“S’estan diluint les fronteres entre el teatre adult i el familiar”

Calia edi­tar aquest lli­bre perquè no n’hi havia cap altre de sem­blant: l’única referència era un sobre Ria­lles del 1987, a Igua­lada

Hi ha com­pa­nyies de tea­tre d’adult que sal­ten al fami­liar per curi­o­si­tat, però també perquè hi ha feina

El tea­tre fami­liar és el pal de paller invi­si­ble del tea­tre a Cata­lu­nya. Durant la tran­sició va ser un dels cavalls de bata­lla (abans que apa­regués el cir­cuit català de TVE I el Súper3) per reforçar el valor de la llen­gua cata­lana com a ver­te­bra­dor de la soci­e­tat. Aques­tes com­pa­nyies de tea­tre, cada cop amb uns indi­ca­dors de pro­fes­si­o­na­li­tat més ele­vats, es des­do­blen en la pro­gra­mació esco­lar i la dels caps de set­mana. Fa poques set­ma­nes que la Mos­tra d’Igua­lada va cele­brar la seva 30a edició. El tea­tre fami­liar és tenaç, tot i que con­ti­nua sent menys­tin­gut sovint pels pro­gra­ma­dors, con­dem­nat a cai­xets bai­xos que no per­me­ten ser ambi­ci­o­sos en la pro­ducció. Par­lem amb Núria Cañama­res, peri­o­dista autora del lli­bre Mos­tra d’Igua­lada, 30 anys i cap de premsa de la Mos­tra d’Igua­lada.

Quina és la sor­tida per fer visi­ble aquesta pro­gra­mació als mit­jans de comu­ni­cació con­ven­ci­o­nals, que és esta­ble i que s’allarga per tot el ter­ri­tori.

La pro­ducció hi és. Se n’hau­ria de par­lar. Des de comu­ni­cació de la Mos­tra d’Igua­lada, insis­tim a la premsa que vin­guin a cobrir una fira de referència, perquè ho és i perquè ens ho cre­iem. Nosal­tres diem que sí, que són menors els públics a qui ens diri­gim, però no pas la qua­li­tat dels espec­ta­cles.

Pot­ser el sec­tor ha bus­cat alter­na­ti­ves fora dels mit­jans més con­ven­ci­o­nals.

L’Asso­ci­ació de Tea­tre per a Tots els Públics (TTP) té una pàgina web específica: Escena Fami­liar. Després n’hi ha molts d’altres, però són webs que par­len més d’acti­vi­tats de fer amb nens, entre les quals hi ha els espec­ta­cles. Sobre­tot es difon direc­ta­ment a través de xar­xes soci­als, sigui des de les com­pa­nyies o dels tea­tres.

El tea­tre fami­liar és un dels capítols més fia­bles en les pro­gra­ma­ci­ons. N’hi ha per tot arreu i de pro­pos­tes molt vari­a­des.Els grups de Xarxa i de Ria­lles pro­mo­uen prou bé el boca ore­lla?

Hi ha una acció molt carac­terística, de Xarxa i Ria­lles, que no es fa tant en les pro­gra­ma­ci­ons muni­ci­pals: una per­sona de l’enti­tat surt a expli­car l’espec­ta­cle que està apunt de veure i també reco­mana el següent. Això ho fan sem­pre, i fide­litza el públic.

El nai­xe­ment de la Mos­tra –se’n parla al lli­bre– té un caire molt volun­tariós.

Ve de les bases. El 1972 va néixer Ria­lles. La Mos­tra és del 1990. El col·lec­tiu de Ria­lles feien dues o tres tro­ba­des a l’any, una d’elles era l’Aplec, que era iti­ne­rant. El 1989 va entrar un nou direc­tor, Pere Fon­ta­net (que és el pare de la Mos­tra), i va sumar pro­gra­mar espec­ta­cles a la tro­bada. El 1990 ja estava pre­vista anar a Igua­lada. Es va tirar enda­vant perquè a la ciu­tat hi havia un bon coixí de gent amb ganes d’impli­car-s’hi.

La Mos­tra el que per­met, ara, és veure un ven­tall molt ampli d’obres d’estrena que són les que es pro­gra­men l’any següent.

Aquest any, de les 55 com­pa­nyies pro­gra­ma­des, 20 eren estre­nes. És un reclam perquè vin­guin pro­gra­ma­dors perquè saben que veu­ran les últi­mes nove­tats i que els serà molt útil.

Es parla sovint si els nens són el públic del futur. Vosal­tres dieu que són públic de pre­sent. Jo con­si­dero que són l’opor­tu­ni­tat de recu­pe­rar els pares com a espec­ta­dors.

La teva, és la visió opti­mista. Diem que són el d’avui i no el del futur (que també ho seran) perquè estan ara i aquí veient tea­tre. I la pro­posta està pen­sada perquè la gau­dei­xin ara mateix. Si aquest nen gau­deix de l’experiència, és pos­si­ble que la vul­gui repe­tir en un futur. Aquí entra també tot el pro­grama d’Anem al Tea­tre de la Dipu­tació de Bar­ce­lona i altres cam­pa­nyes simi­lars que, si encer­tes molt bé quin tipus d’espec­ta­cle veuen aquests nens, que no els sem­bli una cosa obli­gatòria, que fugi de sonar massa acadèmic: a vega­des tot anava molt diri­git a Mercè Rodo­reda, que està molt bé que es faci, però...

Hi ha espec­ta­cles pen­sats només per adap­tar-los al currículum de lite­ra­tura.

Sí. I està bé que vegin de tot i dife­rents dis­ci­pli­nes. Poden veure circ, per exem­ple, no ha de ser tot tea­tre de text.

Quin debat hi ha en el sec­tor sobre la pos­si­bi­li­tat que hi hagi ser­veis de can­gurs als tea­tres perquè els pares puguin anar al tea­tre? No cal­dria con­ci­liar-ho?

Això va com al revés. Això és perquè els pares vegin tea­tre.

Sí, però jo soc un opti­mista de mena i m’agrada pen­sar que es va al tea­tre amb els fills. Sem­pre recordo que Car­lota Subirós va tenir la pri­mera impressió d’anar al tea­tre amb els seus pares. Ho recorda com un moment únic.

Ara el que tenim gua­nyat és que abans els espec­ta­cles eren infan­tils. I ara són fami­li­ars, que estan pen­sats perquè tota la família en gau­deixi. Hi ha dife­rents capes de lec­tura. Pot­ser el nen es queda amb l’anècdota i els pares enten­dran més coses. Pre­ci­sa­ment els pares de Xarxa ens comen­ta­ven que ana­ven al tea­tre, dei­xa­ven el nen al tea­tre i ells se n’ana­ven al bar del cos­tat espe­rant fins que s’acabés la funció. O sigui que, en aquell moment, el tea­tre era el can­gur men­tre els pares es pre­nien la Coca-Cola. Ara està bé perquè els pares van a tea­tre. I és un exem­ple per als fills.

Per tant, els pares han de com­par­tir acti­vi­tats amb el seu fills i perquè el tea­tre els inter­pel·la a ells direc­ta­ment, també.

Això en el millor dels casos. També es parla molt de pares que durant l’espec­ta­cle, estan amb el mòbil. Alguna vegada un actor ha parat i els avisa “que us veiem!”, perquè fa llum i se’ls detecta fàcil­ment.

Els actors diuen que són els fan­tas­mes de la pla­tea

Jo havia sen­tit altres ver­si­ons com el Gusi­Luz. Bar­ru­fets, hi ha mil anècdo­tes… És para­do­xal perquè si vols que el teu fill esti­gui atent dis­fru­tant de l’experiència, tu, com a pare, també ho has de fer. I també hi ha l’altre cas. No cal que el pare expli­qui tota l’estona als seus fills l’espec­ta­cle: el nen és llest i li han pre­pa­rat l’obra per a la seva edat. També és impor­tant veure els espec­ta­cles que s’adeqüen millor a l’edat dels fills: si s’hi adeqüen, és més gra­ti­fi­cant per a ells perquè ho enten­dran tot, no s’avor­ri­ran.

El tea­tre fami­liar està fet per capes, però també ente­nent que és a par­tir d’una deter­mi­nada edat que ho poden seguir millor.

Fa poc s’ha obert un per­fil d’espec­ta­cles per a nadons. Hi ha qui diu que això és cre­mar eta­pes. També s’ha reduït l’edat en què es deixa d’anar a espec­ta­cles fami­li­ars.

L’ado­lescència també ha bai­xat d’edat. La clau és encer­tar l’edat a la qual t’adre­ces. Ara hi ha molt pocs espec­ta­cles de la franja de 8-10 anys, hi ha un buit.

Però aquest buit es pro­du­eix perquè la cana­lla ha dei­xat d’anar-hi o perquè la com­pa­nyia no en pro­du­eix?

És una cadena: les com­pa­nyies no en fan en veure que no hi ha cir­cuit. Per què pro­duir un espec­ta­cle per a un públic que no hi és? Aquí hi ha feina de gene­ració de públics (que hi estan impli­ca­des totes les ins­ti­tu­ci­ons) per poten­ciar aquest cir­cuit

Capítol a part mereix el trac­ta­ment del públic jove, que demana hora­ris i un aco­lli­ment específic. A la Mos­tra els heu apo­de­rat. I fun­ci­ona.

Ha anat molt bé dife­ren­ciar la pro­gra­mació: la infan­til de la juve­nil. Els joves no es bar­re­gen amb els més petits. Per això els hem donat un espai. Allà hi ha una pro­gra­mació ofi­cial, selec­ci­o­nada pel direc­tor artístic, que es com­ple­menta amb les acti­vi­tats que els matei­xos joves han pen­sat, dis­se­nyat i orga­nit­zat.

Però és un exem­ple que només ser­veix per a un cap de set­mana de tot l’any. Com es poden anar nor­ma­lit­zant aquests espais? Els d’El galli­ner de Man­resa por­ten anys expe­ri­men­tant-ne.

La idea és que no sigui una gota en un desert. Aquest any s’hi ha impli­cat moltíssim el Depar­ta­ment de Joven­tut. Hi havia una dina­mit­za­dora dels 30 joves impli­cats de 12 a 16 anys. A la Mos­tra hi ha uns quants depar­ta­ments impli­cats com els de Joven­tut, Ense­nya­ment i Cul­tura. Cal que sigui una acció trans­ver­sal. Com més gent s’implica, més pos­si­bi­li­tat que no es quedi només a la Mos­tra, sinó que es facin més acti­vi­tats. A Igua­lada tenim la sort que se’n fan mol­tes, d’acti­vi­tats. Quasi cada cap de set­mana hi ha alguna acció, som molt actius. I això es podria apli­car.

La con­trac­tació del tea­tre fami­liar es pro­du­eix amb cai­xets molt bai­xos, que no per­met ser ambi­ci­o­sos en les cre­a­ci­ons. Això les pot fer menys atrac­ti­ves per a un ampli sec­tor de públic. Com es pot sal­var aquest esglaó?

Tal com con­ce­bem avui el tea­tre fami­liar és que la pro­ducció cap en una fur­go­neta. Perquè han de fer molts quilòmetres per ense­nyar el seu tre­ball per tots els pobles. Hi ha mol­tes com­pa­nyies que van a Bar­ce­lona, que van a taqui­lla, men­tre que a la resta de pobles van a cai­xet.

Sem­bla que no hi hagi reno­vació de com­pa­nyies joves. O l’auto­ria feme­nina, ara que en par­lem tant. Sí que n’hi ha mol­tes de llarga tra­jectòria. En sur­ten com la com­pa­nyia Dara, el Jove Tea­tre Regina que volen entrar en un sec­tor juve­nil en què hi ha molt poc cir­cuit. Les experiències pun­tu­als, com la de Carla Rovira, no tenen con­tinuïtat.

Però també van nai­xent. Fa deu anys van aparèixer Engruna Tea­tre. O les Tanaka Tea­tre. Sí que en van nai­xent, però pot­ser no és una remesa tan gran com la que va aparèixer fa unes dècades, en què s’han con­ver­tit en històrics molt actius com l’Esta­qui­rot Tea­tre, el Tea­tre Mòbil, Mar­cel Gros, La Bal­dufa, Zum-Zum, Farrés Brot­hers… També és veri­tat que hi ha algu­nes com­pa­nyies, que fan adults, que ara estan fent el salt a fami­liar. Ho fan per curi­o­si­tat, per conèixer-ho, però també perquè en aquest sec­tor hi ha feina. Es mou dife­rent.

