08 d’octubre 2020

Un sacrificat cant al nou públic, però sense ell

 


L’aventura d’encarregar 10 textos garanteix un mostrari heterogeni

Cons­truir-se una sofis­ti­cada torre d’ivori no fa més atrac­tiu un mun­tatge al públic a qui vol revo­lu­ci­o­nar. Deca­meró és un home­natge a Paso­lini que volia fer refle­xi­o­nar els intel·lec­tu­als, però sobre­tot les per­so­nes que en que­da­ven al marge: que desen­vo­lu­pes­sin un espe­rit crític. Com el des­a­pa­re­gut i esti­mat Quino, Paso­lini qüesti­o­nava el poder. L’italià, hete­ro­dox, esco­pia con­tra­dic­ci­ons i amar­gava tot­hom, i pot­ser per això encara avui no es vol resol­dre el seu assas­si­nat. La pro­posta que obre el curs al TNC, en rea­li­tat, no resol l’accés del tea­tre als ciu­ta­dans que tran­si­ten al metro. En fan un cant ben inten­ci­o­nat però sabent del cert que no hi acce­di­ran.
L’aven­tura del TNC d’encar­re­gar 10 tex­tos per fer 10 monòleg dife­rents, per força, havia de ser un mos­trari molt ampli, hete­ro­geni. Tot i que el punt de par­tida fos Paso­lini i la revisió que ell va fer del Deca­meró de Boc­cac­cio, encar­re­gar tex­tos (i no fer-ne dra­matúrgia) con­vida al fet que tot­hom campi per lliure. La vari­e­tat que es demana a pla­tea sí que s’acon­se­gueix a escena, això sí... En aquest sen­tit,Deca­meró té un aire de càpsu­les de micro­te­a­tre situ­a­des en un espai amb gran capa­ci­tat tècnica. La radi­ca­li­tat de Paso­lini porta a la bui­dor escènica, infal·lible si es té un bon joc de llums, attrezzo i ves­tu­ari, com és el cas. La peça acla­para l’espec­ta­dor perquè cada auto­ria (i direcció i inter­pre­tació) rema cap al seu cos­tat. L’ordre que ha pro­pi­ciat Albert Arri­bas es con­ver­teix en una mena de diàleg de mane­res de mirar un món més aviat injust, cruel i des­me­mo­riat. Que aspira a sobre­viure, mal­grat tot.
Paso­lini és una mena d’autor maleït molt esti­mat pels artis­tes cata­lans. El mateix Albertí en va fer una adap­tació a l’Espai Lliure, el 2005 (PPP); Àlex Rigola va arren­car el seu model de tea­tre dins d’una caixa amb un monòleg, Who is me?,i La Vero­nal en va fer una core­o­gra­fia Bologna: Paso­lini embor­rat­xant-se de text. Si Davide Car­ne­vali exposa l’evi­dent en l’arren­cada, Najat El Hachmi en fa una altra dolo­rosa pro­clama: Cata­lu­nya no “acull”, sinó que amb prou fei­nes “recull”, sovint qüesti­o­nant si calen tan­tes aju­des per als vul­ne­ra­bles. Cris­tina Mora­les tensa les con­tra­dic­ci­ons amb una mosso d’esqua­dra que parla en cas­tellà amb una bou­tade que deixa clars els pri­vi­le­gis d’apar­car on vul­guin dels de la Brimo i la seva carac­terística de bave­jar més del compte, quan repar­tei­xen lle­nya.
Més ete­ris són tex­tos de Pere­jaume, Narcís Coma­dira i Marín-Dòmine. I llunàtic Nova­rina amb un excels Oriol Genís. Una carta de for­mat­ges molt vari­ada, sí, però que obvia l’objec­tiu de tro­bar el nou públic que volia sac­se­jar Paso­lini.
 
Decameró
Coordinació: Albert Arribas
Dijous, 1 d’octubre (fins al 25), a la Sala Petita
 
+ info – publicat per
Jordi Bordes

elpuntavui.cat