Punxada d'Els Joglars

avui

28 febrer 2006

Francesc Massip

Diumenge vinent finalitzen les funcions de l'últim espectacle d'Els Joglars, En un lugar de Manhattan, que, estrenat al Lliure el 12 de gener, han tingut una ocupació mitjana del 50%. Tractant-se del Teatre Fabià Puigserver, això suposa uns 400 espectadors per funció. Una xifra diària que molts col·lectius desitjarien. Però a Albert Boadella no li fa el pes. Així ho expressava la setmana passada en la sessió que se li va dedicar dins del cicle Diàlegs sobre literatura i teatre que, amb el títol Del text dramàtic al text escènic, es desenvolupa al CCCB i on conversen un teòric (filòleg, traductor o crític) i un creador escènic (autor, director).
En aquella ocasió el diàleg el va encetar Josep Maria Micó, poeta, traductor d'Ausiàs March al castellà i professor de literatura del Segle d'Or a la UPF, que va traçar una brillant semblança d'El Quixot i del seu autor que en l'època va ser condemnat a l'ostracisme per creadors d'èxit com Lope de Vega. Micó va considerar El Quixot una obra improvisada, que es va fent sobre la marxa, on Cervantes va aprenent a mesura que va escrivint.
La intervenció de l'inefable Boadella va girar entorn del procés creatiu de la seva actualització de Cervantes, presidida per la conversió del tàndem en un parell de lampistes que, com el Quixot i Sancho, són "viatgers" d'ofici; mentre que xifrava la seva crítica fonamental en l'obsessió que hi ha per ser "moderns", fet que encarna en la directora argentina que assaja una estrambòtica versió d'El Quixot en un teatre manicomial.
Ben aviat, però, el discurs de Boadella va derivar en un feixuga cançó de l'enfadós, queixant-se de la poca assistència de públic que vindria a continuar el migrat succés de La torna de La torna, i que segons ell respon al boicot que se li fa a Catalunya a causa de les seves idees diguem-ne polítiques. Ja és ben simptomàtic que qui ha excel·lit a combatre el victimisme estèril que sovint ha patit el país, busqui ara un fantasmagòric "enemic" a qui penjar la llufa dels seus mals i obsessions.
Diguem-ho clar: si el públic no ha acudit massivament a veure els dos darrers espectacles d'Albert Boadella és, simplement, perquè estan molt per sota de l'esplèndida Trilogia catalana (Ubú, Pla, Dalí) que va omplir els teatres. Ara, però, imbuït pel personatge, s'entesta a veure al·lucinacions que tenen poc a veure amb la realitat. Tanmateix, immers en el seu curiós laberint de miralls, va afirmar que potser no tornaria a Barcelona perquè, sent una companyia privada, només aniran allà on tinguin els teatres plens. Que sàpiga que, si s'ho val, viatjarem on calgui!