L’amistat, en qüestió

publicat per

www.totmataro.cat

10 de març de 2015

Comas Soler

Amb ‘L’última trobada’ el Teatre Monumental té un record per a Rosa Novell

Un cop més hi va haver bona entrada dissabte passat al Monumental a la tercera cita de l’actual temporada estable, que duu per lema “Teatre i ètica” i ha programat títols que volen suscitar reflexions oportunes en el context de crisi –també moral– dels temps que corren. En aquesta ocasió l’obra era ‘L’última trobada’, versió d’una novel·la de l’escriptor de llengua hongaresa Sándor Márai (1900-1989) que ha fet, dirigit i protagonitzat Abel Folk a partir de l’adaptació per a l’escena que l’any 2006 va dur a terme el dramaturg britànic Christopher Hampton.

Més enllà de la representació en si, dues circumstàncies van ser presents al Monumental. Una, que feia goig de veure, va ser la presència al fons de l’escenari de més de cinquanta nois i noies que el cap de setmana estaven participant en un intercanvi formatiu entre l’Aula de Teatre de Mataró i les de Girona i Lleida. L’altre detall, de caràcter emotiu, va ser el record d’homenatge a la gran actriu Rosa Novell, morta de càncer dies enrere. Precisament l’octubre i el novembre passats, en l’estrena al Teatre Romea, Novell havia interpretat a ‘L’última trobada’ el breu paper del personatge de la serventa Nini amb una gran força de voluntat i malgrat la ceguesa que li havia produït la seva greu malaltia. 

Sense respostes

L’espectacle, doncs, es basa en la novel·la que Sándor Márai havia publicat l’any 1944. Explica com dos homes, amics inseparables des de la infantesa, es retroben al cap de quaranta-un anys del trencament de la seva relació. Un d’ells, Konrad, amb ànima d’artista, havia fugit de forma inesperada i ha recorregut món. L’altre, Henrik, ric i amb esperit militar, no s’ha mogut del seu castell. En el debat que mantenen durant no massa més estona que la d’un sopar, fan emergir evocacions d’allò que havien compartit i passen comptes de la lleialtat perduda. També remouen l’estimació que diuen haver sentit per la mateixa dona, l’esposa de Henrik. Tot són retrets que s’han anat desfigurant pel pas del temps. Símptoma de la desfeta d’un context social que ja és només passat, al capdavall la seva confrontació de paraules i silencis, de records i d’omissions, els qüestiona la vella amistat i els fa arribar a la fatal constatació que les principals preguntes que es farien no té sentit ni formular-se-les ni respondre-les.

De narració a monòleg

En la transposició al teatre d’un escrit novel·lat sempre és un repte trobar la manera apropiada de recórrer el tram divergent que hi ha entre el gènere narratiu i les exigències de l’acció escènica. Tanmateix hi ha exemples remarcables. ‘L’última trobada’ no és el cas.  Abel Folk, que es declara enamorat del text de Márai, ha volgut acostar-lo a l’espectador de manera simple, prescindint gairebé d’escenografia. Una bona opció. Però per contra ha caigut en el parany de voler evidenciar el joc teatral intercalant en la seva actuació, que és gairebé un soliloqui, un seguit d’aparts amb el públic i fins i tot amb els tècnics de l’espectacle. Aquestes falques, que recorden trucs de teatre antiquat, acaben sent un fingiment artificiós. Es mouen entre la brometa i el to sermonaire i no només no aconsegueixen l’objectiu pretès, sinó que encara fan més feixuc el seguiment del fil argumental monologat, les particularitats literàries del qual el fan més propi de ser llegit que escenificat. Per sort els intèrprets de l’obra són solvents i la funció se salva. Però justet.