publicat per
Andreu Sotorra. Barcelona
25 de febrer de 2015
foto : Enric
Cambray és Tirant lo Blanc © David Ruano
Si en temps de Shakespeare, els que pujaven a l’escenari
eren tots homes, ni que haguessin de fer papers de dones, no ha d’estranyar ara
que, la jove companyia del Teatre Nacional (ITNC – Jove Companyia) estigui
formada en aquesta temporada en un 99,99% només per actrius, ni que facin
papers d’homes. L’única excepció, en aquest cas, és la de l’actor Enric
Cambray, que fa el paper protagonista, el del jove cavaller Tirant lo Blanc de
Roca Salada.
La història que va llegar l’escriptor Joanot Martorell a la
literatura catalana i universal ha captivat moltes generacions teatrals,
musicals i cinematogràfiques. Només cal recordar una de les primeres
adaptacions dramatúrgiques que en el seu dia va fer l’escriptor Joan Sales,
Tirant lo Blanc a Grècia, estrenada el 1958 al Teatre Romea (no publicada fins
al 1972 a Club Editor), a càrrec de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, sota la
direcció de Jordi Sarsanedas, convertida en òpera bufa, muntatge que forma part
també del cicle del TNC dedicat a Tirant d’aquesta temporada. O la flaca de
l’escriptora Maria Aurèlia Capmany pel mite (El cavaller Tirant, Edebé, 1974;
Tirant lo Blanc, Gorg, 1974 / Eliseu Climent, 1980). O l’àlbum de luxe
il·lustrat per Francesc Rovira, amb text de Rosa Navarro, Tirant lo Blanc
explicat als infants, Edebé, 2006.
O una de les versions teatrals més recents i impactants
—tothom qui la va veure deu recordar el cavall gegantí de la utilleria
escenogràfica—, la que va dirigir Calixto Bieito, a partir d’una dramatúrgia de
Marc Rosich i el mateix Bieito, amb música de Carles Santos, al Teatre Romea,
després d’estrenar-se a Frankfurt, el 2007.Espectacles de titelles, teatrals de
diversos registres o espectacles musicals, com la cantata per a corals
infantils amb text de Núria Albó i música d’Antoni Ros-Marbà (1977), o l’òpera
d’Armand Blaquer, El triomf de Tirant, amb llibret de Josep Lluís i Rodolf
Sirera (1992), o la versió de ballet de Leonora Milà (1992) o encara la versió
cinematogràfica dirigida per Vicente Aranda (2006) són algunes de les adaptacions
que el temps ha anat recollint.
L’actual versió teatral, que signen Roger Cònsul i Pere
Planella (aquest també director), és un encàrrec del TNC amb la intenció
d’adreçar clarament la proposta als espectadors adolescents —per això la
majoria de funcions es fan en horari escolar, tret de les de cap de setmana per
a públic familiar— i la relació amb la companyia més jove del TNC, mitjançant
un acord amb l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, enllaça
plenament amb aquesta intenció. El cert és que totes les actrius i l’actor del
repartiment del muntatge no debuten ara als escenaris amb aquest espectacle.
Algunes d’elles, i ell també, ja han format part d’altres espectacles teatrals
i d’iniciatives i grups d’última fornada. Arriben, doncs, a Tirant lo Blanc amb
un bagatge enriquidor que és beneficiós per a l’actual espectacle i que,
darrere d’una proposta jove, reflecteix el pòsit d’una bona experiència
professional.
En conjunt, direcció, intèrprets i equip de la posada en
escena de Tirant lo Blanc, aconsegueixen que l’adaptació —forçosament breu i
centrada en uns episodis concrets de l’extensa novel·la—s’expliqui, i molt bé,
cosa que fa que l’obra sigui molt recomanable per als espectadors joves als
quals s’adreça i que tenen també la lectura de Joanot Martorell entre les
clàssiques que es mantenen en els programes d’educació secundària. La
interpretació dels nou integrants del repartiment és molt ajustada, cadascuna
en el seu paper.
