07 de febrer 2003

Mataró ja ha venut 600 entrades d'«El somni d'una nit d'estiu» que es fa avui

el punt
7 febrer 2003

TERESA MÁRQUEZ . Mataró

La versió actualitzada d'El somni d'una nit d'estiu, de William Shakespeare, arriba aquesta nit al Monumental de Mataró i de la mà del televisiu Àngel Llàcer. Llàcer, que s'estrena com a director de teatre, condueix el muntatge de la jove companyia Parracs, nascuda el 1996 amb gent provinent de l'Aula de Teatre de Mataró i de l'Institut del Teatre. Precisament, la presència de dos actors mataronins a la peça -Montse Vellvehí i Albert Triola- ha estat incentiu afegit per al públic mataroní, que ja ha comprat més de 600 entrades per veure l'espectacle.El somni d'una nit d'estiu, que es podrà veure aquesta nit a la capital mataronina, està ambientada en els anys cinquanta perquè el públic se senti més proper als personatges, però els continguts del clàssic de Shakespeare es mantenen. Un dels encerts del muntatge és el plantejament d'un espai escènic de doble pla. Al pis superior de l'escenografia hi transcorren sobretot les escenes del món imaginari de les fades, mentre que la part de baix es destina a la realitat. Amb un sistema de politges, els actors pugen i baixen de la realitat a la fantasia i el sommni.Aquest és el cinquè espectacle del grup. Van debutar professionalment amb Parracs, de Brecht, i van continuar amb Preversions, de Jacques Prévert; Violació de límits, de Manuel de Pedrolo -amb direcció i dramatúrgia de Joan Castells, impulsor de la companyia-, i Antígona, d'Anouilh, amb direcció de Roberto Romei.

18 de gener 2003

Més sobre els Pastorets de Mataró


la crònica
MANUEL CUYÀS .
Un espectacle que funciona a la perfecció i que només amb uns petits retocs seria el més impressionant que es munta a Catalunya durant l'any

Els Pastorets de la Sala Cabañes de Mataró són, teatralment parlant, una cosa molt seriosa, un autèntic patrimoni cultural de la ciutat.


Fa unes setmanes vaig escriure en aquest mateix espai sobre els Pastorets de Mataró. Com deia llavors, el meu escrit era un resum de la conferència que vaig pronunciar a la biblioteca Pompeu Fabra per invitació dels amics de la Sala Cabañes. La veritat és que vaig fer la conferència sense haver vist feia poc l'obra. Com vaig dir al públic gentil que em va venir a escoltar, hi ha tres edats en la vida d'un home en què es van a veure els Pastorets: de petit, quan s'és pare jove i quan s'és avi. Al moment de fer aquesta afirmació vaig pensar que, com que jo ja havia passat els dos primers episodis i el tercer i últim el veig una mica lluny, em quedaven uns anys per tornar a visitar els Pastorets. No comptava amb dues nebodes, una de cinc anys i una altra de tres, que viuen a Barcelona i que de sobte un dia van descobrir les prestacions dominicals del seu oncle mataroní. És així com diumenge passat a la tarda, quinze dies després de la meva categòrica descripció cronològica, vaig anar a veure els Pastorets de la Sala Cabañes.Cuito a dir que em va semblar un espectacle extraordinari, molt millor que el de la meva època de petit o de pare jove. Abans d'entrar al teatre em pensava que les meves dues petites acompanyants no suportarien quietes les quatre hores de la representació. Em veia a mi mateix havent d'anar al bar tres i quatre vegades perquè quan no tindrien gana tindrien set i, si no, tindrien pipí. Fins i tot no m'havia fet gaires il·lusions d'arribar fins al final. Doncs bé, les dues criatures no solament es van mantenir assegudes tota l'estona amb els ulls ben oberts sinó que quan a les nou del vespre va baixar el teló per última vegada es van estranyar que l'obra s'hagués acabat tan de pressa. Aquesta crònica que vol ser un elogi dels actuals Pastorets que es representen a la Sala Cabañes podria acabar aquí mateix davant d'una demostració tan definitiva de la seva qualitat.Però algunes coses més haig de dir, algunes d'encara més elogioses i unes altres no tant per culpa segurament de la meva condició d'adult.Els Pastorets que jo vaig veure diumenge és un espectacle trepidant, un fenomen visual extraordinari que té un ritme molt bo i sostingut. Això és mèrit de la direcció i és mèrit d'un equip tècnic que en sap de cada mà i que és sempre al seu lloc. En Joan Abril, tècnic històric de la Sala Cabañes i des de fa uns anys tècnic del Teatre Monumental, m'havia explicat més d'un cop la dificultat d'il·luminar escenes amb decorats de paper com els dels Pastorets. La principal dificultat és aconseguir que els actors no projectin l'ombra sobre el paper ja que seria tant com projectar-la sobre una escena que representa una muntanya o sobre el cel, cosa que aniria contra la il·lusió de profunditat dels decorats. Doncs bé, aquesta dificilíssima i avui perduda especialitat a la Sala Cabañes la dominen més que ningú. Funciona la il·luminació, funcionen les entrades i sortides dels actors, funcionen la música i els cors, funcionen amb precisió matemàtica tots els trucs i tots els efectes especials de sofre, foc i fum i àngels voladors i llunes que fan l'ullet. Fins i tot funciona el sorteig que es fa en una mitja part. Sembla que Antoni Blanch no hagi fet altra cosa a la seva vida que organitzar sorteigs.El punt flac dels Pastorets, dels actuals Pastorets, es troba en la interpretació. Tret dels grans duos del dimoni gros i l'àngel de l'espasa, la majoria dels altres personatges no tenen prou força ni relleu per culpa d'uns actors amb bona voluntat però poca entrega i amb uns problemes de dicció que fan difícil entendre el text. Els actors que interpreten Jonàs i Mataties s'esforcen però no treuen tot el joc que els personatges volen i permeten en algunes escenes clau. Amb més assajos d'actors, amb el reforç dramàtic d'escenes que ara passen desapercebudes, com la de la vara florida de sant Josep i amb l'eliminació de les bromes escatològiques i grolleres que no aporten res de bo a l'obra, els meus néts veurien uns Pastorets de Mataró que serien -i en realitat ja ho són- una de les obres més grans de totes les que es munten a Catalunya al llarg de l'any, entre les professionals i no professionals. Un autèntic patrimoni cultural.

31 de desembre 2002

El miracle dels Pastorets, 86 anys


el punt
31 desembre 2002

la crònica
MANUEL CUSACHS I CORREDOR .
Per la Sala Cabañes de Mataró s'hi han format molts d'actors i actrius, alguns dels quals han aconseguit una gran popularitat en l'escena catalana actual

+ Escena dels Pastorets que es representen a la Sala Cabañes de Mataró, corresponent a l'any 1949 i extreta del llibre Sala Cabañes. 75 anys. Foto: CABALLÉ.

Des de l'any 1916, cada any per les festes nadalenques, llevat dels tres de la Guerra Civil (1936-1939), a la Sala Cabañes, secció teatral del Centre Catòlic de Mataró, es produeix un «miracle»: la representació dels Pastorets a càrrec de centenars de persones. Són els de més fama de tot Catalunya. No eren els primers, però. L'any 1902 -fa doncs un segle- s'hi estrenà l'obra La glòria d'Israel o lo Salvador d'Egipte, de Salvador Llanas i Rabassa, director del Diari de Mataró.Per la Sala Cabañes s'hi han format dotzenes i dotzenes d'actors, alguns dels quals han arribat a aconseguir una enorme popularitat en l'escena catalana actual. Només cal dir noms com Amadeu Casanovas (cantant d'òpera), Xavier Ubach (ràdio i televisió), Joan Pera, Jordi Bosch, Boris Ruiz, Maria Rovira (dansa), Roger Pera, Josep Ciudad (escenografia).El modest teatre més conegut popularment com la saleta, situat al primer pis del Centre Catòlic, seria el lloc on el dia de Nadal de l'any 1916 s'hi representava per primera vegada l'«hermós drama líric en un pròleg i tres actes, subdividit en catorze cuadros, original i en vers de l'inspirat autor» Ramon Pàmies titulat L'Estel de Nazareth. Eren temps d'accentuat conservadorisme eclesiàstic i el paper de la Mare de Déu seria interpretat per un home (això sí que era un sacrilegi!). En el repartiment d'aquells primers Pastorets -que marcarien una època que avui encara perdura- hi ha noms il·lustres com Sebastià Tarragó, que interpretava amb vigor el Dimoni Gros, un joveníssim Pere Peradejordi que ja va interpretar el Jehú, un paper del qual feia una creació i que l'acompanyaria durant molts anys.L'Enric Font feia un particularíssim Jonàs, i l'Artur Martí, en Mataties. Jaume Colomer i Martori -un altre històric- interpretava el tendre Benjamí. També hi havia un «Chor de pastors i ball de dimonis». Els decorats eren obra de Salvador Serra, que bo i que treballava de comptable a Can Gassol, dominava molt bé el dibuix, la pintura i l'aquarel·la. El succeiria, molts anys després, Josep Ciudad, que es jubilaria a TV3.El modest teatre, més conegut popularment com «la saleta», situat al primer pis del Centre Catòlic de Mataró, seria el lloc on el dia de Nadal de l'any 1916 s'hi representava per primera vegadaTot això en un teatre que era un cop de puny. I a partir de llavors, any rere any tenia lloc el «miracle». Setmanes abans de Nadal es feien els assajos. Es repassava el vestuari i l'atrezzo. Els músics i cantaires començaven a afinar les melodies fetes expressament per músics com Felip Vilaró, Enric Torra, mossèn Joan Fargas.El vestuari d'aquells inicis seria confeccionat per les obreres de la Coma. La part musical aniria a càrrec de mossèn Josep Molé, que donaria un nou impuls a l'Orfeó Mataroní. I diguem, finalment, que la part instrumental es reduïa al piano interpretat pel mestre Lluís Martí.I a l'any 1916 li va seguir el 1917, 1918, etcètera. I cada any l'èxit aniria in crescendo. I arribaria l'any en què l'escenari, la sala de butaques, quedava cada cop més petit. Fins que en un esforç admirable, el Círcol Catòlic d'Obrers decidí fer un nou teatre que seria inaugurat el 16 d'abril de 1933, Pasqua de Resurrecció, beneït pel Dr. Josep Samsó i Elias. És la sala actual. I s'imposà el nom de Sala Cabañes en homenatge al qui fou el seu president (1893-1916) i mecenes, l'Emili Cabañes i Rabassa, arquitecte i alcalde de Mataró.Avui, en rememorar els vuitanta-sis anys de representació de l'obra L'Estel de Nazareth, hom pot considerar com un «miracle» la seva supervivència. Tant pel que fa a l'entusiasme dels seus intèrprets i col·laboradors com per la fidelitat del públic que de tot Catalunya acudeix a emocionar-se.

