Estem al març de 1966. Carmen Sotillo acaba de perdre al seu
marit Mario de forma inesperada. Una vegada que les visites i la família s’han
retirat, ella sola vetlla durant la última nit el cadàver del seu marit i
inicia amb ell un monòleg-diàleg en el qual descobrim les seves personalitats i
els conflictes del seu matrimoni.
Amb una forma entretallada, detallista al mínim, reiterativa
i plena de tòpics, Carmen Sotillo diu coses, manifesta sentiments i emet
judicis que a moltes persones avui els poden semblar increïbles. Però donem fe
que aquest llenguatge existia, que aquests judicis s’emetien, que aquestes
“coses” de Carmen estaven en la vida de tots els dies.
“Cinc hores amb Mario” és, entre moltes altres coses, un
document viu d’aquests anys. De les preocupacions econòmiques, religioses,
polítiques, sexuals i morals llavors imperants que Delibes, a través del
llenguatge del seu protagonista, va deixar retratades amb nitidesa, de manera
que la vida espanyola de llavors arriba a bategar visqui en les seves paraules.
Però, per sobre de tot això, “Cinc hores amb Mario” ens
parla dels assumptes eterns de l’ésser humà: de la culpa, de la solitud, de la
incomunicació, del sentit de la vida. Com sempre en Delibes partint d’un
localisme concret encarna en els seus personatges i en els seus conflictes les
realitats més profundes i complexes que condicionen la nostra vida.
publicat per
Diumenge 24 de Novembre a les 19,00 hores
atriumviladecans
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada