www.elpunt.cat
1 de juny de 2010
D. CHICANO / J. ARMENGOL
Girona
El cicle Diàlegs a Quatre Bandes és una iniciativa de la Plataforma de Dramatúrgia de les comarques gironines, que el cap de setmana passat va estrenar a la sala La Planeta, com a coproductora, sis muntatges escrits per a l'ocasió.
Satori Park: faula de Ferran Joanmiquel, amb bones idees i alguna coseta per polir en el text, sobre la solitud i la desesperació, personificades en els seus dos protagonistes, un home i un dona que es troben fortuïtament en un parc, el Satori, un terme que designa la il•luminació en el budisme zen. En aquest cas, la llum arriba en el sorprenent final de la peça, d'una particular força poètica. Estimable direcció de Sílvia Escuder –fidel reflex de la seva faceta interpretativa–, que demanda energia i molta intensitat als seus intèrprets, Mireia Vallès i Isidre Hernández.
Morir sense morir: malauradament, s'hi acumula tot, i tot negatiu. El text, de Miquel Verdaguer, pot estar escrit amb la millor de les intencions, però és una mena de pamflet que tracta de manera poc rigorosa, superficial, afectada i sensiblera un tema com el testament vital. També són deficients les interpretacions (Mateu Ciurana i Julieta Cortina) i la direcció (Martí Peraferrer), que n'accentua el despropòsit. Autor i director són responsables directes que en moments de suposada intensitat dramàtica, malgrat els esforços dels intèrprets, part de la sala esclafís el riure per la ridiculesa de les frases estereotipades que es proferien des de l'escena.
Granes: el text de Josep Pujol i el de Ferran Joanmiquel tenen punts de connexió, per temàtica i per intensitat poètica. En el cas del de Pujol, però, la directora, Cristina Cervià, juga durant una estona amb un component d'ambigüitat respecte a l'edat i el vincle familiar dels protagonistes (uns correctíssims Jordi Subirà i Meritxell Yanes), que una vegada esvaïda provoca una certa sensació d'incredulitat. Un text elaborat amb records; material sensible, per tant, no exempt de tocs d'ironia que l'autor i la directora tracten amb cura i els intèrprets serveixen entre cotó.
Ara em toca a mi: títol ple de sentit i que dóna nom a un joc inventat. Un joc d'amor fraternal i que remet, en última instància, a la desesperació. Una habitació tancada dins la qual el pare dorm profundament. Dos germans amb mons interiors distints i que no saben com entendre's, com parlar. L'introvertit germà gran vol aprofitar aquest moment per fugir de casa, però el petit intenta retenir-lo, en un joc essencial que remet al més interior de cadascú per rompre la incomunicació i les màcules de la infància. Un text interessant, honest i ben escrit de Llàtzer Garcia, ple de significats amatents, amb tocs d'humor i que ha dirigit amb bon sentit i eficaç mesura Víctor Muñoz. Una vegada més, Jacob Torres mostra el fantàstic actor que porta dins, acompanyat de David Planas. Magnífic laconisme!
Dilluns, dimecres i divendres: imagino que qualsevol gambirotada pot retenir algú amb suficient estómac per riure'n les suposades gràcies, però aquesta astracanada del mal gust se'm presenta com una paròdia exacta del no-res, de qualitat tan ínfima que més aviat pot ofendre les intel•ligències més curtes que no despertar simpaties imaginàries. Vegeu: ressona una cançó de Machín: la Mari Carmen (Sara Ruiz), d'un poblet de Burgos (ignorava que a Burgos no saben parlar el castellà), s'està en un bar prenent cafè, es veu que té multiorgasmes espontanis i solitaris; en Narcís (Francesc Sala) pren te, és un ésser tímid, obsessionat pels pits de la Mari que, des que la coneix, la cara li put a cony. En fi, ja està entès! Deixant a banda l'esforç dels intèrprets per sobreviure a això, la resta em sembla una solemne bajanada i encara amb la barra de perpetrar un final amb aires d'estúpida moralitat. No sé si m'explico! (Autor: J.B. Beni. Director: Xavier Fàbregas).
Tot sobre l'Edgar: un text pretensiós i amb un gruix tan prim i banal que, per la seva incapacitat de provocar ni suggerir res, acaba per instal•lar l'espectador en el sopor més llanguit i en l'avorriment continuat; de tal manera que la gent, agafant-se al que podia, reia de les coses dites amb més transcendència i intensitat. Dividit en dues parts, la primera trobem l'Aina i la Núria encallades dins un ascensor, parlen per descobrir que l'Edgar és l'amant de les dues; la segona trobada és en un vagó de tren, continua l'elogi de l'home en qüestió mentre veiem el desassossec de la Núria que resta com l'espill reflectint la patètica imatge del que li succeirà a l'Aina. En definitiva, és un aiguabarreig entre megalomania, culte a l'ego i tòpics masclistes que, tal com recalca l'autor: «Flueix cap a un mar de dubtes!» Encara prou del bon fer i la seriositat demostrats per Georgina Asín i Sílvia Escuder. (Autor: Jordi Sala. Director: Lluís Baulida).