El director artístic s'envolta dels seus col•laboradors per tancar la seva etapa al capdavant del Lliure amb un western molt especial
Fa ja vuit anys que Àlex Rigola, un dels directors teatrals més inquiets del país, es va fer càrrec de la direcció artística del teatre Lliure. El repte era extraordinari, no tant perquè Rigola no s'hagués ja fet un nom en el panorama teatral, com pel que significa agafar el volant de la institució teatral més prestigiosa de Catalunya, un espai mític vinculat a noms tan emblemàtics de l'escena com Lluís Pasqual o Fabià Puigserver. Rigola venia per donar un aire nou al Lliure i, també, per fer-lo créixer. Aquesta setmana el director tanca l'etapa i ho fa voltat de molts dels seus col•laboradors d'aquests vuit anys.
'2666', d'Àlex Rigola, Max al millor espectacle de teatre
'The End (Un narco-western teatral)' és un punt i final molt especial. És el comiat de l'home que va arribar al Lliure amb l'objectiu de renovar una institució que durant molts anys havia estat la responsable del millor teatre que es feia al país. Però no només això: Rigola havia de fer realitat l'arrelament del Lliure a Montjuïc. No tothom tenia clars els resultats. El Lliure era sinònim de Gràcia, la petita sala del carrer Montseny escenari d'algunes de les nits de teatre més especials del nostre temps. El trasllat al palau de l'Agricultura de Montjuïc, a un recinte molt més gran i convencional, plantejava moltes incògnites. Aconseguiria el Lliure mantenir el seu esperit transgressor, o s'aburgesaria? Continuaria sent un laboratori de noves propostes o passaria a convertir-se en un elefant? I, el més important, respondria el públic? No és el mateix omplir una sala petita que una de gran, i Montjuïc, tot i el veïnatge del Mercat de les Flors i, al juliol, del teatre Grec, és un territori molt allunyat del centre.
Rigola ha superat el repte i ho ha fet amb un èxit complet. No només ha mantingut i renovat l'esperit transgressor de la sala de Gràcia sinó que ha acabat de situar el teatre en el panorama internacional. La sala s'ha omplert, als fidels de sempre s'hi han unit nous seguidors, i el Lliure ha continuat sent una referència ineludible a Barcelona, tot i que ja no ocupi el podi d'abans. Per arrodonir la història, la sala de Gràcia ha tornat a obrir les seves portes. El nou i el vell Lliure, a tota vela.
Comiat amb amics
Però no hi ha història feliç sense final feliç, i el final el posarà Àlex Rigola des d'aquest dijous fins a diumenge. Només quatre dies per tancar una etapa en un final que, òbviament, havia de tenir forma d'espectacle teatral. Un espectacle amb un títol previsible -'The end'- i on Rigola s'envolta de molts dels col•laboradors i amics que l'han acompanyat al llarg d'aquests vuit anys. Vuit anys d'espectacles internacionals, d'una atenció dedicada a la dansa, de suport als autors novells… i de grans èxits que han omplert la sala fins la bandera. Rigola, que canvia el Lliure per anar a la Biennal de Venècia i que deixa la casa en mans de l'històric Lluís Pasqual, se'n va com a director… i ho fa debutant com autor.
El comiat, el 'The End', té forma de western, però aquest no és un western més. 'The End' és, en paraules del seu director, un narco-mex-spaghetti-western-teatral on uns narcotraficants esperen per fer un intercanvi a la frontera dels Estats Units amb Mèxic. Aquesta vegada no poden fallar: massa xais ionquis per la zona. Com que la persona de l'intercanvi no arriba, el capo aprofita per explicar el seu desencís amb el teatre. Sobretot des de l’última vegada que hi va anar, obligat per la seva xicota. Perquè després de la funció, al bar del teatre, va presenciar davant dels seus nassos com un dels actors li fotia l’amant sense cap contemplaci
publicat per
www.lamalla.cat
1 de juny de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada