23 de febrer 2007

"Gracias al teatro no soy un inútil"


18 de febrer de 2007

BUENAS COMPAÑÍAS. Paul Vega actúa al lado de Alberto Ísola y Alfonso Santistevan en

Entrevista
PAUL VEGA

"No soy de esos actores obsesivos que buscan que cada personaje sea totalmente distinto. Me interesa que lo que haga esté al servicio de la historia"
Se ha convertido en un actor imprescindible para los más celebrados montajes teatrales. Tras encarnar los personajes más intensos, ahora se relaja en "Art", una comedia sobre la amistad y la crítica plástica
Por Enrique Planas





Tres amigos en escena. Uno de ellos es veinte años menor, pero confiesa querer ser tan joven como sus compañeros. A Paul Vega se le adivina entusiasmado al compartir escena con Alberto Ísola y Alfonso Santistevan en la comedia "Art", la obra de la francesa Yasmina Reza dirigida por Roberto Ángeles. Con ellos ha aprendido a jugar y bromear en los ensayos. "Yo me tomo todo en serio --reconoce el actor--. Ellos te dan seguridad. Aparte de lo buenos actores que son, tienen esa predisposición a divertirse con lo que hacen. Siguen trabajando con el mismo entusiasmo que --supongo-- tenían en sus primeras obras, Espero dentro de unos años tener ese mismo espíritu", señala.
Con papeles tan variados como exigentes, Vega ha protagonizado los montajes más aplaudidos en temporadas recientes: ha sido el amanerado Óscar Wilde en "Actos indecentes", el asesino con rasgos autistas de "El hombre almohada", el amante con problemas de conciencia en "Traición" o el esposo domesticado que sueña con tirar una cana al aire en "Morir de amor", por citar solo algunos montajes memorables. Y, sin embargo, con auténtica modestia, admite que ambos actores de peso le dan "seguridad". "Definitivamente es más fácil estar en el escenario con alguien al lado que sabes que va a solucionar todo si tú metes la pata", responde.
En buena parte, el montaje que presenta el Teatro la Plaza nació por iniciativa suya. "Yo había visto esta obra hace unos años en Caracas, donde fui con Alberto Ísola promocionando una telenovela. Una noche entramos a ver la obra y nos gustó mucho. Tiene unos diálogos muy inteligentes. Tiempo después, conversando con Roberto Ángeles, le propuse hacerla, como una idea suelta. Él conocía la obra y le entusiasmó el proyecto, y se encargó de convencer a Alberto y a Alfonso Santistevan. Por mi parte, me venía bien hacer algo así, más intimo, después de los proyectos más grandes que estaba haciendo.
¿Esta obra es una forma de descanso para ti?




No tanto, igualmente ha implicado mucho trabajo. "Traición" fue muy intensa y tenía que estar muy metido en ella. "Morir de amor" era una comedia, pero muy complicada a nivel técnico. Este montaje es más relajado. Te puedes dedicar exclusivamente a divertirte con tu personaje, a jugar con el texto.
Sé que buena parte del impulso de llevar a escena "Art" fue por tu iniciativa. ¿Por qué te identificas tanto con este montaje?




Creo que a mí como a la mayoría de personas nos pasa lo mismo en nuestras relaciones de amigos. Como el personaje de Alberto Ísola, yo soy muy intolerante con mis amigos. Pero también entiendo mucho a mi personaje, a quien lo único que le interesa es evitar que se rompa su grupo de amigos porque se trata de su vida. La discusión sobre el arte es una excusa para desnudar la amistad de los tres personajes. Lo curioso es que un tema así sea escrito por una mujer. Es lo más inteligente y divertido que he leído sobre amistad entre hombres. Esa libertad de decir entre amigos lo que uno piensa no es muy común.
Sobre todo en Lima. Por idiosincrasia, nos cuesta mucho decir las cosas abiertamente.




Decirle a un pata "oye, me jode esto de ti" es muy difícil. Yo mismo no recuerdo una conversación así con un amigo. Ahora, también toda la discusión sobre el arte me parece brillante. Los puntos de vista de cada uno son muy reales. Y el tema del snobismo me encanta. Debe ser porque no entiendo el arte.
¿Te encuentras continuamente con poses snobs en tu trabajo?




A cada rato. Es más, desde hace algún tiempo, de una manera consciente, quiero ser un poco como Iván, el personaje de Alberto. Es la persona que va a ver una película o una obra de teatro solo para divertirse, llorar o reírse. Creo que ese es el mejor punto de vista. Yo trato de ser un espectador absolutamente elemental. Si me siento a ver una película, espero que me pase algo o me entretenga. Punto.
¿De qué cosas debes desprenderte para tener esa mirada más elemental?




De mi misma condición de actor. Me ha pasado estar frente a una obra y estar pendiente de lo técnico: las luces, la escenografía o la distribución del escenario, cosas que uno normalmente no debería ver. Hay que recibir la obra como un todo. Y quedarte con lo que te gusta o te conmueve. Igual con el arte. Mi primera impresión frente a un cuadro es la más importante. Si de entrada me dice algo, bien. Después, difícilmente me gustará por más que venga alguien a explicármelo y lo analicemos juntos.
¿Acostumbras a visitar galerías? ¿Puedes comprarte un cuadro porque te gusta?




En verdad no me interesa tanto, a pesar de que tengo varios amigos artistas plásticos cuyo trabajos me gustan. Por ejemplo, Miguel Aguirre hizo hace un par de años una exposición sobre paisajes. Para mí era algo muy personal. Era el paisaje de la carretera que une Madrid y Barcelona, un recorrido que yo hacía muchas veces cuando iba a visitar a mi novia. Era parte de la rutina de vivir en España. Algunas veces hice junto con él ese mismo viaje. Son el tipo de cosas que te tocan directamente y te conmueven. Pero más allá de eso, no estoy tan enterado de la actualidad del arte.
UN ACTOR SE PREPARA




En los últimos años has hecho personajes memorables, siempre distintos. ¿Cómo construyes un personaje?




Trabajo con lo que tengo. No necesariamente en base a imágenes, sensaciones, o estímulos externos. A mí me funciona hacer las cosas a partir de mí mismo, aunque eso implique no llegar a transformaciones radicales. En un actor, yo no admiro tanto el hecho de poder transformarse, sino cómo con lo mínimo puedes ser una persona completamente distinta. No soy de esos actores obsesivos que buscan que cada personaje sea totalmente distinto. Me interesa que lo que haga esté al servicio de la historia.
¿Y dónde encuentras dentro de ti un personaje como el asesino de "El hombre almohada"?




Es raro, ¿no? Probablemente no tenga nada en mi interior que me lleve a ser un asesino o me haga entender a alguien con limitaciones mentales. Una directora siempre me decía algo que solo he llegado a entender con los años: tienes que confiar en el texto, tienes que hacer lo que el texto te pide. Creo ciegamente que el personaje es lo que hace. Si entiendes exactamente lo que el personaje tiene que hacer en el transcurso de la historia que estás contando, él mismo te lo explica.
¿Cuando interpretaste a Oscar Wilde, por ejemplo, no haces una investigación previa?




Nunca he hecho una investigación rigurosa para hacer un personaje. Supongo que en algún momento me tocará hacerla. En "Actos indecentes" tenía otras sensaciones, muy distintas a de lo que debe haber sido Oscar Wilde en la vida real. Si quisiera saberlo, habría hecho un documental.
¿Hubo alguna obra de teatro fundamental para tu vocación de actor?




Casi fue por casualidad y desesperación. Había terminado de estudiar publicidad, una carrera que no me gustaba y decidí matar el tiempo metiéndome en un taller de teatro mientras decidía hacer algo con mi vida. Felizmente, la actuación me salvó de convertirme en un inútil.
¿El éxito teatral por el que atraviesas te hace dejar proyectos de televisión?




A ningún buen actor le fascina trabajar en telenovelas...Es verdad que el género de la telenovela es así y no va a cambiar nunca, pero a varios nos salvó la vida durante todos estos años. Trato de no ser malagradecido con ellas. Hay que estar conscientes de que estamos en el Perú y las cosas pueden cambiar. Después de "Art", voy a descansar algunos meses del teatro y hasta me gustaría hacer algo de televisión --digo-- para variar...
Hace algunos años, un buen grupo de actores peruanos partieron a España, tú entre ellos. Luego regresaron. ¿Qué sucedió?




Yo tenía varios motivos para irme, especialmente personales. Me pareció un buen momento para viajar e intentar hacer algo allá, pero creo que nunca en el fondo me interesó establecerme en otro lado. En España vivíamos juntos en una casa con Norma Martínez y Jimena Lindo. Al poco tiempo, allá, me di cuenta de que el camino era difícil. Es un mercado muy grande. Y me lo tomé como algo personal. Me fue bien al estar solo y ver mi trabajo en Lima desde fuera. Analizar qué cosas quería hacer al regresar y cómo tenía que hacerlas. Para mí fue un momento divertido, estar con mis amigos, convivir. Lo profesional pasó a un segundo plano. No me estresaba tener que llamar agentes o buscar los cásting. Pensaba solo en pasarlo bien mientras durase y regresar cuando sea el momento. La actitud te cambia mucho cuando regresas después de un año en un lugar donde nadie te conoce. Como experiencia personal, no me arrepiento para nada.

Els nus irrompen sense cap complex als teatres de Barcelona


19 de febrer de 2007

• 'Plataforma' i 'Cantando desnudos' se sumen a les propostes de Carles Santos i Albert Pla
• "No tenim la intenció d'excitar ningú", aclareix el director del musical nord-americà
Cantando desnudos.
Foto: JOAN CORTADELLAS" Els actors de Cantando desnudos.
IMMA FERNÁNDEZ
BARCELONA
Has aconseguit que et mirem als ulls", li va deixar anar Pedro Ruiz a l'actriu Belén Fabra, que deambula al.lucinada per la Plataforma de Calixto Bieito sense cap més peça de roba que uns afilats talons. "Portes el vestit més bonic i el més difícil de portar", va ser un altre dels piropos a la seva etèria interpretació en l'adaptació de la novel.la de Michel Houellebecq.L'exhibició corporal li ha suposat a l'actriu "una teràpia de xoc", assegura, després de certes reticències inicials: "Jo tenia moltes manies amb el meu cos, molta timidesa i ho he viscut com un alliberament. Hi ha dies que preferiria portar alguna peça de roba, però quan surto me n'oblido i em ve una pujada d'energia. Em relaxa veure que la gent no s'incomoda ni resulta agressiu". Fabra admet, però, que a la seva àvia no la vol veure a la sala: "Seria dur per a ella, sé que patiria i prefereixo que em recordi en el teatre d'una altra manera".Bieito, enfant terrible de l'escena europea, ja fa anys que atia les platees amb arriscades propostes que ell no considera provocadores, i que en molts casos associa a referències pictòriques. "Els meus nus --justifica-- sempre han obeït a crear una atmosfera o donar una sensació al públic. S'ha repetit moltíssimes vegades en l'art, ¿per què no en l'escena? Si La maja desnuda no resulta provocativa, tampoc hauria de ser-ho al teatre".

UN ELEMENT POÈTIC

El director matisa que ell no ha utilitzat la nuesa com a element eròtic, "que també seria bell, sinó poètic". Però tot i així, escenes com el nu col.lectiu de la seva òpera Wozzeck han indignat algunes retines: "A Madrid hi va haver bastanta polèmica. És ridícul; era una imatge també molt pictòrica, un cant al cos humà", sosté Bieito, que reconeix el superior impacte emocional del teatre respecte d'altres arts. "El meu pare quan va veure La casa de Bernarda Alba, en què apareixia una trapezista sense roba simulant una dona campana, com a símbol del maltractament, em va dir que s'havia espantat i emocionat molt. Això és el que jo pretenc: que les meves imatges siguin molt reals i que provoquin emocions. En el seu dia els quadros de Rubens també devien ser forts".Mentre el cos de Belén Fabra llisca per l'escenari del Romea, al Teatreneu vuit actors interpreten a pèl el musical Cantando desnudos. El títol no menteix. Robert Schrock va idear el muntatge amb calculada avidesa: "Buscava un èxit per omplir el meu teatre, d'orientació gai, i vaig pensar: què pot triomfar. ¡Un musical i nois despullats!". Després de set anys de permanència en sales dels EUA, amb algunes bronques i baixades de teló --"molts veuen bé que apareguin dones sense roba, però quan es tracta de genitals masculins, ¡no!"--, ha arribat a Barcelona el "definitiu espectacle sobre la nuesa", una successió de cançons i gags sense cap més pretensió que divertir el públic. "Al final de la funció, la gent em diu que no és el que esperava. ¿Volien pornografia i ereccions? Doncs no", diu.El full monty del musical no busca entonar libidos, aclareix Máximo Hita, director de la versió espanyola: "Els que vulguin veure una desfilada de cuques se n'aniran a un altre lloc, que ja n'hi ha. Aquí els actors són tan divertits que al minut els estàs mirant la cara i oblides que estan, el 90% del temps, en pilotes. No tenim la intenció d'excitar ningú, ni hem pretès erotitzar el cos".Schrock ha sido testigo de la "gran revolución" del destape escénico en la última década. "Ha cambiado muchísimo, está mucho más aceptado, se ha ido normalizando", sostiene, aunque aún hay "algunos fundamentalistas para los que ver un pene derrumba sus creencias". El suyo también se vio, hace ya lustros: "Es una experiencia liberadora. Tras actuar desnudo, piensas que ya puedes hacer cualquier cosa. Te engrandece". Pero no todos los profesionales aceptan sin reparos exhibir sus cuerpos, cuenta, y algunos de los elegidos para su show acabaron claudicando al qué dirán. No fue el caso del catalán Toni Vinyals, uno de los que dan el do de pecho en el Teatreneu: "El hecho de que la desnudez forme parte del argumento y salga en el título hace que te lo pienses más, por las connotaciones eróticas, el estriptís, pero cuando conoces el material y al director, se te quitan las dudas". Su madre le ayudó a decidirse: "Me dijo: 'Si te lo vas a pasar mal en el escenario, no te metas, pero si el proyecto te gusta, salir desnudo es lo de menos'. Esta es una manera de pensar muy sana".

ESENCIA HUMANA

Para Vinyals, la oleada naturista en las plateas obedece a una reivindicación del contacto con el cuerpo. "Es una manera de contrarrestar la lejanía de las sociedades avanzadas respecto del cuerpo. De ahí el auge de las terapias de contacto corporal, de respiración...". Frente a la orgía tecnológica y multimedia, algunos creadores buscan la esencia del ser humano. Desnudos recibían a la concurrencia los dos actores de El joc i l'engany en el pequeño Espai Brossa. Y de esa guisa conversaban sobre la reproducción humana en un montaje de Iago Pericot sobre la comunicación entre dos seres a través del cuerpo. "El desnudo ya no resulta transgresor, ahora se hace con más naturalidad y además el público va más informado a ver las obras, sabe lo que va a ver", declara el crítico teatral Gonzalo Pérez de Olaguer, que recuerda la polvareda que levantó en 1975 el estreno de Equus en el teatro Barcelona. Hoy la piel, exhibida sin contemplaciones, se extiende por todas las disciplinas y llega incluso a los conciertos-espectáculos, como los que el irreverente Albert Pla ofrece acompañado por una actriz y disc jockey desnuda, Judit Farrés.

En la danza contemporánea, la metáfora de ir rasgando capas hasta llegar a la piel cobra todo su sentido con la exhibición corporal. "Incluso también en el ballet clásico, cuantas más partes del cuerpo se vean, mejor. El cuerpo, la musculatura, forma parte de la performance. Es un medio de expresión en sí solo, aparte del movimiento", declara la coreógrafa Sol Picó, para quien "ha desaparecido el morbo de la desnudez; cada vez impacta menos". El polifacético Carles Santos también incluye un desnudo --una actriz como contrapunto a una cantante vestida-- en su última propuesta escénica, El fervor de la perseverancia, de gira por Catalunya. "Intenté que no se notara que estaba desvestida y lo he logrado. El trabajo tiene tanta fuerza que nadie al final se plantea que no lleva ropa". El músico reconoce que, en cuestión de voyeurismo, los hombres andan en pañales respecto de las mujeres. "Para ellas, ver hombres desnudos es natural, mientras que aún hay miradas masculinas que buscan una lectura complicada. Yo reivindico la naturalidad de la belleza, no pretendo ser provocativo y quien lo crea es que tiene algún problema con su sexualidad".

MERCANTILISMO

Lo mismo opina el autor y director Roger Bernat, artífice de Flors, Tot és perfecte y Das paradies experiment, a quien lo que le "preocupa es que se utilice el desnudo de forma mercantilista para vender entradas y se pierda el respeto". A él, por otro lado y según escribe en un artículo, le "importa un carajo saber la razón por la cual los actores se desnudan y si lo hacen más que antes". "Atónito" por el mero planteamiento del nudismo escénico, considera que "los que se escandalizan por ver cuerpos es que son unos burgueses malcriados". Y aboga por una mayor presencia fálica en los escenarios: "Lo que hay que cuestionarse es por qué el 95% de los desnudos de la historia del arte son de mujeres, y solo un 5% es masculino; y por qué en el cine y en el teatro pasa lo mismo. Hay que pedir paridad".

22 de febrer 2007

El teatre que desitjàvem


21 de febrer de 2007


• El Lliure va plasmar la ruptura radical amb les estètiques escèniques i culturals del franquisme

SILVIA ALCOBA
FERRAN Mascarell

Exconseller de Cultura.
Com jo, molta gent d'aquella generació que es va fer adulta al mateix temps que moria Franco va descobrir el teatre amb el Lliure. Molts havíem vist --i admiràvem-- els espectacles d'Els Joglars i de Comediants. Amb sort recordàvem algun espectacle del Capsa, i uns quants havíem disfrutat del privilegi de veure el Marat Sade dirigit per Adolfo Marsillach l'any 1969 al Poliorama. En general, identificàvem la teatralitat dominant amb banalitat ètica i estètica; un teatre que no formava part dels nostres itineraris culturals.No puc recordar qui em va dur per primera vegada al Teatre Lliure. Sí que recordo, però, la sensació de descobrir que aquell era el teatre que desitjava veure. Un teatre que em va captivar aquella nit i moltes altres més, i que ha fet de mi un espectador fidel a les seves propostes.

EN AQUELLA

sala del carrer de Montseny, seu de l'antiga Cooperativa de la Llibertat, molta gent inquieta va aprendre a estimar el teatre. El Lliure va aportar a l'escena catalana ofici i qualitat; va mostrar a la cultura catalana que era possible plasmar en fets el trencament radical amb les velles estètiques escèniques i culturals del franquisme. El Lliure va esclatar com una factoria diferent, nova i moderna. Va irrompre com un manifest renovador amb una força conceptual insòlita. Va trencar amb la tradicional sala a la italiana, es va configurar a l'entorn d'una companyia estable de gran qualitat, va demostrar que era possible fer teatre "com a fet normal", va posar en escena sense complex el millor repertori internacional, clàssic i contemporani. Ens va connectar amb Brecht, Shnitzler, Buchnner, Shakespeare, Ibsen, Enquist, Offenbach, Txékhov, Molière, Genet, Boadella, Espriu, Williams, Goldoni, Scola, Strindberg, Mishima, Oliver, Musset, Schiller, Kol- tés... L'estil Lliure ben aviat traspassà les fronteres de Catalunya i esdevingué un referent de qualitat i criteri, i així contribuí a generar una imatge molt positiva del conjunt del teatre català.El líder de tot plegat va ser Fabià Puigserver, que des del primer moment va comptar amb la força del col.lectiu cooperatiu que li feia costat. Eren anys de projectes col.lectius. Hi destacaven Carlota Soldevila, Lluís Pasqual, Pere Planella, Anna Lizaran, Jordi Bosch, Emma Vilarasau i Imma Colomer, en una llista interminable de bons professionals. El Lliure feia teatre normal, però el país no era normal. Una dècada després de néixer, era l'embrió natural del teatre nacional de Catalunya. Però en 10 anys, també l'entranyable sala havia quedat petita. Hi cabien poc més de 200 persones i les limitacions de la tecnologia escènica eren extremes. Així mateix, l'originària organització cooperativa havia quedat desfasada. Les administracions havien començat a subvencionar-lo i calien noves eines de funcionament i d'organització.A primers dels anys 80, Fabià Puigserver va intentar portar el Lliure al vell Romea i convertir-lo, així, en Centre Dramàtic Nacional de Catalunya. Però les negociacions no arribaren a bon port. El Govern de CiU no volgué jugar aquesta carta. Va preferir un model més tradicional de teatre --decimonònic, deien alguns-- i anaren a París a buscar Josep Maria Flotats, un gran professional, deslligat però del dens panorama d'aspiracions que s'havien anat forjant a l'entorn del Lliure.Sempre he cregut que el Lliure reflecteix una de les paradoxes culturals més escruixidores del nostre país: ser referent indiscutible del teatre nacional popular català del darrer quart del segle XX i quedar-ne al marge quan es va constituir un teatre nacional a Catalunya. Tanmateix, l'absència de suport del Govern no aturà Puigserver ni la seva gent. A finals dels 80, el Lliure va fer un nou pas endavant. Proposà un nou Manifest Artístic, incorporà la música i la dansa, establí convenis estables amb totes les administracions, impulsà una fundació en substitució de la vella fórmula cooperativa, integrà un nou grup de patrons (Josep Montanyès, Manuel Núñez, Guillem Jordi Graells, Josep Maria Socias Humbert i Antoni Dalmau) i posà sobre la taula de l'Ajuntament de Barcelona un ambiciós pla de trasllat del Lliure a la plaça de toros de les Arenas.Vaig viure professionalment, des de l'ajuntament, la convicció de Puigserver en el projecte de les Arenas, i també la seva alegria quan el consistori li va oferir el Palau de l'Agricultura. Desgraciadament, la seva salut havia començat un inexorable camí sense retorn. El 24 d'octubre de 1990, poc abans de morir, va rebre de mans de Pasqual Maragall les claus del Palau de l'Agricultura. Tingué temps d'imaginar-lo i de dibuixar-ne molts dels detalls teatrals que han donat forma i personalitat al Teatre Lliure de Montjuïc.

LA SEVA MORT

deixà el Lliure sense el seu enginyer estra- tègic més vàlid. Agafaren successivament les brides Lluís Pasqual, Lluís Homar, Guillem Jordi Graells, altra vegada Pasqual (impulsant el projecte de la Ciutat del Teatre) i finalment Josep Montanyès, que, com si d'un mal presagi es tractés, també morí, sobtadament, poc després d'haver aconseguit obrir el teatre de Montjuïc i posar en marxa la primera temporada. Poc després, el Patronat del Lliure va triar l'actual director, Àlex Rigola, un home que representa una nova generació i que era un nen quan es fundà el primer Lliure.El Lliure ha mantingut un segell propi en un renovat ecosistema teatral català. És, ara, un teatre públic, gestionat per un consorci format per les administracions i la vella fundació privada. Alguns pensem que el Lliure representa l'altra cara del Teatre Nacional de Catalunya. I per això he defensat molts cops que la millor manera d'assegurar-li el futur, d'homenatjar els professionals que l'han creat i els ciutadans que li han estat fidels és posar-lo en igualtat de condicions respecte d'aquest. En termes pràctics, vol dir constituir un únic --i plural-- Teatre Nacional i Lliure de Catalunya.

Teatro en el mundo


10 de febrer de 2007


Pinter a la inglesa.

Lee Evans, como Ben, y Jason Isaacs, como Gus, participan en una violenta escena de El montaplatos , la obra de Harold Pinter, que producen los Estudios Trafalgar. Está dirigida por Harry Burton y se estrenará el próximo martes en el West End londinense.
* * *
De Londres a Barcelona.

La mujer de negro, de Stephen Mallatratt, sobre la novela de Susan Hill, es un clásico del West End londinense que ya lleva 17 años en cartel, y la vieron más de cinco millones de espectadores en el mundo. Esta semana volvió a los escenarios españoles, luego de cinco años, y con el reparto original. Se presenta en el teatro Olympia, de Barcelona, según la versión de Juan Vi Martínez Luciano y Ana Gimeno Sanz, y está protagonizada por Emilio Gutiérrez Caba y Jorge de Juan, dirigidos por Eduardo Bazo. Gutiérrez Caba rodó más de 80 películas, junto a directores como Martín Patino, Carlos Saura, Pilar Miró, Mario Camus, Javier Balaguer, Almodóvar y Chavarri, entre muchos otros. Con una amplia participación en teatro, es uno de los más prestigiosos actores españoles.
* * *
Catalanes al desnudo.

La revista musical Naked Boys Singing, que está en cartel en el Off Broadway desde hace siete años, escandalizó un poco a la prensa norteamericana cuando se estrenó. Son ocho actores jóvenes que aparecen en el 90 por ciento de la obra desnudos e interpretan un montaje musical que oscila entre el cabaret y la revista. El espectáculo está orientado, mayormente, a un público gay, pero ya va camino de convertirse en un clásico del circuito alternativo musical de los Estados Unidos, a tal punto que se espera el estreno de la versión fílmica para este año, dirigida por Robert Schrock y Troy Christian. El jueves pasado se estrenó en el Teatreneu, de Barcelona. Cantando desnudos (título en español), tiene dirección artística de David Pintó, y dirección general de Máximo Hita, miembro fundador del Ballet Contemporáneo de Barcelona y adaptador de la versión catalana de The Full Monty. El show enlaza escenas, a veces con monólogos, siempre cantados, sobre distintos temas como el amor, la muerte, el pudor, las traiciones, la obsesión por el culto del cuerpo y el sexo. La agencia EFE informó que el estreno contó con la participación de su creador Robert Schrock, que lo estrenó en el Celebration Theatre de Los Angeles, en 1999, con la idea de crear un espectáculo exclusivo para el público homosexual. Esta nueva versión es en lengua castellana y tiene el propósito de alejarse de la versión gay original para adaptarla para todo tipo de público, aunque conservando alguno de los temas exclusivamente homosexuales. Schrock se refirió a los problemas de censura que el espectáculo tuvo y que ha tenido más recientemente en varios estados de los Estados Unidos y en Puerto Rico, y dijo que "hay fundamentalistas a los que se les derrumban sus creencias al ver un pene en escena". Le dijo a EFE que él y sus compañeros "lucharon contra la censura y contra una sociedad de doble moral a la que le parece bien que las mujeres aparezcan desnudas, pero no los hombres". Actualmente hay otras compañías de Naked Boys Singing en Brasil, Holanda, Australia, Noruega, Italia y Sudáfrica.
* * *
Ricardo III iraquí.

La ambiciosa maratón teatral que homenajea a William Shakespeare, nacido y fallecido en Stratford-upon-Avon (centro-oeste de Inglaterra), presenta desde el jueves, una de sus obras más célebres: Ricardo III , pero en una versión muy especial. Esta pieza, dirigida por el kuwaití Sulayman Al Bassam, es en idioma árabe y con subtítulos en inglés, y evoca el drama de Irak. Transcurre en palacios, en el desierto, en un reinado sin nombre del Golfo Arábigo, y presenta la tragedia shakespeariana desde una perspectiva contemporánea islámica. Ricardo III, una tragedia iraquí es la primera producción en árabe de la Royal Shakespeare Company (RSC), que en su festival -el más importante en la historia del teatro británico- presentará en Stratford las 37 obras escritas por el dramaturgo inglés, muchas de ellas en idioma extranjero por primera vez. "El Medio Oriente moderno, como muchas tragedias de Shakespeare, ofrece una plétora de ejemplos de cómo no gobernar", declaró el director kuwaití a la agencia AFP. La obra está protagonizada por actores iraquíes, libaneses, kuwaitíes y sirios, y es una coproducción entre la RSC y el Proyecto Cultural de Kuwait. Sulayman Al Bassam ya había hecho hace un tiempo la obra The Al-Hamlet Summit , en la misma línea, pero donde establecía un paralelo entre Claudio y Saddam Hussein. "Shakespeare pertenece a todas las culturas", dijo a AFP, Deborah Shaw, la directora del festival, que viajó 18 meses por todo el mundo para escoger las producciones. Así incluyó a la compañía brasileña Nos do Morro, que nació y trabaja en las favelas de Río de Janeiro, así como a otras compañías de la India, Japón, y los Estados Unidos, entre otras. En total son 23 piezas montadas por la RSC, y 17 compañías extranjeras. El fin de semana pasado, el actor argentino Pepe Robledo y el italiano Pippo Delbono presentaron un extraordinario espectáculo basado en Enrique V. El festival cerrará el 31 de marzo con el montaje de El mercader de Venecia , una despedida para el teatro de la RSC, que cerrará sus puertas para una larga renovación de casi 200 millones de dólares, hasta reabrirse a fines de 2009 o comienzos de 2010. Otras de las obras más aclamadas fueron Sueño de una noche de verano , por una compañía india; Tito Andrónico , en japonés, dirigido por el legendario Yukio Ninagawa, y un notable Macbeth en polaco.
* * *
Julia, la gran María.

Parece que quien circule por las calles berlinesas podrá toparse con afiches enormes que muestran el rostro de Julia Zenko entre dos bandoneonistas. Es que la cantante y actriz volvió a conquistar al público alemán con su segunda temporada como protagonista de María de Buenos Aires , en la Opera Cómica de Berlín. Las funciones de este musical de Astor Piazzolla y Horacio Ferrer, comenzaron el sábado 3 y continuarán durante todo este mes y marzo. La dirección musical de esta obra, con una participación coreográfica activa, es del noruego Per Arne Glorvigen, y la producción de Katja Czellnik. A Julia la acompañan en el elenco Matthias Klein, Daniel Bonilla-Torres, Ulrike Schladebach y Stephan Wiesner, entre otros. Al finalizar las presentaciones en Alemania, Zenko viajará a Noruega para realizar 12 funciones consecutivas de María de Buenos Aires , donde actuará junto a otro argentino que se sumará al elenco: Horacio Ferrer. Es la actriz que más veces interpretó el rol de María en esta "operita", ya que desde la versión de Gidón Kremer (junto a Jairo), que fue grabada en agosto de 1997, participó también en Japón, Noruega, Grecia, Francia, Canadá, los Estados Unidos, Polonia, Letonia, Lituania, Turquía y Holanda.
* * *
Pruebas.

Los artistas argentinos de teatro musical ya son un oficio más de exportación. Ya se ha dado cuenta de la cantidad de artistas que trabajan en distintas compañías de Europa, los Estados Unidos y México. Tal vez por eso sea que Stage Entertainment de España se haya decidido a llamar a audiciones para el musical Jesucristo Superstar , que se estrenará en septiembre, en el teatro Lope de Vega, de Madrid. Se piden actores-cantantes que puedan bailar, para audicionar la última semana de febrero. Las inscripciones se hacen por e-mail a mpproducciones@fibertel.com.ar. Entretanto, Ocesa ya convocó a pruebas para la nueva versión mexicana de La Bella y la Bestia .

Por Pablo Gorlero Teatro en el mundo

EL TEATRO CUYÁS PROMETE A SU PÚBLICO “PARTIRSE DE RISA” CON LOS MEJORES SKETCHES DE LOS MONTY PYTHON


17 de febrer de 2007


El espectáculo de las compañías Imprebís-Yllana se presenta los días 23, 24 y 25, en cinco funciones distintas
Los componentes de las compañías Imprebís-Yllana prometen este próximo fin de semana en el Teatro Cuyás, cinco funciones inolvidables, llenas de inteligente humor, crítica irónica y recomendable teatro del absurdo, en un viaje trepidante a caballo de los innumerables sketches que integran su espectáculo. Los días 23 (20.30 horas y 23.00 horas), 24 (19.00 horas y 22.00 horas) y 25 (19.00 horas), se presenta en la mencionada sala dependiente del Cabildo grancanario, el montaje “Los mejores sketches de los Monty Python”, en el que cinco actores formulan un entretenido recorrido de una hora y media por algunos de los mejores e inolvidables gags, de los que fueron considerados como los auténticos maestros del humor inglés. Antonio de la Fuente, Fernando Gil, Richard Collins Moore, Sandro Cordero y Carles Castillo, son los actores que rinden homenaje a los Monty Python sobre el escenario, manteniendo la esencia abstracta del absurdo, y adaptando al humor español muchas de las situaciones y escenas cómicas que se repiten a lo largo del montaje. A estas alturas del curso, puede afirmarse que casi todo el mundo ha reído en alguna ocasión con los Monty Python, un grupo que llegó a estar prohibido en nuestro país, y que sorprendió a todos con sus series de televisión y películas como La vida de Brian o El sentido de la vida, entre otras. Los ingleses han marcado el humor y la manera de hacer de muchas de las compañías teatrales y cómicos de medio mundo, y su trayectoria está jalonada de memorables e hilarantes obras, contándose por legiones sus seguidores en todo el mundo. El nivel técnico admirable de los cinco actores mantiene al público siempre a la expectativa, cual máquina de precisión, con resortes bien engrasados, que juegan con la energía de cada situación que rebota en la mayoría de las veces en forma de réplicas sucesivas. Eso lo hace muy bien Imprebís-Yllana, cuyos actores proceden del teatro alternativo que persigue abrir nuevos mercados y públicos alternativos. Dirigido por Santiago Sánchez, director de Imprebís y Joe O’Curnnen, actor y fundador de Yllana, el espectáculo rememora de alguna manera el programa de televisión que Monty Python protagonizó en los sesenta en Gran Bretaña, con un sinfín de diálogos surrealistas, extraños deja-veaus, chistes mortales de necesidad, ex-loros, concursos televisivos masoquistas, jueces pervertidos, gánsters en el ejército o guiris avergonzados en busca de un viaje de placer. Los cinco actores de ambas compañías, durante una hora y media de duración, realizan un impecable ejercicio de dinamismo, en un frenético montaje donde las caracterizaciones se suceden sin pausa. En 1994 Imprebís introdujo en España el teatro de improvisación y, desde entonces, ha llegado a más de medio millón de espectadores en diez países distintos, batiendo todos los registros de originalidad, frescura y diversión, y obteniendo los premios más destacados de crítica, espectadores y prensa especializada. Por su parte, Producciones Yllana se forma en 1991. Desde entonces, demuestra como hacer el humor sin palabras. Su idioma escapa del cuerpo con una energía desenfrenada, un estilo directo que combina ingenio y riesgo. Callados pero siempre ruidosos, Yllana acelera el lenguaje de la onomatopeya creando un mundo surrealista y delirante donde todo puede ocurrir. Sus sketches son historietas truculentas de la vida diaria: relaciones humanas, sexo y muerte, con un humor cada vez más negro que se escuda en la ingenuidad de la comedia.

LOS FLEMÁTICOS MONTY PITÓN

La eclosión internacional de Monty Python se produce con La vida de Brian, una irreverente versión sobre la vida de Jesús, y aunque ciertamente toda ella manifestaba un sumo respeto al Mesías, fue suficiente para que junto a sus detractores se declarara una legión de admiradores que, desde entonces, les manifiestan un culto fiel. El grupo surge en 1969 integrado por Terry Gilliam, Michael Palin, John Cleese, Graham Chapman, Terry Jones y Eric Idle, cuya filosofía de vida centrada en la aceptación de la tópica y vulgar rutina diaria, inventó una nueva forma de entender el humor que conquistó a Occidente con sus míticas series de televisión—sobre todo la ya de culto Monty Pythons Flying Circus—, sus giras teatrales y su producción cinematográfica. Juntos aprendieron a reírse de todo, lo permitido y lo prohibido. Su primera película, Se armó la gorda (197I) fue un rotundo fracaso. Pocas veces se dan las circunstancias propicias para que varios talentos coincidan y formen algo nuevo y deslumbrante. Como explica Bob MacCabe en la introducción de la autobiografía publicada por Orion Books en 2003, ocurrió con los Beatles, y cambiaron el rumbo de la música popular. Y ocurrió, en otro terreno, el del humor, con otro grupo, también inglés—en su mayoría, aunque con un galés y un americano—surgido en 1969: los Monty Python.
Infonortedigital

María Galiana protagoniza ´La Casa de Bernarda Alba´ en el Teatro Principal

21 de febrer de 2007

SE TRATA DE UNA ADAPTACIÓN FIEL Y SIN ADORNOS DEL CLÁSICO DE GARCÍA LORCA
El Teatro Principal de Valencia pone en escena desde mañana y hasta el próximo 25 de febrero el espectáculo ´La Casa de Bernarda Alba´ en una versión protagonizada por María Galiana y Ruth Gabriel y dirigida por Amelia Ochandiano, que ha realizado una adaptación "fiel y sin adornos" del clásico de Federico García Lorca pero que no evita una "reflexión contemporánea" sobre la represión que en la actualidad continúan sufriendo muchas mujeres en el mundo, según señaló la propia Ochandiano.


El montaje cuenta con un reparto "maravilloso" y que "no es fácil ver todos los días porque cada personaje de esta obra tiene nombre y apellidos, posee peso escénico", subrayó la directora. Junto a la veterana María Galiana, que encarna a Bernarda, y Ruth Gabriel completan el elenco Margarita Lozano, Concha Hidalgo, Aurora Sánchez, Palmira Ferrer, Nuria Gallardo, Candela Fernández, Mónica Cano y Saturna Barrio. Ochandiano destacó el éxito conseguido por esta producción, que se estrenó hace un año en Santander, y lo achacó a la "enorme demanda que hay por parte del público y, especialmente, del más joven por ver estos clásicos". Agregó que, "en contra de lo que podría parecer, esta obra de Lorca no se ha representado tanto", entre otras cosas porque los herederos del poeta, depositarios de los derechos, impidieron que se representara mientras durara a dictadura franquista. La responsable del montaje destacó que ´La casa de la Bernarda Alba´ continúa vigente 60 años después de ser creada --Lorca terminó de escribirla el 19 de junio de 1936, tres meses antes de ser asesinado-- por su lenguaje "sencillo al tiempo que poético" y por su crítica a la represión de la mujer, algo que sigue produciéndose en nuestros días. En opinión de la directora, se trata de un texto clave de la literatura del siglo XX "que debería estar sobre los escenarios con más asiduidad". Por este motivo, durante la función, de una hora y media de duración, al término de cada acto se proyecta un audiovisual con acompañamiento musical que evoca las situaciones de violencia contra la mujer que ocurren alrededor del Planeta. "Hay una visión contemporánea porque soy una mujer de mi tiempo y no he podido evitar hacer una reflexión sobre las mujeres que llevan velo, que ya no somos nosotros, pero sin traicionar el texto", subrayó. Por su parte, María Galiana, que vuelve a dar vida a la protagonista de la obra en el Principal después de hacerlo la última vez en 1992 con el Centro Andaluz de Teatro, resaltó de esta versión que no propone "inventos", sino que "se ciñe absolutamente al texto y a la intención que creemos que tenía Federico cuando lo escribió". Asimismo, alabó la obra y su "excepcional carpintería teatral" construida a partir de un "lenguaje conciso y significativo". "La genialidad consiste en hacer universal lo cotidiano", sentenció la veterana artista. En este punto, Amelia Ochandiano comentó que se nota en esta obra "que cada frase está estudiada por un poeta porque entra como una navajita y, por eso, había que interpretarlo con todo el alma".
Trabajo "liberador"
Ruth Gabriel declaró que hacer este texto resulta "liberador" a pesar de que el proceso de trabajo "ha sido durísimo porque se ha intentado extraer todo el jugo desde el primer momento". Se congratuló además de poder contar con sus compañeras de reparto, "que hacen que te sientas segura aunque no tengas tanta experiencia en el teatro, como es mi caso". Al acto de presentación de la obra asistió también Aurora Sánchez, quien consideró que ´La Casa de Bernarda Alba´ es un clásico porque "habla de algo que nunca se acaba, como la represión, el clasismo y la lucha por mantener un cierto status", citó. Por otra parte, e interrogada por su opinión sobre la decisión de la familia de Federico García Lorca de exhumar los restos del escritor, Amelia Ochandiano instó a "no hacer demagogia" y opinó que "tan legítimo es que la familia hubiera querido recuperar los restos como que no". Sobre esta cuestión, María Galiana comentó que hay tres posturas ante la recuperación de la memoria histórica, "una que pretende no remover las cosas, una segunda que quiere aclararlas y analizarlas para que se sepa qué ocurrió y una tercera terrible, rebuscada y sacrílega", como por ejemplo, el hecho de que "se haya construido un hotel donde se produjo la matanza de Casas Viejas (Cádiz, 1933)".

21 de febrer 2007

Trobar sabata de son peu


14 de febrer de 2007

Aquesta vegada hem d'agrair a Bieito que no es dediqui a patejar Shakespeare o Ibsen, i que baixi als inferns de la depravació occidental de la mà d'una ànima bessona com és Michel Houellebecq, un tàndem controvertit amb deliris de grandesa. Ara ja ha trobat sabata de son peu: de fet gasten el mateix número i comparteixen gust i aficions. Per això no li ha calgut introduir estridències innecessàries i Plataforma és un espectacle més assossegat que Peer Gynt, bé que amb idèntica estètica. Bieito és un gran director de recepta única: la provocació. Aquest ingredient sol caure en la gratuïtat perquè eleva a element principal de l'espectacle allò que suposadament combat. Si es vol qüestionar la que ell anomena "moral de coca-cola", ¿cal empastifar l'espectacle amb tones del producte denigrat?
Plataforma pren el pols a la depredadora civilització europea i el podrit sistema capitalista que la sosté, diagnostica la devastadora malaltia terminal que la devora i avisa que en l'agonia està arrossegant la resta de civilitzacions del planeta. D'entre els símptomes que evidencien el càncer occidental ha triat el turisme sexual i l'esgarrifosa impunitat en el tràfic de dones i explotació de menors. Però per denunciar-ho, l'autor i el director han aplicat una mirada similar a la que circula per aquestes clavegueres: pensament masclista, obsessió pel sexe i apoteosi de la vexació femenina. Això és el que es respira en una posada en escena sense matisos ni subtileses. L'estil de Bieito es basa en la taca que fa burots i que no perfila, amb resultats poc acurats que impedeixen el gaudi a tots els que no compartim les seves dèries. Bieito clava cop de puny a la melsa del públic no tant per produir una reacció que l'arrenqui de la passivitat de la butaca, sinó perquè li agrada la boxa. Per això reprodueix en escena fins a sis cabines de peep show des d'on aniran sortint els diferents personatges i on es projecten sense interrupció films pornogràfics. El decorat va girant per mostrar els diversos espais de ficció, particularment el piano bar resolt amb un piano de cua que fa la funció de barra on discursegen i s'engaten els personatges. És una escenografia dinàmica i a dos nivells que és contínuament passejada per Belén Fabra, de qui s'ha potenciat més la seva esplèndida nuesa que la no menys valuosa veu de cantatriu.
Juan Echanove sua la samarreta sota la pell del protagonista, en un registre molt similar al que ja ens oferia fa gairebé 15 anys (El cerdo, 1993). Sap modular la sordidesa del personatge i recórrer la degradació humana en què es capbussa, com quan devora fastigosament una nina inflable untada en xocolata. Els habituals de la companyia (Canut, Ràfols, Ruiz) no abandonen la pauta marcada d'antuvi per Bieito, incapaços d'anar més enllà.
L'autèntica reina de la funció és, però, Marta Domingo, un esclat d'humanitat en la foscor del desguàs i una illa d'exquisidesa interpretativa enmig del traç gruixut de l'espectacle. Plataforma ni subjuga, ni sedueix ni atrapa, com voldria el director. Més aviat fastigueja. Això sí, tot és d'un estil hipermodern. Que bon profit els faci!
Teatre
Francesc Massip

El Lliure de Gràcia

19 de febrer de 2007

Juan Carlos Olivares
El 13 de febrer passat, el Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) informava puntualment del concurs per licitar la primera fase de les obres de reforma de la sala que posseeix, per cessió de la cooperativa La Lleialtat, la Fundació Teatre Lliure, en el número 47, del carrer Montseny. Obres pressupostades en 1.228.415,16 euros (IVA inclòs), amb un període d'obres fixat en dotze mesos a partir de l'adjudicació del concurs. Amb l'asèptica firma de l'Estat, el futur immediat del Teatre Lliure de Gràcia ha començat a concretar-se. Fa dos anys, les perspectives no eren tan falagueres. Ferran Mascarell expressava els seus dubtes sobre la possibilitat que la sala es reobrís amb el logotip del Lliure a la façana. Al·legava sobrecostos i assenyalava el Lliure com un focus d'excés d'oferta davant la moderació del Teatre Nacional. Una clara insinuació sobre la inconveniència de reobrir el Lliure de Gràcia.
Uns mesos abans, la cooperativa La Lleialtat havia pres posició en aquest litigi encobert entre apocalíptics i integradors, i havia decidit, en junta rectora, fer donació de l'immoble a la Fundació Teatre Lliure, amb dues condicions molt interessants i determinants: l'edifici tornaria a mans de la Cooperativa en cas que cessés l'activitat escènica o desaparegués la Fundació Teatre Lliure. Quedava així fixat un destí en comú. Un senyal inequívoc per a tots els qui van exercir d'advocat del diable.
Fa pocs dies, Àlex Rigola donava per segur que la reorganització dels espais escènics del Lliure es resoldria a favor de Gràcia, a disposició del públic a partir de la temporada 2008-09. Es tancava l'Espai Lliure per retornar-li la funció de sala d'assajos, tal com estava previst en el projecte original de Fabià Puigserver. Un espai condicionat per a 250 espectadors, més còmode i adaptat, tot i que amb la desaparició del balcó que abraçava la sala.
Tot i que la breu experiència a l'Espai Lliure, amb una programació molt coherent a partir de les línies dibuixades per Joan Ollé, pugui pesar, i ho ha de fer, sobre la futura oferta teatral a Gràcia, és fàcil endevinar que la intensa història que guarden aquelles parets -amb molts més èxits que fracassos- es deixarà notar. La mesura àuria sentimental del Lliure del carrer Montseny és un paràmetre difícil de vorejar. Els que tinguin vincles històrics personals -com el mateix Rigola- voldran reprendre aquest fil emocional amb la continuïtat artística i els nous no podran sostreure's a la temptació d'entrar-hi.
A dues temporades vista és impossible imaginar l'equilibri pensat entre Montjuïc i Gràcia. Però seria estrany un sistema de complementarietat com el que existia entre el Teatre Fabià Puigserver i l'Espai Lliure. Seria molt més interessant crear una tensió fraternal entre les dues seus, una connexió invisible que travessés la ciutat i retroalimentés el prestigi de la institució. Un repartiment de poders pensat obra a obra. Una criatura artística bicèfala per respectar -d'una vegada en aquesta ciutat- tant el passat com el futur.

El desencant, a escena

17 de febrer de 2007

GONZALO PÉREZ DE OLAGUER
INTERIOR ANGLÈS
AUTOR: Jordi Coca.
DIRECTOR: Joan Maria Gual.
TEATRE: Sala Muntaner.
ESTRENA: 1 de febrer.
Quan ja fa una estona que a l'escenari una mare (Carme Sansa) i la seva filla (Mireia Chalamanch) s'intercanvien retrets, i l'atmosfera creada té aires de drama de Strindberg, Jordi Coca fa la seva particular pirueta i l'espectador sap que el joc va de teatre dins del teatre.
Explicar-los més coses de l'argument és revelar- los elements d'interès que és millor que descobreixin.Interior anglès compta amb l'atractiu de parlar de coses d'avui a través de l'equívoc, portar a l'escenari el desencant de molts per com han anat les coses, políticament parlant. Coca ha escrit una obra directa dins del joc teatral que proposa, anant de la ficció a la realitat de manera natural i creant més d'un punt de referència.Dos personatges, dos caràcters: la mare és una dona segura d'ella mateixa, freda en general, que surt d'una convivència negativa; la filla en canvi és una noia inconformista, rancorosa amb un passat del qual fuig. Mare i filla es fereixen a través del diàleg. I també quan entren en la segona situació que proposa Coca, en què els "nous" personatges assumeixen trets i situacions dels anteriors. L'habilitat amb què l'obra passa d'una situació a una altra, en viatges d'anada i tornada, manté l'interès del públic. Joan Maria Gual ha resolt bé, amb ofici i olfacte, la posada en escena, i firma un bon final. Esplèndida Carme Sansa. Chalamanch va creixent a mesura que avança la funció.

20 de febrer 2007

Victòria esperançadora del sènior femení de la Unió


19 de febrer de 2007

L’equip femení conserva esperances mentre que el masculí torna a desaprofitar el seu avantatge
Redacció Esports - Bàsquet

L'equip de Cristina Navarro per fi va aconseguir la segona victòria del campionat derrotant per 81-74 el Vinarós, amb un excel·lent darrer quart (26-18) en el qual van tombar l'avantatge que tenien les castellonenques en acabar el tercer.
La llàstima ha estat que també l'Isla de Tenerife ha guanyat i el desavantatge respecte al penúltim continua sent el mateix. Però recordem que només baixa l'últim de forma directa i per tant encara hi han esperances.


Van jugar: Blanca Garcia (2), Anna Sala (10), Berta Bayarri (4), Laura Argemí (7), Elena Múrcia (20), Mireia Monleón (18), Mireia Chacón (5), Sandra Ruiz (4) i Eva Congost (11).
Dintre del bon nivell general de tot l'equip destacar la magnífica valoració en aquest partit d'Elena Murcia i Mireia Monleón.L'equip masculí perd l'avantatge al darrer quart a la difícil pista de l'ArchenaPer la seva part l'equip masculí va viure un partit semblant a la localitat murciana d'Archena, però amb la sort ben diferent. L'equip de Tito Sobrin va entrar al darrera quart amb avantatge de 68-71 i va veure com en el darrer tram l'equip local, que recordem-ho és el segon classificat, li remuntava el matx.
Van jugar: Taman (19), Homs, López (9), Ventura (5), San Epifanio (19), Hernàndez (2), Torres (3), Forcada (10) i Fabregat (14).
L'equip unionista figura a la penúltima plaça igualat amb el Palma Playa, per davant de l'Almàssera i a una victòria de l'Hellin. A la propera jornada rep el Pamesa B.

Victòria esperançadora del sènior femení de la Unió

18 de febrer de 2007
El conjunt mataroní va superar el Vinaròs per 81-74, aconseguint així el segon triomf de la temporada
per Aida Soriano Fiérrez
El partit entre la Unió Esportiva Mataró i el Vinaròs, disputat dissabte, dia 17, al Palau Josep Mora, va acabar, aquesta vegada sí, amb victòria unionista per 81 a 74. Després de catorze jornades consecutives sense conèixer el triomf, l’equip dirigit per Cristina Navarro va poder aconseguir una victòria que deixa obertes les portes a la permanència a falta de sis jornades pel final de la competició regular. El rival de dissabte, el Vinaròs, sisè classificat, no va posar les coses gens fàcils al conjunt mataroní, que va saber conservar la calma i patir fins als últims 40 segons de partit. Amb les grans actuacions d’Elena Múrcia (20 punts, 2 rebots defensius i una assistència) i de Mireia Monleón (18 punts, 4 rebots defensius i 7 d’ofensius) secundades, però, per la resta d’integrants de l’equip, molt concentrades en tot moment, l’equip dirigit per Cristina Navarro arribava al final del primer quart amb un parcial favorable de 22-18. Al descans, la diferència de quatre punts es va veure reduïda a tan sols un, amb el 39-38 encara favorable a les unionistes. Però les noies de Cristina Navarro que no volien perdre les opcions de victòria en el tercer quart com els havia passat en els dos últims partits disputats, van pressionar les rivals i el Vinaròs només van poder arribar al definitiu i últim quart un punt per sobre les unionistes. Finalment, un parcial de 26-18 favorable a la Unió va permetre que les locals es fessin amb el triomf. Dissabte, un dia fosc, ennuvolat i plujós, el cel es va obrir per un moment per deixar entrar un raig de sol al Palau Josep Mora. El sènior femení, després de patir durant catorze jornades consecutives derrota darrera derrota va aconseguir sumar un triomf importantíssim de cara a la moral de les pròpies jugadores, doncs la possibilitat de lluitar per la salvació ara no sembla un impossible, i evidentment, de cara a la pròpia classificació, que deixa a les de Cristina Navarro a dues victòries com a mínim del tretzè lloc, posició que permet jugar una lligueta per la permanència, mentre que l’últim lloc de la classificació comporta la pèrdua de la categoria directament. Arriba la segona victòria de la temporadaDurant els primers deu minuts de partit, les de Cristina Navarro van aconseguir un parcial de 22-18 favorable. El segon quart, tot i perdre’l per 17-20, les unionistes van marxar al descans un punt per sobre les rivals 39-38. El record, però, dels partits contra Olesa i Segle XXI, en el que a l’equip mataroní se li havia escapat la victòria en el tercer quart, feia necessària la serenitat i la concentració suficients per tirar endavant els dos últims quarts sense sorpreses. Així doncs, les dues cistelles de Mireia Monleón, els tres triples d’Eva Congost i els tirs lliures de Berta Bayarri i Laura Argemí permetien a les unionistes no perdre el rastre del seu rival i aconseguir arribar al definitiu i últim quart a només un punt del Vinaròs (55-56). Malgrat tot, una tècnica assenyalada en contra al final del tercer quart alertava a les unionistes de la duresa que es viuria durant els últims deu minuts de partit. I així va ser: les rivals, amb Erika Gómez (25 punts) al capdavant, van lluitar totes les pilotes i van defensar dur, però les unionistes no es van deixar intimidar i van pagar al seu rival amb la mateixa moneda. Una tècnica en contra de les visitants a set minuts pel final del partit permetia a les locals recuperar una diferència de quatre punts que es veien reduïts a dos; Sandra Ruíz empatava el partit a 59 i posteriorment un triple d’Elena Múrcia avançava les unionistes en el marcador. A falta de cinc minuts per la conclusió de l’encontre l’estira-i-arronsa entre ambdós conjunts feia predir un final de partit molt disputat. I és que a falta d’un minut pel final el marcador era favorable a les locals 74-70, però res no estava decidit encara. Les noies de Cristina Navarro, però, van mantenir la calma i a falta de 38 segons pel final del partit els tirs lliures d’Elena Múrcia i, deu segons més tard, els de Mireia Chacón donaven el segon triomf de la temporada a un equip que ha patit molts revés durant tota la temporada, però que amb la victòria per 81-74 davant el Vinaròs creu més que mai en la salvació. Ara el conjunt que dirigeix Cristina Navarro segueix últim en el grup B de Lliga Femenina-2, però ja amb dues victòries i més a prop del seu immediat rival, l’Isla de Tenerife Aguere, amb quatre victòries i amb qui les unionistes s’enfrontaran en la jornada número 22. Cristina Navarro: “Hem aguantat els nervis i al final hem aconseguit la victòria”Al final del partit, Cristina Navarro mostrava la seva alegria i satisfacció pel treball realitzat pel seu equip: “Hem patit molt, però em sabut jugar els minuts finals, que és el que ens havien faltat en altre partits. Hem sabut aguantar els nervis i al final hem aconseguit la victòria. La setmana vinent juguem contra el Sant Adrià i si aconseguim guanyar, doncs a l’altre setmana rebríem el Tenerife Aguere amb possibilitats de posar-nos per davant i de sortir de la cua de la classificació”. Així mateix, Eva Congost, aler unionista, explicava: “Sembla que haguem guanyat la lliga, perquè la victòria arriba en un moment molt crític i perquè un triomf després de tantes derrotes és motiu de molta alegria per a tot l’equip. Perquè nosaltres juguem per guanyar i aquest triomf, que arriba en un moment en el que encara podem salvar-nos, ens permetrà afrontar amb moral els propers compromisos que tenim”. La setmana vinent, el sènior femení de la Unió jugarà a domicili contra el Sant Adrià buscant la tercera victòria de la temporada, que les aproparia una mica més al somni de la salvació.

La fitxa
U.E. Mataró:
Blanca Garcia (2), Anna Sala (10), Berta Bayarri (4), Laura Argemí (7), Elena Múrcia (20), Lledo Carceles, Mireia Monleón (18), Mireia Chacón (5), Sandra Ruíz (4), Eva Congost (11), Teresa Gómez.
Entrenador: Cristina Navarro.
Augimar Vinaròs :
Laura Gil (14), Ana Isabel Ocón (0), Virginia Caballero (0), Abril Garcia (12), Estela Ferrer (9), Eva Rojo (0), Patricia Expósito (0), Erika Gómez (25), Laura Jornet (14), Laura Pinto (0). Entrenador: Ray Santana.
Parcials: 22-18/17-20/16-18/26-18.
Àrbitres: Jordi Feixa i José María Olivares.
Incidències: 20a jornada Lliga Femenina-2 (grup B). Palau Josep Mora..
Link d'interès:
Classificació Lliga Femenina-2 (Grup B)

Nova derrota de la Unió davant el potent Archena (90-81)

19 de febrer de 2007

El conjunt mataroní va plantar cara al rival i fins els últims dos minuts no es va decidir el partit a favor dels locals
per Aida Soriano Fiérrez

La divuitena jornada de Lliga EBA enfrontava a la Unió contra el segon classificat, el Balneario de Archena. El conjunt dirigit per Tito Sobrín, malgrat ocupar posició de descens, va plantar cara al rival i va jugar el partit amb intensitat i concentració. El resultat final de 90-81, però, deixa un regust amarg als unionistes que, necessitats de victòries, veuen com setmana darrera setmana se’ls hi escapen els triomfs malgrat desplegar un bon joc en la pista i realitzar partits molt seriosos. El partit que la Unió va disputar a domicili davant l’Archena dissabte passat, dia 17, va començar amb els dos equips molt intensos, però al final del primer quart els locals guanyaven per 24-19 el conjunt unionista. Durant el segon quart, però, l’equip mataroní es va encarregar de capgirar el marcador i al descans els de Sobrín guanyaven per 40-43. A la represa, la igualtat entre ambdós conjunts es va veure reflectida en el parcial de 18-18 amb que va acabar el tercer quart. El marcador, però, favorable encara als de Sobrín gràcies a les grans actuacions d’Edgar San Epifanio (19 punts, 3 rebots defensius, 1 assistència i 1 mat) i d’Hesham Taman (19 punts, 6 rebots defensius, 4 d’ofensius i 1 mat), va fer possible que s’arribés a l’últim quart amb un 58-61. Però durant els últims deu minuts de partit, un parcial de 32-20 favorable a l’Archena va acabar donant la victòria a l’equip local. Val a dir, però, que fins els últims dos minuts de joc, el partit va estar empatat i la Unió va tenir possibilitats d’endur-se la victòria, però de la mà d’homes com José Fernández Santana (21 punts) i Javier Martín Sainero (22 punts) els locals es van endur el triomf final per 90-81.
Tito Sobrín: “Només ens falta la victòria”
Amb aquesta derrota, l’equip mataroní suma ja la setena derrota consecutiva que els enfonsa una mica més en la penúltima posició de la taula en lloc de descens directe. L’entrenador unionista, Tito Sobrín, confia en què un cop passats rivals tan forts com Santa Pola o Archena, on l’equip ha demostrat que pot guanyar a qualsevol, els compromisos que resten contra rivals més directes es puguin saldar amb victòries. Al final del partit contra l’Archena, Sobrín afirmava que les sensacions “són bones, perquè l’equip està desplegant un joc fresc i intens, i només ens falta la victòria per a poder sortir de la posició en la que ens trobem”. A falta de vuit jornades pel final de la competició regular, la Unió és tretzena amb cinc victòries i tretze derrotes, empatat amb Palma Playa Park (dotzè), a una victòria de l’Hellín (onzè) i a tan sols dues victòries del desè, novè i vuitè classificats. El proper rival del conjunt unionista serà el Pamesa, equip de la part mitja alta de la classificació.

La fitxa
Balneario de Archena:
Gonzalo Ávila (15), José Fernández Santana (21), Javier Martín Sainero (22), Pablo Yánez (0), Javier Garcia (7), Ivan Aparicio (4), Javier Ruíz (0), Ruben Ruíz (10), Mario Andrade (11).
Entrenador: José F. Coello.
U.E. Mataró:
Paco Hernández (2), Marc Torres (3), Hesham Taman (19), Sergi Homs (0), Paco López (9), Jordi Ventura (5), Marc Forcada (10), Marc Fabregat (14), Edgar San Epifanio (19). Entrenador: Tito Sobrín.Parcials: 24-19/16-24/18-18/32-20.Àrbitres: Nicolás Donato i Salvador March. Incidències: 18a jornada Lliga EBA (grup E).
Pavelló Municipal d’Archena, Archena (Múrcia).

Bieito encerta de ple en la diana


14 de febrer de 2007

Una escena del muntatge de Plataforma, que dirigeix Calixto Bieito al Romea. Foto: SERGIO

GONZALO PÉREZ DE OLAGUER
'Plataforma', el muntatge de Calixto Bieito basat en la novel.la de Michel Houellebecq, ha recalat al Romea. La peça arriba a Barcelona després de ser estrenada a l'agost a Edimburg i representada a Madrid. Els periodistes Gonzalo Pérez de Olaguer i Ramón Vendrell contraposen les seves impressions sobre l'obra. Els lectors també podran opinar en el fòrum d'iCult (www.elperiodico.com).L'espectacle creat per Calixto Bieito a partir de la novel.la de Michel Houellebecq Plataforma (2001) és un dels millors vistos aquí els últims anys. Per un costat tenim un text compromès, políticament incorrecte, que planteja qüestions actuals i per un altre una interpretació coral de molta altura i una en particular, la de Juan Echanove, extraordinària. I tot a través d'una història de turisme sexual tractada sense concessions i amb sensibilitat. A l'estrena hi va haver fortes ovacions i cap rebuig, a pesar de les pel.lícules porno que es projecten, el llenguatge provocatiu, les accions sòrdides entorn al sexe i la contínua presència d'una dona despullada, que emana poesia.Plataforma explica la història de Michel (Echanove), un funcionari solitari i avorrit de la seva vida que, fastiguejat dels peep show i de les cabines pornogràfiques, viatja a Tailàndia, obsessionat pel sexe. Houellebecq retrata les misèries d'Occident i les seves relacions amb l'Orient i llança un cant a l'amor. Oratori teatral estructurat amb monòlegs del protagonista i dels seus companys de viatge, que expliquen les seves "gestes" i donen la seva posició moral davant temes concrets.Crítica social i provocació. L'au-tor llança dards enverinats --"Hem creat un sistema de vida en què ja no podem viure" o "Mentre existeixi l'islam no hi podrà haver concòrdia al món"-- i planteja debat.

En escena hi ha, entre masturbacions i pornografia, la base d'una reflexió sobre monoteismes, el catolicisme, el racisme, la hipocresia social. I un bell discurs sobre l'amor. ¿Molts temes? Doncs sí, però plantejar-los és un objectiu d'un teatre compromès.Una estructura giratòria d'Alfons Flores permet veure tres espais: una barra per la qual corre l'alcohol, el saló d'un hotel i un peep-show. Espais per a sis esplèndids actors que mantenen la tensió i el silenci del públic. Echanove emociona: humà, gran, profund. Marta Domingo enamora des de la sensibilitat. Carles Canut, Mingo Rafols, Lluís Villanueva i Boris Ruiz tenen el seu moment de glòria, en els quals llueixen la seva categoria. Belén Fabra resol amb exquisida autoritat el seu difícil personatge, obligada a estar despullada tota la funció. El millor Bieito dels últims anys.