Bona part dels nens que intervenen en les produccions
professionals, més tard es converteixen en actors habituals als escenaris, al
cinema i a la televisió
El TNC busca els actors a agències i a escoles de teatre
infantils, sabedors de la disciplina teatral
Va debutar a Pedra de tartera. Ara sap que vol ser actriu.
Agraeix haver conegut actors que l'han ajudat i li han fet veure les possibles
dificultats de la carrera.
Debuta el 2009, amb Nao Albet i Marcel Borràs. Hi torna el
2011 a Hamle.t.3 (a la foto). “Seré actor o entraré a Gran Hermano per
guanyar-me
la vida”, diu provocador.
Va debutar als 14 anys amb el musical A little night music
que dirigia el seu pare, Mario Gas. Reconeix que la família de dues generacions
d'artistes “hi té tot a veure”. Alterna Madrid (on viu) amb Barcelona. A la
foto, a El comte Arnau, del TNC.
Deia Alfred
Hitchcock que temia treballar amb animals i amb nens. La naturalitat i la
frescor no són amigues de la mecanització de moviments. En teatre, generalment,
en els repartiments s'eviten els papers de menors, o s'intenta que els
interpreti algun adult amb veu aflautada. Tot i així, són molts els nens que
havent provat el teatre professional com si fos un joc, acaben sent actors en
potència. És el planter d'enamorats del teatre.
No és el mateix gravar una seqüència un cap de setmana, que
fer temporada cada nit. Per això la legislació és molt rigorosa i exigeix que
els papers dels menors de 16 anys es reparteixin entre tres nens, cosa que
multiplica dificultats. Cal que les famílies estiguin molt conscienciades i,
potser per això, es prodiguen les aparicions de fills d'actors i directors en
repartiments. Evidentment, tothom té clar que només és possible el teatre quan
no suposa un obstacle per als estudis.
La directora de Pedra de tartera, Lurdes Barba, va pensar en
la seva néta Marta Vidal, nascuda el 2001. També es va sumar
a la troupe la veïna i ami-
ga familiar Júlia Pedra (2000). Totes dues tenen un gran
record d'aquesta experiència. La Júlia pensava ser artista, ara parla de ser
actriu. La Marta, en canvi, pensa que pot ser actriu o mestra. Les dues amigues
es van veure un cop des del públic. La Marta recorda que va ser en una funció a
Tremp. La Júlia comenta que la va sorprendre perquè “fèiem el mateix però de
manera diferent”. I sí, ja els havien comentat els actors que sabien de les
diferents maneres de fer i que ells s'hi adaptaven. La Júlia, de fet, es va
trobar com la seva germana petita, dient les rèpliques de la Marta (el seu
paper) a platea. Com diu la mare de la Júlia, Elo Santos, l'afició de la Júlia
va condicionar l'agenda de tota la família, quan hi havia bolos. Però tots hi
han anat contents. “A vegades ens ha suposat més despeses que beneficis”,
adverteix. Conviure de prop amb actors els ha fet veure les dificultats del dia
a dia d'aquest art.
L'actriu Marta Marco (Badalona, 1976) recorda que en els
seus inicis no hi havia competència entre els companys de promoció de
l'Institut del Teatre. Tot i que ella és filla de l'actor Lluís Marco, no va
debutar fins als 19 anys, ja estudiant teatre, en unes funcions de commedia
dell'arte al Mercat de les Flors. El seu debut és el de Fashion Feeling Music,
l'any 2000, al Lliure. Admet que hi ha molta gent que és bona, i molts són els
que es queden pel camí. Se sorprèn quan joves li pregunten com ho han de fer
per sortir a la tele. Ells, a la seva edat, no anaven tan estressats. Recorda
que tota la promoció es va voler presentar al càsting de La verbena de la
Paloma (1997) de Bieito, “tant els que cantaven com els que ho intentàvem”,
riu. Efectivament, la promoció de Marco coincideix amb l'explosió de les sèries
de televisió, cosa que els ha catapultat en la popularitat. Són actors com ara
Julio Manrique, Clara Segura i Helena Fortuny; ara, que l'actriu jove que es va
fer lloc a l'escena a través de Poblenou va ser Gemma Brió. Marco, fa poc, ha
recuperat complicitat amb Clara Segura arran de L'espera, un preciós treball
que viatja de la comèdia al dolor magistralment.
Jaume Ulled, nascut el 1979, va arrencar amb un familiar al
TNC: Les aventures d'en Massagran (2005). Es va fer veure al costat del
director Josep Maria Pou a Els nois d'història, una obra en què es va donar
l'oportunitat a molts joves sortits de l'Institut del Teatre. Després repetiria
amb Su seguro servidor, Orson Welles (Grec, 2008). Ulled no té cap antecedent
artístic familiar. La vocació li va venir arran del docudrama de La granja, que
es feia abans de La vida en un xip, a TV3. Els pares encara ara lamenten els
inconvenients de la inestabilitat d'aquesta professió. Ara es planteja preparar
una peça ell mateix, estalviar-se l'espera de la trucada al mòbil per a una
nova feina.
Shang Ye, nascuda el 1991, i que va arribar a Barcelona als
14 anys, ha debutat fa pocs mesos amb La monja enterrada en vida, ben
acomboiada per Marcel Borràs i Nao Albet. I per Jordi Figueras, veí de Sants
que sabia que ella havia fet publicitat. Els directors buscaven una noia
oriental. Ella s'ho ha passat molt bé. I ho té clar: “M'agrada actuar”,
indistintament si és per a teatre o per a televisió. A l'obra, ella es defensa
amb claus d'arts marcials davant d'uns desconeguts. Una estratègia per
traslladar aquesta peça de grand guignol del segle XIX al manga i el Bola de
drac d'aquest segle XXI. En sap? No, “són còpia d'una coreografia que vam
trobar a Youtube”.
El coordinador artístic del TNC, Ignasi Camprodon, ha seguit
de prop totes les incorporacions de la canalla en els repartiments del teatre
públic de Les Glòries. Hi ha molta prevenció per assegurar-se que no hi hagi
cap ombra d'explotació laboral infantil per part dels familiars, que són els
que cobren el sou dels menors de 16 anys. Al TNC recorren a un coach específic,
un equip que els acull, els entrena i els cuida seguint les indicacions de
direcció. Són gent que són mestres de teatre i també pares, cosa que garanteix
un tracte proper i mesurat amb l'edat de cada actor: “Fan de pares d'actors, no
de cangurs”, exemplifica Camprodon.
Per buscar els candidats, recorren a les agències de càsting
i també a les escoles de teatre infantil, que és on troben els actors amb més
coneixement de la disciplina necessària per a assajos i funcions. Els
repartiments dobles impliquen que alguns joves actors se'n surtin millor que
els altres (“tenen més talent”): es tracta de protegir-los tots.
Vida fora de l'escena
No tots els que han disfrutat de petits en un paper
decideixen continuar. Un exemple típic d'això és el de David Bosch, nascut el
1986 i fill de Gilbert Bosch, ànima de Grappa Teatre. David va compartir escena
amb Bernat Quintana a El criptograma. Abans ja havia treballat amb Grappa, “va
ser una experiència molt grata”, i havia debutat també en televisió. Tot i
així, ara està estudiant el doctorat en geofísica i no descarta tornar a
escena.
Debuta a Plastilina, el 2009. Ara comparteix escenari amb
Josep Maria Pou i Roser Camí
a Celobert. Respon a l'entrevistaals camerinos mentre
espera la novasortida a escena.
