02 de març 2006

Llenarán el teatro de estrellas para no perder la audiencia

lagaceta.online
27 febrer 2006

Como los nominados son poco conocidos y las cintas tuvieron escasa recaudación, la Academia lucha para conquistar a los televidentes y mantener su cotización publicitaria.
NAOMI WATTS Y UMA THURMAN. Las actrices serán dos de las bellezas que no faltarán a la ceremonia del próximo domingo en Beverly Hills.
LOS ANGELES.-
El escenario está listo; la moda, servida, y el maestro de ceremonias ultima las bromas para la 78 edición de los Oscar. Lo que está por verse es el interés del público en un año en que muchos de los candidatos apenas son conocidos. De los 20 aspirantes en las categorías de interpretación -las que habitualmente se llenan con las mayores estrellas-, 14 son primerizos en cuanto al Oscar. Y de ellos, si quitamos al popularísimo George Clooney, la mayor parte son desconocidos para el gran público.Además, entre las cinco candidatas a Mejor Película (“Secretos en la montaña”,“Capote”, “Crash”, “Good Night, and Good Luck”, y “Munich”) la recaudación no supera ni los 200 millones de dólares.Como para comparar: el “Episodio III: El regreso de Sith” con una única candidatura en la llamada “pedrea” técnica, superó ella sola en la taquilla estadounidense los 380 millones de dólares.Como afirma la revista “Variety”, la lista de candidatos al Oscar es casi idéntica a la de los premios “Espíritu Independiente” dedicados al cine más transgresor, pero tan desconocidos entre el gran público que ni se emiten en televisión, en un canal abierto.Objetivo“Es probable que la audiencia disminuya y hacemos todo lo posible para llenar la entrega de grandes estrellas”, confesó a la prensa el productor de la velada, Gil Cates.Las bellezas llegarán en grupo. Naomi Watts, Uma Thurman, Nicole Kidman, Jennifer Aniston, Sandra Bullock, Jessica Alba o Hilary Swank son algunas de las estrellas que han anunciado su presencia el próximo domingo en el teatro Kodak de Los Angeles.Y entre los actores que con su nombre llevan al público al cine estarán Will Smith, Tom Hanks, George Clooney y Keanu Reeves, que también se apuntan este año a los Oscar, aunque no les vaya ninguna estatuilla en ello.InversionesLa Academia de Artes y Ciencias Cinematográficas también ha invertido una cifra récord (que prefirió no develar) en publicidad, con el fin de ganar público para una ceremonia considerada la segunda transmisión con más audiencia de la televisión estadounidense (la primera, según los entendidos es el famoso “Superbowl”, donde las cifras del segundo publicitario son mucho más altas).Una gala que transmite la cadena ABC y que cobra 1.6 millón de dólares por cada 30 segundos de publicidad, y que si quiere seguir manteniendo estos precios millonarios, tiene que justificar la inversión.En 1998, con la triunfal victoria de “Titanic”, no tuvo ningún problema, ya que sus índices de audiencia superaron los 55.2 millones de personas. Pero como el resto de las galas de premios, los Oscar también son víctimas de un declive que el año pasado los dejó con una audiencia de 41.5 millones de personas.Con el eslogan de “Sigue tus Sueños”, la campaña publicitaria de esta 78 edición de los Oscar quiere hacer énfasis, sin dudas, en la emoción de estos galardones, su alfombra roja y el brillo de las estrellas, y no en sus aspirantes.Sin las tablas de Billy Crystal o la popularidad de Steve Martin o de Whoopi Goldberg, la elección de Jon Stewart como maestro de ceremonias es tan agasajada por la crítica como arriesgada para captar la atención del gran público. De él se ha dicho que no constituye una garantía para mantener divertidos a los espectadores. (Especial)

Mor Frederic Roda, defensor del teatre català en el franquisme

el periodico
2 de març de 2006

Frederic Roda Pérez --no s'ha de confondre amb el seu fill Frederic Roda Fàbregas, actual director del Teatre de Ponent de Granollers-- va morir ahir a casa seva, a Bellaterra, als 82 anys. Advocat de professió i, per sobre de tot, home de teatre, a Roda, nacionalista convençut, li va tocar el paper de mantenir viva l'escena catalana en els temps més difícils del franquisme, quan existia una prohibició expressa que la llengua es filtrés en activitats públiques.I per a això, Roda es va valer de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, més coneguda com a ADB, un grup teatral de resistència que ell mateix va fundar i va dirigir des del 1956 fins al 1963. Amb l'ADB, Roda va aconseguir que els autors catalans contemporanis --Brossa, Capmany, Oliver, Espriu-- s'instal.lessin als escenaris i que també arribés en aquesta llengua la gran dramatúrgia europea: Shakespeare, Txékhov, Strindberg, Ionesco o Dürrenmatt. El primer Brecht que es va estrenar a Catalunya, L'òpera de tres rals, va ser sota la seva direcció el 1963 i al Palau de la Música.Posteriorment, Roda es va dedicar a la docència --amb Hermann Bonnin va modernitzar l'Institut del Teatre-- i a la crítica teatral a la revista Destino i, més tard, a La Vanguardia. També va dirigir la Universitat Internacional de la Pau de Sant Cugat del Vallès del 1985 al 1999.
Noticia publicada a la pàgina 69 de l'edició de 2/3/2006 de El Periódico - edició impresa Per veure la pàgina completa, descarregui l'arxiu en format PDF

Un home intenta fer esclatar un artefacte en una funció de Bassi a Madrid

el periodico
2 de març de 2003

Un home d'uns 50 anys va intentar fer esclatar ahir a la nit un artefacte casolà al madrileny Teatro Alfil, on es representa Revelación, un homenatge de Leo Bassi al laïcisme i l'ateisme. En les últimes setmanes, com a conseqüència de l'estrena de l'obra, el còmic havia estat amenaçat per grups d'extrema dreta i ultracatòlics, i s'ha vist obligat a portar guardaespatlles.La bomba va ser localitzada pel cap de sala cap a les 21.30 hores, quan es representava Imprevist, l'obra que precedeix Revelación. Havia estat col.locada molt a prop del camerino de Bassi, en un habitacle pròxim a la llotja del teatre en què s'emmagatzemen rotllos de paper d'attrezzo i cortines.L'empleat va veure com un home de cabells blancs abandonava corrent el lloc i va descobrir una metxa cremant i connectada a una ampolla plena de gasolina i un recipient amb pólvora.El cap de sala va apagar immediatament la metxa i va avisar els artificiers de la Policia Nacional, que es van fer càrrec de l'artefacte per inspeccionar-lo i buscar-hi empremtes. El teatre no va haver de ser desallotjat. Segons la Prefectura Superior de Policia de Madrid, la bomba podria haver provocat un incendi de considerables dimensions donat el material altament inflamable emmagatzemat.Bassi va mostrar ahir a la nit la seva predisposició a "no retrocedir ni un mil.límetre" i seguir amb les representacions, encara que va expressar alguns dubtes per la seguretat del públic, ja que va opinar que "podria haver mort molta gent". El còmic va augurar que els autors de l'atac "cauran" i va considerar que determinats mitjans de comunicació escrits tenen "la verdadera responsabilitat de l'atac". La direcció del Teatro Alfil també va considerar el succés de "suma gravetat".
Noticia publicada a la pàgina 68 de l'edició de 2/3/2006 de El Periódico - edició impresa Per veure la pàgina completa, descarregui l'arxiu en format PDF

Tres menores ganan el Premio Laurence Olivier de Teatro

canarias7
28 febrer 2006
Tres menores ganan el Premio Laurence Olivier de Teatro
Son los actores más jóvenes en recibir el galardón
EFE
Londres
James Lomas, George Maguire y Liam Mower -los dos primeros con 15 años y el tercero con 13- se han convertido en los ganadores más jóvenes del premio de teatro Laurence Olivier por su papel en el musical Billy Elliot.
De los tres ganadores del galardón al mejor actor de musical, sólo el menor, Mower, sigue actuando en la obra, ya que los otros dos han tenido que renunciar por culpa del cambio de voz. El musical, que trata del hijo de un minero que quiere convertirse en bailarín de ballet, logró también los premios al Mejor Musical.

Otras músicas’ apuesta por el blues, los ritmos étnicos y el pop español más actual


el faro de murica
28 febrer 2006

Por : M. P. Murcia
La programación también incluye los musicales ‘El Mikado’, de Dagoll Dagom, y ‘Una noche de Ray Charles’

Cuando acaba de concluir la programación de su primer trimestre, el ciclo ‘Otras Músicas’ vuelve con más fuerza, si cabe, al Auditorio y Centro de Congresos ‘Víctor Villegas’ de Murcia con una oferta en la que destacan el blues, los ritmos étnicos internacionales y el pop español más actual. Con ella se cierra por esta temporada el ciclo ‘Otras Músicas’ en el Auditorio.Presidió el acto José Miguel Noguera, director general de Cultura, acompañado por Antonio Martínez, consejero delegado de Murcia Cultural, y por Miguel ángel Centenero, director del Auditorio.Noguera ensalzó la variedad de la programación, “que combina artistas que visitan por vez primera nuestra tierra, en rigurosa exclusiva, y otros que ya nos han visitado antes pero vienen a presentar sus últimos trabajos”. Entre estos últimos citó al combo catalán Ojos de Brujo, “uno de los grupos más interesantes del pop español”, a los donostiarras de La Buena Vida o a los incombustibles Secretos, que estrenan disco.Panorama de actualidadTambién destacó la primera visita a la Región del grupo catalán Pastora que, capitaneados por su carismática cantante Dolo Beltrán, presentarán en Murcia su último trabajo, ‘La vida moderna’. A ellos se une la obra musical ‘El Mikado’, recuperada para la escena por el grupo catalán Dagoll Dagom tras su estreno en 1986, “un clásico de la escena aclamado por el público y la crítica”.Desde el punto de vista internacional, en la nueva programación se apuesta “por una mezcla de tradición y riesgo”, con especial interés por los ritmos étnicos, como es el caso del músico africano Toumami Diabate –el mejor tocador de kora del mundo– a los que se unen los alegres rumanos de la Fanfarria Ciocarlia y el multiinstrumentista y productor John Parish.

Mor Frederic Roda, un dels pares del teatre català actual

el punt
2 de març de 2006
Mor Frederic Roda, un dels pares del teatre català actual"Va ser l’impulsor de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona"
J.B.. "Barcelona"
Avui a la tarda està prevista una celebració a l’església de la Santa Creu de Bellaterra per acomiadar Frederic Roda, director teatral i home inquiet. Roda va morir ahir al matí a conseqüència d’un aneurisma als 82 anys. Va ser un dels fundadors de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, als anys cinquanta, des d’on va néixer el teatre independent.
El seu mèrit al capdavant de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB) va quedar palès amb la medalla d’or al mèrit cultural que l’Ajuntament de Barcelona va concedir a Roda el 2003, 40 anys després de la desaparició d’aquest col·lectiu. L’ADB va ser el gresol de molts grups del que es va anomenar teatre independent, nucli del desenvolupament posterior de les arts escèniques de Catalunya. Com a director d’escena va muntar obres de Shakespeare, Brossa, Ionesco, Espriu, Brecht, Dürrenmatt, Rusiñol, Oliver i Txèkhov, entre altres autors.
Roda (Creu de Sant Jordi 1995) també va destacar en altres camps. Va ser director de serveis d’Òmnium Cultural (1967-70), sotsdirector de l’Institut del Teatre (1970-1980) i director de la Universitat Internacional de la Pau (1985-1999), entitat amb què mantenia encara contacte assistint puntualment a les reunions del patronat.

La pluja beneeix el nou Enterrament de la Sardina a la plaça de la Muralla


cap gros
2 de març de 2006

Unes mil vuit-centes persones participen en l'acte de comiat de Pellofa XXVIII que tancava el Carnestoltes
per Joan Salicrú - fotos Sergio Ruiz - 02/03/2006 11:56

Aspecte de la plaça de la Muralla vist des de Can Xammar.
El moment en què crema el cos d'en Pellofa XXVIII.
Les velles van guanyar, com mana la tradició, la batalla amb els vicis.
Mataró va viure ahir dia 1 la jornada tradicionalment més surrealista de l’any, amb una ciutat que està de dol –però on tothom segueix rient- per la mort d’un rei que només ha governat la ciutat durant sis escassos dies. A partir de els cinc de la tarda els que van voler van poder rendir el seu darrer homenatge –o el primer per segons qui- al rei dels poca-soltes, en Pellofa XXVIII, mentre el centre de la ciutat s’omplia d’esqueles reials. A 3/4 de 8 del vespre, la “processó laica” va sortir dels baixos de l’Ajuntament i es va dirigir a plaça de la Muralla, que ahir perdia la virginitat i es convertia en una plaça pública, com encertadament es va dir a l’inici de l’Enterrament de la Sardina. La gent va prendre part del seguici per La Riera i el carrer d’en Pujol, però quan la comitiva va desembocar a la plaça Xica una part del públic va optar per córrer a buscar lloc a les grades de la plaça de la Muralla passant per la plaça de Can Xammar. Les dues places estan connectades a través del pàrquing i allà es van produir curioses escenes pel desconeixement que la majoria de ciutadans tenen encara d’aquest espai. La gent corria esperitada amunt i avall barrejada amb actors i figurants de l’espectacle i tothom va acabar sortint per on va poder, uns pel carrer de l’Hospital i altres pel Camí Ral. El pàrquing devia rebre, això sí, més visites que en tota la seva curta història.Instal•lats ja a les grades, els assistents van poder observar com la plaça de la Muralla es revelava com un espai estèticament molt interessant –semblava un teatre natural- però no del tot pràctic, ja que la visió dels que van quedar a la banda del carrer de l’Hospital era molt desdibuixada. A més, la pluja va voler beneir a la seva manera l’estrena d’aquest nou espai i va fer acte de presència just enmig de l’acte, cosa que va obligar a desplegar paraigües i va complicar la crema del cos d’en Pellofa. El Partit Popular, la bèstia negra d’aquest tipus d’actes, va trigar tan sols dos minuts a aparèixer, perquè una suposada militant del partit, “Milagros de Palacio éntremela despacio”, va intentar sense èxit prendre el control de la situació i celebrar uns funerals estrictament religiosos. Però els responsables de la Confraria de l’Enterrament i les Set Setmanes, els encarregats de l’acte, ho van impedir. Acte seguit es van proclamar les darreres voluntats testamentàries d’en Pellofa, el moment on els membres de la Confraria de l’Enterrament es dediquen a esbudellar la classe política i dirigent local. Testament amb poques riallesEl discurs, en la línia del de divendres passat davant l’Ajuntament, no va recollir excessius riures. De Baron es va dir que era un “ensopit” i que no havia tingut cap escàndol i les crítiques van anar en canvi pels socis petits del govern, ICV –en relació al PMC: “Ja n’hi ha prou d’en Graupera”- i ERC –pel Cas Llansó-. L’únic edil socialista que va rebre llenya va ser Arcadi Vilert, que va tornar a ser acusat d’”especulador”, un clàssic dels darrers anys. L’oposició també va rebre i de valent. CiU per -van dir- tenir uns votants que tenen “un peu i mig al tanatori” i el PP –en aquest cas concretament el portaveu Paulí Mojedano
- per reclamar com a pròpia una Constitució, la del 78, que suposadament no va votar. Finalment van rebre Caixa Laietana –animant futurs lladres a fer un nou “rififí”-, Robafaves –se’ls va acusar de capitalistes- i la pròpia Sala Cabañes, els responsables de la qual tenen alter egos clavats a la Confraria de l’Enterrament. En aquest cas, demostrant autèntica capacitat transgressora envers ells mateixos, es va dir que els seus responsables preparen “un pilotazo” amb l’"Operació Sala Cabañes" en presència del president del Centre Catòlic, Antoni Blanch, que feia com si sentís ploure–.
El que no va tenir cap gràcia van ser les referències a personatges molt estimats a la Sala Cabañes –“Miguelete” Aliberas o Oriol Abelló- però que coneix com a molt l’u per cent de la població mataronina. Que no havíem quedat que es tractava de fer una festa autènticament popular? Sigui com sigui, la novetat de l’emplaçament va fer furor i, comptant la capacitat de les grades, ahir van fer cap a la cita unes mil vuit-centes persones, segons càlculs de la Confraria de l'Enterrament. Això sense comptar les persones que miraven l’acte des de la plaça de Can Xammar, uns metres per sobre, i els que intentaven veure l’espectacle sota les grades a través dels forats que queden entre esglaó i esglaó.
En la vessant purament artística cal reconèixer que hi va haver moments realment espectaculars com quan els vicis van aparèixer a la plaça a ritme de samba i van perdre la batalla contra les velles -les set setmanes de Quaresma-, que tenien el recolzament de desenes de penitents habillats amb màscares de color blanc i túnica i mocador negres i que enarboraven grans banderes liles. L'acte va servir per testejar les noves composicions fetes expressament per Àlex Montasell i les coreografies de Mercè Grané. Un cop la Vella Quaresma havia près les regnes de la ciutat, la comitiva va desfilar fins la plaça de la Peixateria enmig d'una forta pluja on la figura dibuixada i construïda per Jordi Ribas va quedar entronitzada dalt de l'edifici neoclàssic mentre la gent menjava bunyols de bacallà i bevia vi calent.

Opinions dels lectors

Anónim - 02/03/2006 16:34:02
Ben sigut digui que els que vestien túnica negra llarga, màscara blanca i mocador negre,(no caputxa lila), es diuent penitents, que representent els dies de la setmana que dura la quaresma, no son cavallers, i que les velles (amb V no amb B), son les set setmanes de quaresma. Feta aquesta aclaració ¡¡Bona quaresma!!


Anònim - 02/03/2006 22:22:59
Això és una noticia o un article d'opìnió? No queda gaire clar.


Confraria del Enterrament - 03/03/2006 5:33:53
Us agrairem que tingueu en compte els següents números objectius: Grades: 580 persones en seients individuals, tots plens. Cadires públic situades a plaça: 560 unitats, totes plenes Actors participants: 233. Distribuïts: 22 Butargues, 25 Escuracassoles, 15 Nens Orfenat, 8 "Verjos incorruptos", 8 Momeroters, 6 Ploraneres, 8 Portants, 49 Penitents, 8 Fotògrafs, 7 Velles, 7 Vicis, Geperudet, Vellassa, 25 Autoritats, 29 del Clero, 4 Músics Lluita i 10 Músics Vella Fusta. Personal funcionament i logística: 45. Distribuïts: 10 Tècnics, 19 Coordinació i pirotècnia, 16 Prevenció i seguretat i Servei d’ordre. Les estimacions en altres espais son: Part alta muralla: 150 persones mínim (50 m, apretades i en alguns trams a dues fileres de fons intercalades) Baranes escala i balcó sector Actua: 120 persones aprox.(22 m, apretades i amb 3 fileres de fons) Tanques metàl·liques sectors Hospital i Camí Ral: 110 persones aprox. (7 + 8 m, apretades i amb 4 fileres de fons) Per tant els totals son: 1140 persones assegudes 278 components del espectacle 380 espectadors drets (càlcul aproximat, segons metratge objectiu i ocupació observada) Les dades documenten que en l’acte hi varen participar més de 1800 persones, atenent les que també omplien tots els racons que podien. Per tant l’article pateix una lleugera desviació de 1000 persones (125%) per sota de l’assistència real. Comprenem que és difícil quantificar actes com aquest, però agrairem que es faci la oportuna correcció.


un botarga - 03/03/2006 8:05:14
Els botargues també hi erem, no ens contes comfraria de l'enterrament


Confraia del Enterrament - 03/03/2006 8:56:31Esteu contats. Només faltaria! Sou la guàrdia personal del difunt! Un element clau de la festa des del seu orígen. Sou els primers de la llista de participants. Mira-ho be!


UN que no està dins l'olla - 03/03/2006 13:02:46
Ara jo pregunto al PERSONAL DE PREVENCIÒ I SEGURETAT..." SI S'HAGUES DE HAVER FET UNA EVACUAÇIÒ URGENT, COM HO HAGUESSIU FET, AMB AQUESTA PLAÇA QUE QUEDA TANCADA ???.......Crec que no era el lloc ideal per un espectacle de tantes masses.. Es una simple opiniò....


Confraria del Enterrament - 03/03/2006 15:22:57
Benvolgut sr. “de fora de l’olla”. Organitzar un acte d’aquestes dimensions, comporta moltes més coses que no pas les que es veuen. Entre elles molts assaigs... de Banda, de grups de percussió, de coreografia (pregunteu-ho si no als veïns de la plaça), també comporta moltes reunions logístiques i organitzatives, entre elles les relacionades amb els PAUs (plans d’autoprotecció) que s’estableixen en actes de risc (com aquest) i en els que participa tant l’Ajuntament de Mataró com, en aquest cas, el personal de la Confraria del Enterrament, en el que hi ha implicat un equip de persones especialitzades en el tema. Si això el deixa més tranquil li direm que hi havia tres vies d’evacuació: Escales del Camí Ral, amb 11 metres d’amplada lliure, carrer Hospital amb 3 metres d’ample mínim de via d’escapament i finalment la rampa, de 1’5 metres d’ample útil, que suposem que va veure que estava lliure en tot moment. Les grades i l’espai de cadires disposaven de passadissos centrals segons el seu dimensionat. Aquest dimensionat de sortides compleix els “estandars”, i que iguala –o supera- l’espai de sortida dels quatre carrers de la plaça de l’Ajuntament A cada un dels punts de sortida, així com també en els punts clau on l’espai del públic estava acotat, hi havia entre dues i quatre persones de coordinació i/o prevenció i seguretat, preparades per obrir les tanques (que no estaven fixades entre elles). Continua...


Confraria del Enterrament - 03/03/2006 15:26:35
També hi havia dues persones més a la part alta de la muralla, per evitat qualsevol situació de risc. Per més informació, hi havia 14 persones enllaçades per xarxa de transmissions, dues d’elles dedicades a control de pirotècnia i dues més a control de seguretat en cas d’incendi, tots ell amb formació i practica en la seva funció. També i havia un desplegament preventiu de Creu Roja i Policia Local, dimensionat en funció del acte, coordinat amb la organització a través d’un segona xarxa de transmissions de Protecció civil de l’Ajuntament de Mataró. Tant la Confraria -com l’Ajuntament de Mataró amb l’aplicació dels PAUs- considerem que amb la seguretat no es juga. Ens satisfà però, veure que malgrat tot el desplegament, el públic no se’n va adonar del dispositiu preventiu muntat. Aquest és sempre el nostre objectiu. Esperem que això el deixi una mica més tranquil, i pugui continuar gaudint d'aquest i altres actes públics.


Quim - 04/03/2006 10:22:40
També hi era 1 Cap dels Portants, o no hi era aquest any?


Un mut - 04/03/2006 16:48:50
Forma part del personal de coordinació

01 de març 2006

A Ricard 3r no només li falta el cavall



tot mataró
28 febrer 2006

L’esforç interpretatiu de Pere Arquillué és el millor de l’obra que dirigeix Àlex Rigola
Un aplaudiment justet, de pura cortesia, va tancar dissabte passat al Teatre Monumental la representació de ‘Ricard 3r’ dirigida per Àlex Rigola. Va ser una resposta freda en una nit de temperatura baixa per a una posada en escena que també traspuava fredor. I és que aquest ‘Ricard 3r’, nou aterratge del director del Teatre Lliure en el repertori shakesperià, resulta desconcertant. Després d’un suggerent ‘Titus Andrònic’ (2000) i d’un rodoníssim ‘Juli Cèsar’ (2002), Rigola s’ha embrancat ara amb una obra complicada i intenta aportar-hi una mirada actual, amb una reflexió sobre la influència de l’educació en la deformació de la consciència moral. Tanmateix és una òptica estimulant, però que de seguida es torna borrosa perquè sembla passada pel túrmix: retalla el text, redueix espais, suprimeix personatges i els simplifica a base de tics. Rigola peca aquí d’una certa fixació envers d’altres dramatúrgies prèvies, com ‘Suzuki I i II’ (2001), ‘Glengarry Glen Ross’ (2003) o ‘Santa Joana dels Escorxadors’ (2004), que li han procurat èxits reconeguts. Però a ‘Ricard 3r’ aquest deix dificulta tant la comprensió de l’entrellat històric que s’hi narra com el desenvolupament de la mateixa acció dramàtica. També la dèria per la projecció videogràfica, que recorda muntatges de Frank Castorf al capdavant de la Volksbühne berlinesa, acaba sent un factor de banalització argumental i un destorb al que passa en escena. Perquè l’espai paral·lel que representa, més que la Torre de Londres sembla el quarto de les rates. En canvi l’escenografia tancada i allunyada del prosceni, que figura un bar de putes, tot i la seva discutible estètica és una bona al·legoria de la maldat que reclou tots els personatges sense escapatòria.
Quant a la interpretació, s’ha de destacar el treball colossal de Pere Arquillué com a protagonista, que a cada moment desborda d’energia perquè la representació tiri endavant.
Llàstima que al seu voltant té massa llast. Dels altres personatges masculins només es pot dir que es passen l’estona sense saber si van o vénen. Pel que fa als papers femenins, s’ha de donar la raó al crític Harold Bloom quan escriu que tots els de ‘Ricard III’ són un malson per a qualsevol actriu.
Perquè és un patiment veure els recitats amb pinta de meuques de Chantal Aimée o d’Anna Ycobalzeta. Només Alícia Pérez, fent d’Elisabeth, se’n surt bé en l’escena del plany pels seus fills morts.
En conclusió, de la mateixa manera que l’obra acaba amb el monarca rebolcant-se i bramant per un cavall, el muntatge d’Àlex Rigola demana a crits més senzillesa i un millor servei al text de Shakespeare.

Un musical rememora esta noche los éxitos de Abba en el Cervantes


laopiniondemalaga.com
1 de març de 2003

Un momento del espectáculo musical `Abba The show´.
SERVICIOS

.El musical `Abba The show´, que rinde tributo al mítico conjunto sueco, visita esta noche el Teatro Cervantes (20.00 y 22.30 horas) tras su periplo por Europa y Estados Unidos.
El montaje cuenta con un elenco encabezado por diez músicos del grupo Waterloo, que toma su nombre del tema con el que el cuarteto ganó el Festival de Eurovisión, y varios de la Orquesta Sinfónica de Londres.Temas inmortales como `Mama Mia´, `Dancing Queen´, `Waterloo´, `SOS´, `Money money money´, `Ring ring´ y `Knowing me knowing you´, ente otras sirven a esta casi veintena de artistas para revivir la historia del grupo formado entre 1969 y 1981 por el teclista Benny Andersson, el guitarrista Bjorn Ulvaeus y las cantantes Agnetha Faltskog y Frida Lyngstad.Recorrido histórico. Durante cerca de dos horas, los espectadores podrán disfrutar de la fantástica historia de Abba, sus voces, sus trajes y sobre todo su música.
El director del montaje, Matthew Freeman, es a su vez el narrador de esta singular travesía por la carrera de un grupo que, después de su disolución en 1981, motivada por la ruptura de las parejas que lo formaban, aún sigue despertando un inusitado interés. El conjunto, que ha sido reivindicado en el último trabajo discográfico de Madonna, vende actualmente más de dos millones de sus discos al año.

Buscando en la literatura

la vanguardia
1 de març de 2006

Ventura Pons continúa, con Jordi Puntí, su conversación con la obra de autores catalanes, tanto de narrativa como de teatro
Al indagar en diversos modelos literarios, Ventura Pons ensaya cada vez una nueva propuesta fílmica

IMMA MERINO


Con El perquè de tot plegat, adaptando quince cuentos de Quim Monzó pertenecientes al libro homónimo y a otros como L´illa de Maians, Ventura Pons inició hace doce años una aventura que aún continua: buscar inspiración en la literatura catalana contemporánea mientras ensaya diferentes estructuras narrativas y, mostrando la geografía de Barcelona, explora en la soledad, la incomunicación, el amor (o el deseo) y sus heridas. Abandonando las comedias moderno-costumbristas que practicó después de su gozoso debut como cineasta con Ocaña, retrat intermitent (1977), la aventura comenzó de manera brillante: cada cuento de Monzó, escritor trágico disfrazado de humorista, fue asumido como un reto que obligaba a buscar una solución (forma) diferente para su puesta en escena cinematográfica.
La película El perquè de tot plegat se inicia con el episodio La voluntad (dónde Lluís Homar quiere que una piedra hable: al final, desesperado, la tira y se oye un "pafff!") y acaba con otro llamado La duda en que Pepe Rubianes, mientras busca setas, encuentra un gnomo dispuesto a satisfacerle sus deseos: pero el buscador no sabe lo que quiere. En ese momento de cambio, pues, Ventura Pons afirmaba una voluntad (repensarse y renovarse como cineasta haciendo hablar en el cine el imaginario de la literatura catalana actual) y a la vez reconocía sus dudas ante su nueva apuesta. Aunque, colocada al final, esa duda hasta podía parecer retórica: el filme demostraba que Pons iba por buen camino. Así es que prosiguió la aventura, pero no dentro de la narrativa, si no yendo al encuentro de dos dramaturgos: Benet i Jornet y Sergi Belbel.
Empezó con el primero adaptando E. R con el título Actrius para declarar su amor al teatro (Pons le dedicó una década de su vida profesional antes de hacer cine) y homenajear a sus intérpretes: Espert, Sardà i Lizaran, observadas por Mercè Pons. Abordó después a Belbel para crear una especie de díptico con Caricies (con una estructura circular similar a La ronda, de Schnitzler) y Morir (o no), dónde siete historias independientes que acaban con una muerte tienen su reverso sin desenlace fatal. El período teatral acabó con un retorno a Benet i Jornet (Amic, Amat, título luliano contenido en Testament, la obra original) que pudo hacer pensar que, después de las estructuras un poco mecánicas de Belbel, Pons se reencontraba con personajes más complejamente vivos y diría que más humanos hasta en su crueldad. Con el cambio de siglo, Ventura Pons volvió a la narrativa y, al margen del sabroso paréntesis musical de El Gran Gato, ahí continua, habiendo sido infiel en una ocasión a la literatura catalana (pero no a Barcelona) adaptando a David Leavitt en Manjar d´amor (Food love), quizás su propuesta más pretenciosa.
Su encuentro con Lluís-Anton Baulenas, primero mediante el relato inédito Anita no perd el tren y después con Amor idiota, significó un cierto retorno a la comedia y, partiendo de novelas, una asunción de formas más convencionales y lineales. Ahora le ha tocado el turno a Jordi Puntí, mediante el cual Pons vuelve a jugar narrativamente entrelazando tres relatos de los seis que configuran Animals tristos.De hecho, dos de los relatos (Icones russes y Bombolles) ya están relacionados en el libro: el primero narra la relación adúltera deun hombre y una mujer que siempre se encuentran en una misma habitación de hotel hasta que ella descubre el porqué de la fijación de él (desde la ventana observa su propia casa) y lo abandona provocándole una crisis mientras su esposa está convaleciente de una operación de cirugía estética; el segundo se centra en la criada (ecuatoriana en el relato, mexicana en el filme) del matrimonio de Icones russes y en su novio peruano, que fantasea con acostarse con una mujer burguesa. Entre estas dos historias, poniendo en relación personajes de las tres y haciéndoles coincidir en espacios, se inserta Gos que es llepa les ferides,sobre una pareja que se desmorona a causa de una infidelidad, un tema común como el de la soledad herida.
Pons se sirve de un narrador omnisciente (que transfigura el punto de vista subjetivo de Gos..., pero está en los otros dos relatos) tan distante como redundante (respecto a lo visualizado) mientras el registro pasa de la comedia (a veces pasada de rosca hasta la caricatura) al drama, aunque da la sensación que, habiendo acentuado el humor, el vacío existencial que se respira en los relatos de Puntí se diluye en una cierta banalidad. Una sensación que no se contradice con el deseo de que Ventura Pons continúe su aventura.

Punxada d'Els Joglars

avui
28 febrer 2006

Francesc Massip

Diumenge vinent finalitzen les funcions de l'últim espectacle d'Els Joglars, En un lugar de Manhattan, que, estrenat al Lliure el 12 de gener, han tingut una ocupació mitjana del 50%. Tractant-se del Teatre Fabià Puigserver, això suposa uns 400 espectadors per funció. Una xifra diària que molts col·lectius desitjarien. Però a Albert Boadella no li fa el pes. Així ho expressava la setmana passada en la sessió que se li va dedicar dins del cicle Diàlegs sobre literatura i teatre que, amb el títol Del text dramàtic al text escènic, es desenvolupa al CCCB i on conversen un teòric (filòleg, traductor o crític) i un creador escènic (autor, director).
En aquella ocasió el diàleg el va encetar Josep Maria Micó, poeta, traductor d'Ausiàs March al castellà i professor de literatura del Segle d'Or a la UPF, que va traçar una brillant semblança d'El Quixot i del seu autor que en l'època va ser condemnat a l'ostracisme per creadors d'èxit com Lope de Vega. Micó va considerar El Quixot una obra improvisada, que es va fent sobre la marxa, on Cervantes va aprenent a mesura que va escrivint.
La intervenció de l'inefable Boadella va girar entorn del procés creatiu de la seva actualització de Cervantes, presidida per la conversió del tàndem en un parell de lampistes que, com el Quixot i Sancho, són "viatgers" d'ofici; mentre que xifrava la seva crítica fonamental en l'obsessió que hi ha per ser "moderns", fet que encarna en la directora argentina que assaja una estrambòtica versió d'El Quixot en un teatre manicomial.
Ben aviat, però, el discurs de Boadella va derivar en un feixuga cançó de l'enfadós, queixant-se de la poca assistència de públic que vindria a continuar el migrat succés de La torna de La torna, i que segons ell respon al boicot que se li fa a Catalunya a causa de les seves idees diguem-ne polítiques. Ja és ben simptomàtic que qui ha excel·lit a combatre el victimisme estèril que sovint ha patit el país, busqui ara un fantasmagòric "enemic" a qui penjar la llufa dels seus mals i obsessions.
Diguem-ho clar: si el públic no ha acudit massivament a veure els dos darrers espectacles d'Albert Boadella és, simplement, perquè estan molt per sota de l'esplèndida Trilogia catalana (Ubú, Pla, Dalí) que va omplir els teatres. Ara, però, imbuït pel personatge, s'entesta a veure al·lucinacions que tenen poc a veure amb la realitat. Tanmateix, immers en el seu curiós laberint de miralls, va afirmar que potser no tornaria a Barcelona perquè, sent una companyia privada, només aniran allà on tinguin els teatres plens. Que sàpiga que, si s'ho val, viatjarem on calgui!

Les obres del Lliure de Gràcia pujaran a dos milions d'euros


el periodico
26 febrer 2006
La sala, que obrirà el setembre del 2007, substituirà l'Espai de Montjuïc

El Teatre Lliure de Gràcia, tancat a l'espera de les reformes, la setmana passada.
Foto: ALBERT BERTRAN

ELENA HEVIA
BARCELONA
Serà el vell Lliure però nou. La sala de Gràcia de sempre amb un rentat de cara i una reforma estructural que els espectadors nostàlgics no percebran a simple vista. I es podrà començar a disfrutar --després d'una llarga i incerta espera-- coincidint amb la nova temporada, el setembre del 2007, data que els responsables del teatre estudien per a l'obertura de l'antiga seu, que va tancar les portes el novembre del 2003.El projecte executiu, firmat per l'arquitecte Francesc Guàrdia, tam- bé se sotmet a la premissa fonamental d'ajustar el cost econòmic de les obres --almenys, de les més neces- sàries-- a un milió d'euros. Per obtenir-lo se sol.licitarà una hipoteca, que se saldarà a través dels pressupostos anuals. "El compromís era tornar a obrir el teatre i dur a terme les obres estructurals amb aquest pressupost", assenyala Jordi Tort, subdirector del Lliure, conscient que encara quedarà per abordar una segona fase, que es realitzarà de mica en mica amb el teatre ja en funcionament.Aquest segon pla --que contempla, entre altres coses, la climatització externa de la sala i la remodelació dels camerinos comunitaris-- posarà en dos milions el pressupost total. Amb tot, el teatre encara té pendent el nou contracte programa, en què es contemplarà el model de finançament de les dues seus. "Al nostre favor tenim --recorda el subdirector-- el precedent de les obres de la Sala Fabià Puigserver. Els tècnics encarregats de la supervisió que ens van visitar es van quedar sorpresos de la poca desviació econòmica que hi va haver en aquell teatre".
SILENCI ADMINISTRATIU
Després d'un silenci administratiu que s'ha prolongat durant gairebé dos anys i ha provocat un retard dels plans previstos --que presumien obrir la sala del carrer de Montseny a principis de l'any 2005--, el Lliure convocarà ben aviat un concurs públic per a la consecució de les obres.Mantenir el caràcter de l'antic Lliure és un important objectiu del detallat projecte, que pretén renovar, en aquesta primera fase, la coberta i el forjat de la sala, així com insonoritzar-la, reconstruir l'enreixat (és a dir, l'estructura d'on pengen les escenografies), suprimir les barreres arquitectòniques, insonoritzar els aparells de climatització i adequar l'edifici a la normativa contra incendis."El projecte, que manté les característiques de l'antiga sala, no cau en la trampa de fer un teatre nou", afirma Tort. I entre aquestes característiques es pot destacar la completa polivalència de l'espai amb les seves grades mòbils que aproximen l'acció escènica a l'espectador i, en especial, la configuració que situa l'acció en un espai central i que ja és marca de la casa.El projecte de reforma va quedar encallat fa uns mesos a causa d'uns ronses permisos municipals que van arribar a finals de l'any passat. Un cop obtinguts, el patronat de la Fundació Teatre Lliure/Teatre Públic va donar llum verda, al gener, a la licitació de les obres.L'obertura de la sala no suposarà un augment de l'activitat del Lliure en el seu conjunt, ja que necessàriament anirà vinculada al tancament públic de l'actual Espai Lliure, situat a la seu de Montjuïc i amb un aforament molt menor que les gairebé 300 places que pot arribar a tenir la sala de Gràcia. El petit Espai, que no acaba de complir les condicions òptimes per a la representació d'obres de cambra, va ser concebut originalment com a sala d'assajos. I ho tornarà a ser.
Noticia publicada a la pàgina 68 de l'edició de 26/2/2006 de El Periódico - edició impresa Per veure la pàgina completa, descarregui l'arxiu en format PDF

El teatro apasiona y asusta porque envenena"


el país
26 febrer 2006


AURORA INTXAUSTI
Madrid

ENTREVISTA
GERARDO VERA Director del Centro Dramático Nacional
Gerardo Vera, en el escenario del teatro Valle-Inclán, del Centro Dramático Nacional, en el que se representa Divinas palabras. (CRISTÓBAL MANUEL)
"Los clásicos son la conciencia de su época. Eligen, casi siempre, al hombre como eje de reflexión y al hombre lleno de contradicciones"
"El CDN tiene que ser conocido como punto de referencia del rigor profesional y de apertura a todo tipo de creación"
"Divinas palabras' y 'Luces de bohemia' son los dos exponentes del teatro de Valle en los que se ve su talante contemporáneo"
La peculiar lectura que desde joven hizo de los textos de Ramón María del Valle-Inclán le llevó a Gerardo Vera (Miraflores de la Sierra, Madrid, 1947), director del Centro Dramático Nacional (CDN), a descubrir que el dramaturgo gallego fue capaz de llevar la lengua castellana a lugares insospechados y a convertir seres ínfimos en personajes extraordinarios. Esta semana se ha inaugurado en Madrid el teatro Valle-Inclán, la nueva sede del CDN, con la obra Divinas palabras. El responsable del gran centro de teatro de España pretende que sea conocido como "punto de referencia del rigor profesional y de apertura a todo tipo de trabajo creativo relacionado con el mundo de la escena".
Pregunta. ¿Qué le apasiona de la obra de Valle-Inclán?
Respuesta. Su modernidad. Divinas palabras me lleva persiguiendo desde mis años de estudiante de Filología Inglesa en la facultad. La dirigí en el TEU, luego la quise hacer con una empresa privada pero no pude conseguir el dinero porque era una producción muy cara. Cuando la ministra de Cultura, Carmen Calvo, me nombró director del CDN, tuve claro dos cosas: que este nuevo centro se iba a llamar teatro Valle-Inclán y que lo iba a inaugurar dirigiendo Divinas palabras. ¿Por qué? Porque Divinas palabras, junto con Luces de bohemia, son los dos exponentes del teatro de Valle en los que se ve con más claridad su talante contemporáneo. Refleja en sus textos un mundo rural y casi feudal, como es la Galicia de principios de siglo XX, pero de repente lo trata con todas las coordenadas, dramática y estéticamente, que lo hace susceptible de ser montado con una visión absolutamente moderna, cosa que no es fácil de encontrar.
P. ¿Qué elementos dramáticos le llegan a deslumbrar?
R. Viendo la obra te das cuenta de que emplea un lenguaje muy popular, que se basa en expresiones de una Galicia muy profunda y atrasada pero la magia, el talento, hace que eso lo convierta en un texto esencial. Cuando oyes un diálogo de Valle-Inclán te explicas cómo con tan poco se puede contar tanto. Hay espectáculos, como ocurre en la ópera, que no los puedes vaciar. Si se hace Il trovatore, de Verdi, como la música es tan descriptiva tienes que realizar una puesta en escena tradicional, pero Valle-Inclán lo puedes poner en un escenario vacío y no echas de menos nada, porque la temperatura poética la da el propio actor con el lenguaje. Es muy difícil encontrarte con un texto de 1920 con estas características. Toda la producción se hace con una pared, un árbol y 23 actores, y es una obra que transcurre en cementerios, iglesias, campanarios, playas, pórticos, frondas, quintanas... No hace falta nada más.
P. ¿Qué supone para este país tener esta nueva sede del Centro Dramático Nacional?
R. Tener un centro de experimentación que no esté sometido a las leyes implacables del mercado y donde los creadores y el público podamos tener acceso a obras que desde la iniciativa privada nunca se podrían hacer. Esta Divinas palabras es un claro exponente de ello. Se trata de dar trabajo a muchos y variados actores, el mayor número de profesionales. Dar sitio a autores no consagrados que vienen de centros de producción independiente, de empresas privadas con pocas posibilidades económicas. En ese aspecto, es una casa de todos en la que se puede experimentar y moverse por los terrenos de la creación. Es algo, también, en continuo desarrollo. Tenemos que girar por el territorio nacional, salir con esta obra y con diferentes producciones a otros lugares de la geografía española. El CDN es el punto de referencia para entender la cultura de lo público.
P. ¿De dónde surge su permanente defensa de lo público?
R. Cuando ves el patio de butacas lleno de gente de todo tipo viendo obras como Divinas palabras o Madre coraje te das cuenta de que estás elevando el nivel intelectual de los ciudadanos porque les estás acercando a un mundo que muchos no conocían. Vivimos en un país desculturizado y la cultura a veces no ha calado como elemento fundamental del ser humano y se contempla más como acontecimiento social. En el barrio en el que está el CDN, el de Lavapiés, uno de los de mayor mestizaje de Madrid, hay que hacer un esfuerzo para que no se vea como algo extraño. He encargado al dramaturgo Ignacio García Maer un espectáculo en el que se aborden los problemas de un barrio como éste, y eso también es el CDN, no sólo hacer Divinas palabras.
P. ¿Qué encuentra en los clásicos para regresar a ellos?
R. Son la conciencia de su época. Ellos eligen, casi siempre, al hombre como eje de reflexión y al hombre lleno de contradicciones. Te puedes encontrar, aprender, y puedes crear con ellos el acto de comunicación y libertad más impresionante que es la relación del actor con el espectador. Son capaces de realizar una reflexión sobre el ser humano que hacen que sigan diciendo cosas más interesantes que un autor contemporáneo. Eso no quiere decir que no haya grandes dramaturgos actualmente y que estén aferrados a la realidad con conciencia, como pueden ser Juan Mayorga o Tony Kushner. Este último, por cierto, elegido por Steven Spielberg para el guión de Múnich, y cuando ves la película te das cuenta de la genialidad del director al haber seleccionado al mejor autor dramático de su generación en EE UU para ese trabajo. No puedo negar que sigo teniendo una cierta dualidad: por un lado, me fascina lo contemporáneo, pero también necesito ver las cosas con la distancia del tiempo.
P. ¿Cuáles fueron sus fuentes de inspiración para dedicarse al mundo del arte?
R. Desde que tenía 16 años empecé por cuestionarme el mundo, a partir de cuestionarme la sexualidad. Tuve grandes profesores en la facultad y en la vida y, sobre todo, la gran suerte de haberme encontrado con personas del teatro como José Luis Alonso, Adolfo Marsillach, Francisco Nieva, que me abrió los ojos al mundo de la escenografía desde una dimensión poética y contemporánea como nunca lo había hecho, Narros, o Gómez. En el cine, a Gutiérrez Aragón, Saura, Trueba o Bardem. Hay que rodearse en la vida de los mejores para aprender.
P. ¿Ante qué género artístico se rinde?
R. Soy muy agradecido a la escenografía porque me ha permitido llegar adonde estoy, pero ahora me aburre, me cansa. El cine ha sido y es mi gran pasión, pero ahora tengo grandes dudas, no sabría decidirme entre el cine o el teatro. Dirigir en cine Segunda piel supuso un golpe muy fuerte y un reconocimiento para expresar una historia, y Divinas palabras en teatro me ha abierto las puertas a algo que yo soñaba desde que tenía 20 años. El teatro posee una familiaridad que creía perdida. Ahora diría que me rindo ante el teatro con mayúsculas y ante el cine con una buena historia.
P. ¿Qué veneno tiene el teatro?
R. Creo que es lo más parecido a una pasión amorosa. En el teatro dependes de cada uno de los actores que se suben al escenario, la fragilidad del ser humano la tiene el teatro. Apasiona y asusta porque envenena.
P. España cuenta con grandes actores de teatro y buenos dramaturgos. ¿Cómo se explica esos años en los que los teatros estaban vacíos?
R. Tenemos excelentes actores y yo he mezclado a grandes profesionales consagrados con otros jóvenes de gran talento, y la mezcla es explosiva. Hay gran talento en este mundo y cuando se hace bien, las salas se llenan. Hubo un momento bajo, coincidiendo con el Gobierno del Partido Popular, en el que se hicieron una serie de obras que alejaban al público y se fue degradando un poco el nivel. Se consolidó un público más conservador y se alejó a otro más inquieto. Eso tuvo su contrapartida: hubo un auge de salas alternativas y se formaron actores de gran calidad interpretativa. Ahora se ha podido constatar que en las representaciones de Infierno, de Tomaz Pandur, se ha visto en el patio una gente muy joven, y eso es importante.
P. ¿Cuál es su meta con el CDN?
R. Que sea conocido como punto de referencia del rigor profesional y de apertura a todo tipo de creación. Voy a tratar de que sea un escaparate donde se pueda experimentar y comunicarse con la sociedad. Estamos en conversaciones con directores importantes como Simon McBurney, Daniel Beronese, Javier Dualte y Declan Donnelan para que trabajen con actores españoles en las dos próximas temporadas. Y en un par de meses se celebrará un taller de dramaturgia en el que autores europeos debatirán sobre el mundo del teatro.