www.elperiodico.cat
25 de desembre de 2009
• El músic i ‘showman’ combina sensibilitat melòdica i esperit cabareter a ‘Corazón lengua’, al Lliure
Alfonso Vilallonga, en l’actuació de dimecres al Lliure.
Foto: elisenda pons
JORDI BIANCIOTTO
BARCELONA
Amb el temps, Alfonso Vilallonga ha creat un model d’espectacle propi, a mig camí entre la cançó i la performance; el piano man sentimental i el showman mundà. Corazón lengua, la seva nova proposta, fins al dia 30 al Teatre Lliure, segueix el rumb del seu espectacle anterior, Solo ante el peligro, i potencia el monòleg sarcàstic i el gag per cosir un repertori, una vegada més, renovat a fons. Hi ha més cabaret i més teatre que altres vegades, però, al mateix temps, més gruix musical, ja que aquesta vegada acompanyen l’artista tres instrumentistes.
En la seva estrena de dimecres, Corazón lengua va tenir aquell aspecte de deliciós disbarat que acompanya moltes de les seves ocurrències, i va reforçar el doble perfil de Vilallonga com a comediant com no n’hi ha, i músic de sofisticada sensibilitat. Va homenatjar el pianista de cocteleria, ofici «molt més difícil que el de concertista», i va elegir cinc infeliços del públic (entre ells, la periodista Núria Ribó) perquè toquessin campanes en una versió de Jingle bells. Va ironitzar amb un presumpte avantpassat de la noblesa russa («si el tsar estigués al poder, la Rambla no estaria tan degradada») i va evocar una llunyana cita amb José Luis de Vilallonga i Julio Iglesias. Segons va dir, el seu oncle el va advertir que, si volia dedicar-se a la música, havia de fer «el contrari que Julio». Així que al Lliure va interpretar una adaptació d’aquell gran clàssic que és De niña a mujer al revés, en què va invertir notes i síl·labes.
CHANSON’ I EXOTISME
L’altra cara del Vilallonga teatral és el músic que, entre rimes macarròniques i paròdies del cosmopolitisme, fa lliscar partitures subtils, amb referències al musical teatral, el cabaret alemany, el tropicalisme de creuer i la chanson. Juntament amb la peça que va donar títol a l’espectacle, van desfilar peces com Príncipe del ripio, Polka del compromiso i Port Said amb arranjaments heterodoxos (la ululant serra; els globus i xiulets del sempre malabar Pep Pascual) i evocacions exòtiques.
Van cobrar nova vida La pantomima de l’amor (que va compondre per a l’adaptació d’Aloma, de Mercè Rodoreda, escenificada per Dagoll Dagom) i Quiet (de la cantata Adultus), i hi va haver homenatges a tres creadors desapareguts: la cantant i pianista Blossom Dearie (Try your wings), Serge Gainsbourg (Le poinçonneur des lilas en clau de jazz manouche) i, en l’últim bis, Henri Salvador (Le petit indien). A més d’home espectacle, Vilallonga és un sentimental.
25 de desembre de 2009
• El músic i ‘showman’ combina sensibilitat melòdica i esperit cabareter a ‘Corazón lengua’, al Lliure
Alfonso Vilallonga, en l’actuació de dimecres al Lliure.
Foto: elisenda pons
JORDI BIANCIOTTO
BARCELONA
Amb el temps, Alfonso Vilallonga ha creat un model d’espectacle propi, a mig camí entre la cançó i la performance; el piano man sentimental i el showman mundà. Corazón lengua, la seva nova proposta, fins al dia 30 al Teatre Lliure, segueix el rumb del seu espectacle anterior, Solo ante el peligro, i potencia el monòleg sarcàstic i el gag per cosir un repertori, una vegada més, renovat a fons. Hi ha més cabaret i més teatre que altres vegades, però, al mateix temps, més gruix musical, ja que aquesta vegada acompanyen l’artista tres instrumentistes.
En la seva estrena de dimecres, Corazón lengua va tenir aquell aspecte de deliciós disbarat que acompanya moltes de les seves ocurrències, i va reforçar el doble perfil de Vilallonga com a comediant com no n’hi ha, i músic de sofisticada sensibilitat. Va homenatjar el pianista de cocteleria, ofici «molt més difícil que el de concertista», i va elegir cinc infeliços del públic (entre ells, la periodista Núria Ribó) perquè toquessin campanes en una versió de Jingle bells. Va ironitzar amb un presumpte avantpassat de la noblesa russa («si el tsar estigués al poder, la Rambla no estaria tan degradada») i va evocar una llunyana cita amb José Luis de Vilallonga i Julio Iglesias. Segons va dir, el seu oncle el va advertir que, si volia dedicar-se a la música, havia de fer «el contrari que Julio». Així que al Lliure va interpretar una adaptació d’aquell gran clàssic que és De niña a mujer al revés, en què va invertir notes i síl·labes.
CHANSON’ I EXOTISME
L’altra cara del Vilallonga teatral és el músic que, entre rimes macarròniques i paròdies del cosmopolitisme, fa lliscar partitures subtils, amb referències al musical teatral, el cabaret alemany, el tropicalisme de creuer i la chanson. Juntament amb la peça que va donar títol a l’espectacle, van desfilar peces com Príncipe del ripio, Polka del compromiso i Port Said amb arranjaments heterodoxos (la ululant serra; els globus i xiulets del sempre malabar Pep Pascual) i evocacions exòtiques.
Van cobrar nova vida La pantomima de l’amor (que va compondre per a l’adaptació d’Aloma, de Mercè Rodoreda, escenificada per Dagoll Dagom) i Quiet (de la cantata Adultus), i hi va haver homenatges a tres creadors desapareguts: la cantant i pianista Blossom Dearie (Try your wings), Serge Gainsbourg (Le poinçonneur des lilas en clau de jazz manouche) i, en l’últim bis, Henri Salvador (Le petit indien). A més d’home espectacle, Vilallonga és un sentimental.