BERNAT QUINTANA (ESPLUGUES, 1985)
“Abans era més inconscient, ara pateixo”
El 1995 ja actuava al Teatre del Sol de Sabadell,
interpretava L'home, la bèstia i la virtut. Era un joc que va continuar el 1999
a El criptograma, al TNC. Dels 12 als 18 va treballar molt, però després va
decidir parar i provar coses noves: Va començar filosofia. Va ser als 21, que
va reprendre la carrera. Accedeix a l'Institut del Teatre. Torna a escena amb
la trilogia de Búfals, Lleons i Girafes, de Pau Miró, el 2008. També Manuel
Dueso és un director que l'ha iniciat: el va triar perquè fes de nen a J.R.S.
(2003), una complicada història sobre l'abús a menors, i a Dublin Carol (2008).
Recorda: ”Quan era més petit era més inconscient, tot i que sempre m'hi
implicava; ara pateixo més. No hauria de ser, caldria que pogués conservar
aquella vessant de joc” del principi. Aquests mesos fa de galant al Cyrano que
planteja Oriol Broggi a la Biblioteca de Catalunya.
NAO ALBET (BARCELONA, 1990)
“Vull estar en el ‘show business' però no sé si d'actor o
què”
Va debutar, amb 10 anys, en el Full Monty de Mario Gas. Tot
va ser perquè el fill del director (Orestes Gas) l'havia vist fent el pallasso
pel poble. Després va venir Rigola (arrenca amb Juli Cèsar, el 2002, i després
amb Santa Joana dels escorxadors, 2004), Rodrigo García, Bieito (Tirant lo
Blanc, 2007), Roger Bernat (Tot és perfecte, 2005)... Coneix Marcel Borràs i
engeguen, sense gairebé ni plantejar-s'ho, una carrera de directors i
dramaturgs. Ja han fet cinc títols (el darrer, La monja enterrada en vida,
2012). També és actor ara a L'habitació blava, al Romea, en una adaptació de
David Selvas. No té clar si seguirà d'actor o quin paper, sigui en arts en viu
o a través d'una càmera: “Vull estar en el show business.” Això ho té molt
clar.
La Generalitat vetlla pels menors
La direcció general de Relacions Laborals del Departament de
Treball vetlla pel menor que participa en un espectacle professional. El
contracte, que ell no pot signar, el signen els pares. Els estudis, la possible
afectació psicològica i el descans són elements clau per rebre el vistiplau de Treball.
Samuel Rubin recorda que a Hamle.t.3, dos dies abans de l'estrena, Treball va
provar de retirar el seu personatge. Tot era perquè Albet i Borràs
interpretaven una escena sexual de dos avis en un por-
xo. Va ser necessària la intervenció dels pares per
desbloquejar l'atzucac, es lamenta. Actors, directors i família procuren que la
canalla disfruti de l'experiència, com
si fos un joc. Sense pressió.
CARLOTA OLCINA (SABADELL, 1983)
“Va ser una intuïció que es va anar corroborant”
Va debutar amb 13 anys a Els Pastorets Superestel del
Regina. El seu primer gran paper va ser al TNC, a Bernardeta xoc. Tenia justos
16 anys. Quan actuava se sentia feliç. Per això volia repetir, aquella
“intuïció es va anar corroborant”. A més de la sort, considera que hi ha molts
factors que intervenen a l'hora de guanyar-se la confiança dels productors. Una
de notable és “el treball de cada dia”. Sigui a l'escenari o per a la
televisió. Tot i que s'ha fet molt popular a escala estatal treballant en la
sèrie Amar en tiempos revueltos, no ha deixat el teatre i ha participat en
altres produccions al TNC (Panorama des del pont, 2006), a més de debutar en el
primer treball de Factoria Escènica Internacional de Carme Portaceli a la Nau
Ivanow (L'agressor, 2006). Darrerament ha estat protagonista a Julieta &
Romeo, una adaptació del clàssic de Shakespeare de Marc Martínez, i també va
entrar en la gira de La nostra classe (2011). Ha acabat el batxillerat i prou.
No descarta estudiar, més endavant, antropologia o filosofia, “més per gust
personal que per dedicar-m'hi”, assegura.
publicat per
Jordi Bordes
Júlia Pedra, 2000 Foto: TNC/David Ruano.
29 de maig de 2012
