Avinyó, el divan escènic d'Europa

Avinyó, el divan escènic d'Europa

El gran festival teatral francès indaga en els drames del present, en especial en la crisi dels refugiats i en el laberint en què viu el continent

Les mítiques trompetes de Maurice Jarre han anunciat algunes nits més memorables del teatre contemporani. Dijous passat, la repetició d’aquestes onze majestàtiques notes va tornar a servir per inaugurar al Palau dels Papes el 73è Festival d’Avinyó, una edició que dirigeix la mirada cap als mites fundacionals d’occident per enfrontar-se als drames del present, en especial al laberint europeu i a la crisi dels refugiats.

Pascal Rambert, un dels directors i dramaturgs francesos de més projecció –artista associat amb el Pavón Teatro Kamikaze de Madrid– va ser l’encarregat de la posada de llarg davant les 2.000 butaques de la Cour d’Honneur. ‘Architecture’, un espectacle de quatre hores dens i discursiu, va ser rebut amb aplaudiments apocats i més d’una clatellada entre la crítica local. Malgrat comptar amb un repartiment de luxe, aquesta història sobre una família d’intel·lectuals centreeuropeus que a començaments del segle XX assisteix amb terror a l’adveniment del feixisme es va rebre com un ‘dejà vu’. Massa pròxima a la versió de ‘La caiguda dels déus’ que va muntar Ivo van Hove al mateix escenari fa tres anys. A diferència del desplegament multimèdia del director holandès, Rambert no va voler vestir la seva proposta amb un altre recurs que no fos l’actor i la paraula. Llenguatge contra la violència.

L’endemà, l’influent ‘Le Monde’ feia responsable de la pèrdua de brillantor de les nits inaugurals el director del festival, Olivier Py, el primer artista encarregat de la programació des que Jean Vilar va fundar la cita en plena postguerra, el 1947. Més enllà de decepcions puntuals, el cert és que entre els 43 espectacles del programa oficial d’aquest any (fa poc temps es passava dels 50) hi ha poques de les abans abundants estrelles del panorama escènic internacional més avantguardista, amb algunes excepcions com el col·lectiu Rimini Protokoll i el coreògraf Akram Khan. Últimament, més enrocat en una oferta d’espectacles molt cars o molt textuals pensats per girar pel circuit francès, Avinyó es deixa menjar terreny per altres festivals més petits com el Kunsten belga i el Festwochen austríac. Si el mirall d’Avinyó encara funciona, ens torna la imatge d’una França una mica més pendent de si mateixa.

L’odissea dels refugiats

Christiane Jatahy és una altra de les excepcions pel que fa a noms importants del panorama internacional. Al seu espectacle ‘O agora que demora’ –que podrem veure al pròxim festival Temporada Alta de Girona–, la creadora brasilera planteja una projecció cinematogràfica en què diferents refugiats de Palestina, el Líban o Sud-àfrica interpreten l’Ulisses homèric. La pantalla (el passat filmat) i el públic (el present real) estan separats per set metres, la distància que mesura una frontera, el ‘no man’s land’. El dispositiu híbrid entre teatre i cine és d’una força poètica inqüestionable i suposa una carta important per configurar el discurs dominant de l’edició, retratar els temes actuals que més couen, com el dels refugiats, i fer-ho des d’una perspectiva clàssica.

També ho fa així la francesa Maëlle Poésy, que en la seva versió de l’‘Eneida’ barreja dansa, teatre i les veus d’exiliats i refugiats dels nostres dies. També el tradicional ‘feuilleton’ (espectacle gratuït del migdia) dedicarà les seves 13 sessions a la lectura de l’‘Odissea’, d’Homer, amb vocació d’aportar reflexions als desafiaments del present.

Jugar a ser l’“1%”

Anar al teatre i acabar en un casino. Una de les propostes més originals del primer cap de setmana d’Avinyó va ser l’espectacle interactiu ‘£¥€$’ (mentides en anglès format amb els símbols de les divises). Al voltant de diverses taules amb crupier, els espectadors simulen amb les seves jugades de daus el funcionament de l’economia global, fan inversions i, fins i tot, emeten deute que acaba en altres taules. La proposta del col·lectiu belga Ontroerend Goed és una lliçó pràctica i divertida sobre el funcionament dels mercats globals, que comença com un joc en què els espectadors es fiquen en la pell d’aquell famós i exclusiu 1% de la població que mou l’economia, i que amb les seves dinàmiques d’acumulació també acaba provocant crisis.

Divertit i didàctic, ‘£¥€$’ té les butaques molt cobejades. Però que no s’estengui el pànic, si les entrades per al programa ‘in’ s’esgoten, el gegantí festival paral·lel, l’‘off’, ofereix gairebé 1.600 espectacles. Tota la ciutat està entapissada amb cartells i els repartidors de propaganda ens assalten a cada cantonada per explicar-nos les bondats dels seus espectacles.

Hollande puja a l’escenari

A Avinyó li dol Europa, com no pot ser de cap altra manera. Produït pel teatre de L’Archipel de Perpinyà (comandat per Borja Sitjà, que va ser director del Grec i que vigilava des de bastidors), ‘Nous, l’Europe, banquet des peuples’, de Roland Auzet, amb textos de Laurent Gaudé, és una d’aquelles cares produccions de tres hores, amb una dotzena d’actors, músics, una coral completa i moltes arengues sobre el passat, present i futur d’Europa. Tant és així que en un moment donat irromp en escena el mateix François Hollande i es marca un míting escènic de 15 minuts. “¿És Europa un somni de classe?”, li preguntava un dels intèrprets; “¿potser la democràcia ho és?”, contestava l’expresident. El ‘cameo’ serveix per il·lustrar aquest corrent actual del festival que busca més la reflexió i l’assaig, el teatre com a divan per exorcitzar els traumes d’una Europa desorientada, però tan necessària com ho ha sigut sempre. Avinyó, com Cannes, serà polític o no serà.

Aurresku d’avantguarda

Després d’algunes esbroncades per a ‘La fiesta’ flamenca d’Israel Galván el 2017, i després de la càlida acollida del ‘Grito pelao’ de la ‘bailaora’ Rocío Molina l’any passat, la dansa continua sent la porta d’entrada dels nostres artistes a Avinyó. Aquest any la companyia basca Kukai Dantza presenta ‘Oskara’, en què conviden el coreògraf Marcos Morau –director de la companyia barcelonina La Veronal– a barrejar el seu particular univers oníric i barroc amb la dansa tradicional d’Euskadi llegida en present. El resultat és una reflexió individual sobre la mort, però també sobre la memòria col·lectiva i els seus fantasmes. Un espectacle amb un llarg recorregut que segur que s’estén encara més gràcies als nombrosos programadors internacionals que aquests dies es concentren a Avinyó.

+ info

Manuel Pérez i Muñoz

https://www.elperiodico.cat/ca/oci-i-cultura/20190708/festival-avinyo-divan-escenic-d-europa-7545184