Una vintena de persones amb malalties mentals pugen diumenge dalt l’escenari
Totes les entrades venudes i una sola representació: “Tant és, el que importa és el procés”. Involucració de músics, actors reconeguts, la gent del Centre de Formació i Prevenció, coral, gent i tècnics de la Sala Cabañes: “És brutal com s’hi ha bolcat tothom”. Diumenge, quan s’alci el teló del teatre del Centre Catòlic, més que una obra de teatre o un musical de La Trinca, al que s’assistirà és a una lliçó, a una demostració de voluntat, a una suma de complicitats i a un èxit col•lectiu i treballat de fa temps: el món, a vegades, pot ser millor.
La història de la que parlem comença el 2008 al Centre de Formació i Prevenció. Òscar Constantí li veu possibilitats a les pràctiques de teatre que es fan amb els usuaris del centre, gent amb malalties mentals. Primera distinció a fer: No estem parlant de discapacitats, estem parlant de malalts. Gent que ha patit diferents tipus d’esquizofrènies, transtorns maniacodepressius, de personalitat o altres tipus de problemàtiques. “Vaig veure com vivien aquelles pràctiques i hi vaig veure un diamant en brut i vam decidir fer-la grossa”, explica Constantí. L’Òscar és qui ho va veure, qui va possibilitar aquest explícit “fer-la grossa” al que es refereix. Una persona entranyable a qui se li il•luminen els ulls quan a pocs dies de “l’estrena mundial” –així s’hi refereixen contínuament els responsables– mira enrere i analitza dos anys de “molta feina i anar recollint complicitats de molta, moltíssima gent”. Amb la idea de Constantí, el suport del Centre i la involucració dels usuaris s’iniciava un viatge que arriba a la seva particular Ítaca aquest diumenge a la Sala Cabañes, amb tot venut, i sense que es prevegui que es torni a portar dalt l’escenari de forma immediata. Aquests darrers dies abans del gran dia són dies d’assajos a la Sala. Dels actors, de la coral, musicals i de coreografies, passos, entonacions, proves de vestuari... tot el que comporta una obra de teatre, però aquesta elevada a la rellevància que té.
La cançó de Serrat
Si a aquests dos anys d’assajos, de triar la temàtica de l’obra, de treballar les cançons de La Trinca, de consolidar el grup, se’ls hagués de posar una banda sonora, Òscar Constantí no hi té dubtes, tria ‘Per construir un bell somni’, de Joan Manuel Serrat. Els versos de “Per construir un bell somni el primer que cal és estar despert, mà ferma per dur les brides i fer-se un projecte a mida comptant que tot s’encongeix. Materials de primera, amples i profunds els seus fonaments, a prova de malentesos, compromisos, interessos i accidents”. Quin material de primera, quin compromís i quin bell somni fet projecte, el del musical ‘Mentre hi hagi peles’.
Assistim a un assaig de l’obra. Amb puntualitat, els usuaris del centre, actors d’ocasió entren a la Sala Cabañes i seuen. Tenen un ritus de concentració que corprèn, vénen a treballar. Es repassa el calendari d’assajos i es comença a treballar en les cançons, en les coreografies i la disciplina és màxima. “El teatre els ajuda molt perquè esdevenen actors en el sentit doble de la paraula, són actors perquè actuen i perquè es mostren actius, ells, que estan acostumats a rebre, ara el que fan és donar, aquesta és potser la clau que fa entranyable aquest projecte”, raona Constantí. I és cert. Un malalt mental sempre rep. Rep suport i atenció familiar, un subsidi, potser un pis social. Rep tracte diferencial de la societat, sempre rep fins que puja dalt l’escenari i dóna. Ara cantarà ‘El baró de bidet’ o el ‘Mollerussa, mon amour’ i transforma el seu rol social. Vet aquí la lliçó del projecte.
L’assaig a la Sala, un dimecres de setembre a les tres tocades de la tarda es desenvolupa en el marc d’un ordre rigorós. El propi Òscar i la Lucía Pose són els responsables de com surti i el músic mataroní Narcís Perich qui s’encarrega de coordinar i dirigir la coral. Comença l’assaig amb la cançó ‘Bon dia’ i els actors, una vintena, entrant en escena des del fons de la platea. Saluden, avui a les butaques buides, diumenge ho faran a familiars. Estaran nerviosos però segur que compleixen.
Senyor musical
Qui esperi o s’imagini una obra de teatre social s’equivoca. Aquest és un senyor musical i sobta la qualitat de la coral. Es treballen ‘tempos’ i veus dignes de coral amateur. Narcís Perich és qui més ha de cridar l’atenció a l’hora de coordinar les cançons. Un estricte ordre regna la successió de temes de La Trinca. Tancant els ulls et pots imaginar que encara sona el cassette que tenia qualsevol cotxe fa 20 anys. Els usuaris, convertits després de dos anys de treball conjunt en una companyia de facto, segueixen atenent a l’assaig. Dura quasi dues hores durant les quals l’Òscar, la Lucía o en Narcís fan repetir una escena o una cançó.
Es detecten mirades còmplices entre els uns i els altres. Els que no intervenen en una escena aplaudeixen en acabar, reconeixent la feina dels qui han pencat dalt l’escenari. Cada cançó ha estat treballada, compresa, relacionada amb un joc de moviments. També musicalment, el grup porta 12 mesos treballant amb 8 músics voluntaris, dos cops a la set mana. També pel que fa a l’actuació dalt de l’escenari.
El programa del CFP que ha desencadenat aquest musical ha trobat complicitats d’alt nivell. La “guest star” de ‘Mentre hi hagi peles’ és l’actriu Mont Plans. Es declara “encantada de treballar amb una gent que també t’ensenyen molt, mai havia tingut tant de retorn amb uns companys d’escena com amb aquest musical”. Però el grup, a més, ha treballat amb gent com Vicky Peña, Boris Ruiz, Nina o Imma Colomer. Joan Crosas posa la veu en off, el “trinco” Miquel Ángel Pascual ha estat sempre pendent del projecte i els altres dos cedint els drets de les cançons de forma desinteressada. La Sala Cabañes, posant gent, temps i assumint la coproducció. Com no, Carles Maicas, cul inquiet de l’escena local, sempre darrera projectes com aquest. Tot el Centre de Formació i Prevenció, Narcís Perich, un grup de músics voluntaris que a pocs dies de l’estrena encara s’acaba de lligar. Mil complicitats que quadren, un engranatge que comença a rodar i que deixa pasmat al que assisteix a l’assaig. Imaginin com serà el gran dia.
L’assaig evoluciona quasi fins al final. Criden l’atenció a un dels actors perquè no està pendent d’en Narcís Perich, qui dirigeix. “És que estic mirant al públic perquè hi tindré la meva família”, diu. “Més val que no te la miris gaire, perquè sinó no entraràs a temps”, li recomana divertit Perich. Els usuaris es transformen dalt l’escenari. A alguns els costà vèncer la vergonya, però això també forma part del treball que ja s’ha fet. “Rieu, canteu per tot el teatre, ben fort!”, exclama el director coral. I feta la feina, s’evapora l’assaig. Molts usuaris tornen a Barcelona o on sigui en transport públic. Per gent com ells, per si fos poc, el sol fet d’haver de venir i tornar en transport públic ja és de per si vèncer un tabú social, ser igual tot i ser diferent. Acabat l’assaig l’Òscar i la Lucía repassen com ha anat. Els actors se saben les lletres però han d’acabar d’apretar. Acaben de lligar temes de vestuari i coreografies.
“Ens ajuda a sentir”
No podem marxar fins parlar amb els vertaders protagonistes. “Ens agrada molt el teatre i aquest musical ens ha demanat molt temps però també ens ha enganxat”, ens diu en Jordi, que es mostra entranyablement agraït “a tothom que ens ha ajudat durant tot aquest temps”. “Al Centre ens tracten molt bé i actuar i fer teatre és del que ens agrada més, espero no estar gaire nerviosa el dia de l’obra”, remata l’Imma, una altra usuària. De participar al musical en destaquen “que ens ajuda a expressar-nos, a que la gent senti quelcom que faig i aquesta vegada hem treballat com professionals, n’estem molt contents”, diu en Jordi i ella assenteix amb el cap. Com a anècota s’enfaden perquè “dimecres hi ha això de la vaga general i no podrem assajar”. Aquest és el magnetisme de la feina ben feta.
Ens hi fixem i reconeixem la mirada de l’Imma i en Jordi. És la dels ulls encesos de l’Òscar, la de la il•lusió de tothom qui ha treballat per arribar fins aquí. Pensem en el repetit “l’important és el procés, aquests dos anys de feina” que reiteren tots els implicats i veiem que no els falta raó. El bell somni que canta Serrat ja és realitat.
Visualització de la feina del Centre de Formació i PrevencióAquest musical de La Trinca ha de servir, hi confien els seus responsables, per visualitzar cara al públic la important feina que fa el Centre de Formació i Prevenció. Es tracta d’una entitat fundada el 1979, presidida per Jaume Clupés, sense ànim de lucre i amb un ampli historial d’atenció i accions per tal de fer una societat millor on hi tinguin cabuda totes les persones, amb igualtat de drets i deures. El CFP treballa amb usuaris de diferents particularitats i problemàtiques i aprofundeix en la prevenció i el tractament de problemes d’inadaptació social, així com la rehabilitació de persones en el si de la comunitat. Una entitat que fa una feina espectacular i que l’any 2008 va apostar pel programa de ‘Primera Fila’, que treballa el teatre i l’expressió personal per facilitar la interactuació dels usuaris. Més que teatre, doncs, per gent diferent i igual a la vegada, que acaben sortint dalt l’escenari i actuant. Feina feta del CFP.
publicat per
Cugat Comas/Anna Aluart
www.totmataro.cat
1 de octubre de 2010