El muntatge se centra en l’episodi de Tirant a Constantinoble
i en l’apartat de la novel·la que es fa més atractiva per als espectadors
joves, la relació amorosa del mateix Tirant amb Carmesina i les relacions de
caràcter romàntic que s’estableixen entre Diafebus, Plaerdemavida, Estefania, a
més de la relació adúltera de l’Emperadriu amb Hipòlit, i de les males arts i
l’enveja de la Vídua Reposada, enamorada secretament de Tirant. Les batalletes
queden més al marge i ho supleixen les intervencions narrades que van fent
alguns dels personatges, amb una excepció molt ben aconseguida de la descripció
d’una batalla de Tirant contra el “turc” amb maquetes de vaixells, barques i
fanalets damunt d’una tauleta de titelles.
No hi falta, esclar, la crossa de fusta per la cama trencada
de Tirant, les enganyifes de les dames de Carmesina perquè aquesta acabi als
braços de Tirant i diverses escenes de llit i alcova que, tenint en compte el
que es troba avui a Internet, fan molt bé de no escatimar detalls ni de paraula
ni d’obra. L’actor Enric Cambray perfila els diversos matisos pels quals passa
el cavaller Tirant, des del moment més eufòric de victòria al moment més
apassionat amorós o el moment de desànim, fins al salt temporal que es fa en la
narració, de Constatinoble a l’Àfrica, el retrobament fugaç amb Carmesina i la
mort… diu Martorell, per un simple refredat. Moments èpics i moments d’humor
(la cama de fusta, la sabata farcida de lluentons que havia tocat el lloc
prohibit de Carmesina, el nas trencat de Carmesina pel cop mal donat damunt les
despulles de Tirant…)
Les actrius Mar Casas, Laura Fité i Laura Pau resolen
respectivament els papers de Diafebus (el cosí de Tirant), Plaerdemavida i
Estefania amb intervencions on el text ha de ser clar i net i ha d’arribar, com
arriba, a tot l’auditori. És Laura Pau, que fa doblet en el paper del Duc de
Macedònia, la que en un moment donat en aquest paper fa una picada d’ullet a la
companyia amb la qual ha treballat, Els Pirates, amb una breu i evident
imitació de l’actriu Laura Aubert, fins al punt que un dubta per uns moments
que aquesta no s’hagi colat en el repartiment per la porta del darrere…
impossible, esclar, perquè a la mateixa hora està interpretant el paper
d’aspirant de clown a l’obra Somni americà, del Teatre Lliure.
També fa doblet l’actriu Jèssica Pérez, que sobresurt en el
paperot de l’Emperador amb corona, amb un perfil rústec, volgudament poca-solta
i tocatimbals, sempre al marge de la vida domèstica de la cort i la seva filla
Carmesina, i entusiasmat com un gínjol, quan veu que pot anar a la guerra com
si anés a jugar a bales. Menció també especial per a Magda Puig, en el paper de
la Viuda Reposada, o per a Marta Tricuera en el de l’Emperadriu que acaba
destapant-se amb Hipòlit com a amant i amunt les atxes. Finalment, l’actriu
Mònica Portillo s’esplaia en el paper coprotagonista de Carmesina, un
personatge que en la novel·la és adolescent, però que en aquesta adaptació
teatral, per exigències de guió, ja apareix més esparpillada del que
probablement les convencions socials de l’època admetien. L’obra, que malgrat l’esforç
de síntesi sobrepassa l’hora i mitja, té algunes intervencions corals (música
original d’ambientació medieval de Josep Maria Duran) que doten d’un aire
poètic la posada en escena.
El muntatge s’estructura en escenes breus, amb constants
entrades i sortides dels diversos personatges, i amb una presència
escenogràfica —diria que massa estàtica— d’unes grades despullades que, malgrat
la intenció d’espai multidisciplinar que obliga a aixecar la cama i a
saltironejar la majoria d’intèrprets, amaga inevitablement algunes de les
escenes que tenen lloc a la part del darrere, com si fossin secundàries, quan
algunes d’aquestes són prou rellevants i importants en la trama perquè es
desenvolupin també a primera línia.
En resum, però, tenint en compte que el muntatge ha comptat
amb un bon treball de dicció, lluita escènica, coreografia, vestuari i base
literària, la fusió de totes aquestes disciplines aconsegueix un espectacle que
defuig, sense obviar-lo, l’aspecte pedagògic i aconsegueix mantenir l’interès i
l’atractiu estrictament teatral i fins i tot estimulant per retornar a la
lectura del clàssic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada