepción de la puesta en escena.
En un tono de farsa, los jóvenes actores de la cada vez más sólida compañía Parracs muestran una gran pericia interpretativa. Aunque quizás sea necesario canalizar alguna energía desbocada, lo cierto es que el conjunto funciona muy bien. Vale la pena acercarse al Borràs para comprobarlo: se puede disfrutar de una buena versión de una gran comedia

02 d’agost 2002

el lector escriu - Missa de les Santes

el punt
2 agost 2002

L'exdirector d'aquesta publicació, Manuel Cuyàs, en pocs dies, ja per escrit o bé per TVM, ha fet diferents manifestacions a pròpòsit de la Missa de Glòria, més coneguda com la Missa de les Santes, de mossèn Manuel Blanch, que considero plenament encertades. Diu que aquesta «és el tret més important i significatiu de la festa major mataronina, que imprimeix caràcter a la ciutat i que la diferencia de la resta de festes populars que se celebren arreu de Catalunya». Exacte. Cuyàs cita el «Dona nobis pacem» que clou la partitura, tros que, musicalment, és un vals descarat a totes totes. On ho trobaríeu això? I només és un botó de mostra. Consti, però, que respecto totalment la litúrgia i sentit religiós de la Missa. Ho dic per als que només en valoren la part musical. No, l'acte del matí del 27 de juliol a Santa Maria és un tot. Almenys, jo ho veig així. Com tants mataronins, la sé de memòria de cap a peus. D'adolescent l'havia cantat al darrere de l'altar major, com així es feia abans de la Guerra Civil. Enguany, sota la direcció del mestre Josep Canals, s'ha interpretat una vegada més, al meu entendre i sense menystenir ningú, potser com no s'havia fet mai. Direcció, solistes, orquestra i cor, tots, molt bé. No és pas fàcil que el gros vaixell que és la Missa arribi a port navegant correctament. Per cert, que aquesta vegada es va produir un fet curiós, que pocs cops o cap s'ha donat. Resulta que un parell de dies abans del 27, el tenor solista previst, el mataroní Josep Fadó, es va indisposar i no es podia comptar amb ell. Què farem? Algú va pensar en Josep Ruiz, el cover del Gran Teatre del Liceu, que durant tants anys havia cantat la particel·la. Després de les converses corresponents i amb el suport de l'Ajuntament, es va aconseguir la participació del cantant i, a l'hora prevista, aquest era a Santa Maria. Cal fer ressaltar que va haver de fer el que es coneix com un tour de force, atès que era a Madrid p articipant en unes representacions d'òpera al Real de la capital de l'Estat. Diuen que, cada any, les Santes fan el miracle que la missa acabi bé. Més o menys, naturalment. Aquest cop el miracle ha estat per partida doble. En primer lloc, per l'esplèndida interpretació global i, en segon lloc, pel gest de gran professional del cantant barceloní, que amb el seu fer va demostrar que la Missa no és pas una cosa qualsevol sinó absolutament al contrari. Suposo que per això Manuel Cuyàs, que té el nas molt fi, ha dit el que ha dit. El lector escriuRAMON CASAS I BUSQUETS. Mataró. .

28 de juliol 2002

Mataró recupera l'anada a ofici

el unt
28 juliol 2002

La desfilada d'autoritats se celebra amb tranquil·litat després de tres anys consecutius amb incidents L'Ajuntament de Mataró es plantejava la suspensió de l'acte cada cop que hi havia problemes La missa cantada de les Santes, a punt de quedar sense solista per l'afonia del tenor E. FERRAN / D. MARÍN .

Mataró Mataró va celebrar ahir el dia de santa Juliana i santa Semproniana, les patrones de la ciutat. L'ofici en honor de les Santes es va celebrar amb tota la solemnitat que el programa de la festa major reserva a aquesta missa cantada, que més que un acte religiós és una trobada social i cultural. L'anècdota d'aquest any ha estat la inoportuna afonia del tenor Josep Fadó, que va obligar el dia abans a buscar un substitut ràpidament. Josep Ruiz, que aquests dies actua a Madrid, va agafar el primer pont aeri del dia per arribar a temps a la missa. La desfilada de les autoritats cap a l'ofici, en què altres anys hi havia hagut incidents, es va fer amb normalitat.
+ A dalt, autoritats -Jo, Mas i Soy- a punt d'anar a l'ofici. A baix, la cercavila i les Matinades. Foto: LLUÍS SERRAT / QUIM PUIG.

El dia gran de Mataró va començar d'hora. Les Matinades, amb grallers, flaviolaires, tabalers i coets, van despertar-ne molts i van mantenir desperts els que havien fet seguir el concert de festa major de la nit amb aquest acte. Van recórrer carrers de la ciutat i uns quants veïns obrien casa seva per oferir un bon esmorzar als participants.Mentrestant, a la porta de l'ajuntament s'hi anaven concentrant curiosos que volien veure l'arribada de les autoritats. És tot un espectacle. La Banda de Gaianes les saluda amb música a mesura que van arribant -el fotògraf mataroní Toni Canal, sempre atent, avisava els músics quan veia aproximar-se els regidors mataronins i els alcaldes convidats aquest any a l'ofici-. Uns, els més experimentats, entren tranquil·lament somrients i saludant el públic, com van fer l'alcalde, Manuel Mas, i els portaveus Joaquim Esperalba (CiU), Salvador Milà (ICV) i Joan López (PP). Uns altres enfilen el camí cap a la porta ràpidament, amb vergonya mal dissimulada, com va fer Jordi Fàbregas (CiU). El regidor d'Urbanisme, Arcadi Vilert (PSC), es va permetre, en canvi, ballar amb un nan just abans d'entrar, animat per les notes de la banda que tocava en honor seu.Un cop tots a punt, va començar la desfilada cap a l'església de Santa Maria, amb les figures i comparses i la banda de música. L'entrada a la plaça Santa Maria ha estat lloc d'incidents en altres edicions: l'any passat van llançar un pastís a la cara del regidor de Cultura, Remigi Herrero. Aquest cop no s'havia organitzat cap acte de protesta i només quatre joves es van acostar a la comitiva per llançar algun improperi.Després de l'ofici es van treure les relíquies de les Santes per la porta principal de la basílica i l'Àliga va ballar al mig de la plaça entre les autoritats. La comitiva es va tornar a moure, ara de tornada a l'ajuntament passant pel carrer d'en Pujol.

El tenor, amb el pont aeri
DAVID MARÍN . Mataró Va anar d'un pèl que la missa cantada de les Santes es quedés sense solista. Una afonia del tot inoportuna havia deixat el dia anterior el tenor Josep Fadó fora de joc. Fadó havia estat el tenor de la missa de l'any passat.El Patronat Municipal de Cultura va buscar ràpidament una solució, i la va trobar en Josep Ruiz, que aquests dies actua al Teatro Real de Madrid. El tenor va actuar a Madrid la nit anterior, i després va agafar el primer pont aeri del matí i una patrulla de la Policia Local de Mataró el va anar a buscar a l'aeroport per portar-lo ràpidament a l'església de Santa Maria. Tot va sortir rodó. Josep Ruiz va tornar a Madrid ahir mateix, per continuar amb les representacions del Madame Butterfly de Mario Gas al teatre madrileny.

04 de març 2002

Èxit de l'homenatge a Josep Canals i Pere Gonzàlez que omple la Sala Cabañes


TOT MATARÓ
4 març 2002

Èxit de l'homenatge a Josep Canals i Pere Gonzàlez que omple la Sala Cabañes
Dissabte passat va tenir lloc a la Sala Cabañes de Mataró l’acte d’homenatge als mestres Josep Canals i Pere Gonzàlez, en reconeixement als 40 anys dedicats a la música i concretament a la gestió de l’Escola de Música de Mataró, llavors filial del Conservatori Superior de Música del Liceu, ara Liceu Mataró. L’acte es va iniciar a les 7 de la tarda i va comptar amb la presència de nombroses autoritats de la ciutat com el Sr. Manuel Mas, alcalde de la ciutat, el Sr. Remigi Herrero, primer Tinent d’Alcalde i President del Patronat de Cultura i altres representants del consistori. També va comptar amb la presència de l’alcalde d’Argentona Antoni Soy, del director del Conservatori Superior de Música del Liceu, del President del Centre Catòlic, Sr. Claudi Uñó. Tots ells van coincidir en lloar la tasca duta a terme durant aquestes quatre dècades en pro de la música a la nostra ciutat així com el poder de convocatòria que havia tingut aquest merescut homenatge. La prova de l’estima que els tenen a la nostra ciutat va ser la gran quantitat de persones que van voler participar en l’homenatge aportant allò que saben fer millor: «fer música». En la gala hi van voler participar nombrosíssimes persones sorgides o vinculades a l’Escola de Música de diverses formes, tant com alumnes o professors de la mateixa. I es va poder comprovar com, malgrat la poca ajuda rebuda durant aquests 40 anys, l’escola de música ha estat un referent per a moltíssimes persones que gràcies a ella han portat a terme la seva afició, ja sigui professionalment o com a simple «hobbie». La gala magistralment presentada per Joan Vives i que va durar gairebé quatre hores va ser molt variada. A més a més de la participació de molts professors d’altres acadèmies de música de Mataró, formats a l’Escola de Música, que van actuar com a solistes o bé acompanyant als diversos cantants, cal destacar la presència de cantants i músics amb certa una trajectòria musical dins l’àmbit professional. Per citar-ne uns quants podríem anomenar Joan Gallemí, Jordi Comellas, Josep Fadó, Maria Josep Villaroya o Rosa Mateu. També va ser molt ben rebuda l’actuació del grup d’havaneres Mestre d’Aixa, -que va interpretar dues peces originals de Pere Gonzàlez-, així com de Pilar Adan, Enric Illana o Ernest Clariana. Després dels diversos parlaments de les autoritats, se’ls va obsequiar amb diversos regals i els dos homenatjats van dirigir unes sentides i emocionades paraules d’agraïment a tots els que d’una manera o altra van fer que la gala fos tot un èxit. Rosa Mateu va cloure l’acte amb la interpretació de la sardana de la sarsuela «Cançó d’amor i de guerra» juntament amb el cor de la Sala Cabañes, que va ser molt aplaudida. Tot plegat un gran èxit ...... Redacció

17 de febrer 2002

La història d'en Pellofa

el punt
17 de febrer de 2002

D.M.
Mataró El carnaval de Mataró es va recuperar el 1976, arran de la iniciativa d'un grup de persones del Foment Mataroní. En un principi, el grup celebrava només el Dijous llarder. En Pellofa va rebre el nom en una de les primeres aparicions públiques, ballant a la plaça de la Peixateria tot vestit de palla.L'any 1979 el carnaval va prendre més volada. El grup impulsor, la majoria del centre de Mataró, es va constituir com a Nou Gremi de la Carnestoltada, i en Pellofa va començar a dir-hi la seva durant els seus balls, carregant contra els polítics i les institucions locals. Es van iniciar tímides representacions per Dimecres de Cendra. L'Ajuntament es limitava a cedir la via pública i unes primeres subvencions per sufragar despeses.En Pellofa va desaparèixer a mitjan anys 80, tot i que se celebraven actes per Dijous Llarder i Dimecres de Cendra. L'any 1992 l'Ajuntament va decidir potenciar el carnaval a través del Patronat Municipal de Cultura. Va tornar en Pellofa. De la gent que quedava del nucli inicial de noves incorporacions, van sorgir grups petits que agafaven diverses parcel·les del carnaval, com el Gremi de les Set Setmanes i el de l'Enterrament. L'Ajuntament organitzava la rua de dissabte, i encarregava a gent de la Sala Cabañes i l'Aula de Teatre la representació d'en Pellofa. Una comissió del Patronat de Cultura decidia cada any a qui s'encarregava el pregó. El nom de l'autor quedava sempre anònim.L'any passat el Patronat va decidir fer canvis per intentar obrir el carnaval a gent i entitats d'arreu de la ciutat. Així, es va decidir que l'entitat guanyadora del concurs de disfresses fos, l'any següent, la que s'encarregués de representar en Pellofa i fer-ne el pregó. Va guanyar l'associació de veïns dels Molins, però hi va renunciar. El Patronat va buscar alguna entitat voluntària i va acceptar el repte la Hermandad La Armonía.

29 de gener 2002

Vidal i Gayolà, als Pastorets de Mataró.


EL PUNT
29 gener 2002

M.B. .
El president del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, Joan Vidal i Gayolà, va assistir diumenge a la representació dels Pastorets de Mataró, a la Sala Cabañes. El centre és un organisme adscrit al Departament de Cultura de la Generalitat que té com a finalitat promoure la recerca i l'estudi sobre la cultura popular i tradicional. Vidal i Gayolà va visitar l'escenari i les dependències del teatre durant els entreactes, i també va signar en el Llibre d'Honor de la Sala Cabañes. El president del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana era el primer cop que presenciava l'obra a Mataró. Segons fonts de l'organisme, es va sorprendre pel nivell tècnic i artístic de l'espectacle.

27 de gener 2002

Una tarda de diumenge al Teatre Monumental de Mataró

el punt
27 de gener de 2002

sense embuts

XEVI GALCERAN .

Teatre Monumental de Mataró. És diumenge a la tarda i toca cinema d'aquell que en diuen alternatiu. Fan una pel·lícula que ja s'ha pogut veure a Barcelona, Arenys de Munt, Canet, el Masnou per només posar uns exemples i, finalment, arriba a Mataró, la capital. Em poso a les primeres files perquè al Monumental el so és molt dolent. La pel·lícula fa mitja hora que hauria d'haver començat, però com que només se'ls ocorre fer una sessió, la cua del cinema arriba fins a un bar que havia estat de moda perquè hi anaven a fer campana els pijos de Valldemia. Mentre no comença la pel·lícula, m'entretinc mirant la gent que hi ha al cinema. Sempre són els mateixos. Sempre. És la gent del matarómataró i responen a un perfil semblant. Són mataronins, però la seva mare va preferir parir-los en una clínica de Barcelona. Van estudiar a Santa Anna, el GEM o l'Anxaneta. De petits van fer excursions amb el grup d'esplai El Sot o quatre xuts amb el Juventus AC. Els avis els van portar a la Sala Cabañes a veure els Pastorets. D'adolescents van emborratxar-se a les sessions de tarda de Nivell l'autèntic, el del carrer Tetuan . Ara són arquitectes, mestres, economistes, representants, gerents de l'empresa del pare o funcionaris. Per a ells, la festa de Les Santes és el període més esperat de l'any. De fet, es poden passar les quatre hores que dura el ball de festa major parlant sense parar davant de la barra, amb la música de fons. Quan han de comprar un llibre van a la Robafaves; quan volen un compacte, a Track; si els ve de gust un granissat de llimona s'arriben a can Graupera i si tenen ganes de menjar una pizza, cap a can Lluís; quan tenen ganes de marxa comencen al Clap i, si van molt torrats, acaben a Privat. La majoria són socis de la piscina de baix a mar; molts formen part de la colla castellera dels Capgrossos alguns només per lligar ; a l'agost se'n van quinze dies a l'Índia o al Marroc; el seu somni es viure en un dúplex al nucli antic de Mataró... Silenci, els llums del Monumental s'apaguen. Comença una història, una altra història.


26 de gener 2002

L'enderroc del local del Camí Ral obre el camí per a la fundació cooperativista de Mataró


el punt
26 de gener de 2002

L'Ajuntament i els hereus de les cooperatives obreres preparen una gestió conjunta del seu patrimoni
DAVID MARÍN .
Mataró Una empresa d'enderrocs va començar ahir a tirar a terra la casa que la Unió de Cooperadors tenia al Camí Ral de Mataró, davant de l'escola Anxaneta. Va arribar a ser la seu central del col·lectiu cooperativista, fins que el franquisme va expoliar els seus béns: en total, set finques repartides per la ciutat. L'enderroc és iniciativa de l'Ajuntament i servirà per obrir l'espai entre la futura plaça Can Xammar i el Camí Ral. El cost de l'operació immobiliària anirà destinat a la fundació que gestionarà pròximament el patrimoni cooperativista de Mataró, participada a parts iguals per cooperativistes i Ajuntament.
+ L'edifici dels cooperativistes del Camí Ral, ahir poc abans de començar l'enderroc. A la dreta, Xavier Vilert a l'interior. Foto: D.M. Entre la nostàlgia i els projectes de futur, membres de la Unió de Cooperadors de Mataró van visitar ahir al matí per última vegada l'edifici del Camí Ral. Es tracta d'una casa de cós que en el primer terç del segle XX va pertànyer a una cooperativa obrera i es va convertir en la seu central de l'agrupació de les cooperatives que va funcionar durant aquells anys. L'actual Unió de Cooperadors ha pres el relleu d'aquell moviment després del llarg parèntesi de la dictadura, tot i que amb una situció patrimonial ben complicada.Dels set edificis que tenia abans del franquisme, ara no en té cap estrictament en propietat. Dues finques van passar a mans de l'Aliança Mataronina el Cafè de Mar i una que tenia al carrer Montserrat, on ara s'aixeca un altre edifici . Una altra va quedar a mans del bisbat a través de la fundació Sagrada Famlía: el Cafè Nou situat davant de la Sala Cabañes, a la Riera. El moviment cooperativista el va ocupar fa anys i s'hi està de manera il·legal.Les altres quatre finques van ser adquirides per l'Ajuntament de Mataró arran de la represa democràtica, el 1979. Només una d'aquestes quatre finques es manté dreta: és l'edifici del carrer Menéndez, on funciona una cooperativa de joguines. Les altres tres són un solar al carrer Prat de la Riba, un altre solar al costat de la plaça de Cuba, on ara aparquen cotxes, i la finca del Camí Ral que ahir es va començar a enderrocar. Aquestes quatre finques són ara propietat de l'empresa municipal PUMSA.La fundació, a propPer ordenar aquest desgavell patrimonial fa anys que l'Ajuntament i la Unió de Cooperadors negocien la creació d'una fundació que el gestioni. El president de la Unió de Cooperadors, Xavier Vilert, creu que l'acord és a prop però que encara hi ha alguns detalls a negociar. En principi, la fundació es nodriria del patrimoni de les quatre finques de PUMSA. La representació serà paritària entre Ajuntament i cooperativistes. Les dues finques de l'Aliança Mataronina continuaran en mans d'aquesta mútua, tot i que han acostat posicions amb els cooperadors. El conflicte obert és el Cafè Nou, propietat del bisbat i ocupat pels cooperativistes.

25 de gener 2002

L'Escola de Música Liceu Mataró ofereix un concert

25 de gener de 2002
Mataró
Els alumnes de l'Escola de Música Liceu Mataró ofereixen demà dissabte un concert. L'audició, que començarà a 2/4 de 8 del vespre, es farà a La Saleta de l'escola, a la qual s'accedeix pel teatre de la Sala Cabañes.

24 de gener 2002

Fan teatre en anglès per a les escoles a la Sala Cabañes

24 de gener de 2002
Mataró
L'entitat Transeduca va començar ahir una campanya de teatre a les escoles presentant una comèdia amb anglès titulada Nobody's perfect. La primera representació es va fer ahir i se'n farà una altra dilluns que ve. L'espectacle és una comèdia juvenil que ironitza sobre els complexos dels joves i del món de la televisió. El programa educatiu que es presentarà al llarg del curs és per a diversos nivells escolars i està previst que hi assisteixin prop de 8.000 espectadors. Aquesta és la tercera obra que s'ha programat a Mataró. Fins a finals de maig hi haurà una adaptació de Don Quijote de la Mancha i per als més petits es presentarà La rateta que escombrava l'escaleta. Al març es farà una altra obra per a adolescents sota el títol Bon rotllo a les aules