Una pro­gra­mació de tea­tre fami­liar té una vida molt més àmplia que una d’adults, que s’extin­geix en pocs mesos, la majo­ria de cops.

Es cal­cula que una com­pa­nyia de tea­tre fami­liar té dos anys per explo­tar una pro­ducció. Però n’hi ha molts que s’han allar­gat molt més en el temps. Alguns, en fa deu, pot­ser. Dius “quina gràcia tor­nar a veure segons quin espec­ta­cle després de fa tant temps...” El pots recu­pe­rar perquè tenen tea­tre de reper­tori, que això altres com­pa­nyies no ho tenen. El tea­tre fami­liar és família perquè con­ti­nua la mateixa gent durant molts anys. En canvi, el tea­tre per a adults s’ajunta per fer un pro­jecte i després es desfà.

Quan par­lem de grans pro­duc­ci­ons, veiem que s’ha inten­tat però no s’ha insis­tit. Par­lem d’‘El Patu­fet’, els ‘Stil­ton’… però no sem­bla que acabi de fun­ci­o­nar.

En canvi, el que sí que ha fun­ci­o­nat és El petit príncep. Que el tenim cada Nadal. I omple i tot­hom en surt encan­tat.

També és una obra que per­met mol­tes lec­tu­res. Que té teca al dar­rere d’un argu­ment ben sen­zill.

I és que visu­al­ment és tan espec­ta­cu­lar que no importa tor­nar-lo a repe­tir.

El 30è ani­ver­sari de la Mos­tra d’Igua­lada s’ha cele­brat amb la publi­cació d’un lli­bre. Calia fer una mirada panoràmica enrere. Què hi aporta?

Pri­mer de tot, per què calia aquest lli­bre? Doncs perquè no hi havia res escrit. La pri­mera idea va ser lle­gir què s’havia escrit fins lla­vors per no repe­tir-ho, i vaig veure que no hi havia res. L’únic que vaig tro­bar és un lli­bre sobre Ria­lles, a Igua­lada, del 1987. Ara he pogut par­lar amb la gent que va fer néixer Ria­lles (que d’aquest es va escin­dir un grup que for­ma­ria Xarxa), els direc­tors artístics i gent impli­cada.

I ense­nyar les diver­ses èpoques, amb alts i bai­xos, de Ria­lles i Xarxa.

Va néixer d’un Aplec Ria­lles, que tenia el caràcter d’iti­ne­rant. El 1991 va ser Ter­rassa. El 1992, Saba­dell. I el 1993 havia d’anar a Man­resa però no van tro­bar les con­di­ci­ons per dur-ho a terme i van tor­nar a Igua­lada. I ja es va que­dar com a Ria­lles. Fins que hi va haver l’escissió. Lla­vors a Igua­lada es va que­dar com a Xarxa i va aparèixer Cer­da­nyola del Vallès com a Ria­lles. Així va ser del 1996 fins al 2005. Aquell any, Ria­lles va anar a Saba­dell. El 2006 la Gene­ra­li­tat va uni­fi­car les dues fires en una.

Quin equi­li­bri hi ha d’haver entre la pro­gra­mació de com­pa­nyies cata­la­nes i les inter­na­ci­o­nals i de l’Estat espa­nyol en la Mos­tra?

De les 55 com­pa­nyies, 39 eren cata­la­nes; 11, de l’Estat, i 5, d’inter­na­ci­o­nals. L’objec­tiu és que hi hagi cir­cuit. Que les com­pa­nyies cata­la­nes puguin tro­bar feina a Cata­lu­nya, i també a l’Estat i en el mer­cat inter­na­ci­o­nal. Aquesta es l’ober­tura dels últims anys: inten­tar cap­tar molt pro­gra­ma­dor de fora. Però també està molt bé que, a la Fira, puguis veure tre­balls que es fan a fora i que els pro­gra­ma­dors autòctons no veu­rien mai. Aquest és l’equi­li­bri. Però som molt dife­rents que un fes­ti­val: no som com el Grec. Aquí som un mer­cat: s’hi ha de pro­duir la com­pra­venda d’espec­ta­cles, per això venen com­pa­nyies i pro­gra­ma­dors. I la gent d’Igua­lada, i de Cata­lu­nya, tenim la sort que això es fa aquí.

La Llotja evi­den­cia el caràcter de mer­cat. Així les com­pa­nyies històriques que no pre­sen­ten estre­nes poden tenir-lo acces­si­ble.

I de noves. També hi ha com­pa­nyies noves que pre­sen­ten el nou pro­ducte. La Llotja és l’espai pro­fes­si­o­nal on es tro­ben tots els agents del sec­tor per expo­sar els seus tre­balls. I cada cop hi ha més acti­vi­tats que poden interes­sar els pro­gra­ma­dors. Es con­vo­quen el dijous al matí xer­ra­des que siguin d’interès i en què hi hagi debat. També hi ha el Mer­cat de Pro­jec­tes, que és pre­sen­tar en 7 minuts la pro­pera pro­ducció en la idea ini­cial.

En la roda de premsa s’expli­ca­ven que aquests pro­jec­tes es fan sem­pre, tot i que puguin tri­gar alguns anys a con­cre­tar-se.

D’aquests, molts aca­ben venint a la Mos­tra. Si la direcció artística ja l’havia selec­ci­o­nat en el Mer­cat de Pro­jec­tes perquè hi havia un interès ini­cial.

Un espec­ta­cle fami­liar té un guió marc, amb recur­sos molt repe­ti­tius. Es repe­teix sovint un mateix patró.

Però és que aquest patró que iden­ti­fi­ques amb tea­tre fami­liar hi és amb tot. Recordo que, fent for­mació sobre guions, ens deien: “Mireu Casa­blanca i veu­reu que hi ha les set eta­pes de l’aven­tura. També es pot tro­bar amb molts altres exem­ples ben dife­rents, comEl rey león…” Ens van fer ana­lit­zar-ho i es repe­teix en tot.

Pot­ser passa que en el fami­liar és més evi­dent.

És més el conte, però posar-hi música ball final i una mica d’ale­gria també ho veiem en el tea­tre comer­cial. No hi són tant, les fron­te­res entre l’adult i el fami­liar, de la mateixa manera que s’estan diluint els gèneres. Cada cop costa més posar eti­que­tes.

La Mos­tra d’Igua­lada ha con­vis­cut amb tota una gene­ració. Les per­so­nes que no superen els 40 anys han vis­cut com a infants cada una de les edi­ci­ons. Hi ha una sim­bi­osi immensa entre la ciu­tat i la fira.

A Igua­lada, la Mos­tra seria molt esti­mada. Ja va tro­bar aquesta gent pre­dis­po­sada al prin­cipi. Es va estar fent durant 16 anys amb volun­ta­riat. Era gent que volia que hi hagués tea­tre en català. I va anar evo­lu­ci­o­nant fins a crear el sec­tor pro­fes­si­o­nal que és avui.

Quan et vas estre­nar en la Mos­tra, per­so­nal­ment?

En la pri­mera edició ja tenia 6 anys. No fa gaire els meus pares em van donar el meu car­net com a sòcia de Ria­lles. Tota la vida ens ha acom­pa­nyat. La Mos­tra ens ha fet esti­mar el tea­tre divers i també han sor­tit mol­tes com­pa­nyies d’Igua­lada. Els punts forts a Cata­lu­nya de tea­tre fami­liar són Igua­lada i Lleida (seu del Cen­tre de Tite­lles de Lleida i del Fes­ti­val de Tite­lles de Lleida).

Cal una directora?

Núria Cañamares relativitza la necessitat que hi hagi una directora a la Mostra de l’edició vinent: “Les dones han de poder accedir als càrrecs però, al final, els càrrecs els han d’ocupar les persones més qualificades. M’és igual si és un home o una dona.” En el concurs públic, calia presentar un projecte. Qui ho sigui “determinarà la nova línia de la Mostra, tot i que no ho decideix en solitari”: hi ha un equip en què estan representats la Generalitat, l’Ajuntament d’Igualada i el sector.

+ info

Jordi Bordes

Girona

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1600482-s-estan-diluint-les-fronteres-entre-el-teatre-adult-i-el-familiar.html