05 de març 2015

La Fira Mediterrània de Manresa obre la convocatòria per a les Presentacions de projectes a la Llotja Professional



Fira Mediterrània de Manresa està preparant la 18ª edició que tindrà lloc del 15 al 18 d’octubre, i obre la convocatòria de la vessant professional del mercat. Una oportunitat per connectar-te amb els professionals del sector de tot el món: mànagers, directors, programadors, gestors culturals, associacions, institucions, experts en publicitat i màrqueting i molt més.

Ara és el moment de presentar la teva proposta i ser seleccionat en les nostres sessions de presentacions breus (15 minuts), on podràs explicar els teus projectes artístics i culturals o serveis professionals, pensades perquè compradors i venedors entrin en contacte directe.

Els conferenciants seleccionats tindran l’acreditació gratuïta.

Envia’ns un email a programadors@firamediterrania.cat abans de dilluns 11 de maig, amb la següent informació:

1.    Títol
2.    Resum presentació (120 paraules)
3.    Biografia ponent(s) (60 paraules)
4.    Link(s) a web(s)
5.    Dades d’identificació: Ens / Persona de contacte / Telèfon / Email
En cas que la teva presentació sigui seleccionada, et confirmarem l’hora i l’espai en el marc de la Llotja Professional. La teva activitat apareixerà al nostre programa (30.000 exemplars), al catàleg professional (1.100 exemplars) i al nostre web en tres llengües.

Les xifres de la Fira Mediterrània Manresa 2014:

1.053 professionals
24 països
161 periodistes
107 companyies i grups

Comienzan los preparativos del 40 Festival de Teatro Aficionado de Villacañas (Toledo)



publicat per
26 de febrer de 2015
Toledo, Europa Press

El gran evento cultural del año 2015 en Villacañas (Toledo) será la celebración de la edición número 40 del Festival de Teatro Aficionado, el certamen teatral más antiguo de la región y uno de los festivales de teatro aficionado más destacados de España.

Aprovechando esta celebración, el Ayuntamiento de Villacañas a través de la Comisión Organizadora del Festival ha preparado un año 2015 que va a ser eminentemente teatral, y que tendrá como momento destacado la celebración del Festival entre el 20 de marzo y el 2 de mayo, ha informado el Consistorio en nota de prensa.

La concejal de Cultura, María Rivera, como presidenta además de la Comisión Organizadora, ha explicado que ha sido posible cerrar un programa muy completo de actividades para todo el año 2015, con el objetivo de "celebrar como se merece el alcanzar la cifra de 40 festivales de teatro, organizados en Villacañas con mucho esfuerzo por tanta gente que ha trabajado desde sus inicios".

Rivera ha explicado que ya están operativas las plataformas en redes sociales del Festival, con página en Facebook y cuenta en Twitter (@40FTAVillacanas), por lo que ha animado a todos a sumarse a las mismas, para estar debidamente informado sobre lo que va a ser esta 40 edición del Festival villacañero.

Además, la concejal de Cultura ha explicado que el próximo 11 de marzo se pondrán a la venta los abonos con unos precios muy ajustados y con bonificaciones para jóvenes, jubilados y desempleados.


Unos abonos que incluirán las entradas para las siete sesiones que componen el programa, incluyendo la obra de presentación, que --tras el gran éxito del año pasado-- vuelve a ser un musical que se representará el 20 de marzo. Rivera ha concluido avanzando que el próximo 10 de marzo se presentará definitivamente el programa del 40 Festival de Teatro Aficionado de Villacañas.

04 de març 2015

La cara més humana de Maria de Natzaret



publicat per
27 de febrer de 2015
Aída Pallarès. Barcelona.

Segons l’Evangeli de l’apòstol Joan, la verge Maria va viure els últims anys de la seva vida a la ciutat d’Efes, a l’actual Turquia, vigilada per deixebles del seu fill. Aquest és el context que l’irlandès Colm Tóibín va triar per desenvolupar El testamento de María, un monòleg que arribarà el proper 5 de març al Teatre Lliure de la mà d’Agustí Villaronga i l’actriu Blanca Portillo.

Blanca Portillo és la Verge Maria a ‘El testamento de María’ de Colm Toibin

A més de suposar el debut en teatre del director de la premiada Pa Negre, El testamento de María és una revisió audaç i humanitzadora de la mare de Jesús, que Tóibín imagina com una dona de pagès, una mare qualsevol, desesperada, plena d’odi, dolor i tendresa, després de la mort i desaparició del seu fill. “El text ens descobreix que darrere d’aquesta icona de la Verge, amb el seu cor travessat per punyals i la seva aurèola de santedat, hi ha un ésser humà” diu el cineasta mallorquí.

Conscient que un dels deixebles de Jesús està escrivint mentides sobre el que va succeir a Jerusalem, Maria pretén explicar la veritat de tot plegat. Un repàs per la història explicada a la Bíblia des del punt de vista d’una mare a la qual li han arrabassat i matat el seu únic fill. La Maria de Tóibín no comprèn el canvi sobtat de Jesús, quan es va convertir en predicador públic i creador de (presumptes) miracles. Per a ella, doncs, no hi ha fill de Déu, només el seu nen que, tot i no entendre’l, no pot deixar d’estimar.

“El més interessant d’El testamento de María és l’exploració que fa del món d’una dona enfrontada a la pèrdua d’un fill per uns ideals (en aquest cas religiosos). No difereix gaire del patiment de qualsevol mare contemporània que veu com el seu fill és enviat a la guerra i torna cadàver” explica Villaronga. L’encarregada de posar-se en la pell, i en l’ànima de la Verge Maria és Blanca Portillo, que la temporada passada va sorprendre tothom amb el seu Segismundo a La vida es sueño d’Helena Pimenta.


Portillo, que va lloar “la bellesa i el gran amor” que desprèn el text, va admetre que hi ha qui es pot sentir ofès, tot i que no és la intenció de l’obra. “Colm Tóibin humanitza a Maria i, a més, la fa pagana, i això pot molestar els catòlics més fervents, que es neguen a acceptar altres versions” advertia l’actriu. Potser perquè, com diu Agustí Villaronga, “Maria de Natzaret ens dóna la paraula viva, la seva veritat. Ben diferent dels textos evangèlics que elaboren els deixebles, i ens descobreix la dona que realment és, no la dona que tota la humanitat ha volgut fer d’ella”.

Actores argentinos en España: una pasión de ida y vuelta



publicat per
27 de febrer de 2015
Feliciano Tisera

Los profesionales del teatro argentinos (profesores, actores, directores) han sido parte importante del desarrollo de las artes escénicas en España desde que, a finales de la década de los 70, comenzaron a llegar, huyendo de la dictadura militar que asoló Argentina entre 1976 y 1983. Esa primera oleada vino a ofrecer a la escena española una forma diferente de hacer teatro. Si España era una referencia por su rica historia dramatúrgica, en Argentina se había gestado una nueva forma de actuar.  Javier Bardem figura entre los actores que se formaron con el argentino Juan Carlos Corazza “Creo que el ‘modo argentino’, si este concepto existe, implica una gran naturalidad en la interpretación y la aceptación por parte del actor de un profundo compromiso en la construcción del personaje y en el momento de la encarnación del mismo”, explica Fernando Griffell, argentino descendiente de catalanes. Su abuelo llegó al país latinoamericano en 1911, y hablaba en catalán con su hijo, el padre de Fernando. Él recorrió el camino inverso. Llegó a Barcelona escapando del horror del terrorismo de Estado. Empezó a impartir clases en 1978, y dos años después fundó la escuela de teatro La Casona, que en 2015 cumple 35 años de formación teatral en la Ciudad Condal.  En Madrid, los argentinos que escapaban de  la dictadura también sentaron escuela. Los más conocidos son Juan Carlos Corazza y Cristina Rota, quienes se han convertido en referencia en la formación actoral para cine y televisión. En sus escuelas aprendieron los rudimentos de su trabajo actores que lograron fama: una tradición de los Goya es que Javier Bardem agradezca a su maestro Juan Carlos Corazza cada vez que sube al escenario a recibir una estatuilla. Y este nuevo modo de trabajar con los actores se desplegó en escuelas no institucionalizadas que fundaron los argentinos, una alternativa a la formación reglada universitaria o el academicismo de las escuelas superiores. “En ese momento (1980), solo existía en Barcelona el Instituto del Teatro y un taller escuela de mimo y claqué: nuestro centro nació como una verdadera opción a la formación institucionalizada y como escuela privada organizada para formar actores”, cuenta Griffell.

Un puente teatral
Para entender el aprecio que genera en España el teatro argentino, vale un ejemplo: en esta temporada, las dos principales ciudades españolas rinden homenaje al teatro argentino. En el Teatre Lliure de Barcelona se ha programado un ciclo con cuatro montajes con directores y/o intérpretes del país latinoamericano. El dramaturgo, actor y director Claudio Tolcachir, el maestro Daniel Veronese, las actrices Cristina Banegas, María Onetto y Malena Alterio (un claro ejemplo de hispanoargentina) y el actor Federico Luppi, son algunos de los que pasaron o pasarán por el mítico teatro barcelonés esta temporada. El Ayuntamiento de Madrid, por su parte, llegó a un acuerdo de hermanamiento para desarrollar actividades culturales conjuntas con la capital argentina, cuyo primer hito es Buenos Aires-Madrid, un puente teatral, una alianza entre el coliseo en activo más antiguo del mundo, el Teatro Español, y el Teatro San Martín de Buenos Aires para desarrollar actividades conjuntas. Por ejemplo, en Buenos Aires, un equipo argentino va a representar la obra de Fernando Arrabal El arquitecto y el emperador, y en 2016, con motivo del 400 aniversario de la muerte de Cervantes, en el Teatro Español de Madrid se representará El cerco de Numancia, con montaje del propio director de la sala, el madrileño Juan Carlos Pérez de la Fuente, y con un reparto compuesto por actores argentinos.

Unidos por la lengua
Madrid y Buenos Aires son las capitales mundiales del teatro en español. La fuerza del idioma común hace que estas plazas se potencien y que una plaza con una gran tradición teatral como Barcelona quede muy relegada a nivel internacional por lo acotado de la influencia de su lengua. “El castellano que se usa en Madrid está abierto a muchas sonoridades y, por tanto, el teatro allí es receptor de muchas culturas y riquezas que conllevan un mestizaje fecundo. El catalán, siendo una lengua de inmensa riqueza, no se usa ni en el resto del Estado ni en el resto de los países que viven en español, como Argentina”, explica Griffell, quien pide una mayor apertura al español en las salas barcelonesas. “Estamos seguros, y esto se sabe y se añora en la sociedad barcelonesa, que si los teatros de la ciudad abriesen sus escenarios al castellano (local y foráneo), Barcelona sería insuperable y verdaderamente insustituible en su doble oferta lingüística teatral”, señala Griffell. Es difícil encontrar butacas vacías en los teatros argentinos Eso da seguridad. Aunque lleve casi 40 años en Cataluña, Griffell considera que la relación del actor argentino y el público es tan especial que conforma un ADN actoral muy particular que hace que se valore especialmente en España: “En Argentina, la relación entre el público y ‘sus’ actores es entrañable. El público acompaña y enaltece con su presencia la labor artística de este colectivo. Es difícil encontrar butacas vacías en los teatros argentinos. Eso da seguridad y justifica cualquier esfuerzo de los muchos que realizan los actores en aquel país. Ese esfuerzo y esa entrega, tan agradecida por ‘su’ público, genera propuestas originales, de enorme amplitud estilística y de altísima calidad. Y eso es lo que ellos aportan allí donde van: una especial vivencia del hecho, excepcional, de ser actor”. A cambio de recibir artistas escénicos de  tanta calidad, las capitales españolas, principalmente Madrid y Barcelona, ofrecen a la gente de teatro argentina una mirada amiga y atenta a sus propuestas, así como estructuras y equipamientos de última generación; y, en los niveles altos de la profesión, proyección europea y retribuciones económicas muy considerables en comparación con las de su país de origen.

Huyendo de la crisis
En los últimos años de la década de los 90 y los primeros de siglo XXI, Argentina sufrió una grave crisis económica que provocó otra oleada de inmigración, en este caso por motivaciones principalmente económicas y de perspectivas de futuro. Como era lógico, España fue uno de los principales destinos elegidos por los emigrantes argentinos, entre los que se encontraba gente del teatro. Los emigrantes de la dictadura ya habían sentado las bases del prestigio de los maestros de teatro argentinos, pero esta nueva oleada tenía delante de sí el desafío de estar a la altura de las circunstancias. Además del reto, más importante aún, de ganarse el sustento. Pero algo había cambiado. “Teatralmente, me siento más lejos de la generación anterior de argentinos, la que vino con la dictadura, que de los españoles de mi generación, los que tienen entre 30 y 40 años: entendemos el quehacer teatral desde un lugar más práctico”, explica Jorge Sánchez, un director argentino afincado en Madrid desde 2002. Según Sánchez, entre los 70 y los 90, “en Argentina se ha evolucionado bastante en formas de trabajo, en superar algunas escuelas, algunos métodos, y nos hemos adentrado más en una forma más práctica, más dinámica; y aquí uno se encontraba con cánones que en Argentina ya no se desarrollan”. Llegó becado por una fundación argentina para cursar dos años de estudio con el maestro José Sanchís Sinisterra. Cuando la beca terminó, decidió quedarse. Impartió clases, montó la compañía La Cantera, con la que actuó por todo el país, hasta que en 2008 tomó la decisión de tener un pie en cada lado del charco. “Entre 2008 y 2013 he estado trabajando una mitad del año en cada país”, señala. Sin embargo, en el año 2014 volvió a sentir la  llamada de España. En el tiempo que pasó en Argentina se relacionó con españoles que iban allí a hacer teatro, y retomó el contacto laboral en Madrid. “Sentí que tenía que quedarme en Madrid de nuevo: hay una dinámica artística interesante, la gente está empezando a trabajar desde otros parámetros, hay un movimiento nuevo que en 2008 no se producía”, explica Sánchez, que acaba de estrenar como director la obra Líbrate de las cosas hermosas que te deseo en una sala independiente de referencia, Cuarta Pared, donde había trabajado como profesor. La autora del texto es la burgalesa María Velasco: otro ejemplo de trabajo conjunto teatral entre españoles y argentinos.

Intercambio cultural
“Hay una historia de intercambio: los españoles que durante la dictadura de Franco desarrollaron su faceta artística en Argentina generaron ese interés de los argentinos por España, y después, los argentinos que vinimos. Hay una reciprocidad muy grande, lo que hace muy fluido el trabajo entre argentinos y españoles”, explica. Entre esos inmigrantes de la segunda tanda, en el año 2000 llegó Diego Bergier, un actor y profesor de teatro que también ha tenido idas y vueltas entre España y Argentina, hasta que decidió radicarse definitivamente en la capital española. En pocos años ha logrado afianzarse hasta tener su propia academia y capitanear su compañía profesional. Tras desvincularse de un teatro independiente del barrio madrileño de Lavapiés, donde empezó a trabajar cuando llegó, montó junto a un socio argentino, Fernando Orecchio, una escuela en la misma plaza de Tirso de Molina en 2003, hasta que en 2006 le picó el gusanillo del regreso a Argentina. “Me comí dos asados y ya me quería volver. Ahí me divorcié de Argentina: mi país nunca me abrió los brazos, siempre me la hizo complicada, me puso palos en la rueda”, lamenta. La clave ha sido ir creciendo poco a poco sin tomar riesgos innecesarios A los pocos meses estaba de vuelta. Y no le fue nada mal: empezó alquilando una sala para impartir clases, y a los cinco meses ya había alquilado dos; después, un local pequeño en la Puerta de Toledo de Madrid, hasta que logró conseguir una escuela de dos plantas, en donde, además, tiene una sala para representar obras: el Estudio Teatro Madrid. “La clave ha sido ir creciendo sobre lo concreto, poco a poco, sin tomar riesgos innecesarios”, explica. Por eso, se centra más en la fidelización de los alumnos que tiene que en la búsqueda de nuevos pupilos. Y los mima.  La compañía es un buen ejemplo de la integración: dos argentinos (él y Alejandro Feijóo, que también es dramaturgo y autor de tres de las seis obras que representó la compañía en los dos años que lleva de vida), y el resto, españoles. En general, los argentinos trabajan mucho y bien, pero no son gregarios.

Una cantera inagotable

“No estamos especialmente unidos los argentinos del teatro. Alguna vez hicimos un intento de agruparnos pero no funcionó, porque cada uno tenía muchos compromisos con su propio trabajo”, reconoce Bergier. Y traza una analogía futbolera: “En el teatro pasa algo parecido a lo que ocurre en el fútbol. Argentina tiene una cantera inagotable, que viene a España a seguir desarrollándose. España aprovecha el talento argentino y nosotros aprovechamos las mejores condiciones de trabajo y de posibilidades profesionales que hay aquí. Ambas partes ganamos”, explica Bergier. Pero si Sánchez o Bergier han logrado hacerse un hueco destacado en Madrid, más complicado lo tienen los que eligieron ciudades más pequeñas. Como Carlos Elizalde, que llegó en 2003 a actuar en una obra, convocado por un director que confiaba en él. Y se quedó. En Murcia. Elizalde también disfrutó de las mieles de la época dulce de la primera mitad de la década del boom inmobiliario: “En ese momento se viajaba mucho; impartí talleres en Suiza, el Instituto Cervantes me encargó montar El Quijote y lo representamos en Malasia; estábamos bien”, cuenta. Su compañía invirtió en equipamiento escénico, una furgoneta, e iba para adelante económicamente. Hasta que la burbuja explotó. Y ahora este actor, director y dramaturgo se las rebusca para llevar a cabo sus obras con el mínimo presupuesto posible. “Ahora, en 2015, monto por segunda vez una producción enteramente mía, sin pedir ningún préstamo, ya que la crisis me tiene acobardado; pero es normal: no quiero contratar a gente si no sé si le voy a poder pagar”, confiesa. Igualmente, Elizalde no se queda quieto: está terminando un máster en gestión cultural e imparte algunos talleres de teatro. Cuando cuadra. Y mientras tanto, explora esa nueva forma de hacer teatro que son los unipersonales de presupuesto inexistente. “Estoy tomando otro rumbo creativo”, dice. Los especialistas argentinos del cine resultan mucho más económicos Y es que en una ciudad pequeña como Murcia no hay un desarrollo económico que permita que haya un público nutrido para teatros independientes. Además, de la Escuela de Arte Dramático de esa ciudad se licencian todos los años nuevos profesionales de las artes escénicas que entran a competir a un mercado muy pequeño. “No me compensa estar en Murcia, está muy parado”, señala, reconociendo que es cuestión de tiempo que se traslade a Barcelona o Madrid, donde supone, quizás con razón, que tendrá más posibilidades de desarrollar su creatividad. “Aquí somos muchos para un mercado pequeño, esto no es como Madrid y Barcelona, donde hablamos de millones de personas, de mucha dinámica económica, de mucha influencia externa, que genera un caldo de cultivo hermoso”, asegura, esperanzado. En la reciente edición de los Oscar, la representante latinoamericana ha sido una coproducción española, que compitió como argentina: Relatos salvajes. Es una de las tantas coproducciones entre ambos países, un negocio redondo para los dos lados. «La colaboración se basa, fundamentalmente, en cuestiones económicas: los actores y técnicos argentinos, y demás especialistas del mundo del cine, resultan mucho más económicos a las productoras españolas que los de aquí. Si a eso le sumamos una extraordinaria conexión entre los creadores de las dos orillas y un excelente material humano de las dos partes, que bien combinado pueda dar verdaderas maravillas, la colaboración es lógica, natural y deseable», dice Fernando Griffell.

03 de març 2015

L’aparador de la diversitat



publicat per
27 de febrer de 2015
Mireia Biel / Fotos: Anna Aluart

La 8a Mostra d’Art Social mostra el resultat del treball inclusiu amb persones discapacitades i col·lectius en risc d’exclusió social

L’art com a vehicle per convertir el món en un espai més igualitari. L’art com a eina de cohesió i transformació social. L’art com a espai integrador. L’art és capaç d’ajudar, de transformar i de fer sentir. I això és el que des de fa vuit anys porta fent el Taller d’Idees amb la Mostra d’Art Social que organitzen amb la Casa de la Música de Mataró. Conferències, exposicions, actuacions, tallers.... un munt de propostes d’art social per estimular i afavorir els canvis que li calen a la nostra societat.

La Mostra d’Art Social és una set­mana durant la qual s’organitzen diverses propostes artístiques relacionades amb la transformació i la integració social. Marta Dalmau és una de les coordinadores del Taller d’Idees i en una entrevista al Tot Mataró ha explicat la programació i l’entrellat d’una mostra que s’allargarà tota la setmana vinent, del 2 al 8 de març.

Art transformador
“La Mostra d’Art Social no serveix per a una altra cosa que no sigui donar visibilitat a aquells projectes que utilitzen l’art com a eina per transformar la societat que s’estan fent arreu de Catalunya i altres indrets”, assegura Dalmau. La trobada de tots aquests col·lectius també pot “generar diàleg i crear xarxa entre companyies”, un fet important si tenim en compte que la dispersió d’aquests projectes els pot fer caure en l’oblit. Ara bé, no es tracta de presentar projectes perquè sí, “la qualitat artística és un valor afegit que donem a aquesta mostra i que l’enriqueix encara més”, afirma Dalmau.

Prova d’aquesta qualitat són les 15 iniciatives que porta enguany la Mostra d’Art Social. Diferents espais de la ciutat seran l’escenari d’exposicions, obres de teatre, conferències i emissió de documentals. Víctor Panicello presentarà el llibre que ha escrit al costat de joves immigrants del Casal d’Infants del barri del Raval de Barcelona, ‘Fa deu anys que visc aquí i encara no sé on és casa meva’ dimecres a la tarda a la biblioteca Pompeu Fabra. També es podrà veure el documental ‘Five days to dance’ en el qual un grup d’adolescents tenen cinc dies per pujar a un escenari i ballar. 

Especials 2014/2015, MOSTRA ART SOCIAL 2

I no són les úniques propostes, ja que el recent curtmetratge guardonat als premis CADI ‘Booleecy’ es podrà visionar al Clap el pròxim diumenge a la tarda. També hi haurà lloc per a la música, amb el concert dramatitzat de Marta Hervás, i per a la fotografia, amb l’exposició d’Els Garrofers de Canet de Mar que acollirà El Públic.

“Els col·lectius que hi participen són molt diferents”, assegura, ja que busquen que les propostes siguin variades i aptes per a tots els gustos. “Hi trobem projectes que s’han creat perquè les persones amb discapacitat els treballin, d’altres que s’han realitzat amb joves en risc d’exclusió social i alguns més que simplement han nascut per reflexionar al voltant de conflictes actuals”. En definitiva, tots aquells que hi han participat tenen en comú que viuen en una societat que necessiten canviar perquè puguin tenir-hi el seu lloc.

Directes al públic
Però per aconseguir un cartell com aquest calen molts mesos de feina. El Taller d’Idees va començar a visitar escoles i centres a finals del curs passat i va iniciar els contactes amb les companyies que vénen a presentar els seus projectes al setembre. Mig any de selecció i planificació que finalitza amb un cartell de luxe que ara cal fer arribar a tots els públics.

Els públics són, precisament, una de les prioritats del Taller d’Idees. Dalmau explica que “hem seleccionat un públic fix per a cadascun dels projectes que ve a Mataró, ja sigui gent gran, alumnes d’escoles o usuaris dels espais joves, les fundacions i les llars”, amb la voluntat després, d’obrir les portes a tothom qui vulgui entrar-hi.

De fet, les activitats ja han estat pensades prèviament per aquests públics i algunes d’elles, com l’obra de teatre ‘I què? I què?’ s’han fet a mida per als espais joves. Ells mateixos han pensat quin són els principals conflictes quotidians que envolten les dones i, a partir d’aquí, la companyia ‘Nus’ de Teatre Fòrum ha fet una obra a la mida d’aquestes preocupacions i durant la representació convidarà al públic a establir diàlegs amb els actors i actrius i esdevenir ‘espectatrius’.

Especials 2014/2015, MOSTRA ART SOCIAL 3

Impacte social
Des de la feina amb persones que es troben en risc d’exclusió social, col·lectius que viuen en barris marginals o persones amb discapacitat, la Mostra d’Art Social ofereix un espai on ensenyar projectes capaços de crear un impacte social important. Segons Dalmau, “una exposició, una obra de teatre o un documental són fórmules molt directes d’entrar a les persones que ho estan veient i de generar en elles una resposta”. La voluntat de canviar la societat de totes les propostes “es converteix en una eina fantàstica per sensibilitzar el públic i transmetre’ls un missatge”.

Al cap i a la fi, “s’hi tracten conflictes actuals i realitats socials molt desconegudes per a un gruix molt important de la societat”, de manera que la repercussió que tenen pot ser d’un abast molt gran. I no només això, sinó que la mostra també serveix per “donar veu a uns col·lectius que d’una altra manera sovint queden exclosos de les pràctiques artístiques”.

Projecte únic
La Mostra d’Art Social és un projecte pràcticament únic. De fet, no hi ha gaires rèpliques d’una iniciativa com aquesta a l’estat espanyol. N’existeixen algunes, com la que s’organitza a la comunitat d’Andalusia de la mà de la companyia ‘Danza Mobile’ que treballa amb persones amb discapacitat i que munta anualment un festival important, o la que La Casa Encendida de Madrid també realitza anualment. Tal com reconeix Dalmau, tanmateix, “no és un fet gaire comú, ja que malgrat que existeixen força projectes aïllats, no hi ha molts llocs on s’organitzi una setmana dedicada a l’art que es desenvolupa en aquest àmbit”.  

La invisibilitat d’aquests projectes posa damunt de la taula la tasca, també imperceptible, que fan totes les associacions que treballen amb persones que pateixen alguna discapacitat. Dalmau remarca que “l’art és una eina fantàstica per treballar la igualtat, la integració, l’expressió, i una persona discapacitada i una que no ho és, poden estar juntes en una classe de qualsevol disciplina artística i desenvolupar-se sense problemes”. Persones que han participat en classes i projectes del Taller d’Idees han vist com “millorava la seva conducta”, segons Dalmau. Aquest tipus d’activitats els proporcionen “una autonomia que en altres àmbits no tenen i els deslliga de les etiquetes que la societat els col·loca constantment”.

Per tant, el camí que queda per recórrer com a societat és encara molt llarg. Durant una setmana, però, tenim l’oportunitat de donar veu i visibilitat a iniciatives trencadores que, malgrat treballar a contracorrent, mostren el canvi de xip que a la població li cal fer.

Especials 2014/2015, CARTELL ART SOCIAL

Taller d’Idees, projecte transformador

L’Associació Taller d’Idees va néixer el 2005 gràcies a la implicació d’un grup de professionals del món de l’educació social i la psicologia, entre altres, que van crear un espai on treballar l’art amb persones de diferents capacitats. L’associació té la clara vocació de projecció exterior i de participació en la comunitat i per això organitza tallers i activitats, així com mostres com la que se celebrarà la setmana vinent. Des de fa poc més d’un any, són un dels col·lectius que forma part de l’espai cultural de Can Fugarolas.

Avance de los talleres y de la programación de la Sexta Edición de Costa Contemporánea



publicat per
26 de febrer de 2015

Costa Contemporánea confirmó que su próxima edición tendrá lugar del 2 al 6 de septiembre de 2015 en el Parque Natural Cabo de Gata-Níjar y dio a conocer un avance de los contenidos de la sexta edición del encuentro el pasado 9 de febrero.

Un año más se continúa con el esquema de ofrecer talleres de formación y  un programa de espectáculos. Sin embargo, como cada año, se han incluido unas cuantas novedades.  En cuanto a los talleres formativos,  en esta VI Edición se va a dar más énfasis a dos de los puntos fuertes del encuentro: la formación de calidad y los entornos naturales de las experimentaciones.

Este año ha variado el esquema para potenciar la elección de profesores específicos para sala y profesores específicos para exteriores. De esta forma, habrá dos ejes formativos: las clases de las mañanas y las clases de las tardes en exterior.

Por las mañanas, se utilizarán los espacios más recogidos como son las clases y las carpas. Estos talleres de danza contemporánea estarán a cargo de grandes docentes con una larga trayectoria como son María Muñoz y Pep Ramis (núcleo creativo de la compañía Mal Pelo) y Guillermo Weickert, en dos grupos simultáneos. En estas clases los alumnos se beneficiarán tanto de la larga experiencia de estos artistas como de la fusión de lenguajes que practican. Entre sus conocimientos interdisciplinares se incluye el teatro físico o la incorporación de la teatralidad con la creación de dramaturgias que incluyen la palabra.

Las tardes serán el momento dedicado a explorar los espacios alternativos como playas o pueblos. El multidisciplinar Elías Aguirre Imbernón y La Macana, fructífera colaboración entre el cubano Alexis Fernández y la gallega Caterina Varela, guiarán a los alumnos en busca de la creación, la interacción con el medio y la inspiración en estos impresionantes paisajes del Cabo de Gata. Con dos tardes para cada uno, los experimentados docentes harán gala de su saber hacer y  sabrán convertir este momento de trabajo físico y experimental en una formación de alta calidad en estos entornos.

Elías Aguirre Imbernón, coreógrafo, fotógrafo, bailarín y artista plástico, es integrante del proyecto de arte visual y performance Nomadans y director de Óxido Fest, Danza + Tecnología. En relación con la naturaleza reconoce buscar la inspiración en ella y, especialmente en los insectos, tanto para su obra plástica como para la coreográfica. Además, combina técnicas de la danza urbana y la contemporánea.

Los talleres de La Macana tienen como objetivo que los alumnos puedan ampliar su capacidad para responder a estímulos a la hora de improvisar o de generar movimiento, en definitiva, sacar el mayor rendimiento al cuerpo como instrumento para la creación.

La tendencia en el programa de espectáculos de este año es el predominio de los espectáculos de danza frente a otras artes escénicas. Tras cinco años facilitando el acceso a la danza contemporánea y a las piezas de danza-teatro, el festival ha ido creando un público familiarizado con esta disciplina y que se atreve a dejarse sorprender.

Entre las novedades de este año tenemos las piezas de María Muñoz, Elías Aguirre, La Macana y Nicolás Rambaud, que actuarán por primera vez en el festival. Guillermo Weickert y Alberto Cortés vuelven a Costa Contemporánea para mostrarnos sus nuevos trabajos.

También es de reseñar que la colaboración entre Costa Contemporánea y el 28º Certamen Coreográfico de Madrid, en el que la directora Nerea Aguilar fue jurado, ha dado como fruto la programación de la obra ganadora, Atávico de Poliana Lima, y de otra de las piezas que se pudieron ver en el certamen, Postskriptum de Francisco Córdova y Kiko López. Es interesante, por  lo tanto, ver la apuesta por programar artistas tanto consolidados como nuevos talentos.

La relación entre la danza, la videodanza y la tecnología volverán a estar representadas por la proyección  del innovador trabajo de la valenciana Ana Cembero del colectivo La Ignorancia (Bélgica) y las videoproyecciones de Smantik.

La programación definitiva y las novedades finales, así como los nuevos lugares de representación de los espectáculos y las inscripciones se publicarán en el mes de mayo, junto a la nueva imagen y web del festival. Un lanzamiento que vendrá cargado de nuevas sorpresas y al que precederá la convocatoria en marzo para participar en el Certamen Coreográfico Mujer Contemporánea.

Costa Contemporánea este año ha sido invitado, junto con otros festivales europeos, a la 15º edición de la Plataforma de Danza Contemporánea de Chipre a comienzos de marzo. En abril viajará a Inglaterra, invitada al estreno en la Tate de Liverpool de la obra Imaginarium, de James Hewison y Michelle Man, obra que el año anterior fue estrenada en Costa Contemporánea V como parte de los lazos de colaboración establecidos hace dos años con la Edge Hill University.  El encuentro mantiene abierta una puerta a la escena internacional a través de contacto con estas y otras plataformas del extranjero, por lo que no se descartan nuevas colaboraciones en el futuro.

Dentro del Plan de Apoyo a la Mujer Creadora, lanzado por la Asociación Costa Contemporánea, se ha cuidado la programación de mujeres, tanto intérpretes como directoras, se ha buscado apoyar al talento femenino y dar visibilidad a los estrenos y las obras en desarrollo de estas artistas.

Con estas ideas en mente, este año tendrá lugar la segunda edición del Certamen Coreográfico Mujer Contemporánea. El Certamen, que tiene como finalidad fomentar la creación artística de las mujeres de la escena española y reconocer su labor creativa y coreográfica, seleccionará tres piezas finalistas de entre las propuestas recibidas, para que se muestren en la Gala Inaugural del Festival, en el Teatro del Centro de Artes Escénicas de Níjar (miércoles 2 de septiembre). De esta forma, Costa Contemporánea se convertirá en una plataforma de talentos emergentes femeninos.


Por último, Costa Contemporánea renueva su compromiso con la sociedad y la educación del público.  La captación de públicos a través de una oferta de calidad sigue siendo una prioridad del Plan Costa para Todos. Asimismo, la organización sigue apostando por la reducción de precios de taquilla y de matrícula para llegar a un mayor número de espectadores y alumnos.

LOS MISERABLES vuelve al Gran Teatre del Liceu de Barcelona



publicat per
26/02/2015

La producción española del emblemático musical de Boublil y Schönberg, protagonizada por Daniel Diges, se podrá ver nuevamente en este prestigioso escenario teatral del 30 de julio al 16 de agosto de 2015, antes de realizar una nueva temporada en Madrid.

Stage Entertainment España ha anunciado el regreso a Barcelona de LOS MISERABLES. Tras el gran éxito obtenido el año pasado en su estancia en el Gran Teatre del Liceu, donde en tan sólo 10 días consiguió llenos diarios en todas sus funciones, el musical de Boublil y Schönberg volverá a representarse en este prestigioso escenario de la Ciudad Condal del 30 de julio al 16 de agosto de 2015, antes de llegar a Madrid, donde estará por una temporada. Las entradas para Barcelona ya se encuentran a la venta.
Desde su estreno en Madrid en noviembre de 2010 son más de 1 millón de espectadores los que ya han visto LOS MISERABLES en España.

El pasado 4 de febrero se anunció que LOS MISERABLES volvía a realizar una breve gira por España, que arrancará en el Teatro Cervantes de Málaga, donde se podrá ver del 7 al 19 de julio de 2015.

El elenco de esta nueva etapa de LOS MISERABLES estará liderado por Daniel Diges como Jean Valjean, junto a Ignasi Vidal dando vida a Javert, así como gran parte del elenco que ha formado parte de la gira del musical, aunque no se ha confirmado el resto de intérpretes.

Esta producción de LOS MISERABLES reimaginada, con dirección de Laurence Connor y James Powell, y diseños de Matt Kinley inspirados en pinturas de Victor Hugo, se estrenó en el Reino Unido en el 2009 coincidiendo con el 25º aniversario de la producción original. Posteriormente se pudo ver en Francia, España, Japón, Corea y Australia, y fue la que inspiró a los creadores de la laureada película basada en este épico musical. Actualmente esta misma producción está en cartel en el Imperial Theatre de Broadway.

Esta producción de LOS MISERABLES acaba de ser galardonada en España con el distinguido Premio Ercilla al Mejor Espectáculo Teatral de 2014.

Visto por más de 70 millones de espectadores en todo el mundo, traducido en 22 idiomas y representado en más de 42 países y 300 ciudades, LOS MISERABLES es una historia atemporal, una historia cuyos valores perduran en el tiempo. Un siglo después los temas tratados en la novela de Victor Hugo aún siguen vigentes y en muchas ocasiones muy cercanos para el público actual: la lucha por la libertad, el coraje o la revolución del pueblo son algunos de los temas centrales de la obra.


La partitura creada por Claude-Michel Schönberg y Alain Boublil se ha convertido en parte de la memoria musical de millones de personas que han disfrutado con este musical y que han hecho de temas como “Soñé un sueño”, “Un día más” o “Sálvalo” grandes himnos. Ha sido reconocida con dos premios Tony (mejor música/partitura y mejor libreto), dos Grammy, dos premios Victoire de la Musique y un premio Molière.

02 de març 2015

El ministeri de Cultura de Colòmbia premia la mataronina Maria Rovira



publicat per
25 de febrer de 2015

La coreògrafa és directora artística del nou Ballet de Medellín des de l’any passat

La coreògrafa mataronina Maria Rovira, directora artística del nou Ballet de Medellín des de l’any passat, debutava a Colòmbia el mes de setembre amb un espectacle titulat ‘Naciste vos’. Aquest primer projecte ja li ha valgut el premi a la creació que atorga el Ministeri de Cultura de Colòmbia. En declaracions a Mataró Ràdio, Rovira es considera “una privilegiada de rebre un encàrrec nou i poder assumir-lo amb llibertat”. La mataronina explica que el premi ajudarà a què l’espectacle pugui estrenar-se a la Biennal Internacional de Dansa de Cali, a més d’obrir la possibilitat a una co-producció amb el Mercat de les Flors de Barcelona.

La creació de Rovira entra en profunditat en la música i les danses tradicionals de les ètnies indígenes del país però amb una alta presència de la dansa contemporània. L’espectacle es completa amb l’ús d’instruments musicals de les ancestrals tradicions indígenes.


El Ballet de Medellín és una companyia de dansa formada per una setzena de ballarins que treballen la dansa contemporània, tot i que provenen del Ballet Folklòric d’Antioquia

La joventut de Tirant lo Blanc



publicat per
Andreu Sotorra. Barcelona
25 de febrer de 2015
foto :    Enric Cambray és Tirant lo Blanc © David Ruano

Si en temps de Shakespeare, els que pujaven a l’escenari eren tots homes, ni que haguessin de fer papers de dones, no ha d’estranyar ara que, la jove companyia del Teatre Nacional (ITNC – Jove Companyia) estigui formada en aquesta temporada en un 99,99% només per actrius, ni que facin papers d’homes. L’única excepció, en aquest cas, és la de l’actor Enric Cambray, que fa el paper protagonista, el del jove cavaller Tirant lo Blanc de Roca Salada.

La història que va llegar l’escriptor Joanot Martorell a la literatura catalana i universal ha captivat moltes generacions teatrals, musicals i cinematogràfiques. Només cal recordar una de les primeres adaptacions dramatúrgiques que en el seu dia va fer l’escriptor Joan Sales, Tirant lo Blanc a Grècia, estrenada el 1958 al Teatre Romea (no publicada fins al 1972 a Club Editor), a càrrec de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, sota la direcció de Jordi Sarsanedas, convertida en òpera bufa, muntatge que forma part també del cicle del TNC dedicat a Tirant d’aquesta temporada. O la flaca de l’escriptora Maria Aurèlia Capmany pel mite (El cavaller Tirant, Edebé, 1974; Tirant lo Blanc, Gorg, 1974 / Eliseu Climent, 1980). O l’àlbum de luxe il·lustrat per Francesc Rovira, amb text de Rosa Navarro, Tirant lo Blanc explicat als infants, Edebé, 2006.

O una de les versions teatrals més recents i impactants —tothom qui la va veure deu recordar el cavall gegantí de la utilleria escenogràfica—, la que va dirigir Calixto Bieito, a partir d’una dramatúrgia de Marc Rosich i el mateix Bieito, amb música de Carles Santos, al Teatre Romea, després d’estrenar-se a Frankfurt, el 2007.Espectacles de titelles, teatrals de diversos registres o espectacles musicals, com la cantata per a corals infantils amb text de Núria Albó i música d’Antoni Ros-Marbà (1977), o l’òpera d’Armand Blaquer, El triomf de Tirant, amb llibret de Josep Lluís i Rodolf Sirera (1992), o la versió de ballet de Leonora Milà (1992) o encara la versió cinematogràfica dirigida per Vicente Aranda (2006) són algunes de les adaptacions que el temps ha anat recollint.

L’actual versió teatral, que signen Roger Cònsul i Pere Planella (aquest també director), és un encàrrec del TNC amb la intenció d’adreçar clarament la proposta als espectadors adolescents —per això la majoria de funcions es fan en horari escolar, tret de les de cap de setmana per a públic familiar— i la relació amb la companyia més jove del TNC, mitjançant un acord amb l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, enllaça plenament amb aquesta intenció. El cert és que totes les actrius i l’actor del repartiment del muntatge no debuten ara als escenaris amb aquest espectacle. Algunes d’elles, i ell també, ja han format part d’altres espectacles teatrals i d’iniciatives i grups d’última fornada. Arriben, doncs, a Tirant lo Blanc amb un bagatge enriquidor que és beneficiós per a l’actual espectacle i que, darrere d’una proposta jove, reflecteix el pòsit d’una bona experiència professional.

En conjunt, direcció, intèrprets i equip de la posada en escena de Tirant lo Blanc, aconsegueixen que l’adaptació —forçosament breu i centrada en uns episodis concrets de l’extensa novel·la—s’expliqui, i molt bé, cosa que fa que l’obra sigui molt recomanable per als espectadors joves als quals s’adreça i que tenen també la lectura de Joanot Martorell entre les clàssiques que es mantenen en els programes d’educació secundària. La interpretació dels nou integrants del repartiment és molt ajustada, cadascuna en el seu paper.

El muntatge se centra en l’episodi de Tirant a Constantinoble i en l’apartat de la novel·la que es fa més atractiva per als espectadors joves, la relació amorosa del mateix Tirant amb Carmesina i les relacions de caràcter romàntic que s’estableixen entre Diafebus, Plaerdemavida, Estefania, a més de la relació adúltera de l’Emperadriu amb Hipòlit, i de les males arts i l’enveja de la Vídua Reposada, enamorada secretament de Tirant. Les batalletes queden més al marge i ho supleixen les intervencions narrades que van fent alguns dels personatges, amb una excepció molt ben aconseguida de la descripció d’una batalla de Tirant contra el “turc” amb maquetes de vaixells, barques i fanalets damunt d’una tauleta de titelles.

No hi falta, esclar, la crossa de fusta per la cama trencada de Tirant, les enganyifes de les dames de Carmesina perquè aquesta acabi als braços de Tirant i diverses escenes de llit i alcova que, tenint en compte el que es troba avui a Internet, fan molt bé de no escatimar detalls ni de paraula ni d’obra. L’actor Enric Cambray perfila els diversos matisos pels quals passa el cavaller Tirant, des del moment més eufòric de victòria al moment més apassionat amorós o el moment de desànim, fins al salt temporal que es fa en la narració, de Constatinoble a l’Àfrica, el retrobament fugaç amb Carmesina i la mort… diu Martorell, per un simple refredat. Moments èpics i moments d’humor (la cama de fusta, la sabata farcida de lluentons que havia tocat el lloc prohibit de Carmesina, el nas trencat de Carmesina pel cop mal donat damunt les despulles de Tirant…)

Les actrius Mar Casas, Laura Fité i Laura Pau resolen respectivament els papers de Diafebus (el cosí de Tirant), Plaerdemavida i Estefania amb intervencions on el text ha de ser clar i net i ha d’arribar, com arriba, a tot l’auditori. És Laura Pau, que fa doblet en el paper del Duc de Macedònia, la que en un moment donat en aquest paper fa una picada d’ullet a la companyia amb la qual ha treballat, Els Pirates, amb una breu i evident imitació de l’actriu Laura Aubert, fins al punt que un dubta per uns moments que aquesta no s’hagi colat en el repartiment per la porta del darrere… impossible, esclar, perquè a la mateixa hora està interpretant el paper d’aspirant de clown a l’obra Somni americà, del Teatre Lliure.

També fa doblet l’actriu Jèssica Pérez, que sobresurt en el paperot de l’Emperador amb corona, amb un perfil rústec, volgudament poca-solta i tocatimbals, sempre al marge de la vida domèstica de la cort i la seva filla Carmesina, i entusiasmat com un gínjol, quan veu que pot anar a la guerra com si anés a jugar a bales. Menció també especial per a Magda Puig, en el paper de la Viuda Reposada, o per a Marta Tricuera en el de l’Emperadriu que acaba destapant-se amb Hipòlit com a amant i amunt les atxes. Finalment, l’actriu Mònica Portillo s’esplaia en el paper coprotagonista de Carmesina, un personatge que en la novel·la és adolescent, però que en aquesta adaptació teatral, per exigències de guió, ja apareix més esparpillada del que probablement les convencions socials de l’època admetien. L’obra, que malgrat l’esforç de síntesi sobrepassa l’hora i mitja, té algunes intervencions corals (música original d’ambientació medieval de Josep Maria Duran) que doten d’un aire poètic la posada en escena.

El muntatge s’estructura en escenes breus, amb constants entrades i sortides dels diversos personatges, i amb una presència escenogràfica —diria que massa estàtica— d’unes grades despullades que, malgrat la intenció d’espai multidisciplinar que obliga a aixecar la cama i a saltironejar la majoria d’intèrprets, amaga inevitablement algunes de les escenes que tenen lloc a la part del darrere, com si fossin secundàries, quan algunes d’aquestes són prou rellevants i importants en la trama perquè es desenvolupin també a primera línia.


En resum, però, tenint en compte que el muntatge ha comptat amb un bon treball de dicció, lluita escènica, coreografia, vestuari i base literària, la fusió de totes aquestes disciplines aconsegueix un espectacle que defuig, sense obviar-lo, l’aspecte pedagògic i aconsegueix mantenir l’interès i l’atractiu estrictament teatral i fins i tot estimulant per retornar a la lectura del clàssic.

01 de març 2015

Avui s'acaben les representacions de "Cartes d'amor"



Aquesta tarda a 2/4 de 7 comença la darrera representació de "Cartes d'amor" el muntatge que ha ocupat la Saleta del Centre Catòlic de Mataró aquests dos últims caps de setmana

Josep Maria Rabassa dirigeix aquest muntatge en què Andrew (Josep Maria de Ramon) i Melissa (Imma Llorens) mantenen una relació epistolar que permet a l’espectador descobrir la seva relació des que són petits fins a la maduresa. Al mateix temps, Gurney descriu els canvis que viu el món des de mitjans dels anys 30 fins a la dècada dels 80.

“Qui no hagi escrit mai una carta d’amor, que tiri la primera pedra”, indica Rabassa, creu pensa que un dels punts forts de l’obra és que tots els espectadors s’hi poden sentir identificats, encara que el format de la carta hagi perdut vigència en els darrers anys.

Genís Mayola i Anna Capdaigua posen música a les cartes
El muntatge, a més de l’intercanvi de cartes entre Andrew i Melissa, compta amb l’acompanyament musical de Genís Mayola i Anna Capdaigua. La incorporació de la música permet, segons Rabassa, “donar més cos, més espectacle” a l’obra. El director destaca que el text de Gurney, finalista del Premi Pulitzer l’any 1990, és “molt important”.

“Cartes d’amor”, que als Estats Units és un clàssic que s’ha representat desenes de vegades, es va poder veure l’estiu passat al Festival de Peralada, representada per Gérard Depardieu i Anouk Aimée.

+ info
Diumenge, 1 de març de 2015, a dos quarts de set de la tarda (18.30 h)
Lloc:
Espai Saleta del Centre Catòlic (La Riera, 110-120)
Preu:   9 euros


Tea Time



publicat per

El te es pot gaudir de moltes maneres. És la segona beguda més popular al món després de l'aigua. Cada cop que es prepara el te i es pren, és quelcom diferent. El ritual del te xinés s'ha de fer amb molta paciència i molta cura. No és el mateix que a la Índia, a l’Argentina amb el mate, o Anglaterra amb un horari i un protocol predeterminat. Al Mediterrani les tasses són diferents, potser de porcellana o com a Turquia amb gots de vidre de colors. Alguns prenen el te amb llimona, d'altres amb llet... La gent es reuneix per prendre’l en un moment de descans i per compartir idees, histories, tafaneries... No importa la classe social ni la cultura. Es prepara el té per refrescar-se o per escalfar-se... Però el que si que es fa de la mateixa manera arreu del món, és compartir. Potser la millor excusa per compartir és prendre el te.

El que fa la companyia Txema és màgia i ho presenta d’una manera especial: compartint un Tea Time. Una proposta escènica per sorprendre amb aparicions, desaparicions, manipulacions i tot tipus d'il·lusions que transformen la realitat.

Dins el cicle Sortim en Família.
Organitza: Circulant, Circ en Moviment

Diumenge 1 de març
12 h
Casal Nova Aliança

7 euros

La Passió d’Esparreguera iniciarà les seves representacions el proper 8 de març, celebrant el Dia Internacional de les Dones



publicat per
24 de febrer de 2015


Des del Teatre, s’està m organitzant amb el suport de l’Ajuntament de la localitat, l’Institut Català de la Dona i la Diputació de Barcelona, una gran trobada amb les diferents Associacions de Dones de Catalunya per tal de commemorar aquest dia. Al llarg de tota la jornada es podrà gaudir de diferents activitats: Una exposició dels treballs fets per dones del municipi, la lectura del manifest oficial i un final de festa amb la participació de grups de percussió

La Passió d’Esparreguera comença la temporada 2015 amb la il·lusió i les ganes de fer arribar a l’espectador actual un espectacle popular d’un valor excepcional i reconegut arreu, avalat per una tradició de fa 400 anys. Un espectacle únic a Europa que es caracteritza per una acurada presentació escènica. L’encertat moviment de les masses, la gran varietat de cromatismes realçats continuament per sorprenents efectes de llum, so i efectes especials aconsegueixen transmetre a l’espectador l’essència d’uns personatges que van viure fa dos mil anys.

La grandiositat del teatre, uns decorats magnífcs que donen un caire épic a l’espectacle, la gran quantitat d’actors en escena, l’agilitat en els canvis escenogràfics, la perfecta unió de text i música, interpretada en directe, fan que la nostra Passió esdevingui una producció teatral de característiques úniques. La Passió es representa en 34 escenes, repartides en dues parts: al matí 12 escenes i a la tarda les 22 restants.

Es tracta, doncs, d’una estructura poc freqüent en el teatre actual, que fa de l’espectacle una autèntica festa popular per a gaudir durant tot un dia. Al voltant de 10.000 persones, any rere any, motivats per la bellesa i la màgia de l’espectacle, ens visiten i fan possible la pervivència d’un espectacle declarat d’interès nacional i premiat amb “la Creu de Sant Jordi”. Un ampli ventall de propostes organitzades permeten als nostres espectadors assistir a l’espectacle amb totes les garanties i comoditats possibles.

La única Passió amb música en directe!

La música és un dels trets diferencials més importants de la nostra Passió. Va íntimament lligada amb el desenvolupament de l’espectacle, potencia emocions, subratlla ambients, és en DIRECTE i sempre s’adapta a la representació. L’any 1976 s’estrenà la partitura, composta expressament per a La Passió d’Esparreguera pel mestre Josep Borràs, fill de la vila. En la composició de la música hi ha una dualitat entre música religiosa potenciada per un orgue de més de 700 tubs i una música més realista de caire oriental i hebraic.

Enguany el director, Juan Jurado, que també es fundador de la JOCPE, (Jove Orquestra de Cambra de la Passió d’Esparreguera), compta amb una orquestra amb més de 30 músics i una coral de 50 veus que donen vida a la banda sonora de l’obra.

El text de La Passió

El text actual és obra del poeta esparreguerí Ramon Torruella i Satorra. Es va estrenar l’any 1960 i té la particularitat que, tot i mantenint-se fidel als textos evangèlics, s’adapta a nostra realitat més immediata.

Sap encaixar molt bé la forma rítmica del vers a l’ambient i a la psicologia del personatge i cada vers té l’estil i la forma que millor l’hi escau en cada moment.

NOVETATS 2015

Els temps que estem, ens evoquen a canvis, la societat es transforma i evoluciona i és per això que la direcció escènica d’enguany ha decidit que aquesta temporada l’espectacle s’adeqüi a aquesta transformació i evolució sense perdre, però, els trets que la identifiquen. Ara és el moment d’iniciar un nou projecte, vital i entusiasta! Una gran majoria d’actors i actrius adopten nous reptes assumint nous rols de personatge.

Es cerquen i troben canvis de dinàmica, idees i tendències, s’accentua el realisme… la veracitat dels actors esdevé el pilar bàsic i revulsiu necessari de la transformació i metamorfosi de l’espectacle als temps presents. També s’ha volgut realçar la figura de Maria, la mare. A Maria Magdalena se li afegeix tres escenes noves i ja apareix al principi de l’espectacle.

Els personatges de Judes, Pere i Joan prenen més rellevància i força, repartint-se el protagonisme amb Jesús. Jaume Rovira, especialitzat en dramatúrgia i direcció d’actors a Eòlia Escola Superior d’Art Dramàtic estarà al capdavant de la direcció escènica.


Des de la seva pròpia companyia de teatre, on ha dirigit més de 20 espectacles, han passat per les seves mans, actors i actrius tant reconeguts com Jordi Bosch, Emma Vilarasau, Anna Lizaran, Lola Lizaran, Ramon Oller, Margarida Minguillón, Meritxell Sabaté i Àlexs Guixà, entre d’altres.

28 de febrer 2015

LA PASSIÓ DE CERVERA 2015 aixeca el teló



publicat per
25 de febrer de 2015

La Passió de Cervera aquest diumenge 1 de març estrena la temporada de Passions a Catalunya amb canvis renovadors i un únic text que compleix ja el seu 75è aniversari que es representarà únicament en llengua catalana.

La incorporació d’un nou director ha emocionat a tots els actors i actrius que omplen a vessar el teatre amb assajos iniciats als voltants de Nadal i que estan a punt de finalitzar el seu recorregut amb l’estrena de la temporada. Entre vestuaris es pot copsar l’essència d’una tradició arrelada a Cervera des de fa més de 500 anys i que de cap manera veu el seu final, perquè generacions i generacions s’apleguen al voltant dels decorats per omplir un escenari dels més grans d’Europa. Entre aquests personatges encara es poden trobar autèntics apassionats que segueixen la Passió de Cervera des del seu primer dia de representació i que actualment acumulen un plegat d’anys i anècdotes, després d’aquests 75 anys interpretant el text escrit per Emili Rabell i Josep M. Sarrate.

Les noves generacions d’actors també se senten plenament emocionades al voltant d’aquest nou director, Jordi Purtí, que va iniciar-se com a actor en la companyia “Els Joglars” i que ha estrenat ja de manera professional 64 obres reconegudes amb premis i distincions nacionals i internacionals. Aquest any reconeixen que estan treballant molt i que fan nombrosos assajos per tal d’aprendre’s tots els canvis que ha endegat el nou director.

Realment, 75 anys és una data important de commemorar. Per això, el Patronat de la Passió ho vol celebrar amb tothom qui vingui a veure l’espectacle i han fet ja un munt de canvis per acollir tots els visitants. “L’acolliment de l’espectador és essencial per a nosaltres”, segons ens comenta el president, Xavier Cañabate, que assenyala que han rehabilitat nous espais per encabir el públic que esperen aquesta temporada. A més destaca altres novetats com: nous serveis sanitaris, una botiga renovada i l’edició d’una ampolla de cava commemorativa del 75è aniversari que es podrà adquirir de manera exclusiva i en edició limitada al Gran Teatre de La Passió, el els set dies de representacions. Pel que fa a l’espectacle s’ha renovat material tècnic, algun element d’escenografia i s’han realitzat innovacions en coordinació tècnica. “Tot això gràcies a un gran nombre d’hores de voluntariat de persones que realment senten en pròpia pell aquesta tradició cultural representativa del món Passional del nostre país” tal com vivament ens comenta.

Recordeu que podeu comprar les entrades i fer qualsevol consulta tant per telèfon: 608 78 10 12, correu electrònic: info@lapassiodecervera.com o per la pàgina web: www.lapassiodecervera.com

No deixeu escapar l’oportunitat de celebrar aquests 75 anys de La Passió de Cervera els quals no es tornaran a repetir.

75è Aniversàri de les Representacions de La Passió de Cervera (1940 – 2015)
Dates de representació:
MARÇ: 1, 8, 15 i 22
ABRIL: 3 (Divendres Sant), 12 i 19 d’Abril
Horari: Tots els diumenges de 10 a 14h i el 3 d’abril (divendres Sant) de 16 a 20h.


Per a més informació: www.lapassiodecervera.com/