30 de desembre 2002

TV Mataró grava el programa de Cap d'Any a la Sala Cabañes.


el punt
30 desembre 2002

TV Mataró grava el programa de Cap d'Any a la Sala Cabañes.

A.G. .

El programa No n'hi ha prou serà protagonista la nit de Cap d'Any a Televisió de Mataró. L'acte va comptar amb la presència de l'actor Jordi Díaz, conegut pel seu paper de Fede a la sèrie de TV3 El cor de la ciutat així com del cantant gironí Josmar. L'orquestra Girasol també es va encarregar d'amenitzar la vetllada, en què van assistir unes 350 persones. El programa gira entorn de la representació que es fa aquests dies dels Pastorets. Aquest és el primer programa de Cap d'Any que TV Mataró enregistra fora dels seus estudis.

21 de desembre 2002

La funció dels Pastorets


el punt
21 desembre 2002

MANUEL CUYÀS .

Tots els rondinaires que diuen que Nadal ja no és el que era i que s'ha convertit en una festa només consumista haurien d'anar a veure els Pastorets de Mataró

+ Els Pastorets de Mataró, basats en l'obra L'estel de Natzaret de Ramon Pàmias, van pel camí de celebrar el centenari fent ple a cada representació. Foto: EL PUNT.

Divendres passat, els amics de la Sala Cabañes em van convidar a fer una dissertació sobre els Pastorets, l'obra nadalenca que l'entitat del teatre de la Riera de Mataró representa des dels anys deu del segle passat. L'acte es va celebrar a la sala de conferències de la biblioteca Pompeu Fabra, lloc on aquell mateix dia s'inaugurava una petita exposició sobre l'obra.El que vaig dir en el meu parlament és allò que dic des de fa anys sobre les representacions dels Pastorets: que per mi són un misteri, el més gran misteri de Nadal. De Sant Esteve fins al mes de març, durant deu diumenges i dies festius seguits, una colla d'homes i dones, petits i grans, renuncia a les grans sobretaules nadalenques i hivernals i renuncia a contemplar els primers brots de la primavera per aixecar una obra de teatre que és l'obra de teatre més tendra de totes les que es fan al món. Els Pastorets mobilitzen una quantitat de gent extraordinària: actors, ballarins, il·luminadors, músics, maquilladors, modistes, maquinistes, taquillers, acomodadors... Tret dels músics, que cobren, tots els altres que es disfressen, aixequen i abaixen decorats, pengen focus o cusen els estrips de les túniques ho fan per exacte amor a l'art i amor al treball en equip ben fet. Si això no és un misteri, si això no és una cosa que no té explicació humana ni científica ja em diran vostès de què estem parlant.Però hi ha un misteri encara més gran, als Pastorets. Podria molt bé passar que tots aquests actors i músics i tècnics que deambulen i bufen i s'enfilen per l'escenari de la Sala Cabañes fessin tot això per divertir-se ells i els membres de les seves particulars famílies. No. Els Pastorets tenen un públic que cada dia de representació omple la Sala Cabañes fins al capdamunt. És un públic format per gent de Mataró, per gent de la comarca i per gent que nolieja un autobús a l'altra punta de Catalunya i travessa tot el país per venir a teatre a Mataró. L'obra que cada any atreu aquestcontingent de persones no és una estrena teatral, no és una revista ni una obra de tesi ni un musical de Broadway ni un espectacle amb gran aparell galàctic. És una obra que tothom se sap de memòria, que funciona amb decorats de paper, que té una lluna també de paper que fa l'ullet i treu la llengua i que té un dimoni amb cua i dues banyes clavades al cap que baixa a l'infern entre guspires que semblen de pedra foguera i l'olor del sofre comprat a unces a ca l'adroguer. La gent que es passa quatre i cinc hores clavada a les butaques contemplant tot això sense dicutir-ho gens després resulta que va al cine, mira un episodi qualsevol de La guerra de les galàxies i rondina si troba que es noten massa les maquetes i els trucs.Jo no sé si a vostès els passa el mateix. A mi em passa que cada dia començo a estar més tip i recremat d'aquestes persones que es prodiguen per Nadal i només per Nadal la principal missió de les quals consisteix a rondinar i dir que Nadal, les festes de Nadal, són una llauna. Aquestes persones troben que Nadal ja no és el que era perquè en comptes de regnar-hi l'amor fraternal universal i la companyonia hi circula la hipocresia més descordada i perquè, sobretot, s'ha convertit en la festa del consum, del comprar i el vendre i res més. El primer que va fer aquesta crítica al Nadal va fer gràcia, tot i que es va oblidar d'explicar-nos en quina època Nadal, l'idil·lic Nadal, va ser el que era. Els que han repetit les seves paraules després d'ell la veritat és que ja fan escudella i són el més semblant al rabadà i als que posen sistemàticament aigua al vi. Jo podria dir a aquests pesats que si no volen un Nadal consumista s'abstinguin de consumir i que si el volen de germanor facin el favor de somriure una mica, però els faré una altra recomanació. Que vagin a veure els Pastorets de Mataró. Si en surten amb les mateixes conviccions, és que són un cas sense remei. Ara: jo poso la mà al foc que la majoria arribarà a la conclusió que no tot està perdut i que encara existeix el Nadal de la companyonia, de les coses fetes a mà i a consciència que no es compren ni es venen perquè no tenen preu, de la innocència i del misteri que no té cap explicació ni falta que li fa.

18 de desembre 2002

«Escena» de Canal 33 enregistra a Mataró una entrevista amb l'actor Boris Ruiz


el punt
18 desembre 2002

TERESA MÁRQUEZ . Mataró

+ L'actor mataroní Boris Ruiz fa broma amb l'equip tècnic del programa «Escena». Foto: QUIM PUIG.

El conegut actor mataroní Boris Ruiz va ser ahir a Mataró per enregistrar una entrevista per a la nova temporada del programa Escena, que s'emet pel Canal 33. Ruiz va acompanyar l'equip tècnic pels espais més representatius de la ciutat que el va veure néixer i formar-se com a actor. «Pendrem imatges de Sala Cabañes, on vaig començar participant als Pastorets, i anirem fins al carrer Padró, on hi havia casa meva», va recordar Ruiz. L'equip tècnic el formaven Joan Borràs, tècnic d'àudio, i Jordi Cañigueral, operador.La conductora del programa, la periodista Anna Lafau, va explicar que l'entrevista amb Boris Ruiz pertany als nous capítols del programa, que actualment s'emet els dimarts a les 11 de la nit i els dissabtes a les 3 de la tarda. «Fem un retrat íntim de la vida dels nostres actors i els acompanyem pels espais que els són més propis», comenta Lafau. Escena va emetre ahir l'últim capítol de l'any i torna a partir del 13 de gener. «La primera de les entrevistes que es podrà veure serà a Sol Picó i la d'en Boris Ruiz encara no té data exacta d'emissió», assenyala Anna Lafau.

15 de desembre 2002

Una exposició fotogràfica repassa la història dels Pastorets a Mataró

el punt
15 desembre 2002

El director d'El Punt Catalunya, Manuel Cuyàs, va participar en la presentació
GERARD ARIÑO .

Mataró La biblioteca pública Pompeu Fabra va ser l'escenari divendres a la tarda de la presentació de l'exposició fotogràfica Els Pastorets de Mataró: una mirada a l'interior , que es podrà visitar en el mateix edifici de la biblioteca fins al 20 de gener. La presentació va anar a càrrec del regidor d'educació Sergi Bonamusa, la presidenta de la Sala Cabañes, Immaculada Llorens, i el president d'El Punt Catalunya, Manuel Cuyàs. La mostra reuneix 113 fotografies de diverses èpoques.Una dona observa un dels plafons de l'exposició, que es pot visitar fins el pròxim 20 de gener.«Es tracta d'una exposició que reflecteix un espectacle viu, un espectacle en què participa gent que no s'hi dedica de manera professional, però que hi posa molta il·lusió », va explicar divendres la presidenta de la Sala Cabañes, Immaculada Llorens. I és que la mostra fa una repassada a la història d'aquesta obra teatral a Mataró i s'hi poden trobar imatges de totes les èpoques, des dels primers actors que van fer de Jonàs i Mataties, durant els anys 20, fins a instantànies de les funcions del darrers anys. Són 113 fotografies que estan dividides per escenes i que han estat recuperades en gran part de l'arxiu de la Sala Cabañes. En la presentació de divendres hi va intervenir el director d'El Punt Catalunya, Manuel Cuyàs, que va explicar que, per a ell, els Pastorets de Mataró formen part d'un misteri del qual no en vol treure l'entrellat. Un misteri que fa que cada any per aquestes dates Mataró es mobilitzi per anar a veure l'obra i en quedi totalment meravellat tot i no tractar-se d'una obra amb gaires mitjans. Cuyàs va concloure fent una invitació a tots aquells que tenen una visió negativa del Nadal: «Els que veuen el Nadal com una festa consumista i hipòcrita, que vagin a veure els Pastorets de Mataró. Si surten amb la mateixa visió del Nadal, no hi ha res a fer.» Durant l'acte també hi van haver paraules de reconeixement per als actors i tècnics que participen de manera altruista, així com per a la Sala Cabañes, on es representa any rere any.A més de l'exposició, els més petits podran participar en dos tallers, un de titelles i un altre de maquillatge, que es faran dimarts que ve i el 7 de gener respectivament.

12 de desembre 2002

Debat a Mataró sobre la llei de qualitat de l'ensenyament

el punt
12 desembre 2002

F.S. . Mataró

El col·lectiu de centres privats i concertats i llars d'infants de Mataró ha convocat avui una taula rodona sobre la llei de qualitat de l'ensenyament que impulsa el govern espanyol. En la xerrada, que serà moderada per Ramon Salicrú, hi seran presents Antoni Arasanz i Francesc Colomé, membres del consell escolar de Catalunya; Francesc Riu, secretari general de l'Escola Cristiana de Catalunya; i Pere Solà, regidor de CiU a Mataró i director general d'Ordenació i Innovació Educativa de la Generalitat. L'acte se celebrarà a partir de dos quarts de nou del vespre a la Sala Cabañes de Mataró.

10 de desembre 2002

Aclariment Content de Josep Fradera i Soler

el punt
10 desembre 2002

Aclariment Content del comentari que publicàreu dijous passat sobre la lectura que es va fer al Teatre Monumental, de la meva obra Mataró 1708. Proveïdor de la Reial Casa . Però us escric per fer-hi una objecció. L'al·lusió a la no-assistència de personalitats polítiques és inexacta. Hi assistí el tinent d'alcalde i regidor de Cultura i si es refereix al senyor alcalde haig de dir que aquesta autoritat, uns dies abans de la representació, em va participar personalment que seria fora de Mataró i que sentia molt no poder assistir-hi. Després es va interessar per com havia anat la representació i que ell ja en tenia bones referències. Aprofito l'ocasió per donar les gràcies a la Sala Cabañes i al Patronat Municipal de Cultura. El lector escriuJOSEP FRADERA I SOLER. Mataró. .

14 de novembre 2002

El tenor mataroní Josep Fadó marxa a Rússia per interpretar el protagonista de l'òpera «Carmen»


el punt
14 novembre 2002

TERESA MÁRQUEZ . Mataró El tenor mataroní Josep Fadó ha estat convidat a participar en el Festival Internacional Alexander Mijailow. L'acte se celebra al teatre estatal de Txuvastxia de la capital russa a finals d'aquest mes. Fadó interpretarà per primera vegada el paper protagonista masculí de l'òpera Carmen, de Bizet. «És una gran oportunitat perquè es tracta d'una producció pròpia amb cantants convidats. Marxarem entre el 24 i el 25 per poder assajar uns dies abans de l'estrena el dia 29», comenta el tenor. A Fadó el paper de Don José no li és desconegut perquè ja l'havia interpretat en dues ocasions, però en versió concert. «Representa un repte important per a la meva carrera, però el fet de conèixer la partitura m'ha ajudat molt en la preparació del personatge per a l'escenificació», assenyala l'artista.Posteriorment a l'estrena de Carmen, el dia 1 de desembre es farà un concert al mateix teatre amb la participació dels membres de la companyia.L'agenda de Josep Fadó, però, no s'acaba aquí. El 18 de desembre estrena un concert al Foyer del Liceu coicidint amb la representació de Don Giovani, de Calixto Bieito. El concert porta per títol Els altres Don Joan i recull peces d'autors diferents que han compost obres on el protagonista era Don Joan

01 de novembre 2002

El Fantasma de la Ópera: Un mito en Madrid

1 novembre de 2002
El Fantasma de la Ópera:Un mito en Madrid
Por María del Mar Gallego García. Profesora de Lengua Extranjera.

“Diseño tus alascon cada canción,y ve como me pagas,me dejas y me engañas.Él tenía que amartecuando te escuchó...¡Sufrirás haber negado hoylo que el Fantasma requirió!”.
Una temporada más el Teatro madrileño Lope de Vega brilla con una producción original de Cameron Mackintosh, uno de los musicales más renombrados de la historia, que en esta ocasión viaja a Madrid; nos referimos a la obra “El Fantasma de la Ópera”.
La idea original de realizar un musical basado en “El Fantasma de la Ópera”, surgió de Cameron Mackintosh y Andrew Lloyd Webber, dos amigos y colaboradores que comenzaron visionando la película muda original de Chaney y posteriormente la versión de Claude Raines, pero al no cubrir sus expectativas, se inspiraron en la novela Le Fantôme de L´Opéra de Leroux.
Tras esta genial idea, la música comenzó a tomar matices. “La partitura de El Fantasma de la Ópera incluirá tanto música ya creada como original”, comentó Mackintosh en una breve nota de prensa en 1984, cuya premisa era utilizar piezas clásicas y crear sólo fragmentos. Un año más tarde, Webber decidió presentar lo que sería el borrador del primer acto a varios conocidos suyos, creando un pequeño teatro para cien personas en el jardín de su casa. Animado por la brillante recepción y acogida que suscitó esta puesta en escena, decidieron dedicarle tiempo y esfuerzo a este proyecto. Y es así como, la producción original comenzó sus ensayos el 18 de Agosto de 1986 en Londres, bajo la dirección de Hal Prince y la coreografía de Gillian Lynne, quienes consiguieron reunir un elenco de actores maravilloso. Tras varias semanas de frenética locura, El Fantasma de la Ópera se estrenó el 9 de Octubre de 1986 en el Her Majesty´s Theatre de Londres, convirtiéndose en uno de los musicales londinenses de más éxito, éxito que conseguiría igualmente en Broadway 18 meses más tarde.
La historia nos hace viajar a la ciudad de la Luz, al Teatro de la Ópera de París, donde la conjugación de sus elementos, dan lugar a las canciones que son el alma de este musical. La música interpretada está dirigida por Andrew Lloyd Webber. Entre el Equipo Creativo debemos destacar: la dirección de Harold Prince, la coreografía original de Gillian Lynne, el diseño de audio de Martin Levan, la producción de Cameron Mackintosh, entre otros.
El argumento de la misma es mundialmente conocido: La Opera de París. Arriba, el majestuoso e imponente santuario diseñado por Charles Garnier en el siglo XIX; música que fluye suave sobre el escenario; elegancia y lujo que penden del cortinaje; talento cotizado en millones de francos en cada diva; especialmente en una de ellas, de cuna humilde pero de voz prodigiosa; su encanto pronto habrá de desatar una serie de acontecimientos terribles por los que la Casa de la Ópera se volvería espectralmente famosa; ella, la dulce Christine. Abajo, en los sótanos, un laberinto húmedo de oscuridad; el silencio enmarañado en los muros, la soledad escurriéndose por los sótanos hasta el lago subterráneo; allí entre las sombras vive un hombre tachado de monstruo, ocultando su rostro por la sombra. Jamás tocado por otra mujer que no fuera su madre, Erik está a punto de enamorarse. Erik, mejor conocido en la superficie como El Fantasma de la Opera.
Todo comienza en una subasta celebrada en el célebre Teatro de la Ópera de París, donde Raoul, Vizconde de Chagny, ofrece una suma por una extraña caja de música...
Aparecen los restos de una lámpara de araña y nos remontamos a la juventud de Raoul, cuando dicha lámpara pendía esplendorosa en la cúpula del Teatro de la Ópera. Se están realizando los ensayos de una nueva obra...
Lefévre, el empresario del grandioso Teatro, ha decidido retirarse y da lugar a la presentación de los nuevos empresarios que continuarán su labor, André y Firmin. El primero procede a pedirle a la prima donna, Carlotta, que cante, pero un telón cae repentinamente y casi la mata, abandonando por esta circunstancia la obra... Corren los rumores que el accidente fue obra de El Fantasma.
Erik es un hombre deforme que vive en los sótanos de la Opera de París; los ruidos que produce por las noches y algunas apariciones esporádicas le han ganado la fama de un fantasma. Cuando Christine Daeé llega con sueños de convertirse en cantante, él se enamora perdidamente. Oculto detrás de una máscara logra entablar una relación (descrita de distintas formas en cada versión). Erik le enseñará entonces las artes de la ópera y el canto, formándose así un vínculo extraño y sui generis. Vínculo que se ve en peligro de ser roto, cuando un antiguo pretendiente de Christine llega a la Opera, el Conde de Chagny, despertándose entonces los instintos más básicos de Erik por defender lo que considera suyo y no se detendrá ante nada para conseguirlo.
Los nuevos empresarios se enteran que siguen ocurriendo accidentes, mientras Madame Giry, la maitresse de ballet, les entrega una nota del Fantasma en la que exige un salario y palco reservado en la ópera. Mientras tanto la hija de Madame Giry recomienda a su amiga y bailarina Christine Daaé para tomar el lugar de Carlotta. La muchacha ha estado tomando clases de canto, pero no puede o no quiere decir con quién... Todos sabemos que se trata de Erik, “El Fantasma de la Ópera”. Finalmente los empresarios le conceden una oportunidad a Christine con una audición, que se convierte en función. Desde uno de los palcos Raoul, mecenas del Teatro de la Ópera, manifiesta su entusiasmo por la nueva estrella.
La interpretación de Christine recibe la aprobación unánime y tras ser felicitada por Raoul en su camerino, aparece la figura del Fantasma detrás del espejo. Éste la conducirá a través de un laberinto en la oscuridad más allá del espejo, un laberinto secreto debajo del Teatro de la Ópera, con un lago y una guarida subterránea.
Allí, el Fantasma le explica que es un compositor y ella ha sido su inspiración. Christine entra en trance y a la mañana siguiente se despierta con el sonido de la caja de música. La muchacha consigue ver la cara deforme del Fantasma y éste accede a devolverla al mundo exterior.
En la obra se respira un aire de amor y melancolía; una profunda admiración por parte de Christine hacia Erik, el Fantasma, su mentor; y por otro lado, una atracción física emergida de un recuerdo de la infancia, hacia el Conde de Chagny. Se trata de una historia de misterio, como lo demanda su naturaleza, pero delicadamente envuelta por un romance que se ve, se vive, se siente. De esta forma este musical se convierte en una realización que explora maravillosamente los vericuetos emocionales del ser humano. El amor, los celos, el odio, la posesión, el sacrificio son analizados.
Tras bambalinas, los bailarines son sorprendidos por una extraña sombra que se mueve entre ellos. Buquet, el tramoyista, les cuenta a todos que él ha visto al "Fantasma". Un hombre sin rostro que vive en las profundidades del edificio de la Opera. Entre tanto la madre de Carlota, la Prima Donna del teatro, denuncia que ha recibido una carta de amenaza contra su hija. Habiendo sido reemplazada por Christine en la siguiente representación, es todo un éxito. Su enamorado, Raoul, la felicita y le ruega matrimonio, pero Christine dice que la Ópera siempre será su primer amor.
La presencia del Fantasma siguen manifestándose cuando el cuerpo de Buquet cae del telar del teatro con una cuerda atada al cuello. En medio del caos que se produce, Christine se refugia con Raoul en el techo del Teatro de la Ópera; deciden irse juntos esa noche.... Pero el Fantasma, que había salido de su escondite, ha escuchado todo y jura vengarse. Cuando Christine y el resto del elenco agradecen los aplausos del público, el Fantasma deja caer la gigantesca araña que presidía el Teatro sobre el público asistente...
En la versión madrileña de "El Fantasma de la Ópera”, el elenco está formado entre otros por: Luis Amando y Juan Carlos Barona (El Fantasma), Felicidad Farag y Julia Möller (Christine), Armando Pita (Raoul), Susana Casas (Carlotta)...
Las escenas y números musicales quedan distribuidos en un prólogo (Escenario de La Ópera de París, 1911) y dos actos (Obertura: París 1881 y “...Seis meses después”).
¿A qué se debe la magia de este musical? Tal vez a que en el texto original de Leroux, él mismo afirme que el Fantasma sí existió y precise con datos históricos verificables, el rapto de una cantante Christine Daaé y la desaparición misteriosa del Vizconde de Chagny. O quizás simplemente a que nos encanta escuchar una y otra vez, bajo distintas perspectivas, el relato fantástico de la bella y la bestia.
Lo que no cabe duda es que nos encontramos ante un magnífico musical, al que se le han otorgado premios, entre los que destacan: Premio Oliver, Evening Standard, Tony (con el premio al mejor Musical), Drama desks, Outer Critic Circle...
Esta obra se ha convertido con imaginación en teatro; en un espectáculo vivo que se ve en directo. De esta forma, el ritmo, el sonido, los diálogos, canciones y actuaciones recrean, en su conjunto, efectos cinematográficos. Este teatro de la Gran Vía se convierte en escenario para cantar, bailar y hacer realidad con parafernalia de teatro, la novela de Leroux . Los actores, con gran maestría y entusiasmo, cantaron, bailaron involucrándonos a todos los que estábamos allí presentes en este mito.

11 d’octubre 2002

‘El fantasma de la ópera’ resurge a diario en Madrid


11 octubre de 2002

El musical que ha triunfado durante años en Londres y Broadway, ‘El fantasma de la ópera’, ha llegado a la capital, derrochando espectacularidad, buena música y excelentes voces. Hemos hablado con su protagonista, Luis Amando
SARA MORENO
Durante años, los amantes del musical aprovechaban un viaje a Londres para ver El fantasma de la ópera. Era un clásico, con llenos absolutos noche tras noche. Pero ahora esto no hace falta porque lo tenemos en Madrid, en el Teatro Lope de Vega.
Son tres horas deslumbrantes, llenas de efectos especiales, donde los actores llevan en todo momento un vestuario muy glamouroso, con una música y unas canciones que ponen el vello de punta... y una historia que mantiene la tensión hasta el final.
El fantasma se desarrolla en un teatro muy famoso, el de la Opera de París. Se va a representar una nueva ópera cuando ocurre un accidente. Todo el mundo rumorea que es el fantasma quien lo ha provocado. ¿Qué fantasma? Porque nadie lo ha visto. Va a ser Christine, aspirante a protagonista del montaje, quien se encuentre con él.
El fantasma la lleva a una guarida subterránea y le dice que es un compositor y que tiene que triunfar porque, así, en cierta forma él también triunfará. Todo se complica cuando Christine se compromete con el vizconde Raoul. El fantasma se enfada y jura venganza. ¿Qué ocurrirá?
El escritor francés Gastón Leroux, gran amante del teatro, publicó en 1911 El fantasma de la ópera, basado en unos extraños acontecimientos que ocurrieron en el Teatro de la Opera de París a finales del siglo XIX.
En 1925, Hollywood explotó este argumento para hacer una película muda, de mucho éxito, y después se llevó al teatro. En los escenarios principales del mundo, es decir, en Londres y en Broadway, ha triunfado durante años, debido sobre todo a la excelente música y a los efectos especiales.
En Madrid tiene previsto permanecer al menos dos temporadas. De momento el público llena las butacas del teatro a diario. Y es que es difícil resistirse a la magia de uno de los mejores musicales que existen.
Más cosas
HORARIOS Y PRECIOS.
El fantasma de la ópera puede verse en el Teatro Lope de Vega, en la Gran Vía madrileña. Se representa de martes a jueves a las 20,30 horas; los viernes y sábados a las 18,00 y a las 22,00 horas y los domingos a las 19,00. Los lunes descansan. De martes a viernes (primera sesión) el precio es más reducido: oscila desde los 25 hasta los 57 euros. El resto de los días, los precios van de los 30 a los 63 euros. Hay precios especiales para grupos. El teléfono es el 91 758 20 60.
ACTORES.
Los protagonistas del musical son: Luis Amando que da vida al fantasma; Felicidad Farag es Christine; Armando Pita es Raoul y Susana Casas es Carlotta.
UN GRAN ESFUERZO. Para poner en marcha el espectáculo trabajan a diario 130 personas. En cada actuación hay 230 trajes y 22 cambios de escenas.
El tenor Luis Amando consigue el papel de su vida gracias al fantasma
Luis Amando llevaba soñando mucho tiempo con un papel como éste. Después de haber sido el galán de Los miserables, uno de los muleros de El hombre de la mancha y el criado del capitán Garfio en Peter Pan, ya le tocaba ser el protagonista absoluto. Y después de un exigente casting lo consiguió.
Luis luchaba por el papel de Raoul, “pero vieron que el color de mi voz daba perfectamente para hacer de fantasma, y me eligieron”, dice. “He conseguido el personaje que todo el mundo desea. Para mí, un apasionado del musical, esto es lo máximo y estoy muy contento”.
A sus 32 años, este tenor valenciano no lo ha tenido muy difícil porque su padre es músico, su madre cantante y sus tíos actores. “Pero tienes que tener una buena voz y luego estudiar canto y música, porque si no, no hay nada que hacer”. Luis empezó cantando por los pueblos valencianos con su grupo, “porque la mejor escuela es el escenario”.
Desde luego el trabajo que hace a diario Luis es digno de admiración, porque, antes de salir a escena, tiene que estar en maquillaje durante dos horas “y sales con el labio derecho de látex, que es incomodísimo para cantar”. El personaje del fantasma es “complicado porque tiene mucho registro vocal”, por lo que termina bastante cansado, pero “duermo durante muchas horas, que es lo más importante para la voz, y ya está”.
En su tiempo libre, “me marcho por ahí, a visitar sitios, porque tenemos en España lugares maravillosos”. Si se queda en Madrid, aprovecha para ir al cine o ver películas tranquilamente en su casa. Dejamos a Luis porque en unas horas estará paseándose por el Teatro Lope de Vega, deleitando al público con su excelente voz.

25 de setembre 2002

Un feliz comienzo

www.elmundo.es
25 de setembre de 2002

IOLANDA G. MADARIAGA

Autor: William Shakespeare.Traducción: Salvador Oliva. Dirección: Angel Llàcer. Escenografía: Paco Azorín. Música: Joan Alavedra.Vestuario: Antonio Belart. Iluminación: Mark Neumann/Paco Azorín. Intérpretes: Oscar Muñoz, Ivan Benet, Judit Farrés, Albert Triola, Joan Carreras/Joan Negrié, Montse Vellvehí, Clara Segura, Gavina Sastre, Màrcia Cisteró, Jacob Torres, Raimon Molins, David Parras y Dan Posen.Compañía: Parracs. Producción: Cía. Parracs, Centre Cultural Sant Cugat y Azorín, Serveis Escènics. Escenario: Teatre Borràs.Fecha de estreno: 16 de septiembre.

****
BARCELONA.-Tras su presentación en la Fira de Tàrrega y unas cuantas funciones previas, llega de nuevo a la cartelera barcelonesa una de las más grandes comedias de la historia del teatro.

A Midsummer-Night's Dream (Sueño de una noche de verano) es una disparatada comedia de enredos amorosos en la que los personajes humanos conviven con una serie de seres fantásticos de diversa procedencia. Shakespeare concentró en una sola noche mágica un sinfín de fantasías que toman como pretexto las vicisitudes de cuatro enamorados que se adentran en las profundidades de un bosque habitado por hadas, duendes y dioses, y visitado por unos improvisados actores.

Shakespeare parece dejar en total libertad a sus criaturas en la boscosa espesura de los sentimientos con el objeto de mostrar la vanidad humana y la fragilidad de sus afectos desde una tierna sonrisa. Una obra de esta naturaleza es, sin duda, un caramelo para cualquier creador. Una de esas obras incombustibles con la que es difícil equivocarse.

De la mano de una respetuosa y eficaz traducción de Salvador Oliva, Angel Llàcer se lanza a la aventura de la dirección por la puerta grande. Se rodea de un equipo artístico de demostrada solvencia en el que destaca el trabajo escenográfico de Paco Azorín y la música de Joan Alavedra. Azorín recrea el particular bosque de la comedia en dos niveles superpuestos que corresponden también a dos planos de representación. Aprovecha el desnivel ante el proscenio para el juego, tan caro a Shakespeare, del teatro dentro del teatro. Pero es en la introducción de la música donde Llàcer muestra un gran destello de inteligencia escénica: los artesanos/actores del original son aquí miembros de la banda municipal de música.

Explotando la doble faceta interpretativa de algunos miembros del elenco, consigue amplificar la comicidad del montaje y ofrecer el valor añadido de la música en directo, una música sencilla y adecuada a la concepción de la puesta en escena.
En un tono de farsa, los jóvenes actores de la cada vez más sólida compañía Parracs muestran una gran pericia interpretativa. Aunque quizás sea necesario canalizar alguna energía desbocada, lo cierto es que el conjunto funciona muy bien. Vale la pena acercarse al Borràs para comprobarlo: se puede disfrutar de una buena versión de una gran comedia