“¿És possible, mare, que algú et pegui així de
fort, realment fort, i que no et faci gens de mal?”, pregunta la Louise en el
musical Carousel. “És possible, estimada”, li respon. Frases com aquesta,
inscrita en un dels musicals més importants de la història, van reobrir dins el
Festival Grec el debat sobre com s’han d’abordar les adaptacions dels clàssics
que han quedat desfasats pel seu sexisme. A les xarxes hi havia espectadors que
es demanaven si és pertinent avui representar Carousel, una obra de Richard
Rodgers i Oscar Hammerstein datada del 1945 que defensa uns estereotips caducs
i justifica la violència masclista.
El problema no és nou ni local, esclar, i
també afecta la diversitat sexual, ètnica o racial. El New York Times
plantejava aquest debat al febrer quan a Broadway coincidien en cartell quatre
musicals amb arguments anacrònics: Carousel; My fair lady; Kiss me, Kate i
Pretty woman. Què s’ha de fer amb els clàssics que discriminen la dona? ¿No
s’haurien de programar? ¿S’haurien de versionar sempre? ¿Com coneixerem llavors
el patrimoni?
Daniel Anglès, director de la que haurà sigut
la primera adaptació al català de Carousel, planteja un condicionant previ
crucial: l’obra no es podia versionar perquè no és de dret universal (això
passa al cap de 80 anys de l’estrena) i la fundació de Rodgers i Hammerstein no
autoritza “ni canviar-ne una coma”. L’única opció possible, per tant, era no
fer-la. Anglès atribueix part de la polèmica al desconeixement que hi ha del
gènere i els seus clàssics:“És no entendre la dimensió de la peça dins del
gènere”, diu, comparant-lo amb l’estrena del primer Tennessee Williams en
català. Alhora és conscient que era un material sensible: “La funció explica una
manera d’enfrontar-se a això [la violència masclista] que encara passa avui. Es
pot traslladar el text a una situació contemporània i és creïble. Per mi,
ensenyar-ho dalt de l’escenari no vol dir donar-ho per vàlid. A més, és evident
que la reacció d’ella vista avui és aberrant, no és un missatge subtil que pot
adoctrinar sense que te n’adonis. Si el que produeix al públic és rebuig i
indignació, això és el que ha de fer el teatre, fer-nos pensar”.
Versionar un text, fins on?
Cada nova posada en escena ja implica una tria
ideològica. Un cop escollit un títol i descartats tota la resta, el dilema és
com i en quin grau es fa compatible la preservació del cànon i l’actualització
dels clàssics amb noves lectures. “No té cap sentit preservar el patrimoni com en
un frigorífic o amb una mirada museogràfica. Però per altra banda necessitem
tenir una mirada crítica sobre la nostra tradició per plantejar-nos qui hem
sigut, com hem viscut, quins valors hem celebrat, què acceptem i què qüestionem
del que hem heretat”, exposa la directora Carlota Subirós. S’han de conèixer
els clàssics fins i tot per poder distanciar-se’n, perquè no es tracta de
reescriure la història. “S’ha de trobar l’equilibri. Es pot fer una analogia
amb el propi passat: necessites encarar-te amb el teu passat, saber d’on vens
-com a persona i com a societat- i alhora tenir una relació crítica amb això
que no pot ser ni destructiva ni acrítica”, exemplifica.
La realitat és que molt poques vegades es
manté literalment l’original. Ni que sigui per escurçar-lo o adaptar-ne la
llengua, es versiona per fer-lo digerible per a la nova audiència. Perquè cal
no oblidar que els autors clàssics escrivien per als seus contemporanis, de
manera que l’adaptació seria el més fidel a la pretensió de l’autor. “No es tracta
de deixar de fer clàssics sinó de «preservar-ne la flama i no venerar les
cendres», és a dir, de mantenir el que hi bat a dins. El clàssic sempre hi
serà. Si algú vol llegir-se l’original, que ho faci. Però quan aixeques una
versió intentes que vulgui dir coses en el món d’avui, sense tenir en compte el
context original”, opina el director Pau Carrió, que va adaptar fa dos anys
L’hostalera de Carlo Goldoni, de la qual va canviar fins i tot el final per
matisar la visió de la dona interessada i objecte de desig.
Hi coincideixen la majoria de dramaturgs: els
clàssics s’han de poder reescriure amb llibertat si se’n manté l’esperit. “Hem
de tenir menys por de tocar-los, i alhora els hem de tenir tot el respecte”,
apunta la dramaturga Anna Maria Ricart, adaptadora de Fuenteovejuna i Jane
Eyre. “Si són clàssics és perquè toquen temes que ens preocupen ara, per això
són universals. Però la relació dels personatges no és essencial, és un reflex
de la societat d’aquella època. Crec que, ja que fem adaptacions per altres
motius, com la durada, hem de fixar-nos en els temes de gènere, reflexionar-hi.
Fins ara no es feia perquè es trobava acceptable o normal”, lamenta Ricart.
Eva Espasa, professora de traducció de la
Universitat de Vic i especialista en gènere, també creu que s’ha de “buscar la
fórmula, subtil o no, per presentar una visió crítica dels textos sense
higienitzar-los ni carregar-se’ls”. Ella és una fèrria defensora de
l’adaptació: “El fet de representar-lo ja suposa tocar-lo i, si hi ha qüestions
d’ideologia que han canviat, trobo que cal intervenir-hi. Hi ha maneres de
qüestionar un text sense tocar-ne ni una coma, si hi ha problemes de copyright.
Però has de buscar un cert distanciament perquè si no pot equivaler a
aprovar-ho”, diu.
El dramaturg Guillem Clua també és taxatiu:
“Picasso va reinterpretar Las Meninas des del cubisme: això és interessant,
perquè parla del seu temps i genera nous punts de vista. No vol dir que cremi
el quadre de Velázquez ni elimini els clàssics. Jo no cremo res, però crec que
les visions contemporànies han d’anar més enllà d’un maquillatge en la posada
en escena. S’ha de reinterpretar tot”, defensa el responsable de versionar la
sarsuela La revoltosa, que va adaptar precisament posant en primer pla el
conflicte de gènere. Carlota Subirós va adaptar dos textos d’Àngel Guimerà per
al Teatre Nacional i, curiosament, en l’obra més coneguda, Maria Rosa, va
intervenir més en l’estètica, mentre que va ser més “lliure i decidida” a
l’hora d’abordar la dramatúrgia de Sol solet, per a la qual va crear un
repartiment paritari. Tot i això, tampoc creu que s’hagin de convertir totes
les obres “en un joc sobre aquest fet”.
La realitat i la correcció política
“Ens correspon fer un exercici de presa de
consciència. La manera com ho traduïm en cada muntatge és imprevisible”, afirma
Subirós. Carrió hi coincideix: “Hi ha moltes possibilitats i les hem d’anar
provant, però el que és segur és que ho hem de tenir present: he de saber on
soc i què trobo just o no. Ara bé, si optem per fer desaparèixer el masclisme
dels clàssics i fer personatges fantàstics i respectuosos, tampoc ens estarem
referint al món actual”. “A mi m’espanta profundament decidir que no volem que
cap comportament que ens sembli moralment reprovable es vegi dalt d’un
escenari. Si comencem a eliminar textos, on és la línia? Romeu i Julieta
glorifica el suïcidi adolescent per amor; per tant, no la farem? ¿Despenjarem
dels museus els quadres on hi ha situacions intolerables? ¿Prohibirem Set
núvies per a set germans?”, es pregunta Daniel Anglès.
El director David Selvas respon a la pregunta:
“El límit és que no ens puguem permetre personatges i situacions reals. La
ficció posa en marxa uns mons i la complexitat passa per tocar certs límits.
Aquí entra el teu criteri per decidir si dones el teu punt de vista sobre això
o no expliques certes històries perquè creuen els límits. Justificar agressions
crec que és un límit”, afirma Selvas, que ha posat en escena versions de Don
Joan de Molière i La importància de ser Frank d’Oscar Wilde.
¿Fins a quin punt es pot intervenir en un text
sense trair l’autor? “Quan aportes una visió que no existia en l’obra, com un
concepte de gènere, no existeix la traïció”, defensa Clua. Ell, però, rebutja
que s’apliqui cap tipus de censura o que es facin llistes negres. “No s’ha de
fer una versió censurada perquè no hi ha un discurs actual més vàlid respecte
als anteriors. Hi ha parts del repertori que són indagacions en les parts més
fosques de l’ànima i de la cultura -reflexiona Subirós-. I tampoc hi ha una lectura
blanca, neta i correcta per a totes les sensibilitats contemporànies”.
Un canvi que és ràpid i global
El debat és complex i molt present en el dia a
dia dels artistes. “No tinc cap solució, ni cap de les que m’imagino em
satisfà. Pots blanquejar el text agafant el personatge sexista i canviant-lo,
però s’ha d’anar més enllà. Estem acostumats que els personatges masculins
poden fer de tot, poden ser el fill de puta més gran i ser un protagonista,
poden ensenyar les cares bones i les contradiccions. La gran lluita és
incorporar aquesta complexitat a tots els personatges”, diu Pau Carrió. “En la
immensa part del repertori dramàtic occidental com a màxim les obres tenen dues
dones, una de jove i una de gran, la donzella-princesa i la dida-mare-madrastra,
i en canvi hi ha desenes d’homes amb papers grans i petits”, explica Subirós.
Si es pretén fer un canvi profund i amb
conseqüències reals, equival a “trasbalsar-ho tot”, diu la dramaturga,
“començant per quanta feina tenen actrius i actors i quins rols socials es
perpetuen i acabant per fins a quin punt la immensa part del repertori està
escrit per homes i des d’una cultura patriarcal, i quin sentit té modificar
aquestes peces o si val més la pena fer-ne unes altres”. Això és el que defensa
Daniel Anglès: “Necessitem autors d’avui que reflecteixin el nostre
posicionament i el nostre pensament avui”. Clua ho veu com una oportunitat:
“Això és gasolina per al teatre: de cop i volta tens un prisma que abans ni ens
plantejàvem que és real, que és al carrer i afecta les nostres vides a tants
nivells que ha de ser al teatre. I si una obra no té això, és que no és
d’aquest temps”. “Hem de buscar històries de dona i crear un paradigma nou”,
defensa Selvas. Carrió creu que és urgent “rebuscar clàssics femenins ocults”.
El paradigma està canviant tan ràpidament que
Carrió dubta de com encararia avui L’hostalera i Selvas fins i tot es planteja
si posaria en escena Don Joan. Tots dos coincideixen que un títol que avui és
implantejable és L’amansiment de l’harpia de Shakespeare. “Hi ha obres que no
cal muntar perquè la tesi de base la rebutgem. Però crec que ens hi hem de
trobar i decidir lliurement”, diu Carrió. La llibertat creativa és insubornable
però també cal tenir present el poder que té l’art: “Tenim una responsablitat
increïble de qüestionar cada dia quina imatge del món estem posant en escena,
quins somnis compartim, quins valors celebrem i quins qüestionem”, diu Carlora
Subirós.
Publicat per
Laura Serra
Barcelona
11/08/2018
https://www.ara.cat/cultura/Classics-masclistes-adaptar-los-aquesta-questio-teatre_0_2068593161.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada