La generació Simpson teatral

el punt
20 octubre 2005

La Cubana trasllada a Barcelona el xou «Mamá, quiero ser famoso», en què critica explícitament el teleespectador de la teleporqueria. El grup, amb 25 anys d'història, beu ara del còmic sarcàstic i evoluciona cap al camp de la denúncia

JORDI BORDES. Barcelona
+ El ballet del programa Mammy, I wanna be famous que ambienta La Cubana. Foto: ANDREU DALMAU / EFE

Ai, la fama! La Cubana enfila a Mamá, quiero ser famoso una sèrie de personatges que circulen pel món del famoseo televisiu. Fidels a la seva fórmula, transformen l'escenari en un set televisiu. Aquest cop, en comptes de construir una gala de Cap d'Any s'aventuren en el món del paper cuixé i el tot per l'audiència televisiu. És un univers compatible amb els personatges de jaquetes de quadres, de ploma i teòric glamour, de perruques i dents postisses que tant sovinteja a La Cubana. L'espectacle, de dues hores, que compta amb el favor del públic (que ja es mostra devot de la companyia només entrar al Teatre Novedades de Barcelona), aconsegueix atrapar els riures de l'espectador tot i que, sovint (com a la petita pantalla), els gags acaben superant la realitat i esdevenint caricatures de South Park i de la família Simpson, un discurs proper al to popular de La Cubana.Imaginin-se Homer Simpson i la seva dona Marge lluitant perquè la seva filla Lisa demostri, a la televisió i en directe, el seu coneixement del món de la premsa rosa. Quan sembla que ha aconseguit un espai en un programa de referència, la nena ha de ser intervinguda d'una apendicitis a Bellvitge. El Bart i la Marge de torn proven de substituir-la ballant en directe mentre ella (després de fer una tesi sobre les joies de la corona que deixa meravellada l'audiència) canta en directe des del llit de l'hospital fins que es mor, dessagnada: se li rebenten els punts i els metges no poden aturar-li l'hemorràgia. La Lisa recobra l'esperit perdedor de Kenny (el nen dissortat que mor a cada capítol) de South Park.Mamá, quiero ser artista és un programa clònic d'un espai britànic que, despres de 30 anys d'èxit, s'ha quedat sense famosos a qui descobrir res. És així com el públic es descobreix de sobte com a aspirant a la fama. Una càmera fa una panoràmica i, de sobte, es paralitza en un anònim. Ho ha deixat de ser. Tot Europa se'l mira. El xou introdueix artistes, i amb això es pretén completar la desfilada de nous famosos amb coreografies tronades de revista del Paral·lel més caspós. Tots s'atreveixen a posar-hi la cara perquè se'ls reconegui.La Cubana abusa de les pantalles en què projecta entrevistes de carrer. «Què és la fama?»: «un torró», diu una; «tot està molt brut», respon una altra. També fan connexions fictícies i reportatges, com el de presentació de Barcelona i el de la família Gutiérrez, de Terrassa, que gaudeix durant dues setmanes de tenir un equip de paparazzi perseguint-los. Estel·lar és la interpretació de l'àvia que no acaba de caure mai subjectant un televisor mentre canta, balla i insulta.Es fonen els plomsLa Cubana, que ja ha portat de gira aquest espectacle des del 2003 i que el presenta ara a Barcelona els pròxims tres mesos, va estrenar dimarts l'obra al Novedades. Un problema tècnic els va fondre les pantalles momentàniament i va ser necessari que el presentador improvisés. El temor a l'abisme va fer que l'actor triés malament una espectadora. «Expliqui'm qualsevol cosa», li deia; «No el penso ajudar», responia fredament pel micro. L'espectacle s'acaba amb una cançó que reclama major criteri al teleespectador que s'ha trobat a la platea aquella nit. Hi sobra la moral. L'actuació de María Pilar y Sus Palomitas, nus -només per captar audiència-, és prou degradant per haver d'escoltar cançonetes.