www.elperiodico.cat
29 de gener de 2010
• Joan Ollé dirigeix una ambiciosa adaptació d’una peça poc coneguda de Goldoni
• Pere Arquillué, Joan Anguera i Mingo Ràfols encapçalen un ampli repartiment
David Segú, Mireia Llunell, Mingo Ràfols, Àngels Bassas, Josep Julien, Pere Arquillué, Joan Anguera, Xavier Capdet, Paula Blanco i Dafnis Balduz.
Foto: david ruano
JOSÉ CARLOS SORRIBES
BARCELONA
Tot va començar quan Calixto Bieito, director artístic del teatre Romea, va convidar Joan Ollé a buscar un text per al teatre del carrer de l’Hospital. El consens els va portar a La bottega del caffè, una peça poc coneguda de Carlo Goldoni. Primer va arribar, el febrer passat, amb una lectura dramatitzada. L’èxit va fer inevitable una posada en escena tradicional, que començarà a veure’s al Romea a partir de dimarts. «Aneu amb compte perquè no és un goldoni, és un txékhov», va comentar Bieito al nou inquilí.
Ollé va recollir el suggeriment. I ho explica d’aquesta manera: «Tots dos van ser metges i coneixen molt bé l’ésser humà. Fan actuar la gent que coneixen com si fossin titelles». El cafè, títol breu de l’ambiciosa adaptació, és un «retrat d’un fragment de vida, d’instants de vida de la burgesia veneciana», comenta el director de l’obra.
Goldoni és un autor que, segons Ollé, «va intentar ennoblir un art popular». Comenta a més que els seus textos tenen poc a envejar als d’autors com Shakespeare, Molière o Marivaux. «Compta amb una gran arquitectura teatral i és un profund coneixedor de l’ànima humana».
A LA TERRASSA
L’obra, estrenada el 1750, presenta un carrusel de personatges que actuen impulsats per diferents interessos i que veiem a la terrassa d’un cafè. «És una àgora, un lloc de reunió, on hi ha un trànsit de sentiments, d’idees, de manies», diu el director, que ha renunciat a qualsevol actualització. «El text està impregnat de la música de Vivaldi i Mozart, i no podem trair-los». No recull, no obstant, els cànons de la comèdia de l’art, propis de l’època en què es va estrenar a Itàlia, tot i que sí que hi ha alguna màscara en escena, perquè la història succeeix la vigília de carnaval, i un vestuari i uns pentinats que remeten al segle XVIII.
Ollé ha comptat amb la col•laboració de l’escriptor i pintor Narcís Comadira per a una traducció que aquest reconeix haver teixit una mica «gironina», amb el permís del director. «El text és una màquina de rellotgeria que funciona molt bé», apunta Comadira, que ha disfrutat «molt» traduint Goldoni. «Sempre he treballat amb autors italians, sobretot poetes».
VIRTUÓS I MUSICAL
Aquest text de rellotgeria compta amb un ampli repartiment de 10 intèrprets que encapçala Mingo Ràfols, Joan Anguera, Pere Arquillué i Àngels Bassas. Ràfols destaca el «virtuosisme» i la «musicalitat» d’un text que és com «un conte moral». «Es parlen de temes com l’amistat, la bondat, la maldat o el penediment», apunta l’actor de la companyia pròpia del Romea, representada també en aquest muntatge per Àngels Bassas.
En el cas d’Arquillué, és la seva estrena amb el grup i en un registre, el de la comèdia, per al qual no sol ser convocat i en què diu que es veu molt còmode, recordant el seu pas per El dúo de la africana, de Xavier Albertí i Lluïsa Cunillé. «És una comèdia molt clara, però difícil de fer. ¿El meu personatge? Un bon noi a qui se’ n van els diners de les mans i a qui li agraden les faldilles».
DESPRÉS DE PLA I ESPRIU
Aquest personatge respon al perfil que defineix la història d’El cafè, en què tot s’acaba amb un final feliç envoltat de la sensació que és efímer. «No crec que cap personatge es redimeixi», sosté Ollé, un director que torna a una peça clàssica després de les seves exitoses adaptacions d’autors no teatrals com Pla (El quadern gris) o Espriu (El jardí dels cinc arbres). «El teatre sempre és igual», sentencia.