La sala del Poblenou porta a escena l'obra de l'autor
irlandès en una nova traducció de Josep Pedrals, dirigida per Ferran Utzet, amb
Pol López i Nao Albet
Un director meticulós i perfeccionista com Ferran Utzet, un
autor existencialista i (diuen) absurd com Samuel Beckett, un traductor amb
sensibilitat poètica com Josep Pedrals, i un repartiment amb els irònics i una
mica anàrquics Pol López i Nao Albet al capdavant. Tota aquesta combinació té
com a resultat el primer muntatge que produeix la Sala Beckett d'Esperant
Godot, que s'estrena aquest dimecres (en cartell fins al 4 de gener) dins del
cicle dedicat a l'autor irlandès en el 30è aniversari de la seva mort i, també,
de l'obertura del popular espai escènic barceloní.
Ferran Utzet no pot amagar la seva il·lusió d'afrontar el
repte: “Quan vaig rebre la trucada del Toni [Casares, director de la Beckett]
proposant-me fer un Godot, vaig pensar: ‘Ja em puc morir… fer Godot!’”, declara
en una entrevista al web de la sala. El director d'obres com la premiada Sopa
de pollastre amb ordi o Traduccions/Translations, totes dues amb La Perla 29,
tenia ganes d'afrontar l'autor en un escenari: “M'havia apropat més a Beckett
com a lector, per haver-lo estudiat i llegit i meravellat”, comenta, alhora que
es declara “verge de Beckett”: “És d'aquests autors que m'agrada descobrir
treballant-los i discutint a la sala d'assajos. No hi arribo com a expert, sinó
disposat a aprendre i amarar-me d'aquest univers”.
El director admet que s'han pres alguna llicència jugant
molt amb el text, però sempre des del respecte a les normes que proposa
Beckett. Per exemple, Vladimir i Estragó aquí són joves i Beckett, en canvi,
els va pensar molt grans. “Els hem buscat joves per desenganxar-nos, d'alguna
manera, de la solemnitat en què pot caure un muntatge d'Esperant Godot”,
declara Utzet. “És fàcil que un Beckett, amb la seva complexitat existencial i
filosòfica, amb actors que diuen coses molt profundes i molt serioses, es
converteixi en un text que pesi massa. Hem considerat que l'edat podia servir
per evitar-ho”.
Utzet va saber des del minut zero qui havia de ser Vladimir
i qui Estragó. Pol López i Nao Albet, els escollits, reconeixen que quan van
llegir l'obra també van tenir claríssim quin personatge faria cadascun. “I va i
resulta que el Ferran ho tenia igual de clar, però a l'inrevés”, diuen. Pol
López és Vladimir i Nao Albet, Estragó. Aitor Galisteo-Rocher, de la companyia
La Calòrica, i Blai Juanet (un dels tres responsables del meravellós Be God Is)
acaben d'aportar a la representació aquest aire del carrer i aquest toc clown.
L'obra, que plasma la vivència de dos personatges que
n'esperen un tercer (Godot) que no arriba, absorbeix mil tendències del teatre
universal. Pol López i Nao Albet la resumeixen amb una encertada sèrie de referències:
“Hi veiem una mica de David Lynch, de Camus, del Xooof del Tricicle, i de
Palace, també. I de Sanchís Sinisterra, esclar, i hi veiem Pinter, Mamet… Tots
els autors contemporanis han begut de Beckett”.
De la traducció encarregada per a l'ocasió a Josep Pedrals,
Casares se n'ha mostrat molt orgullós: “Té voluntat de ser canònica, sense cap
intenció de menysprear la que va fer Joan Oliver”, va dir Casares, “perquè el
teatre és un art viu que cal anar renovant i Pedrals té un llenguatge que ens semblava
idoni per fer traducció”. Hi coincideix amb Utzet: “La d'encarregar la
traducció ha estat la decisió més crucial. Pedrals és més destacat com a poeta
que com a traductor, per això la decisió és una aposta per la poètica i el
ritme que li dona al text. La seva versió, que respecta totalment l'autor [una
de les característiques del teatre de Beckett són les seves múltiples i gairebé
primmirades acotacions, les didascàlies], sona molt catalana, molt
contemporània i alhora atemporal i beckettiana, en el sentit que es deixa
contaminar pel que els actors diuen i fan. Marca el nivell de partida”.
Pedrals ha fet una traducció molt rigorosa i personal (el
títol, per exemple, perd la paraula tot per quedar-se en Esperant Godot),
alhora del francès original i de la traducció a l'anglès que en va fer el
mateix Beckett, i amb la participació del repartiment. El poeta va sotmetre els
intèrprets i el director a una primera traducció, en una lectura comuna que va
servir per arribar a un català el més actual possible.
Publicat per
Toni Polo Bettonica
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada