El Monumental tanca el trimestre amb
‘Rhumans’, una reflexió sobre la funció dels pallassos
Quan l’any 2013 moria prematurament Joan
Montanyès Monti, que va ser un reconegut revitalitzador del repertori clàssic
del món dels clowns, uns quants dels seus companys van voler homenatjar-lo
posant en escena el projecte que ell no havia pogut culminar: un espectacle de
record a Enrico Jacinto Sprocani, àlies Rhum (1904-1953), considerat el millor
pallasso august de la primera meitat del segle XX però amb una trajectòria
vital dissortada.
Així va sorgir ‘Rhum’, un muntatge amb
direcció de Martí Torras Mayneris presentat en el Festival Grec de 2014 que va
fer una gira plena d’èxits i que va passar pel Teatre Monumental el novembre de
2015. La bona acollida va motivar que la mateixa troupe, ja batejada amb el nom
de Rhum & Cia, tirés endavant l’any següent una segona proposta titulada
‘Rhümia’, igualment amb bon resultat, que pel març de 2017 va recalar també al
teatre mataroní.
Trilogia
Ara el Monumental ha tancat la seva
programació estable del trimestre que s’acaba amb ‘Rhumans’, la peça que clou
el que es pot considerar una trilogia dedicada a la condició de pallasso, aquesta
feina que en paraules del malaguanyat Monti consisteix a aportar optimisme,
esperança i felicitat a les persones.
L’espectacle es va estrenar al Teatre
Lliure dintre el Festival Grec d’aquest estiu i ara hi torna fins a final
d’any, però a la sala del barri de Gràcia. A diferència dels seus dos
precedents, l’ha dirigit Jordi Aspa que pertany a Escarlata Circus, una
companyia veterana amb una trajectòria artística que fuig de convencions. I
s’hi nota la seva mà. Hi participen Piero Steiner, que substitueix a
l’accidentat Jordi Martínez i compon un august molt versàtil, Joan Arqué
Arquetti, un carablanca xerraire i falaguer, Roger Julià i Mauro Paganini amb
tipus propers al contraaugust i Pepino Pascual que hi aporta destresa musical
tot jugant a fer d’extravagant.
Espectacle reposat
Bo i que no deixa de ser un xou ple de
bufonades, ‘Rhumans’ es deixa anar per un pendent entre surrealista i
existencial i indaga sobre la matèria del riure, alhora que es qüestiona la
validesa del paper del pallasso en la societat actual. Per això, a l’entorn
d’una escenografia volgudament d’estar per casa i enmig dels diversos números
que es van succeint, alguns dels quals són entrades clàssiques i altres de
creació pròpia, s’hi intercalen fragments de vídeo que recullen opinions
variades sobre l’ofici de suscitar somriures.
Tanmateix a ‘Rhumans’ no hi falten
mastegots, ni caigudes, ni esgarips, ni paraules inintel·ligibles, ni facècies
absurdes, com correspon. Però en conjunt el que hi domina en lloc de
l’astracanada per provocar grans riotes és un to de tendresa naïf derivat del
convenciment que no es tracta de riure’s de ningú, sinó de riure amb tothom. El
resultat és irregular i el seu caràcter poc convencional i reposat segurament
defrauda l’espectador que n’esperava més cagarel·la. Però no hi fa res. Al
capdavall, ja ho remarca amb una modulació quasi poètica un dels cinc
protagonistes darrere el seu nas vermell: “qui ha dit que el final hagi de ser
gloriós?”.
+ info – publicat per
Comas Soler
Dimecres, 05 Desembre 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada