«Espriu, com jo, tenia un gran sentit de l'humor»

publicat per

www.elperiodico.cat

4 de juliol de 2013

Imma Fernández

foto :  Manel Barceló, caracteritzat com a Salvador Espriu a 'Flames a la fosca'. MERCÈ RODRÍGUEZ

«Diuen que, amb les ulleres, tinc un aire d'Espriu. Que he captat la seva fragilitat física, encara que jo sóc un home saludable». Manel Barceló (Barcelona, 1953) es fica a la pell de l'autor de Cementiri de Sinera en una obra dirigida per Teresa Vilardell que tracta la seva relació amb el també poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel. El muntatge els rendeix homenatge en el centenari dels seus naixements, fins dissabte al Mercat de les Flors.

  

-¿L'obra descobreix un Espriu desconegut?

-Sí, perquè se'l coneix com un senyor sobri, monacal, molt profund i seriós, però tenia altres facetes. Rescatar el seu humor pot ser fins i tot revolucionari, perquè trenques un esquema que havia anat bé: convenia donar aquella imatge. A vegades la cultura utilitza icones de forma partidista. Ell era una persona molt gelosa de la seva intimitat, però tenia certa ironia sobre la intel·lectualitat, disfrutava discutint, xafardejant. Tenia molt sentit de l'humor.

-¿Com vostè?

-Sí. Tinc un gran sentit de l'humor, necessito dessacralitzar moltes coses, com la meva professió.

-¿Com va ser la relació Espriu-Rosselló?

-Els seus afectes eren intel·lectuals, s'admiraven. Si hi va haver alguna cosa més enllà no importa. L'obra de Rosselló transmet la seva enorme carnalitat i sexualitat, la seva passió, una faceta que no apareix en Espriu, que no és donat a explicar les seves emocions. No va escriure mai sobre amors i sentiments.

-La guerra i les ideologies oposades van trencar la seva amistat.

-Rosselló era comunista, i Espriu, republicà, més conservador. A Espriu el repugnava la violència i no podia entendre que la civilització es perdés per una guerra. La mort de Rosselló, als 25 anys, el va commocionar i va marcar la seva obra i la seva vida.

-¿Haurien anat al Camp Nou de les estelades?

-Sí, segurament, perquè hi ha un profund moviment de la societat civil més enllà de la política. Rosselló deia que era un català de Mallorca i la poesia d'Espriu s'identifica amb aquest procés que vivim.

-¿I vostè què en pensa?

-El que és important és que segueixi aquesta exemplaritat de la societat. L'agressió contínua per part de la política espanyola t'ha obligat a adoptar una posició. Crec que acabarem tenint independentisme. Fa uns anys, quan se'n parlava, molts, jo també, crèiem que no era necessari en una Europa sense fronteres. Però el que més m'importa és el 15-M. Tant el de la Puerta del Sol com el de la plaça de Catalunya.

-¿Quins projectes té?

-Al desembre tornaré a la Sala Muntaner amb Els dolents i estic gravant a Budapest la sèrie Alatriste, amb Enrique Urbizu. Sóc Emilio Bocanegra, l'inquisidor.

-Vostè ha fet de tot: claqué, vodevil, teatre clàssic...

-Em mou la curiositat. Vaig voler fer teatre no per un gènere específic, sinó per tenir vivències diferents. Vaig estudiar claqué perquè admirava Fred Astaire, vaig fer music hall perquè m'encantava estar envoltat de noies amb plomes; després Shakespeare va aparèixer en el meu camí... He anat satisfent aquesta curiositat.

-¿Algun repte pendent?

-Als 16 anys vaig veure 50 vegades Oliver. Em va encantar com Ron Moody interpretava Fagin. M'agradaria ser Fagin si se'n fa el musical.

-Ha fet poc cine, però Woody Allen el va fitxar per a Vicky...

-Ha sigut la nota curiosa de la meva vida. Era el metge de Scarlett Johansson. Vaig fer una prova explicant l'anècdota de quan tenia 3 anys i em vaig posar a cantar La campanera davant d'un grup. L'endemà em van regalar una safata de patates fregides i això va provocar la meva vocació artística. Vaig cantar La campanera en un vídeo per a Allen i me l'imagino al seu estudi, envoltat de discos de jazz, i escoltant un boig amb això de «Por qué ha pintao tus ojeras la flor del lirio real...». Em va donar el paper.

-Una altra nota curiosa va ser fer de Tejero a la minisèrie '23-F'.

-Em va donar la possibilitat d'entendre'l, de ficar-me en la seva pell i preguntar-me per què ho va fer. La directora, Sílvia Quer, volia que el dotés d'humanitat, que no en fes una caricatura. El teatre i la ficció compleixen també la meva curiositat per l'ésser humà, una bonica il·lusió de tothom: viure la vida dels altres. Aquí està la màgia del teatre.